The need for fresh blood: understanding organizational age inequality through a vampiric lens

YesThis article argues that older age inequality within and across working life is the result of vampiric forms and structures constitutive of contemporary organizing. Rather than assuming ageism occurs against a backdrop of neutral organizational processes and practices, the article denaturalizes (and in the process super-naturalizes) organizational orientations of ageing through three vampiric aspects: (un)dying, regeneration and neophilia. These dimensions are used to illustrate how workplace narratives and logics normalize and perpetuate the systematic denigration of the ageing organizational subject. Through our analysis it is argued that older workers are positioned as inevitable ‘sacrificial objects’ of the all-consuming immortal organization. To challenge this, the article explicitly draws on the vampire and the vampiric in literature and popular culture to consider the possibility of subverting existing notions of the ‘older worker’ in order to confront and challenge the subtle and persistent monstrous discourses that shape organizational life

La influencia del arte contemporáneo en la noción moderna de archivo

En aquest article argumento com l’art contemporani ha tingut un paper essencial en les transformacions de l’arxiu en la societat actual i en el marc del gir arxivístic (per exemple Ann Laura Stoler utilitza el terme des de l’antropologia en el context dels estudis colonials i autors com Terry Cook o Eric Ketelaar ho fan en el camp de l’arxivística). Més específicament, em proposo explorar aquesta influència des de diferents moviments artístics fins a arribar a l’art visual amb l’estudi de cas Arxiu d’arxius, de l’artista catalana Montserrat Soto. L’objectiu és analitzar com l’art modifica la manera de produir i visualitzar els documents i al mateix temps aporta noves maneres d’organitzar la informació i de transmetre la memòria cultural,  especialment quan es tracta de documentar aspectes de la història que tenen a veure amb el dolor, l’opressió i la guerra (generalment relacionats amb la memòria oral), o bé quan es tracta de documentar determinats col·lectius (dones, esclaus o comunitats indígenes minoritàries) que no han format part dels repositoris documentals dels arxius tradicionals, sigui perquè han estat menystinguts pels poders institucionals o perquè han estat inevitablement condemnats al silenci i a la censura.En primer lloc, exposo molt esquemàticament l'origen del concepte d'arxiu fins avui, per tal d’observar les seves transformacions. En segon lloc, argumento com des de l'art contemporani s'ha treballat intensament amb la idea d'emmagatzematge de documents i de memòria. Finalment, analitzo sota les premisses exposades anteriorment, l'obra Arxiu d'arxius (1998-2006): es tracta d'un arxiu personal que ha fet l'artista Montserrat Soto, en què s’han creat tres arxius vinculats a les fonts de memòria oral: l’arxiu de les fosses comunes de la Guerra Civil espanyola, l’arxiu dels esclaus d’Amèrica i l’arxiu dels aborígens australians.In this article, I argue that contemporary art has played an essential role both in the transformation of contemporary archives and within the framework of the archival turn (eg the anthropologist Ann Laura Stoler discusses the archival turn in the context of colonial studies, and authors such as Terry Cook and Eric Ketelaar use the term in the field of archival science). More specifically, I will explore this influence from the viewpoint of different artistic movements before concluding with visual art and a case study of the installation Arxiu d’arxius (Archive of archives, 1998-2006), a personal archive by the Catalan artist Montserrat Soto. The aim is to analyse how art has both changed how documents are created and displayed and provided new ways of organizing information and transmitting cultural memory, especially with regard to documenting aspects of history associated with pain, oppression and war (generally drawing on oral memory) and with certain groups (women, slaves and minority indigenous communities) that have been excluded from the documentary repositories of traditional archives, whether due to institutional neglect or because they were inevitably silenced and censored.To this end, I will first offer a brief overview of the origin and evolution of the concept of archive up to the present day, highlighting the main transformations it has undergone. I will then argue that contemporary art has engaged intensively with the idea of document storage and memory. Finally, building on these premises, I will analyse the three archives included in Arxiu d’arxius that are based on oral memory: the archive of mass graves from the Spanish Civil War, the archive of American slavery and the archive of the Aboriginal Australian community.En este artículo argumento cómo el arte contemporáneo ha tenido un papel esencial en las transformaciones del archivo en la sociedad actual y en el marco del giro archivístico (por ejemplo Ann Laura Stoler utiliza el término desde la antropología en el contexto de los estudios coloniales y autores como Terry Cook o Eric Ketelaar lo hacen en el campo de la archivística). Más específicamente, me propongo explorar esta influencia desde diferentes movimientos artísticos hasta llegar al arte visual con el estudio de caso Archivo de archivos, de la artista catalana Montserrat Soto. El objetivo es analizar cómo el arte modifica la manera de producir y visualizar los documentos y al mismo tiempo aporta nuevas maneras de organizar la información y de transmitir la memoria cultural,  especialmente cuando se trata de documentar aspectos de la historia que tienen que ver con el dolor, la opresión y la guerra (generalmente relacionados con la memoria oral), o bien cuando se trata de documentar determinados colectivos (mujeres, esclavos o comunidades indígenas minoritarias) que no han formado parte de los repositorios documentales de los archivos tradicionales, ya sea porque han sido subestimados por los poderes institucionales o porque han sido inevitablemente condenados al silencio y a la censura.En primer lugar, expongo muy esquemáticamente el origen del concepto de archivo hasta hoy, para observar sus transformaciones. En segundo lugar, argumento cómo desde el arte contemporáneo se ha trabajado intensamente con la idea de almacenamiento de documentos y de memoria. Por último, analizo bajo las premisas expuestas anteriormente, la obra Archivo de archivos (1998-2006): se trata de un archivo personal que ha hecho la artista Montserrat Soto, en el que se han creado tres archivos vinculados a las fuentes de memoria oral: el archivo de las fosas comunes de la Guerra Civil española, el archivo de los esclavos de América y el archivo de los aborígenes australianos

