Sembla fora de dubte que l'escàs alè d'una política més o menys institucionalitzada de
negociació col•lectiva a la Catalunya industrial del XIX tardà hi alimentà, més si cal, la
radicalització de les cultures polítiques obreres i patronals. La feblesa, a la Catalunya
d'aleshores, d'un industrialisme sensible a la dislocació social alhora que a les potencials
bondats de l'obertura institucional, ha suscitat ben poca atenció, com si les línies de força
polítiques i culturals finiseculars no haguessin pogut ser unes altres que les que foren.20 Per això mateix considero adequat començar per Roca i Gales i pel seu testimoni sobre els teixidors de vels vuitcentistes, i més concretament pel rol decisiu que suposadament els hauria correspòs en la incipient definició d'una cultura interclassista amb probables ascendents i atractius per a fraccions del nou proletariat industrial. D'entrada, però, crida l'atenció que a l'alçada de 1884 la hipòtesi d'una cultura política que integrés sectors influents del treball fabril, que els associés amb mires cohesivas a determinades posicions patrícies, encara gravités al voltant dels teixidors de vels, un col•lectiu obrer que segons Roca i Gales havia "desaparecido del todo". Això era així, potser, perquè, com semblava plaure al mateix Roca, la raó essencial de la seva antiga condició de "poderoso elemento de amor a las libertades democráticas y al orden social, moral y material" havia estat "su importancia en el trabajo más artístico que manual"?
Proposar una resposta convincent a tal interrogant és l'objectiu d'aquest capítol; com ho
és, més enllà d'aquells subjectes específics -els teixidors de vels- i en un ordre més general, eld'aquest estudi en el seu conjunt. De fet, el cas dels teixidors de vels s'endevina un complet laboratori d'assaigs per començar a destriar els factors particulars dels potser comuns d'entre aquells que influiren les relacions entre treball i política a la Catalunya industrial i urbana del segle XIX. I això, precisament, per la pretesa i unilinial correspondència que suggerí Roca i Gales, a l'explicar la rellevància social i el protagonisme polític del col•lectiu veler en funció d'una centralitat técnico-laboral aleshores tan objectiva com irrevocable
