El propòsit d’aquest estudi pilot era determinar si entrenant el punt pròxim de convergència utilitzant el mètode del push-up durant 3 minuts, la flexibilitat acomodativa millorava per la seva relació d’associació. Un optometrista va mesurar la felxibilitat acomodativa binocular d’aprop a 10 participants abans i després d’entrenar la convergència amb el mètode d’aproximació. Per analitzar els resultats es va utilitzar el test Shapiro-wilk, després es va utilitzar el test Wilcoxon sign-rank, per conèixer si la distribució de les dades era simètrica o no.
Finalment a través de les dades es dedueix que en la flexibilitat d’acomodació abans i després
d’entrenar el punt pròxim de convergència no tenen suficiència estadística, per tant no es va poder eliminar la hipòtesis nul·la ja que aplicant Willcoxin sign-rank test, p<0,5. No existeixen diferencies significatives entre les dues mostres. No es pot corroborar que entrenant el punt pròxim de convergència la flexibilitat acomodativa millori.
Existeix una llarga llista de factors que poden haver influït en el resultat de l’estudi pilot. El factor més important és que el punt pròxim de convergència només és entrenat durant 3 minuts. També existeix el factor del cansament. La mostra de pacients és petita per la variabilitat de resultats obtinguts. L’entrenament del punt pròxim de convergència dona lloc a una certa millora en resultats objectius i símptomes d’alguns pacients. Aquest estudi serveix com a base per a futurs estudis, millorant la metodologia del test segurament es podrien arribar a unes conclusions més clares