Arqueologías de lo nacional: Albert Boadella y la nueva versión de El Nacional

En aquest article s'analitza la dinàmica de resistència i normalització en la cultura catalana contemporània a través de l’estudi de cas de la nova versió d'una obra de creació col·lectiva d’Els Joglars. L'obra en qüestió, El Nacional, es va representar per primera vegada l’any 1993 com a resposta als canvis en el panorama de la producció teatral contemporània, marcat per una creixent intervenció política en l'àmbit de la cultura. En concret, l’obra presentava un desafiament a la visió monumental d’un Teatre Nacional de Catalunya a través del compromís permanent amb un teatre nacional català alternatiu fonamentat en l'exploració creativa de la identitat en la representació teatral. El Nacional, que ha tornat als escenaris com a part de la celebració del cinquantè aniversari de la fundació d’Els Joglars, s'ha presentat explícitament com una clarivident exploració de les condicions i la necessitat d'una cultura de la resistència, capaç de mantenir-se ferma davant de la tendència normalitzadora del poder polític i econòmic. No obstant això, tant el discurs sobre allò nacional en què s’ha inserit l’obra com l’enfocament arqueològic, particularment evident, d’aquesta nova versió substitueixen l'estètica (i l'ètica) més translacional que va ser el segell distintiu de les creacions col·lectives  pròpies dels Joglars per un tipus de representació més compromesa amb la repetició i la reinscripció, que dóna com a resultat la reproducció i la fetitxització dels estereotips del fet diferencial català.This article explores the dynamics of resistance and normalization in contemporary Catalan culture through a case study of the recent revival of a devised performance by Els Joglars. The play in question, El Nacional, was first performed in 1993 as a response to the changing landscape of contemporary theatrical production, shaped by increasing political intervention in the cultural field. In particular, it presented a challenge to the monumental vision of a Teatre Nacional de Catalunya through continuing commitment to an alternative Catalan national theatre based on the creative exploration of identity in performance. Revived as part of Joglars' celebration of the 50th anniversary of their foundation, El Nacional has been explicitly presented as a prescient exploration of the conditions and need for a culture of resistance, capable of standing against the normalising tendencies of political and economic power. However, both the discourses of the national in which the play has been reinserted and the particularly overt archaeological focus with which it has been re-enacted, replace the more translational aesthetics (and ethics) that were the hallmark of Joglars' devised practice with a performance style more committed to repetition and reinscription, resulting in the reproduction and fetishization of stereotypes of Catalan difference.En este artículo se analiza la dinámica de resistencia y normalización en la cultura catalana contemporánea a través del estudio de caso de la nueva versión de una obra de creación colectiva de Los Joglars. La obra en cuestión, El Nacional, se representó por primera vez en 1993 como respuesta a los cambios en el panorama de la producción teatral contemporánea, marcado por una creciente intervención política en el ámbito de la cultura. En concreto, la obra presentaba un desafío a la visión monumental de un Teatro Nacional de Cataluña a través del compromiso permanente con un teatro nacional catalán alternativo fundado en la exploración creativa de la identidad en la representación teatral. El Nacional, que ha vuelto a los escenarios como parte de la celebración del quincuagésimo aniversario de la fundación de Els Joglars, se ha presentado explícitamente como una clarividente exploración de las condiciones y la necesidad de una cultura de la resistencia, capaz de mantenerse firme ante la tendencia normalizadora del poder político y económico. Sin embargo, tanto el discurso sobre lo nacional en el que se ha insertado la obra como el enfoque arqueológico, particularmente evidente, de esta nueva versión sustituyen la estética (y la ética) más translacional que fue el sello distintivo de las creaciones colectivas  propias de Els Joglars por un tipo de representación más comprometida con la repetición y la reinscripción, que da como resultado la reproducción y la fetichización de los estereotipos del hecho diferencial catalán

