Obra ressenyada: Raimon PANIKKAR, El ritme de l'Ésser: Les Gifford Lectures. Barcelona: Fragmenta, 2012

Vega, Amador

Enrahonar An international journal of theoretical and practical reason

Diposit Digital de Documents de la UAB

Ressenyes Enrahonar. Quaderns de Filosofia 52, 2014  129Si acceptem, com diu Panikkar, que les paraules s’usen en aquest llibre com a símbols i no pas com a conceptes, és ben cert que l’obra que presentem, com d’al·tra banda afirma l’autor, és de «teologia». El nostre problema serà, doncs, entendre què vol dir Panikkar amb la paraula teo-logia, quan, una estona abans, ens diu que no hi ha cap frase d’aquest llibre que no sigui fruit d’una experiència i que, per tant, es tracta d’un text contemplatiu. Només amb això, ell ja ens situa davant d’un repte. Hem de tenir, doncs, molta cura a l’hora de pensar què signifiquen les paraules teologia i teòleg, a partir d’ex-periència i contemplació. Potser vol dir que la seva experiència vital és fruit del treball del pensament —«Contemplata aliis tradere»—, sempre que no oblidem que el pensament no és quelcom aïllat que ara posseeix conceptes, ara analitza, ara reflexiona i treu conclusions. Aquest no és el pensament del qual ens parla Pa·nikkar. El pensament no és una entitat abstracta, separada de la realitat, sinó que ell mateix, juntament amb la realitat, configura a qui pensa i allò que és pensat. Aquest moviment interindependent del pensament seria reflex d’una realitat, també constituïda per allò que Panikkar ha anomenat «intuïció» o «experiència cosmoteàndrica». El seu pensament esde·vé vital: procedeix de l’experiència del fet de viure i infon a la vida un model de la seva activitat; la il·lumina des d’una pers·pectiva que s’entén que és pedagògica: in-forma vida.Certament, Panikkar és conegut arreu com el filòsof de la interculturali·tat, i la seva pròpia biografia ha estat fruit de la síntesi privilegiada d’un intel·lectual que es movia amb facilitat en l’àmbit de les cultures indoeuropees: el món grecollatí, el món índic, el germà·nic i l’anglosaxó. Ara bé, quan Panikkar parla de teologia, ho està fent, tot i que des d’una dimensió simbòlica —i, per tant, no merament conceptual—, en la tradició del pensament europeu, del pensament escolàstic que tan bé conei·xia. Segons ell, Heràclit, Plató, Aristòtil, Hug de Sant Víctor i el Mestre Eckhart són teòlegs, perquè, en el seu pensament, la vita contemplativa és a la base de la vita activa. Es tracta d’un fonament, un substrat teorètic, l’eidos, l’intellectus. No oblidem que les Gifford Lectures tenien com a propòsit principal fer una exposi·ció de la «teologia natural». La vida de Panikkar és testimoni de tot això, i en aquest llibre veiem l’enorme esforç per fer·se un lloc en aquesta tradició que lle·geix els mestres d’Orient i d’Occident sense afluixar la tensió del pensament i sense renunciar a la dificultat amb què el llenguatge lluita per tal d’escapar de la presó dels conceptes.El llibre de Panikkar és una obra de teologia, és a dir, una reflexió sobre la dimensió divina de la realitat. Ell ja havia escrit sobre la dimensió humana i còsmica, així com també sobre la divina, a La Trinitat, però en aquest llibre vol parlar de la realitat amb una enorme sinceritat, vol fer·ho autobiogràfica·ment, amb el mètode, el llenguatge i els contextos de la seva tradició occidental, tot intentant entendre aquesta mateixa tradició des de les grans intuïcions del pensament d’altres tradicions. Se situa en una perspectiva múltiple, però reco·neix que el seu llenguatge està forjat en conceptes, com ara història, limitats cul·turalment. El seu pensament intercultu·ral no és, doncs, una barreja de concep·tes, sinó que es tracta del coneixement de cadascuna d’aquelles paraules (a¯tman, brahman, ànima, esperit, etc.) Panikkar, Raimon (2012)El ritme de l’Ésser: Les Gifford LecturesBarcelona: Fragmenta, 664 p.ISBN: 978·84·92416·62·2130  Enrahonar. Quaderns de Filosofia 52, 2014 Ressenyesen el context d’un discurs filosòfic, si bé és cert que, més d’una vegada, havia as·sajat l’estil dels sutres. Malgrat tot, penso que, quan llegim l’obra de Pa·nikkar, no ens hem de deixar arrossegar per un fals exotisme. La síntesi entre Orient i Occident, a més de les elabo·racions de termes com ara equivalents homeomòrfics, aspectes característics de la seva manera de discórrer, són pròpies d’una experiència irrepetible en la seva persona. Així doncs, la seva mirada (dar-sana) sobre la realitat en perspectiva ín·dica ens pot encoratjar a llegir els Vedes o els Upanishads, la doctrina advaita o les sentències de Laozi, però cal enten·dre que ell ja