Xavier Garcia-Duran Bayona

Undetermined

Garcia-Duran Bayona, Xavier

Hemeroteca Cientifica Catalana

87COMUNICACIÓXavier Garcia-Duran (Societat Catalana de Filosofia):Divagació entorn de la bellesaLa nostra intenció en aquest espai d’expressió i debat ésproposar, seguir una divagació pels camins de la bellesa, prenentcom a bàculs o guies o companys de viatge dos textos breus,distants entre si com ho van poder estar Màrius Torres i Jean-Paul Sartre, o la percepció nauseabunda de l’existència i lacontemplació d’una Venus dels museus vaticans.Comencem, doncs. El primer text que proposem apareix a la«Conclusion» de L’immaginaire (1940), obra singular del pen-sador francès. En aquesta obra es marca una dualitat queesclatarà en la vida i en l’obra de Sartre, enteses com una realitatúnica que es desdobla. Així doncs, aquesta dualitat és entreallò real i allò imaginari. Allò real és perceptiu, requereixpresència; allò imaginari es mou pel món de la imatge, del’absència. És en aquest context tot just insinuat que situemaquest primer text: Le réel n’est jamais beau (OC, p. 372). Allòreal no és mai bell. Anem a cargolar-lo. Si allò real no és mai bell,allò bell ha de ser irreal. O bé: si allò real no és mai bell, labellesa i la realitat pertanyen a àmbits ontològicament diferents(i incomunicables). O més: el conjunt d’objectes dels quals espredica ‘real’ és sempre diferent del conjunt d’objectes delsquals es predica ‘bell’ (s’entén: objectes lingüístics).Aturem aquí aquest primer balbuceig reflexiu i intentem ex-plicar com Sartre arriba a aquesta conclusió. No es tracta, comvolgué la moda existencialista, de fer de la realitat el lloc de lalletjor i del malestar. Sartre no diu això, si bé aquest fet no sig-nifica que els existencialistes no tinguessin raó. Sartre diu queallò real mai no és bell. I això és així perquè allò bell resideix enallò irreal, entès com a no perceptiu. La bellesa està en la imatge,no en la percepció. Mirem una fotografia, per exemple. D’antuviés un retrat, representa un absent. Pertany a la família de laimatge, al món de l’irreal. És una fotografia-imatge. Però tambéés un objecte real: de paper, rectangular, dimensionat, ambCol·loquis de Vic XIV - La Bellesa, 2010, p. 87-91.88colors... És una fotografia-objecte. Traslladem ara l’exemple auna pintura. En el pla perceptiu, la pinzellada i l’impacte lumínic,el color i les dimensions. En el pla imaginari, el rostre o el paisatgeo el somni. Mai no diríem que el suport material —la fotografia-objecte o el quadre— són bells. Allò bell pot ser allò que apareixquan es transcendeix l’objecte i apareix la imatge. Aquest vaivéentre contingut i forma, entre real i imaginari, entre percepció iimatge, celebrat en l’exemple del cafè que es va esvaint mentreocupa el seu lloc l’absència de Pierre, és el mateix que diferen-cia l’actor del personatge: l’actor no és Hamlet (seguim ambl’exemplari sartreà), però ha de ser Hamlet. Dit d’una altra ma-nera: l’actor s’irrealitza en el seu personatge1 . L’oscil·lació decontingut i forma com a tipus de dualitat... La clau de voltad’aquesta situació és l’objecte, que pot ingressar en el món del’imaginari o en el món del real segons l’espectador –la llibertat–el posi. Aquest objecte-frontissa rep el nom d’analogon. A quincantó posarem la bellesa? No pas al del real, del perceptiu, queés tal com és, analitzable, necessari, sinó al de l’imaginari, queés tal com es vol, lliure, impredictible. Podríem dir, d’algunamanera, que Hamlet no és mai real – ni pot ser-ho? Que aquellque representa la fotografia que tinc sobre la taula, en la midaque és absent, irrealitza la fotografia? Que, en definitiva, allòque és bell no és mai real?Es pot dir, doncs, que la bellesa no té valor òntic, ja que noes pot predicar del ser. La bellesa pertany al regne dels absents,del no-ser. Al que serà el regne de la consciència i de la llibertat:el regne de les imatges. S’albira la dualitat que es donarà aconèixer, que esclatarà amb L’Être et le Néant.Segueix el text de L’immaginaire il·luminant aquest punt devista: «l’extrème beauté d’une femme tue le désir qu’on a d’elle»(p. 372). La bellesa i el desig formen part de dos plans de realitatincomunicables, com són incomunicables el meu rostre i la sevaimatge en una fotografia. Un és un pla irreal, l’altre és un plarealitzant. L’un és el pla de l’imaginari, l’altre el pla del perceptiu;1. Vegeu L’immaginaire, p. 368. El tema és el de la «paradoxa delcomediant» que proposen Diderot i el mateix Sartre a l’obra Kean. Ide forma més allunyada, sant AGUSTÍ als Soliloquis.89l’un el de la llibertat, l’altre el de la necessitat. La imatge delmirall (o retrat, o fotografia, o reflex), sotmesa a l’estrictanecessitat de les lleis