Andrés L. Jaume

Sergio García Rodríguez

Undetermined

Jaume, Andrés L.

García Rodríguez, Sergio

Hemeroteca Cientifica Catalana

82COMENIUS I DESCARTES:UNA GUERRA DE COSMOVISIONS?ANDRÉS L. JAUME & SERGIO GARCÍA RODRÍGUEZUniversitat de les Illes Balears. Grup de recerca enpensament científic i filosòfic modern i contemporaniandres.jaume@uib.esComenius i Descartes visqueren en un mateix contextvital que els va fer enfrontar-se a problemes comuns, peròdes de posicions diferents –encara que no massa allunya-des–. La preocupació per aquest tipus de problemes vaconduir a una trobada entre Comenius i Descartes aEndegeest (Holanda), on Comenius, tornant del seu viatge aAnglaterra, visità Descartes el juny de 1642. La conversafou cordial però mostrà un desacord important, i, el més im-portant, tingué una sèrie de conseqüències que a la fi posa-ren de manifest dues visions contraposades de la modernitati de la pròpia racionalitat. A partir d’aquest encontre s’iniciael que podríem anomenar una «guerra freda» entre els dosautors.1/ Crònica d’una «guerra de cosmovisions». La filo-sofia no és una activitat pacífica, hi ha guerres i guerrilles,com ara les guerres departamentals o les polèmiques quehan envoltat sempre l’activitat acadèmica. També hi ha con-trovèrsies i, el més important, bàndols i partidaris ferotges.Encara recordo com el meu professor d’Història de la Filo-sofia a Salamanca em contava que cert professor seu deCol·loquis de Vic XIX - La Guerra, 2015, p. 82-8683l’orde dominicana no dubtava de visitar la tomba de JacquesTempier a París i trepitjar-la ben fort en venjança de SantTomàs –això del tomisme ja se sap, es du a la sang–. Encaraque no podem parlar d’una guerra d’aquest tipus, sí que espot considerar una mena de «guerra freda» entre Comeniusi Descartes. El terme «guerra freda» és emprat donat quees tracta d’un enfrontament sobre dues formes de concebrela realitat: la cartesiana, que implica entendre la realitat comun laboratori, on es tracta de sotmetre la realitat a l’accióhumana com a manifestació de la llibertat –problema que,com diu Guenancia, és el problema cartesià– i, per altra banda,la concepció pansòfica de Comenius, lligada a l’experiència,la raó i l’escriptura com a fonts del coneixement i, en darre-ra instància, de la racionalitat.D’aquesta guerra en tenim constància documental. Així,tot i la cordialitat i l’encontre diplomàtic entre aquestsdos grans de la modernitat, hi hagué una autèntica guerraque es va plasmar en un conjunt d’escrits per les duesbandes.Descartes, ja se sap, poc amic de donar pistes, fa refe-rència al seu encontre amb Comenius al manco a dues car-tes, si seguim l’edició canònica d’Adam & Tannery. La lletraCXL d’agost de 1638, sense lloc ni destinatari coneguts (AT,II, p. 345) es refereix probablement al Prodromus. I el 1639no dubta d’enviar un «Judicium de Opere Pansophico» alTh. Haack mitjançant el pare Mersenne. Com es pot veure,aquesta correspondència és anterior al 1642, és a dir, a latrobada. En qualsevol cas, amb la prudència cartesiana peldavant, no sembla que tingui en gran consideració al bo deComenius, acusant-lo de barrejar coses divines i humanes.L’any 2004, els holandesos J. Van de Ven i E. J. Bos publi-caren un interessant article sobre dues noves cartes no pu-blicades a l’edició d’Adam-Tannery en les quals Descartesmostra les seves vertaderes opinions sobre l’obra deComenius. Amb molt bon seny no dubtaren de titular l’arti-84cle amb un dels judicis que fa Descartes sobre Comenius:«No cal esperar res d’ell» (Se nihil daturum)1.Comenius, per la seva banda, tampoc no va quedar satis-fet de la trobada a Endegeest. En línies generals es pot dirque el cartesianisme representava per a ell una reforma er-rònia a la necessària a aquell temps en tant que suprimia leslínies més importants de la reforma que propugnavaComenius. A propòsit d’això, hem de considerar tres impor-tants textos que manifesten l’enfrontament entre Comeniusi el cartesianisme. El primer d’ells és el titulat A mechaniciseversus (1659), on Comenius critica una problemàtica car-tesiana a propòsit d’una màquina pneumàtica. No obstantaixò, el text més interessant és el De Responsione Serariipublicat l’any 1667 on fa un examen sistemàtic de la filoso-fia cartesiana seguint de ben a prop els Principis de la Fi-losofia de Descartes mateix. Comenius, com a bon amantdel llibre de text i del sistema enciclopèdic –al cap i a la fi, nomenys alumne d’Alsted–, llegí acuradament el text cartesiài concedí que aquest filòsof francès només triomfava al campde la matemàtica, però que precisament des del seu èmfasiper separar l’experiència i la raó de l’escriptura, fracassa-va. El Prodromus, ja s’ha dit en alguna altra ocasió, és undiscurs del mètode alternatiu i, més important, incompatibleen bona mesura amb el