ha passat aquests pensa·dors pel sedàs de la seva manera de pen·sar. És clar que no hi ha quelcom que sigui un pensament pur, és a dir, no transmès. La revelació mateixa (sruti), en el seu context, és ja un complex de lectures i d’experiències acumulades. Crec que Panikkar actua d’una manera semblant quan acumula la saviesa de tants textos, però sempre des de la con·fiança, potser des d’allò que ell anomena «nova innocència», i tot plegat haurà de prendre un nou sentit i significat mit·jançant el seu ésser personal. Un ésser travessat per la realitat.El tema d’El ritme de l’Ésser és la rea·litat: com aquesta realitat travessa l’ésser humà i com, en aquest travessar l’ésser, l’ésser esdevé diví. Una de les grans intuï·cions de Panikkar és que l’home esdevé diví en la mateixa mesura que la realitat esdevé real, amb la qual cosa capgira les estructures rígides de la concepció del temps i l’espai, així com també aquella de la constitució històrica de l’ésser humà. A Panikkar, li agradava de recordar el que havia dit Eckhart: «Aquell que no troba l’eternitat en el temps, que no es·peri trobar·la després del temps».Però el problema de la comprensió i la significació de la realitat afecta la nostra perspectiva, és a dir, la qüestió de l’epis·temologia. Per Panikkar, que en això se·gueix la tradició advaita, sufí, de Plotí i del Mestre Eckhart, la realitat última no pot ser coneguda, és a dir, no pot ser coneguda des de fora, com a objecte de coneixement. Per això, qui coneix i allò que és conegut han de discórrer per un mateix camí. Hem d’esforçar·nos a conèi·xer amb el Coneixedor. L’home no es fa diví perquè coneix la divinitat, sinó per·què es fa a si mateix amb la divinitat. En aquest sentit, Panikkar, com Llull, creu que l’home és cocreador en una creatio continua.«Si sabem on anem, no som realment lliures, més aviat estem lligats a idees pre·concebudes i a una meta.» En llegir aquest volum, no podem deixar de tenir present aquesta frase de la introducció. Es tracta, certament, d’una aventura del pensament, que és l’aventura de la vida mateixa. El pas de la teologia a la filosofia es produeix quan el pensament es propo·sa com un pensament del tot, és a dir, d’una realitat que ha de ser copsada holísticament, no pas globalment. Tan·mateix, el problema no és el coneixement holístic d’un individu, sinó el coneixe·ment del Tot. No hi ha una perspectiva, sinó moltes. No hi ha una totalitat cons·tituïda per moltes parts, sinó un tot en cadascuna d’aquestes parts de l’estructu·ra de l’univers. Hem de conèixer alguna cosa sobre les parts si volem conèixer el tot. Com diu Panikkar, no es tracta de construir un sistema, sinó que només és una actitud davant la realitat. M’atreviria a dir que és la mateixa actitud divina, la del coneixedor. No és que hi hagi identi·tat entre home i Déu. Aquesta és una manera errònia d’entendre la «unió mís·tica». Em penso que aquí s’hi podria afe·gir allò que diu Eckhart sobre Déu: «És de tal manera indistint que es distingeix per la seva indistinció».El pensament de Panikkar en aques·tes conferències reflecteix la màxima de sant Agustí: «Quaestio mihi factus sum» («Jo mateix he esdevingut la pregunta i el problema»), atès que, si sóc un ésser tra·Ressenyes Enrahonar. Quaderns de Filosofia 52, 2014  131vessat per la realitat, que reprodueixo el ritme de l’Ésser i de la realitat mateixa, amb la seva complexa dinamicitat, ales·hores el problema de la realitat és el meu problema. Penso que han de passar anys fins que puguem treure conclusions que afectin no només l’àmbit de la metafísica, sinó també el de l’ètica, car, en ser un pensament que vol copsar i viure el tot, inevitablement queda afectat pels proble·mes i pels reptes humans més urgents. Panikkar ha fet una aposta per una «se·cularitat sagrada», perquè, com pels antics israelites, per a ell tot, el Tot, està impregnat de santedat; per copsar aques·ta santedat d’allò que és real, cal, però, «puresa de cor» i un gir radical, una «me·tanoia radical», un canvi de ment, un canvi d’esperit que ens faci abandonar la perspectiva unipersonal per tal de veure la realitat del Tot.He començat dient que el llibre de Panikkar és l’obra d’un teòleg. Però, més enllà de la seva qualitat especulativa, que és molt gran, el llibre de Panikkar és l’obra d’un filòsof, i aquí la millor prova no és el seu pensament, sinó la pròpia vida, de la qual la millor autobiografia és el text escrit. En el seu cas, és ben cert allò que diu Llull: «Philosophus est sem·per laetus», és a dir: «El filòsof sempre està content».Amador VegaUniversitat Pompeu Fabrahttp://dx.doi.org/10.5565/rev/enrahonar.1

Ressenyes

Amador Vega

Crossref

PANIKKAR, Raimon (2012). El ritme de l’Ésser. Les Gifford Lectures

Panikkar, Raimon (2012)
El ritme de l’Ésser: Les Gifford Lectures
Barcelona: Fragmenta, 664 p.
ISBN: 978-84-92416-62-

Directory of Open Access Journals

Ressenyes Enrahonar. Quaderns de Filosofia 52, 2014  129Si acceptem, com diu Panikkar, que les paraules s’usen en aquest llibre com a símbols i no pas com a conceptes, és ben cert que l’obra que presentem, com d’al·tra banda afirma l’autor, és de «teologia». El nostre problema serà, doncs, entendre què vol dir Panikkar amb la paraula teo-logia, quan, una estona abans, ens diu que no hi ha cap frase d’aquest llibre que no sigui fruit d’una experiència i que, per tant, es tracta d’un text contemplatiu. Només amb això, ell ja ens situa davant d’un repte. Hem de tenir, doncs, molta cura a l’hora de pensar què signifiquen les paraules teologia i teòleg, a partir d’ex-periència i contemplació. Potser vol dir que la seva experiència vital és fruit del treball del pensament —«Contemplata aliis tradere»—, sempre que no oblidem que el pensament no és quelcom aïllat que ara posseeix conceptes, ara analitza, ara reflexiona i treu conclusions. Aquest no és el pensament del qual ens parla Pa·nikkar. El pensament no és una entitat abstracta, separada de la realitat, sinó que ell mateix, juntament amb la realitat, configura a qui pensa i allò que és pensat. Aquest moviment interindependent del pensament seria reflex d’una realitat, també constituïda per allò que Panikkar ha anomenat «intuïció» o «experiència cosmoteàndrica». El seu pensament esde·vé vital: procedeix de l’experiència del fet de viure i infon a la vida un model de la seva activitat; la il·lumina des d’una pers·pectiva que s’entén que és pedagògica: in-forma vida.Certament, Panikkar és conegut arreu com el filòsof de la interculturali·tat, i la seva pròpia biografia ha estat fruit de la síntesi privilegiada d’un intel·lectual que es movia amb facilitat en l’àmbit de les cultures indoeuropees: el món grecollatí, el món índic, el germà·nic i l’anglosaxó. Ara bé, quan Panikkar parla de teologia, ho està fent, tot i que des d’una dimensió simbòlica —i, per tant, no merament conceptual—, en la tradició del pensament europeu, del pensament escolàstic que tan bé conei·xia. Segons ell, Heràclit, Plató, Aristòtil, Hug de Sant Víctor i el Mestre Eckhart són teòlegs, perquè, en el seu pensament, la vita contemplativa és a la base de la vita activa. Es tracta d’un fonament, un substrat teorètic, l’eidos, l’intellectus. No oblidem que les Gifford Lectures tenien com a propòsit principal fer una exposi·ció de la «teologia natural». La vida de Panikkar és testimoni de tot això, i en aquest llibre veiem l’enorme esforç per fer·se un lloc en aquesta tradició que lle·geix els mestres d’Orient i d’Occident sense afluixar la tensió del pensament i sense renunciar a la dificultat amb què el llenguatge lluita per tal d’escapar de la presó dels conceptes.El llibre de Panikkar és una obra de teologia, és a dir, una reflexió sobre la dimensió divina de la realitat. Ell ja havia escrit sobre la dimensió humana i còsmica, així com també sobre la divina, a La Trinitat, però en aquest llibre vol parlar de la realitat amb una enorme sinceritat, vol fer·ho autobiogràfica·ment, amb el mètode, el llenguatge i els contextos de la seva tradició occidental, tot intentant entendre aquesta mateixa tradició des de les grans intuïcions del pensament d’altres tradicions. Se situa en una perspectiva múltiple, però reco·neix que el seu llenguatge està forjat en conceptes, com ara història, limitats cul·turalment. El seu pensament intercultu·ral no és, doncs, una barreja de concep·tes, sinó que es tracta del coneixement de cadascuna d’aquelles paraules (ātman, brahman, ànima, esperit, etc.) Panikkar, Raimon (2012)El ritme de l’Ésser: Les Gifford LecturesBarcelona: Fragmenta, 664 p.ISBN: 978·84·92416·62·2130  Enrahonar. Quaderns de Filosofia 52, 2014 Ressenyesen el context d’un discurs filosòfic, si bé és cert que, més d’una vegada, havia as·sajat l’estil dels sutres. Malgrat tot, penso que, quan llegim l’obra de Pa·nikkar, no ens hem de deixar arrossegar per un fals exotisme. La síntesi entre Orient i Occident, a més de les elabo·racions de termes com ara equivalents homeomòrfics, aspectes característics de la seva manera de discórrer, són pròpies d’una experiència irrepetible en la seva persona. Així doncs, la seva mirada (dar-sana) sobre la realitat en perspectiva ín·dica ens pot encoratjar a llegir els Vedes o els Upanishads, la doctrina advaita o les sentències de Laozi, però cal enten·dre que ell ja ha passat aquests pensa·dors pel sedàs de la seva manera de pen·sar. És clar que no hi ha quelcom que sigui un pensament pur, és a dir, no transmès. La revelació mateixa (sruti), en el seu context, és ja un complex de lectures i d’experiències acumulades. Crec que Panikkar actua d’una manera semblant quan acumula la saviesa de tants textos, però sempre des de la con·fiança, potser des d’allò que ell anomena «nova innocència», i tot plegat haurà de prendre un nou sentit i significat mit·jançant el seu ésser personal. Un ésser travessat per la realitat.El tema d’El ritme de l’Ésser és la rea·litat: com aquesta realitat travessa l’ésser humà i com, en aquest travessar l’ésser, l’ésser esdevé diví. Una de les grans intuï·cions de Panikkar és que l’home esdevé diví en la mateixa mesura que la realitat esdevé real, amb la qual cosa capgira les estructures rígides de la concepció del temps i l’espai, així com també aquella de la constitució històrica de l’ésser humà. A Panikkar, li agradava de recordar el que havia dit Eckhart: «Aquell que no troba l’eternitat en el temps, que no es·peri trobar·la després del temps».Però el problema de la comprensió i la significació de la realitat afecta la nostra perspectiva, és a dir, la qüestió de l’epis·temologia. Per Panikkar, que en això se·gueix la tradició advaita, sufí, de Plotí i del Mestre Eckhart, la realitat última no pot ser coneguda, és a dir, no pot ser coneguda des de fora, com a objecte de coneixement. Per això, qui coneix i allò que és conegut han de discórrer per un mateix camí. Hem d’esforçar·nos a conèi·xer amb el Coneixedor. L’home no es fa diví perquè coneix la divinitat, sinó per·què es fa a si mateix amb la divinitat. En aquest sentit, Panikkar, com Llull, creu que l’home és cocreador en una creatio continua.«Si sabem on anem, no som realment lliures, més aviat estem lligats a idees pre·concebudes i a una meta.» En llegir aquest volum, no podem deixar de tenir present aquesta frase de la introducció. Es tracta, certament, d’una aventura del pensament, que és l’aventura de la vida mateixa. El pas de la teologia a la filosofia es produeix quan el pensament es propo·sa com un pensament del tot, és a dir, d’una realitat que ha de ser copsada holísticament, no pas globalment. Tan·mateix, el problema no és el coneixement holístic d’un individu, sinó el coneixe·ment del Tot. No hi ha una perspectiva, sinó moltes. No hi ha una totalitat cons·tituïda per moltes parts, sinó un tot en cadascuna d’aquestes parts de l’estructu·ra de l’univers. Hem de conèixer alguna cosa sobre les parts si volem conèixer el tot. Com diu Panikkar, no es tracta de construir un sistema, sinó que només és una actitud davant la realitat. M’atreviria a dir que és la mateixa actitud divina, la del coneixedor. No és que hi hagi identi·tat entre home i Déu. Aquesta és una manera errònia d’entendre la «unió mís·tica». Em penso que aquí s’hi podria afe·gir allò que diu Eckhart sobre Déu: «És de tal manera indistint que es distingeix per la seva indistinció».El pensament de Panikkar en aques·tes conferències reflecteix la màxima de sant Agustí: «Quaestio mihi factus sum» («Jo mateix he esdevingut la pregunta i el problema»), atès que, si sóc un ésser tra·Ressenyes Enrahonar. Quaderns de Filosofia 52, 2014  131vessat per la realitat, que reprodueixo el ritme de l’Ésser i de la realitat mateixa, amb la seva complexa dinamicitat, ales·hores el problema de la realitat és el meu problema. Penso que han de passar anys fins que puguem treure conclusions que afectin no només l’àmbit de la metafísica, sinó també el de l’ètica, car, en ser un pensament que vol copsar i viure el tot, inevitablement queda afectat pels proble·mes i pels reptes humans més urgents. Panikkar ha fet una aposta per una «se·cularitat sagrada», perquè, com pels antics israelites, per a ell tot, el Tot, està impregnat de santedat; per copsar aques·ta santedat d’allò que és real, cal, però, «puresa de cor» i un gir radical, una «me·tanoia radical», un canvi de ment, un canvi d’esperit que ens faci abandonar la perspectiva unipersonal per tal de veure la realitat del Tot.He començat dient que el llibre de Panikkar és l’obra d’un teòleg. Però, més enllà de la seva qualitat especulativa, que és molt gran, el llibre de Panikkar és l’obra d’un filòsof, i aquí la millor prova no és el seu pensament, sinó la pròpia vida, de la qual la millor autobiografia és el text escrit. En el seu cas, és ben cert allò que diu Llull: «Philosophus est sem·per laetus», és a dir: «El filòsof sempre està content».Amador VegaUniversitat Pompeu Fabrahttp://dx.doi.org/10.5565/rev/enrahonar.1

Panikkar, Raimon (2012)El ritme de l’Ésser: Les Gifford LecturesBarcelona: Fragmenta, 664 p.ISBN: 978-84-92416-62-2Panikkar, Raimon (2012)El ritme de l’Ésser: Les Gifford LecturesBarcelona: Fragmenta, 664 p.ISBN: 978-84-92416-62-2Panikkar, Raimon (2012)El ritme de l’Ésser: Les Gifford LecturesBarcelona: Fragmenta, 664 p.ISBN: 978-84-92416-62-

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Ressenyes Enrahonar. Quaderns de Filosofia 52, 2014  129
Si acceptem, com diu Panikkar, que les 
paraules s’usen en aquest llibre com a 
símbols i no pas com a conceptes, és ben 
cert que l’obra que presentem, com d’al·
tra banda afirma l’autor, és de «teologia». 
El nostre problema serà, doncs, entendre 
què vol dir Panikkar amb la paraula teo-
logia, quan, una estona abans, ens diu 
que no hi ha cap frase d’aquest llibre que 
no sigui fruit d’una experiència i que, per 
tant, es tracta d’un text contemplatiu. 
Només amb això, ell ja ens situa davant 
d’un repte. Hem de tenir, doncs, molta 
cura a l’hora de pensar què signifiquen 
les paraules teologia i teòleg, a partir d’ex-
periència i contemplació. Potser vol dir 
que la seva experiència vital és fruit del 
treball del pensament —«Contemplata 
aliis tradere»—, sempre que no oblidem 
que el pensament no és quelcom aïllat 
que ara posseeix conceptes, ara analitza, 
ara reflexiona i treu conclusions. Aquest 
no és el pensament del qual ens parla Pa·
nikkar. El pensament no és una entitat 
abstracta, separada de la realitat, sinó que 
ell mateix, juntament amb la realitat, 
configura a qui pensa i allò que és pensat. 
Aquest moviment interindependent del 
pensament seria reflex d’una realitat, 
també constituïda per allò que Panikkar 
ha anomenat «intuïció» o «experiència 
cosmoteàndrica». El seu pensament esde·
vé vital: procedeix de l’experiència del fet 
de viure i infon a la vida un model de la 
seva activitat; la il·lumina des d’una pers·
pectiva que s’entén que és pedagògica: 
in-forma vida.
Certament, Panikkar és conegut 
arreu com el filòsof de la interculturali·
tat, i la seva pròpia biografia ha estat 
fruit de la síntesi privilegiada d’un intel·
lectual que es movia amb facilitat en 
l’àmbit de les cultures indoeuropees: el 
món grecollatí, el món índic, el germà·
nic i l’anglosaxó. Ara bé, quan Panikkar 
parla de teologia, ho està fent, tot i que 
des d’una dimensió simbòlica —i, per 
tant, no merament conceptual—, en la 
tradició del pensament europeu, del 
pensament escolàstic que tan bé conei·
xia. Segons ell, Heràclit, Plató, Aristòtil, 
Hug de Sant Víctor i el Mestre Eckhart 
són teòlegs, perquè, en el seu pensament, 
la vita contemplativa és a la base de la 
vita activa. Es tracta d’un fonament, un 
substrat teorètic, l’eidos, l’intellectus. No 
oblidem que les Gifford Lectures tenien 
com a propòsit principal fer una exposi·
ció de la «teologia natural». La vida de 
Panikkar és testimoni de tot això, i en 
aquest llibre veiem l’enorme esforç per 
fer·se un lloc en aquesta tradició que lle·
geix els mestres d’Orient i d’Occident 
sense afluixar la tensió del pensament i 
sense renunciar a la dificultat amb què el 
llenguatge lluita per tal d’escapar de la 
presó dels conceptes.
El llibre de Panikkar és una obra de 
teologia, és a dir, una reflexió sobre la 
dimensió divina de la realitat. Ell ja 
havia escrit sobre la dimensió humana i 
còsmica, així com també sobre la divina, 
a La Trinitat, però en aquest llibre vol 
parlar de la realitat amb una enorme 
sinceritat, vol fer·ho autobiogràfica·
ment, amb el mètode, el llenguatge i els 
contextos de la seva tradició occidental, 
tot intentant entendre aquesta mateixa 
tradició des de les grans intuïcions del 
pensament d’altres tradicions. Se situa 
en una perspectiva múltiple, però reco·
neix que el seu llenguatge està forjat en 
conceptes, com ara història, limitats cul·
turalment. El seu pensament intercultu·
ral no és, doncs, una barreja de concep·
tes, sinó que es tracta del coneixement 
de cadascuna d’aquelles paraules 
(a¯tman, brahman, ànima, esperit, etc.) 
Panikkar, Raimon (2012)
El ritme de l’Ésser: Les Gifford Lectures
Barcelona: Fragmenta, 664 p.
