La Disfunció de les Glàndules de Meibomi (DGM) és la principal causa del anomenat síndrome d’ull sec. És una anomalia crònica i difusa de les glàndules meibomianes, caracteritzada per la obstrucció del conducte terminal i/o canvis qualitatius/quantitatius en la secreció glandular. A conseqüència d’això es produeix una alteració de la pel·lícula llagrimal, símptomes d’irritació ocular i malalties de la superfície ocular.
L’objectiu d’aquest treball és caracteritzar les glàndules de Meibomi, mitjançant la observació amb llum infraroja i valorar si hi ha relació entre la alteració de les glàndules de Meibomi i la simptomatologia de sequedat ocular, obtenint aquesta simptomatologia a través d’un test, en el nostre cas del test OSDI.
Per fer-ho vam avaluar una mostra de població jove pertanyent a la Facultat d’Óptica i Optometria de Terrassa, que va ser composta per 20 estudiants (16 dones i 4 homes) d’entre 19 i 27 anys.
Per concloure aquest treball, vam trobar la relació entre els resultats de diferents proves (mesura del menisc llagrimall i mesura de la freqüència del parpelleig) i aspectes (sequedat ocular), amb el càlcul de la totalitat d’àrea que ocupaven les glàndules de Meibomi en cada participant, trobant així una caracterització i una classificació adequada d’aquestes