projecte cartesià.Ambdós llibres varen ser publicats després de la mort deDescartes, la qual cosa ens dóna una idea de la bel·ligerànciade la problemàtica que ocupà Comenius que, si bé no arribaal pare dominic professor del meu ben estimat mestresalmantí, sí que deixa entreveure que al bo de Comenius noli va fer cap gràcia l’actitud cartesiana i, per què no dir-ho,les idees de Descartes! En una paraula, la concepció1. J. VAN DE VEN, E. J. BOS, «Se nihil daturum –Descartes’s unpublishedjudgement of Comenius’s Pansophiae Prodromus (1639)», British Journalfor the History of Philosophy, 12, 3, (2004): 369-386.85mecanicista de la natura i la concepció de la raó que no espot deslligar de la divinitat, ja que aquesta és la guia adequa-da de la raó, tal com evidencia al §XVII del De ResponsioneSerarii. Tant és així que la crítica de Comenius a Descartesva més enllà: el principi de la filosofia no pot ser el cogitosinó Déu. Aquesta idea ja es troba als textos de joventutcom el Centrum Securitatis, però aquest text el deixem pera un altre moment.Finalment, aquesta controvèrsia es perllonga fins a untext tan peculiar com estrany com és el Clamores Eliae, unconjunt de notes manuscrites en llatí, txec i alemany, com-post entre els anys 1665-1670 i on critica en diferentsllocs novament la concepció cartesiana. Però quines lliçonsaprenem de les guerres i, més encara, de les guerres filosò-fiques?2/ Les lliçons de la guerra. El problema de la guerra, demoltes guerres filosòfiques, és un problema moral, un pro-blema d’ethos com a manera de conceptualitzar la nostramanera d’estar al món. Al cap i a la fi, la filosofia, com diuSellars i Ortega, ens ha d’ensenyar a manejar-nos al món, asaber a què ens hem d’atenir. I l’epistemologia o la filosofiadel coneixement no és sinó una declaració d’aquests princi-pis en el sentit que esclareixen quin és el rerefons justificatiudel nostre ethos. Així, hem pensat que tant Comenius comDescartes es reconeixien l’un i l’altre com a persones asse-nyades –hi havia un reconeixement recíproc com a interlo-cutors–, de fet ambdós accediren a mantenir una conversa id’aquesta se’n derivaren diversos judicis a través de dife-rents corresponsals sobre les opinions de tots dos, com jahem tingut ocasió de mostrar. Però la situació és filosòfica-ment interessant, no un simple capítol de la història de lafilosofia. Ens enfrontem, així, a una situació on trobem pro-blemes comuns però solucions que, no tan sols són absoluta-ment diverses, sinó que a més a més es neguen a reconèixer86el potencial crític o argumentador de l’altre. Es tracta, ensuma, d’una discussió on hi ha una connexió entre els pro-blemes però una justificació de les solucions radicalment di-ferent. La pregunta que caldria formular en conseqüènciaseria: com s’ha d’interpretar aquest desacord?Una primera interpretació podria suposar que es tractad’un cas d’incommensurabilitat on Descartes i Comeniuss’ubiquen en paradigmes diferents. D’una banda, el meca-nicisme cartesià entendria la realitat com un laboratori, pri-vilegiant la situació artificial com a objecte del mètodecientífic, mentre que la de Comenius seria una concepcióorganicista on el coneixement consistiria en la contemplacióde la creació divina. Ara bé, una interpretació incommensu-rable suprimiria el caràcter comú que posseeixen els proble-mes per a ambdós, i que possibiliten l’existència d’un marccomú des d’on es podria trobar una solució per a tots dos.No hi ha, aleshores, incommensurabilitat. El problema ques’ha de resoldre és el següent: si hi ha una agenda de proble-mes comuns, com s’explica el fet que autors que estan obertsa la discussió no puguin arribar a cap acord, ni assumir capde les crítiques? En la nostra opinió, com ja s’ha mostrat, noes tracta d’un cas d’incommensurabilitat. La teoria alterna-tiva que proposem per explicar és que dins tot sistema decreences hi ha «creences revisables» i «creences irrevisables»–al manco a curt termini–. És com si la racionalitat fos unedifici, podem decidir canviar les finestres de l’edifici, tapiaruna porta, convertir un menjador en un urinari –inclús unconvent pot esdevenir un bordell– però els elements estruc-turals són els més difícils de modificar, ja que tot canvi potsuposar l’esbocament de l’edifici. Només estarem disposatsa canviar l’estructura quan el perill d’esfondrar-se sigui moltgran o quan el sorgiment de nous elements estructurals si-guin més útils –encara que això implicaria construir un nouedifici–. Aleshores, com deia Ortega a Ideas y creencias,«en las creencias se está y las ideas se tienen».

Comenius i Descartes: una guerra de cosmovisions?

http://revistes.iec.cat/index.php/CV/article/download/147939/145697

Comenius i Descartes: una guerra de cosmovisions?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana