Revisión de la oferta de la Universitat de València en estudios de grado en Humanidades, poniendo de relieve la especial permeabilidad de las ciencias humanas frente a otros ámbitos del saber, así como su valor en la esfera de las competencias transversales de necesaria incorporación a todas las profesiones del s. XXI

Gallardo-Paúls, Beatriz

Repositori d'Objectes Digitals per a l'Ensenyament la Recerca i la Cultura

Per què la UniversitatLa branca d’Arts i HumanitatsEstrictament parlant, la compartimentació disciplinària més habitual en l’espai universitari espanyol inclou en Arts i Humanitats les àrees de coneixement que tradicio-nalment s’han considerat de lletres. Si el conegut arbre de Diderot i Alambert intentava refl ectir tot el coneixement humà tot partint de les capacitats cognitives de memòria (història), raonament (fi losofi a) i imaginació (poesia), la proposta actual, molt més prosaica, diferencia cinc bran-ques generals: Arts i Humanitats; Ciències; Ciències de la Salut; Ciències Socials i Jurídiques; i Enginyeria i Arqui-tectura.Hi ha, però, altres opcions. En l’àmbit britànic, per exemple, hi és habitual que disciplines com ara el dret o les ciències de la comunicació s’incloguen entre les ciències humanes, o que la lingüística es considere una ciència social. Si la divisió clàssica de les set arts libe-rals en trívium (gramàtica, retòrica i lògica) i quadrívium (aritmètica, astronomia, geometria i música) defi nia unes fronteres nítides i ben dibuixades, en l’actualitat aquesta claredat sembla que s’esvaeix.La raó d’aquesta polivalència és ben clàssica, i per justifi car-la podem fer servir la coneguda màxima de Terenci: «Humani nihil a me alienum puto». Efectivament, si les ciències humanes tenen com a objecte d’estudi l’ésser humà, podem afi rmar que aquest coneixement, sens dubte, ha de ser ampli, abastador i que ha d’estar en constant expansió. Foucault (2007) ha afi rmat explícitament que les cièn-cies humanes es caracteritzen per una «inestabilitat essencial», és a dir, per un caràcter derivat, secun-dari i, alhora, de pretensió universal.Tanmateix, si comencem aquesta refl exió sobre els estudis d’Arts i Huma-nitats de la UV partint, precisament, d’aquest caràcter polivalent, és perquè el considerem com un tret defi nitori que, a més a més, és confi rmat per la realitat laboral. Les dades de l’Observatori d’Inserció Professional i Assessora-ment Laboral sobre estudiants de la UV que varen acabar els estudis entre 1999 i 2003, mostren que, sis mesos des-près d’acabar la carrera, els llicenciats d’humanitats són el col·lectiu amb el percentatge més alt en primera ocu-pació en àrees no vinculades directament amb la formació específi ca pròpia (un 50,2%). Una altra informació d’interès és que aquests llicenciats troben la primera ocupació en llocs de treball de qualitat (tècnics o amb persones al seu càrrec) en un percentatge superior als de ciències socials. Tothom coneix la interpretació que el segle passat es feia d’aquesta circumstància, i que encara es manté en l’ima-ginari social: estudiar lletres no té eixides.Tanmateix, podem fer una revisió d’aquesta mancança d’eixides des de la perspectiva d’alguns conceptes de plena actualitat en la psicologia de l’educació, tot i que no es tracta de conceptes nous: la resiliency i la intel-ligència adaptativa. Originàriament, el concepte de resili-ència sorgeix per a descriure la capacitat d’adaptació de les persones a situacions greus de dolor o de risc; la intel-ligència adaptativa és una idea que ens remet a Piaget i la seua visió de la capacitat cognitiva com a correlat dels processos biològics d’adaptació. Aquesta característica és absolutament valuosa −i gai-rebé imprescindible− en el panorama laboral que dissenya l’espai europeu d’educació superior. La realitat tecnolò-gica és progressivament més inestable i els nous avanços se succeeixen a una velocitat cada vegada major; paral-lelament, la formació específi ca per a tals realitats tecno-lògiques es torna obsoleta, de manera que l’aprenentatge es fa necessàriament permanent, continu. L’adaptabilitat esdevé, doncs, un tret irrenunciable, i així ho demostren també les demandes del mercat d’ocupació, en què els agents ocupadors valoren molt més les competències CIÈNCIES HUMANES: INTEL·LIGÈNCIA ADAPTATIVABeatriz GallardoÀrea de Lingüística General. Departament de Teoria dels Llenguatges i C. de la Comunicació. Universitat de València.14 FUTURA«En el nostre sistema, els adolescents es veuen abocats a elegir entre ciències i lletres en un context clarament estereotipat que normalment menysprea les modalitats del batxillerat humanisticolingüistic i artístic»nístics: el grau en Història i el grau en Història de l’Art; i en la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació s’ofe-reixen sis graus de ciències humanes: Estudis Anglesos, Estudis Hispànics, Filologia Catalana, Filologia Clàssica, Llengües Modernes i les seues Literatures, i Traducció i Mediació Interlingüística.Una anàlisi acurada de la planifi cació i l’ordenació d’aquestes nou titulacions ens mostra que no han estat dissenyades en l’aïllament o l’erudició clàssica anacrònica. Sense renunciar al rigor teòric i a la valoració intrínseca del saber, els estudis han estat concebuts maximitzant l’òptica aplicada i el gaudi del futur alumnat, que podrà accedir al món del treball o continuar la seua forma-ció. Juntament amb l’aposta de la UV per seguir donant suport a l’estudi de les humanitats, entren ací en joc els posicionaments del seu professorat, en general altament compatibles amb les recomanacions del Manifest per les humanitats: In varietate concordia, de la European Science Foundation:  ¬ Reconeixement de les possibilitats del mercat d’idees i oportunitats. Per exemple, amb el desenvolupament de les humanitats digitals o la identifi cació de noves pro-fessions.  ¬ Diàleg interdisciplinari en els àmbits nacional i inter-nacional. Per exemple, a la Facultat de Filologia es coordina l’únic projecte investigador de l’àrea del programa Consolider, en el qual participen quaranta-tres universitats. I també hi ha sinèrgies entre història antiga i fi lologia clàssica, entre llen-gües modernes i les àrees d’història, i entre història i fi losofi a.  ¬ Establiment de lligams, entre iguals, amb les ciències naturals, tècniques i socials. Els investigadors d’humanitats de la UV  fan el seu treball de recerca cada vegada més en camps genèriques (creativitat, resolució de problemes, anàlisi crítica, gestió de la informació, gestió de la pressió i l’es-très, presa d’iniciatives, comunicació oral i escrita, habili-tats socials, capacitat de lideratge) que no les específi ques i les instrumentals. Graus europeus i humanitatsL’orientació de l’espai europeu d’educació superior a la professionalització de les carreres universitàries i a la seua productivitat ha provocat reajustaments en les titulacions d’humanitats que, de vegades, han pogut fer pensar que es tractava de titulacions gairebé en perill d’extinció. D’altres veus, preocupades pel concepte mateix d’univer-sitat, han assenyalat que el model de grau europeu acaba amb la concepció tradicional europea de l’estudiant univer-sitari com a adult i s’apropa més al model nord-americà perquè atorga al nivell de grau una doble fi nalitat: ampli-ació de les funcions educatives generals i preparació per a l’especialització posterior del màster. En aquest context els estudis d’humanitats esdevindrien necessàriament un bagatge valuós per a la formació global de l’estudiant estàn-dard, no només mitjançant l’estudi de carreres d’humani-tats, sinó també des de la perspectiva d’un estudi general humanístic en les àrees d’especialització científi ca.Tot i així, el procés d’implantació dels graus ha ignorat aquesta vessant dels estudis d’humanitats, en la mesura que la convergència ha estat generalment (mal) interpre-tada com una conversió de les llicenciatures de cinc anys en graus de quatre anys. D’acord amb aquesta percepció general, i amb el requisit afegit d’un primer curs de matè-ries bàsiques, no podia ser molt gran la disposició de les comissions a ampliar l’espectre formatiu de cada títol, ni a donar continguts humanístics als científi cs, ni a donar als humanistes la formació bàsica igualment necessària en ciència i tecnologia.Oferta de la Universitat de València en Arts i HumanitatsÉs freqüent referir-se a la UV com a Universitat de Valèn-cia-Estudi General. Es tracta d’una universitat que té una àmplia oferta formativa i una gran tradició en l’àm-bit humanístic, amb tres facultats: Geografi a i Història; Filosofi a i Ciències de l’Educació; i Filologia, Traducció i Comunicació. La Facultat de Filosofi a ofereix el grau en Filosofi a; en la Facultat de Geografi a i Història trobem dos graus huma-15Triar futurs. Idees decisionsinterdisciplinaris i això es refl ecteix en la tasca docent, per exemple:¬ L’aplicació de llengües, unió de les fi lologies amb psicologia, sociologia... fi ns i tot amb les enginye-ries (reconeixement de la veu, sistemes artifi cials de diàleg) o el dret (lingüística forense).