Stefano Petrucciani

Undetermined

Petrucciani, Stefano

Hemeroteca Cientifica Catalana

221DEMOCRÀCIA I EDUCACIÓ: OBSER-VACIONS SOBRE EL RETORN DE L’EPISTOCRÀCIAsTefano PeTruCCianiUnivesità La Sapienza. RomaAls darrers temps, una sèrie de nous fenòmens polí-tics i de resultats electorals inesperats (l’elecció de Donald Trump als Estats Units, la victòria del Brexit en el referèn-dum britànic, l’èxit a Itàlia del moviment Cinc Estrelles) han posat de manifest una forta insatisfacció dels ciuta-dans respecte de les elits polítiques i econòmiques que els han governat els últims decennis. Aquesta insatisfacció moltes vegades és etiquetada amb el terme «populisme». Davant del sorgiment de moviments que genèricament venen definits com a «populistes», alguns teòrics polítics han elaborat una resposta molt particular que podem ca-racteritzar amb el terme «epistocràcia». La convicció que guia aquests teòrics (el més conegut dels quals és Jason Brennan, autor d’un llibre bastant controvertit que por-ta per títol Against Democracy, de Princeton University Press) és que la simpatia dels ciutadans pels «populistes» ve determinada principalment per la ignorància i la manca d’educació. D’aquesta convicció n’extreuen la idea que la democràcia representativa no pot funcionar tal com és, i que ha de transformar-se en un sistema diferent, caracterit-zat per forts trets «epistocràtics». Col·loquis de Vic XXIII - L’educació, 2019, p. 221-225222Vegem, doncs, ràpidament, quin és el raonament d’aquests nous teòrics de l’epistocràcia, en relació amb el govern dels savis i dels educats. Els partidaris de l’epistocràcia es basen en dues consta-tacions que consideren com dos fets. Primera: fins i tot en els països democràtics més avançats, el coneixement polític dels ciutadans i la informació sobre la qual basen llurs vo-tacions són sovint molt limitats o incorrectes (per exemple, estimen que el percentatge d’immigrants presents en el seu territori és superior al real). Segona: és entre els electors menys educats i informats on preval la simpatia per un cert tipus d’opcions polítiques, com ara aquelles que són contrà-ries al liberalisme econòmic, que tenen una visió negativa de la globalització i que són favorables a limitar els movi-ments migratoris. Aquestes posicions, diuen els teòrics de l’epistocràcia, no parteixen d’un judici crític sobre la mane-ra en què el món global ha estat governat fins avui, sinó que depenen directament de la ignorància i la desinformació. A més, afegeixen, la desinformació dels votants és un fe-nomen perfectament racional, des del punt de vista del càl-cul utilitari. Un votant conscient, de fet, hauria de passar-se molt de temps documentant-se sobre les diverses opcions i els programes dels partits, mentre que el seu vot gairebé no tindria gairebé cap influència. No és racional, des d’un punt de vista utilitari, fatigar-se tant per un resultat tan esquifit. Però si això és vertader, diuen també els partidaris de l’epistocràcia, aleshores és necessari reconèixer que en el principi democràtic del sufragi universal (aquell que esta-bleix «un vot per cap») hi ha quelcom que no acaba d’anar alhora. De fet, atorga a la massa ignorant i desinformada un poder que pot fer molt de mal i uns efectes desastrosos. Cal, per tant, reservar el poder a aquells que estan en condicions de fer-ne un bon ús (els educats i els informats) excloent o limitant la influència dels altres. Les innovacions institucio-nals que podrien adoptar-se per avançar en aquesta direcció 223són bàsicament de tres menes: el vot múltiple, el sufragi limitat a electors seleccionats i el vet epistocràtic.El primer sistema ja havia estat proposat per un impor-tant teòric de la democràcia liberal, John Stuart Mill: tot-hom té dret a votar, perquè no es cancel·li el sufragi univer-sal, però els més cultes i preparats tenen dret a un paquet de vots proporcional a llur competència. No em consta que aquest sistema s’hagi utilitzat mai. El segon sistema consisteix