de l’òptica, em transforma en un altre demi mateix. I és que el meu rostre, per a mi, sempre és un absent:«La dissort és que jo no veig el meu rostre. O, al menys, nod’antuvi. El porto davant meu com una confidència que jo ig-noro i són, al contrari, els altres rostres que capten el meu»(Visages)2 .Però, no obstant, la bellesa i el desig han de tenir un certparentiu, una misteriosa relació, puix que un és reflex de l’altre,doble i repetició. El desig és imitació de la bellesa. Estem en elconflicte que Plató planteja a El convit, especialment a rel deldiscurs de Diòtima. De fet, és el desig que anima el camí dialècticd’ascens cap a la bellesa.Hem arribat a una confluència de molts camins dubtosos3 :les relacions entre imitació, desdoblament i repetició; elplatonisme que, engendrant Occident, ha engendrat una teoriade la imatge; el joc tràgic de Narcís abocat al coneixement. I encada camí alenen, donant-li sentit i adreça, la bellesa i, en el seucontraplà, el desig. I cada camí es fonamenta en una relaciócatòptrica, especular, de reflexos. Com l’ull de l’amant com alloc privilegiat on emmirallar-se que apareix a l’Alcibíades; comel desig terrible que s’engendra en Biblis pel seu germà bessó,Caunus4 ; com el salt de la bellesa al desig que el mateix Ovidiens descriu en el mite de Pigmalió5 .I és aquí on trobarem l’altre bàcul per seguir errant, divagant,caminant per tots els camins i per cap. Recollim un poema deMàrius Torres, escrit a la Ciutat del Vaticà el 1933 i intitulatVenus:2.  Aquest text aparegué a la revista Verbe, 4-5, l’any 1939, amb eltítol Visages. És recollit íntegrament, en apèndix, per Michel Contat iMichel Rybalka a la seva excel.lent obra Les écrits de Sartre, a les p.560-564, amb la numeració 39/28.3. És inevitable pensar en el camí del vaixell en el mar, que Ausiàsanomena «dubtós» i que l’autor del llibre de Proverbis titlla de «massaalt» (Pr 30, 18-19)4. OVIDI, Metamorfosis, IX, 450-665.5. Íbidem, X, 239-29890Assenyala’m, si et plau, el meu camí,amb el teu gest, mutilat i diví...Vers on? Senyora d’una terra morta,mires, cruel, amb un somriure anticaquest temps, massa vell per a ser-te amic,perquè saps que dels dos ets la més forta.Tu, que només ets bella! Marbre groc,no sollat per les llàgrimes ni el foc.El poema recull de forma exquisida el que hem anat plantejantfins aquí. S’inicia amb el desig, quasi súplica, quasi pregària(assenyala’m, si et plau), un desig irrealitzable ja que el gest ésmutilat. En la segona estrofa, la dea es petrifica en el temps,com testimonia el somriure antic6  (contra el temps vell) que lafa cruel, ja que queda fora del temps7 , atemporal. El poeta vadescobrint que només queda la bellesa. No hi ha realitat.L’estàtua no respon. O respon des de l’imaginari, des de l’irreal,on no l’esmussen ni la llàgrima del dolor i de la felicitat, ni elfoc de la vida i de la passió. Només ets bella! No sents nit’estremeixes, no rius ni sents l’escalf. Podríem parlar de ladeconstrucció del ja esmentat mite de Pigmalió. I aquí està laforça de l’adverbi: només. Significa que hi ha quelcom que espot afegir a la bellesa per completar-la, donar-li sentit ple. Labellesa esdevé un argument pel menyspreu, per la imperfecció:allò que t’ha fet perfecta et fa fredament inhumana. Cruel. Miremcom ho expressa Sartre: «En una societat d’estàtues homs’avorriria de valent, però viuria segons la justícia i la raó. Lesestàtues són cossos sense rostre; cossos cecs i sords, sensepor i sense còlera, atents només a obeir les lleis del que és just,això és, de l’equilibri i del moviment. Tenen la reialesa de les6. Sembla que Llucià, referint-se a aquesta estàtua, en el supòsitque sigui la còpia romana de la Venus de Cnido, de Praxíteles, que estroba al Vaticà, diu: «tendre somriure que lluïa dolçament sobre elsseus llavis mig oberts».7. Hom pot recordar que a La nausée es parla de forma recurrentde dos temps: el temps de l’existència, flonjo i tou, i el temps de lamúsica, agut i metàl·lic.91columnes dòriques: el cap n’és el capitell. En les societats delshomes, els rostres regnen» (Visages).L’estàtua està presa en el món irreal de l’imaginari. La sevabellesa la fa de pedra freda i intemporal. No té realitat, ésinaccessible al prec i al dolor.  A l’estàtua li falta realitat. No térostre. Només és bella. És morta. La bellesa no és mai real.Potser la terra morta de la qual és senyora la dea, sumant peracabar els mots del poeta i del pensador, és el desig, occit perl’extrema bellesa de l’estàtua.Sr. Xavier Garcia-Duran i Dr. Andreu Grau

Divagació entorn de la bellesa

http://revistes.iec.cat/index.php/CV/article/download/147822/145582

Divagació entorn de la bellesa

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana