El propòsit d’aquest article és palesar que la presència del llatí al segle XVIII a Catalunya no es redueix a edicions escolars, documents jurídics, tractats d’apologètica catòlica i escrits de devoció i pietat. La llengua llatina serveix també per difondre idees i postulats polítics al voltant d’esdeveniments del moment. En aquestes pàgines ens centrem en una sèrie de textos en llatí que han estat menystinguts o simplement ignorats per historiadors i filòlegs per raons lingüístiques i estètiques. Objecte de la nostra anàlisi són, sobretot, els escrits que descriuen els dos setges que Barcelona va patir la tardor del 1705 i la primavera de l’any següent. Particular atenció mereixerà el poema Barcino a Carolo propugnata, redactat després del 1708 i d’autor anònim