a acceptar com a votants so-lament aquells que compleixen una sèrie de requisits, com per exemple, l’ús correcte del llenguatge escrit o bé la su-peració d’un seguit de proves. A principis del segle xx, es practicaven sistemes semblants als Estats Units, on els can-didats (a electors) havien d’aprovar un examen d’alfabetit-zació. És a dir, havien de saber llegir i escriure, cosa que va permetre excloure molts negres de la votació. La tercera proposta és menys inversemblant i més inte-ressant: haurien de crear-se consells d’experts amb el dret de poder vetar les deliberacions dels parlaments representa-tius quan aquestes siguin anticientífiques, irracionals o pa-lesament errònies. Aquestes propostes, especialment les dues primeres, són sens dubte molt excèntriques i semblen totalment anacròni-ques en una època en la qual la igualtat entre els ciutadans ha esdevingut una conquesta indiscutible. La tesi epistocrà-tica, això no obstant, té un cert interès, car posa de relleu un punt dèbil que els crítics de la democràcia, a partir de Plató, sempre han subratllat, ço és, l’entrega del poder polític, que és extremament important i delicat, a mans d’alguns que no semblen tenir els instruments necessaris per usar-lo correc-tament. El problema, però, és que, a partir d’aquesta dificultat real, poden agafar-se dues vies diverses, oposades fins i tot: la primera és aquella de limitar la democràcia, partint de la convicció que el poble tendeix a prendre decisions equivo-224cades, com demostrarien, segons el pensament epistocràtic, molts desenvolupaments de la política contemporània. La segona via, contraposada a la primera, consisteix a subrat-llar que l’educació dels ciutadans és una precondició per a la democràcia, però que aquesta precondició ha d’assolir-se proveint a tots els ciutadans d’una educació adequada. No és casualitat que l’educació obligatòria s’hagi convertit en la pedra angular de totes les democràcies modernes. Al ma-teix temps, però, no és suficient, sobretot davant l’exigència d’haver d’orientar-se en un món cada vegada més complex. I val la pena de recordar, en aquesta direcció, que per al filòsof italià Norberto Bobbio la qüestió de l’educació dels ciutadans formava part d’allò que ell anomenava les «pro-meses no complertes» de la democràcia1.Però les raons fonamentals per les quals el govern dels incompetents, malgrat el que pugui semblar a primera vista, no és un escàndol avui, són, en el fons, les mateixes raons que Aristòtil esgrimia contra Plató. D’una banda, en la po-lítica es verifica el mateix fenomen que opera en les obres musicals o en les creacions dels poetes: no és el crític singu-lar, ans el judici de molts, allò que confereix validesa a una obra. L’intercanvi, la confrontació i la concurrència de tants punts de vista asseguren un judici més fiable que no pas el que una sola persona, per molt competent que sigui, pugui formular. D’altra banda, diu Aristòtil, hi ha moltes arts en les quals el judici que importa no és el dels competents, sinó, per dir-ho d’alguna manera, el dels usuaris: el convit no ha d’agradar als cuiners, ans als comensals, i la casa ha de resultar confortable per a qui l’habita, no per a l’arqui-tecte 2. De la mateixa manera, les decisions dels governants 1.  Vegeu el paràgraf titulat «El ciutadà no educat» en el volum de N. BoBBio, Il futuro della democrazia. Una difesa delle regole del gioco, Torino: Einaudi, 1984, p. 18-21.2. Aristòtil, Política, 1282 a 24.225han d’ésser de tal manera que puguin trobar el vistiplau dels ciutadans. I si això no ocorre, com passa tantes vegades dar-rerament, donar la culpa als ciutadans, titllant-los d’irracio-nals i d’ignorants no és una bona solució.Traducció d’Abel Miró i Comas

Democràcia i educació: observacions sobre el retorn de l'Epitocràcia

http://revistes.iec.cat/index.php/CV/article/download/148051/145850

Democràcia i educació: observacions sobre el retorn de l'Epitocràcia

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana