La   situació actual de la ràdio a Cataluny

Bonet Bagant, Montse

Diposit Digital de Documents de la UAB

La situació actual de la ràdio a Catalunya MONTSERRAT BONET En els darrers anys s'està observant un fenomen que afecta tots els mitjans i indústries de la comunicació en general. Cada cop resulta més difícil analitzar-los, perfilar les seves transformacions de forma aïllada. Qualsevol investigació actual d' un mitjà de comunicació és immersa en una interrelació de diferents variables, molt dinàmiques i canviants: econòmiques, polítiques, tecnològiques, socials i culturals, el marc geogràfic de les quals és cada dia més ampli. Per tant, parlar de la ràdio a Catalunya és parlar de la ràd io a Espanya i de la ràdio a l'Europa Occidental. És evident que cada país, regió o mitjà té les seves pecualiaritats, però l'anàlisi, igual que succeeix amb els objectius mediàtico/comunicatius, és més i més globalitzadora a mesura que ens apropem al final del mil·leni. Les principals tendències observades en la ràdio europea en general, en uns països abans que en altres o amb diferents graus de rapidesa i consolidació, són: la concentració (emissores integrades a una mateixa cadena), la inclusió de la ràdio en grans grups de la comunicació (formats per altres mitjans de comunicació i/o altres indústries culturals) i la paulatina transnacionalització d'aquests grups, segons e l mitjà i la normativa legal al respecte, ja sigui mitjançant aliances amb altres mitjans o grups estrangers, ja sigui per I' entrada de capital ANNALS DEL PERIODlSME CATALÀ 149 forani en el seu accionariat. La ràdio ja no pot pensar només en ella mateixa. Ha de tenir en compte els altres mitjans o indústries culturals del grup i preocupar-se tant pel mercat interior com per 1' exterior. Aquests i altres canvis econòmics han vingut propiciats per la neoregulació dels anys 80 que provocà el canvi del rol jugat per l'actor-Estat i l'entrada, amb força, de l'actor-capital privat. Aquestes transformacions, les noves tendències emergents i la particular situació de la ràdio catalana i espanyola en general van situar aquest mitjà, a les darreries dels vuitanta, en una cruïlla a partir de la qual era necessari un autèntic replantejament que li permetés sortir-ne triomfant. En els últims anys de la dècada dels vuitanta moltes veus d'analistes, especialistes i protagonistes del sector es van alçar avisant dels reptes més importants que havia d'afrontar el sector radiofònic. Bàsicament, aquests obstacles eren: superar la tecnologia obsoleta (dels sistemes d'administració i gestió, de la producció i difusió) , renovar les estructures empresarials i de gestió (especialment si formava part d'un grup més ampli , amb objectius més globals i volia mantenir i millorar la inversió pu blicítària), millorar i di versi ficar l'oferta programàtica (respondre a les exigències derivades de la segmentació del públic) i emmarcar-se en una política comunicativa clara (delimitació de funcions tant al sector públic com al privat i en funció de l'àmbit territorial a cobrir). Veiem com s' han anat 15 0 superant aquests obstacles. El panomara rafiofònic català La normativa legal aplicada en els darrers cinc anys ha estat determinant per acabar de configurar el panorama radiofònic català (i espanyol). El 18 de desembre de 1987 es va aprovar la ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ LOT "Ley de Ordenación de las Telecomunicaciones" segons la qual es reserva a 1 'Estat 1' explotació directa dels serveis de ràdio en ona curta i llarga. Els d'ona mitjana poden ser explotats en concurrència per gestió directa de I 'Estat o per gestió indirecta mitjançant concessions. Els serveis en FM poden ser també explotats en concurrència, directament per les administracions o ens públics o indirectament mitjançant concessió per les corporacions locals o indirectament per concessió a persones físiques o jurídiques. A més a més d'adaptar-se a la LOT, la ràdio espanyola s'havia d'ajustar al Pla de Ginebra de 1984, motiu pel qual es va aprovar el "Plan Técnico Nacional de Radiodifusión Sonora en Ondas Métricas", el febrer de 1989, es va convocar concurs el 4 d'abril i s'atorgaren les llicències el 31 de juliol. En aquest pla es presentaven quatre modalitats de radiodifusió: la que depèn de l'Estat, la que està gestionada pels ens públics corresponents a les Comunitats Autònomes, la radiodifusió municipal i la radiodifusió de gestió indirecta o privada. A Catalunya li corresponien 28 llicències que la Generalitat no va concedir fins el setembre de 1991, dos anys més tard d'haver estat adjudicades pel govern central. Els principals beneficiats van ser la COPE, Antena-3 de Ràdio, Ràdio 13, l'església, particulars i persones vinculades ja a aquest món (Justo Molinero, Miquel Calzada "Mikimoto" i Luis del Olmo). El 13 de març d'aquell mateix 1991, el Senat va aprovar la Llei d'Organització i Control de les emissores municipals, dotze . 151 anys després que comencés a emetre Ja primera d'Espanya a Arenys de Mar. Era el reconeixement legal fet ja per la LOT. Les dues lleis van aixecar molta polèmica, com passa sempre amb les concessions de ràdio o televisió, la primera per entendre que afavoria excessivament el sector públic i la segona ANNALS DEL PERIODISME CAT ALÀ 152 perquè reconeixia dues fonts de finançament per a les ràdios: la subvenció i la publicitat. Cal tenir present que una distribució de freqüències és més que una pura qüestió tècnica, és la representació del poder de difusió i cobertura de les audiències i la publicitat. A més a més, el repartiment de freqüències implica la freqüència en si mateixa i la potència, determinant també de la cobertura que es podrà abastar. Amb aquest marc legal de referència, que pretenia regular els diferents àmbits de cobertura radiofònica, va continuar a Catalunya un procés que ja s'estava observant, de feia temps, arreu: la concentració. La situació actual de la radiodifusió a Catalunya pot resumir-se així: 1. Radiodifusió pública d'àmbit nacional Ràdio Nacional d'Espanya. Resultant ja de la fusió entre les seves emissores i les de Ràdio Cadena el 1989. Di versificada en sis cadenes temàtiques: Ràdio 1 (convencional), Ràdio 2 (música especiali tzada), Ràdio 3 (música pels joves), Ràdio Exterior, Ràdio 4 i Ràdio 5. A partir del pla de restructuració de RNE el 1991, van desaparèixer, foren reconvertides en reemissors o venudes a ajuntaments totes les emissores de Ràdio 4 (igual que succeí amb algunes emissores de la xarxa de Ràdio 5). Se salvaren només Ràdio 4 de Barcelona i Sevilla, convertides en ràdios oficials de les Olimpíades, i l'Expo, respectivament. 2. Radiodifusió pública d'àmbit autonòmic La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) compta amb quatre ofertes programàtiques, que cobreixen la quasi totalitat del territori català. ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ - Catalunya Ràdio, amb una programació convencional. - Ràdio Associació de Catalunya (RAC 1 05). Format musical per a gent jove. -Catalunya Música. Música clàssica. - Catalunya Informació. Nascuda el setembre de 1991, és un format del tipus "all news" i utilitza les freqüències llogades a "Radio Ambiente Musical" a Girona, Reus i Barcelona (3 de les 28 llicències de 1991 ). De moment, és la que disposa de menys cobertura. 3. Radiodifusió pública d'àmbit local 174 emissores municipals a Catalunya, pionera d'aquesta variant de radiodifusió. Emissores agrupades al voltant de l'EMUC (Emissores Municipals de Catalunya) que realitza funcions de coordinació i produeix programes d'emissió conjunta. En principi, les emissores municipals són concebudes com el mitjà per practicar una ràdio genuïnament local, que no és el cas de les grans cadenes, que disposen de moltes emissores locals però concebudes com una extensió de la xarxa. 4. Radiodifusió privada d'àmbit nacional Es tracta d'emissores pertanyents a grans cadenes de radiodifusió que, en alguns casos, formen part de grans grups de comunicació, integrats per altres mitjans de comunicació i indústries culturals, la finalitat bàsica de les quals és aconseguir . 15 3 el major nombre possible d'emissores (per compra, associació o afi liació) que els garanteixin cobertura, audiència i, en definitiva, publicitat. a) Grup SER i Grup Antena-3 Ràdio. Anomenat ja, de vegades, grup P+G (PRISA+Godó). El primer compta amb tres ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 154 ofertes programàtiques: Cadena SER (convencional), Cadena 40 Principales (música per a joves) i Cadena "Dial" (format de música espanyola, nascuda a finals de 1989, a partir de l'ex-cadena" Corazón"). Per la seva banda, Antena-3 té una programació convencional. La SER no aconseguí cap llicència a Catalunya l'any 1991, però Antena-3 sí: dues directament i una tercera cedida pel seu soci de grup "Talleres de Imprenta" (editora de "La Vanguardia"). De totes maneres, les dues freqüències aconseguides a Amposta (per "Avante Radio" i Teresa Valldepérez) són actualment Ràdio 40 Ebre (cadena "40 Principales") i Ràdio Ebre (SER convencional). L'acord programàtic a què van arribar l'antiga cadena "Minuto" (de la SER) i "Radio 80 Serie Oro" (d' Antena-3) donà com a resultat, el gener de 1993, la cadena "M-80 Serie Oro". Altres emissores "Minuto" es convertiren en "Dial" o s'aprofitaren per repetir la programació convencional en FM (cas de Ràdio Barcelona 2, ex-Ràdio Tràfic). b) Cadena COPE. Una de les cadenes que més ha augmentat la seva presència a Catalunya. Disposa de la Cadena COPE convencional, de la "Cadena Cien" (música juvenil), l'abril de 1990 comprà la Cadena-13 (primera cadena privada d'àmbit autonòmic que emetia íntegrament en català), que actualment s'anomena Cadena Nova i emet, també en català, el format musical Els Populars de la Nova. El setembre del 1991 , la COPE adquirí el 49% d'accions de Ràdio Miramar a Barcelona (ex-Cadena Ibèrica del grup Fontan). Ràdio 13 havia obtingut ja tres freqüències en el repartiment de 1991 i la COPE, dues. e) Onda Cero Ràdio. Formada a partir de la compra de Ja "Cadena Rato" per part de l'ONCE, a finals de 1990. Té dues ofertes programàtiques: Onda Cero convencional i Onda Cero ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ Música (de cobertura molt més reduïda). L'emissora d'Onda Cero Ràdio a Lleida és una de les 28 concessions, obtinguda per "La Mañana-Diari de Lleida". D'altra banda, l'errússora aconseguida per Luis del Olmo a Barcelona forma part també d'aquesta cadena i s'anomena Onda Rambla S. Emissores independents i cadenes privades d'àmbit autonòmic Desapareguda la Cadena-13, la jove successora com a cadena privada (no pertanyent a una cadena nacional) de ràdio d'àmbit autonòmic emetent exclusivament en català és Flash-FM, formada a partir de 1 'associació de sis emissores (cinc de les quals havien obtingut una de les 28 llicències de 1991 ): Flash Sabadell-Terrassa, Barcelona-Sant Feliu de Llobregat, Manresa-Eix del Llobregat (Flash Ciutat) , Lleida-Solsona, Tarragona-Montblanc i Vall d ' Aran. El projecte fou impulsat per un dels beneficiats, "Mikimoto", junt amb Carles Cuní. Algunes de les emissores independents catalanes són RM Ràdio (Mataró), adquirida per Justo Molinero a finals de 1988, Ràdio "Tele-Taxi i Olé" (que obtingué llicència el 1991 ), Ràdio Club 25 (Terrassa i Lleida), Ràdio "Salud" (Barcelona), RKOR (Granollers, Sant Celoni i Vic), Ràdio "Bahía" (Roses), Ràdio Costa Brava (Palamós), Ràdio Marina (Blanes), Ràdio Olot, Ràdio Sant Feliu de Guíxols, etc. Ràdio ''Tiempo" de Barcelona emet part de la programació de Cadena Ibèrica convencional i part del format musical Top 40 (Cadena Top Ibèrica), creat per aquesta juntament amb el grup francès "Europe 1 ". En resum, de 28 freqüències concedides a 23 diferents persones físiques o jurídiques, actualment, 21 formen part d'alguna xarxa pública o privada, d'àmbit nacional, autonòmic ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 155 156 o local. Les grans cadenes pugnen, dèiem ja, per aconseguir emissores, en diferents règims possibles de relació, per tal de garantir el màxim possible de cobertura, més encara si tenim en compte que ja no disposen d'una única oferta programàtica. Actualment, la radiodifusió pública (nacional, autonòmica i local) disposa a Catalunya de 247 freqüències: 240 en FM, 7 en OM. Si no comptem les municipals (174), que ara són en crisi econòmica com ho són els ajuntaments dels qui depenen, tenim un total de 73 freqüències pel sector públic. EI sector privat té 54 freqüències (13 en OM) integrades en xarxes (d'àmbits diferents) i més de 15 independents. Municipals a banda, la relació públic/privat queda força equilibrada, quant a nombre. Veiem, doncs, que es van complint les tendències generals observades arreu: les emissores es concentren, algunes formen part de grans cadenes que, alhora, són dins de grans grups de la comunicació (Grups PRISA, Godó, ONCE) i diversifiquen les seves ofertes programàtiques. Tot plegat obliga a un replantejament empresarial i a la pèrdua d'una certa autonomia organitzativa, per tal d'ajustar-se a les necessitats globals del grup. És una opció lícita, des del punt de vista empresarial, però que comporta certs riscos des de l'òptica del pluralisme (entès com a diversitat, no pas com a multiplicitat). La ràdio és l'únic mitjà en el qual encara no ha penetrat el capital estranger. De moment, el capital forani no ha entrat a la ràdio, sinó que és des d'aquí que ha començat a estendre's més enllà de les nostres fronteres. Per exemple, la SER és 1' accionista majoritària d'una cadena d'emissores en FM a França, M-40, junt amb RTL "Radio Televisión de Luxemburgo" i un grup d'empresaris francesos. Un altre exemple és la fórmula musical Top 40, que a Barcelona s'emet a través de Ràdio "Tiempo", ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ nascuda després de l'acord signat entre Cadena Ibèrica i "Europe 1 Communication", del grup francès "Hachette". Quant a la innovació tecnològica, les noves emissores neixen ja amb l'equip tècnic digitalitzat (cas de Flash FM, que el comprà a EEUU), Onda Cero inicià la digitalització dels seus equips emissors a meitat de 1992, mentre la COPE digitalitzava la producció de programes de la seva cadena musical "Cadena Cien". Però 1' autèntica pionera fou la Cadena SER, que inicià l'emissió via satèl·lit a finals de 1988 i la digitalització, l'abril de 1992. En general, la informàtica s'ha anat també introduint a les redaccions i als departaments de gestió i administració. La ràdio, aquí, ha estat igualment pionera en la normalització lingüística. Actualment, e l català emprat en e l total de la programació és present en el sector públic a les emissores de la CCRTV, Ràdio 4 i les municipals. En el sector privat és a la cadena Flash-FM, Els Populars de la Nova (ex-Cadena 13) i algunes independents. El català ha demostrat que pot adequar-se a diferents formats de programació, com també ho va demostrar en un dels grans esdeveniments del segle: les Olimpíades de 1992. Un dels debats sempre obert, tant a la ràdio catalana com a 1' espanyola, igual que es planteja amb la televisió, és la necessària clarificació del paper que ha de jugar cada sector: el públic i el privat. Teòricament, el primer ha d'exercir d'autèntic servei públic, sense el control ni mediació de cap poder polític ni econòmic (gestió d'empresa privada, domini de les lleis del mercat, lluita per l'audiència i la publicitat). La ràdio a Catalunya té Ja seva història, els seus protagonistes, el seu dinamisme i la seva lluita. Però la ràdio a Catalunya avui, mantenint és clar les seves peculiaritats, és una ràdio immersa en una realitat comunicativa globalitzadora, que no escapa a les tendències que s'estenen molt més enllà de les nostres fronteres. ANNALS DEL PERIODISME CAT ALÀ 157 

La situació actual de la ràdio a Catalunya

Bonet, Montserrat

Revistes Catalanes amb Accés Obert

La situació actual de 
la ràdio a Catalunya 
MONTSERRAT BONET 
En els darrers anys s'està observant un fenomen que afecta 
tots els mitjans i indústries de la comunicació en general. Cada 
cop resulta més difícil analitzar-los, perfilar les seves 
transformacions de forma aïllada. Qualsevol investigació actual 
d' un mitjà de comunicació és immersa en una interrelació de 
diferents variables, molt dinàmiques i canviants: econòmiques, 
polítiques, tecnològiques, socials i culturals, el marc geogràfic 
de les quals és cada dia més ampli. Per tant, parlar de la ràdio a 
Catalunya és parlar de la ràd io a Espanya i de la ràdio a 
l'Europa Occidental. És evident que cada país, regió o mitjà té 
les seves pecualiaritats, però l'anàlisi, igual que succeeix amb 
els objectius mediàtico/comunicatius, és més i més 
globalitzadora a mesura que ens apropem al final del mil·leni. 
Les principals tendències observades en la ràdio europea en 
general, en uns països abans que en altres o amb diferents graus 
de rapidesa i consolidació, són: la concentració (emissores 
integrades a una mateixa cadena), la inclusió de la ràdio en 
grans grups de la comunicació (formats per altres mitjans de 
comunicació i/o altres indústries culturals) i la paulatina 
transnacionalització d'aquests grups, segons e l mitjà i la 
normativa legal al respecte, ja sigui mitjançant aliances amb 
altres mitjans o grups estrangers, ja sigui per I' entrada de capital 
ANNALS DEL PERIODlSME CATALÀ 
149 
forani en el seu accionariat. La ràdio ja no pot pensar només en 
ella mateixa. Ha de tenir en compte els altres mitjans o 
indústries culturals del grup i preocupar-se tant pel mercat 
interior com per 1' exterior. Aquests i altres canvis econòmics 
han vingut propiciats per la neoregulació dels anys 80 que 
provocà el canvi del rol jugat per l'actor-Estat i l'entrada, amb 
força, de l'actor-capital privat. 
Aquestes transformacions, les noves tendències emergents i 
la particular situació de la ràdio catalana i espanyola en general 
van situar aquest mitjà, a les darreries dels vuitanta, en una 
cruïlla a partir de la qual era necessari un autèntic 
replantejament que li permetés sortir-ne triomfant. En els 
últims anys de la dècada dels vuitanta moltes veus d'analistes, 
especialistes i protagonistes del sector es van alçar avisant dels 
reptes més importants que havia d'afrontar el sector radiofònic. 
Bàsicament, aquests obstacles eren: superar la tecnologia 
obsoleta (dels sistemes d'administració i gestió, de la producció 
i difusió) , renovar les estructures empresarials i de gestió 
(especialment si formava part d'un grup més ampli , amb 
objectius més globals i volia mantenir i millorar la inversió 
pu blicítària), millorar i di versi ficar l'oferta programàtica 
(respondre a les exigències derivades de la segmentació del 
públic) i emmarcar-se en una política comunicativa clara 
(delimitació de funcions tant al sector públic com al privat i en 
funció de l'àmbit territorial a cobrir). Veiem com s' han anat 
15 0 superant aquests obstacles. 
El panomara rafiofònic català 
La normativa legal aplicada en els darrers cinc anys ha estat 
determinant per acabar de configurar el panorama radiofònic 
català (i espanyol). El 18 de desembre de 1987 es va aprovar la 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
LOT "Ley de Ordenación de las Telecomunicaciones" segons la 
qual es reserva a 1 'Estat 1' explotació directa dels serveis de 
ràdio en ona curta i llarga. Els d'ona mitjana poden ser 
explotats en concurrència per gestió directa de I 'Estat o per 
gestió indirecta mitjançant concessions. Els serveis en FM 
poden ser també explotats en concurrència, directament per les 
administracions o ens públics o indirectament mitjançant 
concessió per les corporacions locals o indirectament per 
concessió a persones físiques o jurídiques. 
A més a més d'adaptar-se a la LOT, la ràdio espanyola 
s'havia d'ajustar al Pla de Ginebra de 1984, motiu pel qual es 
va aprovar el "Plan Técnico Nacional de Radiodifusión Sonora 
en Ondas Métricas", el febrer de 1989, es va convocar concurs 
el 4 d'abril i s'atorgaren les llicències el 31 de juliol. En aquest 
pla es presentaven quatre modalitats de radiodifusió: la que 
depèn de l'Estat, la que està gestionada pels ens públics 
corresponents a les Comunitats Autònomes, la radiodifusió 
municipal i la radiodifusió de gestió indirecta o privada. A 
Catalunya li corresponien 28 llicències que la Generalitat no va 
concedir fins el setembre de 1991, dos anys més tard d'haver 
estat adjudicades pel govern central. Els principals beneficiats 
van ser la COPE, Antena-3 de Ràdio, Ràdio 13, l'església, 
particulars i persones vinculades ja a aquest món (Justo 
Molinero, Miquel Calzada "Mikimoto" i Luis del Olmo). El 13 
de març d'aquell mateix 1991, el Senat va aprovar la Llei 
d'Organització i Control de les emissores municipals, dotze . 151 
anys després que comencés a emetre Ja primera d'Espanya a 
Arenys de Mar. Era el reconeixement legal fet ja per la LOT. 
Les dues lleis van aixecar molta polèmica, com passa sempre 
amb les concessions de ràdio o televisió, la primera per 
entendre que afavoria excessivament el sector públic i la segona 
ANNALS DEL PERIODISME CAT ALÀ 
152 
perquè reconeixia dues fonts de finançament per a les ràdios: la 
subvenció i la publicitat. Cal tenir present que una distribució 
de freqüències és més que una pura qüestió tècnica, és la 
representació del poder de difusió i cobertura de les audiències 
i la publicitat. A més a més, el repartiment de freqüències 
implica la freqüència en si mateixa i la potència, determinant 
també de la cobertura que es podrà abastar. 
Amb aquest marc legal de referència, que pretenia regular 
els diferents àmbits de cobertura radiofònica, va continuar a 
Catalunya un procés que ja s'estava observant, de feia temps, 
arreu: la concentració. La situació actual de la radiodifusió a 
Catalunya pot resumir-se així: 
1. Radiodifusió pública d'àmbit nacional 
Ràdio Nacional d'Espanya. Resultant ja de la fusió entre 
les seves emissores i les de Ràdio Cadena el 1989. 
Di versificada en sis cadenes temàtiques: Ràdio 1 
(convencional), Ràdio 2 (música especiali tzada), Ràdio 3 
(música pels joves), Ràdio Exterior, Ràdio 4 i Ràdio 5. A partir 
del pla de restructuració de RNE el 1991, van desaparèixer, 
foren reconvertides en reemissors o venudes a ajuntaments 
totes les emissores de Ràdio 4 (igual que succeí amb algunes 
emissores de la xarxa de Ràdio 5). Se salvaren només Ràdio 4 
de Barcelona i Sevilla, convertides en ràdios oficials de les 
Olimpíades, i l'Expo, respectivament. 
2. Radiodifusió pública d'àmbit autonòmic 
La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) 
compta amb quatre ofertes programàtiques, que cobreixen la 
quasi totalitat del territori català. 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
- Catalunya Ràdio, amb una programació convencional. 
- Ràdio Associació de Catalunya (RAC 1 05). Format 
musical per a gent jove. 
-Catalunya Música. Música clàssica. 
- Catalunya Informació. Nascuda el setembre de 1991, és un 
format del tipus "all news" i utilitza les freqüències llogades a 
"Radio Ambiente Musical" a Girona, Reus i Barcelona (3 de les 
28 llicències de 1991 ). De moment, és la que disposa de menys 
cobertura. 
3. Radiodifusió pública d'àmbit local 
174 emissores municipals a Catalunya, pionera d'aquesta 
variant de radiodifusió. Emissores agrupades al voltant de 
l'EMUC (Emissores Municipals de Catalunya) que realitza 
funcions de coordinació i produeix programes d'emissió conjunta. 
En principi, les emissores municipals són concebudes com el mitjà 
per practicar una ràdio genuïnament local, que no és el cas de les 
grans cadenes, que disposen de moltes emissores locals però 
concebudes com una extensió de la xarxa. 
4. Radiodifusió privada d'àmbit nacional 
Es tracta d'emissores pertanyents a grans cadenes de 
radiodifusió que, en alguns casos, formen part de grans grups de 
comunicació, integrats per altres mitjans de comunicació i 
indústries culturals, la finalitat bàsica de les quals és aconseguir . 15 3 
el major nombre possible d'emissores (per compra, associació o 
afi liació) que els garanteixin cobertura, audiència i, en 
definitiva, publicitat. 
a) Grup SER i Grup Antena-3 Ràdio. Anomenat ja, de 
vegades, grup P+G (PRISA+Godó). El primer compta amb tres 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
154 
ofertes programàtiques: Cadena SER (convencional), Cadena 
40 Principales (música per a joves) i Cadena "Dial" (format de 
música espanyola, nascuda a finals de 1989, a partir de l'ex-
cadena" Corazón"). 
Per la seva banda, Antena-3 té una programació 
convencional. La SER no aconseguí cap llicència a Catalunya 
l'any 1991, però Antena-3 sí: dues directament i una tercera 
cedida pel seu soci de grup "Talleres de Imprenta" (editora de 
"La Vanguardia"). De totes maneres, les dues freqüències 
aconseguides a Amposta (per "Avante Radio" i Teresa 
Valldepérez) són actualment Ràdio 40 Ebre (cadena "40 
Principales") i Ràdio Ebre (SER convencional). 
L'acord programàtic a què van arribar l'antiga cadena 
"Minuto" (de la SER) i "Radio 80 Serie Oro" (d' Antena-3) 
donà com a resultat, el gener de 1993, la cadena "M-80 Serie 
Oro". Altres emissores "Minuto" es convertiren en "Dial" o 
s'aprofitaren per repetir la programació convencional en FM 
(cas de Ràdio Barcelona 2, ex-Ràdio Tràfic). 
b) Cadena COPE. Una de les cadenes que més ha augmentat 
la seva presència a Catalunya. Disposa de la Cadena COPE 
convencional, de la "Cadena Cien" (música juvenil), l'abril de 
1990 comprà la Cadena-13 (primera cadena privada d'àmbit 
autonòmic que emetia íntegrament en català), que actualment 
s'anomena Cadena Nova i emet, també en català, el format 
musical Els Populars de la Nova. El setembre del 1991 , la COPE 
adquirí el 49% d'accions de Ràdio Miramar a Barcelona (ex-
Cadena Ibèrica del grup Fontan). Ràdio 13 havia obtingut ja tres 
freqüències en el repartiment de 1991 i la COPE, dues. 
e) Onda Cero Ràdio. Formada a partir de la compra de Ja 
"Cadena Rato" per part de l'ONCE, a finals de 1990. Té dues 
ofertes programàtiques: Onda Cero convencional i Onda Cero 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
Música (de cobertura molt més reduïda). L'emissora d'Onda 
Cero Ràdio a Lleida és una de les 28 concessions, obtinguda per 
"La Mañana-Diari de Lleida". 
D'altra banda, l'errússora aconseguida per Luis del Olmo a Barcelona 
forma part també d'aquesta cadena i s'anomena Onda Rambla 
S. Emissores independents i cadenes privades 
d'àmbit autonòmic 
Desapareguda la Cadena-13, la jove successora com a 
cadena privada (no pertanyent a una cadena nacional) de ràdio 
d'àmbit autonòmic emetent exclusivament en català és Flash-
FM, formada a partir de 1 'associació de sis emissores (cinc de 
les quals havien obtingut una de les 28 llicències de 1991 ): 
Flash Sabadell-Terrassa, Barcelona-Sant Feliu de Llobregat, 
Manresa-Eix del Llobregat (Flash Ciutat) , Lleida-Solsona, 
Tarragona-Montblanc i Vall d ' Aran. El projecte fou impulsat 
per un dels beneficiats, "Mikimoto", junt amb Carles Cuní. 
Algunes de les emissores independents catalanes són RM 
Ràdio (Mataró), adquirida per Justo Molinero a finals de 1988, 
Ràdio "Tele-Taxi i Olé" (que obtingué llicència el 1991 ), Ràdio 
Club 25 (Terrassa i Lleida), Ràdio "Salud" (Barcelona), RKOR 
(Granollers, Sant Celoni i Vic), Ràdio "Bahía" (Roses), Ràdio 
Costa Brava (Palamós), Ràdio Marina (Blanes), Ràdio Olot, 
Ràdio Sant Feliu de Guíxols, etc. 
Ràdio ''Tiempo" de Barcelona emet part de la programació 
de Cadena Ibèrica convencional i part del format musical Top 
40 (Cadena Top Ibèrica), creat per aquesta juntament amb el 
grup francès "Europe 1 ". 
En resum, de 28 freqüències concedides a 23 diferents 
persones físiques o jurídiques, actualment, 21 formen part 
d'alguna xarxa pública o privada, d'àmbit nacional, autonòmic 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
155 
156 
o local. Les grans cadenes pugnen, dèiem ja, per aconseguir 
emissores, en diferents règims possibles de relació, per tal de 
garantir el màxim possible de cobertura, més encara si tenim en 
compte que ja no disposen d'una única oferta programàtica. 
Actualment, la radiodifusió pública (nacional, autonòmica i 
local) disposa a Catalunya de 247 freqüències: 240 en FM, 7 en 
OM. Si no comptem les municipals (174), que ara són en crisi 
econòmica com ho són els ajuntaments dels qui depenen, tenim 
un total de 73 freqüències pel sector públic. 
EI sector privat té 54 freqüències (13 en OM) integrades en 
xarxes (d'àmbits diferents) i més de 15 independents. 
Municipals a banda, la relació públic/privat queda força 
equilibrada, quant a nombre. 
Veiem, doncs, que es van complint les tendències generals 
observades arreu: les emissores es concentren, algunes formen 
part de grans cadenes que, alhora, són dins de grans grups de la 
comunicació (Grups PRISA, Godó, ONCE) i diversifiquen les 
seves ofertes programàtiques. Tot plegat obliga a un 
replantejament empresarial i a la pèrdua d'una certa autonomia 
organitzativa, per tal d'ajustar-se a les necessitats globals del 
grup. És una opció lícita, des del punt de vista empresarial, 
però que comporta certs riscos des de l'òptica del pluralisme 
(entès com a diversitat, no pas com a multiplicitat). 
La ràdio és l'únic mitjà en el qual encara no ha penetrat el 
capital estranger. De moment, el capital forani no ha entrat a la 
ràdio, sinó que és des d'aquí que ha començat a estendre's més 
enllà de les nostres fronteres. Per exemple, la SER és 1' accionista 
majoritària d'una cadena d'emissores en FM a França, M-40, junt 
amb RTL "Radio Televisión de Luxemburgo" i un grup 
d'empresaris francesos. Un altre exemple és la fórmula musical 
Top 40, que a Barcelona s'emet a través de Ràdio "Tiempo", 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
nascuda després de l'acord signat entre Cadena Ibèrica i "Europe 1 
Communication", del grup francès "Hachette". 
Quant a la innovació tecnològica, les noves emissores neixen ja 
amb l'equip tècnic digitalitzat (cas de Flash FM, que el comprà a 
EEUU), Onda Cero inicià la digitalització dels seus equips 
emissors a meitat de 1992, mentre la COPE digitalitzava la 
producció de programes de la seva cadena musical "Cadena Cien". 
Però 1' autèntica pionera fou la Cadena SER, que inicià 
l'emissió via satèl·lit a finals de 1988 i la digitalització, l'abril 
de 1992. En general, la informàtica s'ha anat també introduint a 
les redaccions i als departaments de gestió i administració. 
La ràdio, aquí, ha estat igualment pionera en la normalització 
lingüística. Actualment, e l català emprat en e l total de la 
programació és present en el sector públic a les emissores de la 
CCRTV, Ràdio 4 i les municipals. En el sector privat és a la 
cadena Flash-FM, Els Populars de la Nova (ex-Cadena 13) i 
algunes independents. El català ha demostrat que pot adequar-se a 
diferents formats de programació, com també ho va demostrar en 
un dels grans esdeveniments del segle: les Olimpíades de 1992. 
Un dels debats sempre obert, tant a la ràdio catalana com a 
1' espanyola, igual que es planteja amb la televisió, és la 
necessària clarificació del paper que ha de jugar cada sector: el 
públic i el privat. Teòricament, el primer ha d'exercir d'autèntic 
servei públic, sense el control ni mediació de cap poder polític 
ni econòmic (gestió d'empresa privada, domini de les lleis del 
mercat, lluita per l'audiència i la publicitat). 
La ràdio a Catalunya té Ja seva història, els seus protagonistes, 
el seu dinamisme i la seva lluita. Però la ràdio a Catalunya avui, 
mantenint és clar les seves peculiaritats, és una ràdio immersa en 
una realitat comunicativa globalitzadora, que no escapa a les 
tendències que s'estenen molt més enllà de les nostres fronteres. 
ANNALS DEL PERIODISME CAT ALÀ 
157 


http://ddd.uab.cat/pub/artpub/1993/116320/annpercat_a1993n23p149.pdf

La situació actual de la ràdio a Catalunya

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB

Revistes Catalanes amb Accés Obert