L'Ametlla 1966: el programa de ofensiva cultural de Josep Benet

L'any 1966 l'activista antifranquista Josep Benet va acabar de formular un ambiciós programa de catalanització per mitjà de la cultura que es concretava en un seguit d'accions i projectes. A partir de material d'arxiu inèdit, aquest article reconstrueix quina va ser la gènesi d'aquest programa d'oposició, el contextualitza en el marc de les institucions i els debats intel·lectuals de la dècada dels seixanta i formula hipòtesis sobre el procés mitjançant el qual el nacionalisme progressista va aconseguir l'hegemonia del sistema cultural català.  By 1966 the anti-Franco activist Josep Benet had drawn up an ambitious programme for Catalan nationalization that would use culture as a pivot. Drawing on unpublished archival material, this article traces the origins of this programme of opposition to Franco’s regime and contextualizes it in the framework of the institutions and debates of the 1960s, while formulating a discussion regarding the process through which progressive nationalism became hegemonistic in Catalonia.En el año 1966 el activista antifranquista Josep Benet terminó de formular un ambicioso programa de catalanización mediante la cultura que se concretaba en una serie de acciones y proyectos. A partir de material de archivo inédito, este artículo reconstruye cuál fue la génesis de este programa de oposición, lo contextualiza en el marco de las instituciones y los debates intelectuales de la década de los sesenta y formula hipótesis sobre el proceso mediante el que el nacionalismo progresista consiguió la hegemonía del sistema cultural catalán

Josep Pla, los espacios y los tiempos de la memoria

Aquest article analitza com l'escriptor i periodista Josep Pla va contribuir a crear un estat d'opinió sobre una part important del nostre patrimoni cultural i urbà, com és el modernisme arquitectònic. Els seus plantejaments estètics van variar d'un període a l'altre, amb la qual cosa es demostra que la cultura pot ser objecte de manipulació per part de la política i dels mitjans de comunicació per a imposar principis que tenen poc a veure amb els seus valors estètics i ideològics inicials.This article examines how the writer and journalist Josep Pla contributed to opinion formation regarding architectural modernisme, an important part of Catalan cultural and urban heritage. The fact that Pla’s aesthetic proposals varied from one period to another demonstrates how culture is manipulated by politics and the media so as to impose principles that have little to do with initial ideological and aesthetic values.Este artículo analiza cómo el escritor y periodista Josep Pla contribuyó a crear un estado de opinión sobre una parte importante de nuestro patrimonio cultural y urbano, como es el modernismo arquitectónico. Sus planteamientos estéticos variaron de un periodo a otro, con lo cual se demuestra que la cultura puede ser objeto de manipulación por parte de la política y de los medios de comunicación para imponer principios que tienen poco que ver con sus valores estéticos e ideológicos iniciales