¬ L’arqueologia funerària i la bioantropologia, unió d’arqueologia, antropologia i medicina.¬ La bioètica, és a dir, l’aplicació dels estudis ètics a esferes com ara el dret, les ciències polítiques, la biologia, les ciències de la salut... ¬ La iconografi a cultural, on la història de l’art s’uneix amb la història, l’arqueologia i les fi lologies. ¬ La lingüística clínica, diàleg constant de la lingü-ística amb la neurologia i la psicologia.¬ Els estudis sobre ètiques aplicades i democràcia, amb la vinculació de l’ètica amb àrees socials com ara l’economia, les ciències polítiques o la sociologia.Per què estudiar ciències humanes en la UVEl procés de mitifi cació de la ciència i la tecnologia que començà el segle XIX ha contribuït a emfasitzar els preju-dicis de les anomenades dues cultures (C.P. Snow), cièn-cies i humanitats. I aquests prejudicis, juntament amb una llarga tradició d’ignorància mútua entre ambdues esferes del saber, han impregnat la planifi cació curri-cular de tots els nivells educatius. En el nostre sistema, els adolescents es veuen abocats a elegir entre ciències i lletres en un context clarament estereotipat que nor-malment menysprea les modalitats del batxillerat huma-nisticolingüistic i artístic, tant pel que fa a les capacitats intel·lectuals que requereixen, com a les possibilitats pro-fessionals. I, com passa normalment amb els prejudicis, es tracta de factoides resistents, impermeables al sentit comú i a les proves refutatòries.Però una anàlisi dels plans d’estudis de les carreres d’humanitats de la Universitat de València ens permet comprovar que tots els graus ofereixen pràctiques en empreses, que les teories i l’estudi rigurós tendeixen a aplicar-les i que molt freqüentment aquesta aplicació és innovadora i creativa.Com ja hem dit, més que mesurar l’actualitat d’aques-tes titulacions només en funció de l’oferta laboral, cal pensar-les a partir del potencial de competències que promouen: des de la versatilitat que ofereix el domini del llenguatge fi ns a la capa-citat analítica que prioritzen les seues metodologies, per no parlar de les facultats creatives que fomenten. Aquests components no es concreten en un perfi l de treball deter-minat i d’ací ve la resistència a pensar l’actualitat de les humanitats. Parlàvem al començament d’intel·ligència adaptativa, i d’això exactament tracta la vivència univer-sitària: d’afavorir estratègies d’adaptació per a situacions noves o per a generar-les com a solució. Però, tot i que el treball s’ha fet i les titulacions d’huma-nitats han estat actualitzades, aquesta perspectiva encara comporta un error de plantejament pel que fa a les dis-ciplines humanístiques, que segueix posant-les en funció d’un criteri d’utilitat o rendibilitat respecte del qual sem-pre quedaran com a parents pobres. Precisament, la tasca fonamental d’una universitat pública com la Universitat de València ha de garantir un espai d’autonomia respecte a certes tendències del mercat, perquè ja sabem on ens por-ten i qui hi guanya. Això no vol dir en cap cas deixar de ser productius, ni operatius, ni resignar-se al paper de guar-dians de la cultura. Perquè la societat del coneixement no es fonamenta només en innovacions d’avantguarda o espectaculars descobriments; també es tracta d’acom-panyar aquest progrés amb experiències que ens identi-fi quen com a comunitat −i com a comunitat que avança−, amb un sentit i una memòria que també cal revisar críti-cament i posar al dia. I això mateix cal dir també pel que fa al camp de la investigació, la qual no queda garantida només amb instal·lacions punteres −si en tenim, millor−, ni pot limitar-se a les tendències més rendibles ni a impe-ratius empresarials. És l’única virtut de no fer d’aquesta tasca un negoci: que es poden atendre demandes neces-sàries encara que no siguen majoritàries; que s’entén que el progrés contempla diversos actors socials, la seua par-ticipació i la seua integració; que el cicle del coneixement no comença on acaba, en la seua difusió i comercialitza-ció, sinó molt més arrere: en la docència que l’estimula i la formació que el facilita. Per què la Univ r itat16 FUTURA

Ciències Humanes: intel·ligència adaptativa

http://www.uv.es/revistafutura/docs/17-18.pdf

Ciències Humanes: intel·ligència adaptativa

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Repositori d'Objectes Digitals per a l'Ensenyament la Recerca i la Cultura