ISBN: 978·84·92416·62·2
130  Enrahonar. Quaderns de Filosofia 52, 2014 Ressenyes
en el context d’un discurs filosòfic, si bé 
és cert que, més d’una vegada, havia as·
sajat l’estil dels sutres. Malgrat tot, 
penso que, quan llegim l’obra de Pa·
nikkar, no ens hem de deixar arrossegar 
per un fals exotisme. La síntesi entre 
Orient i Occident, a més de les elabo·
racions de termes com ara equivalents 
homeomòrfics, aspectes característics de 
la seva manera de discórrer, són pròpies 
d’una experiència irrepetible en la seva 
persona. Així doncs, la seva mirada (dar-
sana) sobre la realitat en perspectiva ín·
dica ens pot encoratjar a llegir els Vedes 
o els Upanishads, la doctrina advaita o 
les sentències de Laozi, però cal enten·
dre que ell ja ha passat aquests pensa·
dors pel sedàs de la seva manera de pen·
sar. És clar que no hi ha quelcom que 
sigui un pensament pur, és a dir, no 
transmès. La revelació mateixa (sruti), 
en el seu context, és ja un complex de 
lectures i d’experiències acumulades. 
Crec que Panikkar actua d’una manera 
semblant quan acumula la saviesa de 
tants textos, però sempre des de la con·
fiança, potser des d’allò que ell anomena 
«nova innocència», i tot plegat haurà de 
prendre un nou sentit i significat mit·
jançant el seu ésser personal. Un ésser 
travessat per la realitat.
El tema d’El ritme de l’Ésser és la rea·
litat: com aquesta realitat travessa l’ésser 
humà i com, en aquest travessar l’ésser, 
l’ésser esdevé diví. Una de les grans intuï·
cions de Panikkar és que l’home esdevé 
diví en la mateixa mesura que la realitat 
esdevé real, amb la qual cosa capgira les 
estructures rígides de la concepció del 
temps i l’espai, així com també aquella de 
la constitució històrica de l’ésser humà. 
A Panikkar, li agradava de recordar el 
que havia dit Eckhart: «Aquell que no 
troba l’eternitat en el temps, que no es·
peri trobar·la després del temps».
Però el problema de la comprensió i 
la significació de la realitat afecta la nostra 
perspectiva, és a dir, la qüestió de l’epis·
temologia. Per Panikkar, que en això se·
gueix la tradició advaita, sufí, de Plotí i 
del Mestre Eckhart, la realitat última no 
pot ser coneguda, és a dir, no pot ser 
coneguda des de fora, com a objecte de 
coneixement. Per això, qui coneix i allò 
que és conegut han de discórrer per un 
mateix camí. Hem d’esforçar·nos a conèi·
xer amb el Coneixedor. L’home no es fa 
diví perquè coneix la divinitat, sinó per·
què es fa a si mateix amb la divinitat. En 
aquest sentit, Panikkar, com Llull, creu 
que l’home és cocreador en una creatio 
continua.
«Si sabem on anem, no som realment 
lliures, més aviat estem lligats a idees pre·
concebudes i a una meta.» En llegir 
aquest volum, no podem deixar de tenir 
present aquesta frase de la introducció. 
Es tracta, certament, d’una aventura del 
pensament, que és l’aventura de la vida 
mateixa. El pas de la teologia a la filosofia 
es produeix quan el pensament es propo·
sa com un pensament del tot, és a dir, 
d’una realitat que ha de ser copsada 
holísticament, no pas globalment. Tan·
mateix, el problema no és el coneixement 
holístic d’un individu, sinó el coneixe·
ment del Tot. No hi ha una perspectiva, 
sinó moltes. No hi ha una totalitat cons·
tituïda per moltes parts, sinó un tot en 
cadascuna d’aquestes parts de l’estructu·
ra de l’univers. Hem de conèixer alguna 
cosa sobre les parts si volem conèixer el 
tot. Com diu Panikkar, no es tracta de 
construir un sistema, sinó que només és 
una actitud davant la realitat. M’atreviria 
a dir que és la mateixa actitud divina, la 
del coneixedor. No és que hi hagi identi·
tat entre home i Déu. Aquesta és una 
manera errònia d’entendre la «unió mís·
tica». Em penso que aquí s’hi podria afe·
gir allò que diu Eckhart sobre Déu: «És 
de tal manera indistint que es distingeix 
per la seva indistinció».
El pensament de Panikkar en aques·
tes conferències reflecteix la màxima de 
sant Agustí: «Quaestio mihi factus sum» 
(«Jo mateix he esdevingut la pregunta i el 
problema»), atès que, si sóc un ésser tra·
Ressenyes Enrahonar. Quaderns de Filosofia 52, 2014  131
vessat per la realitat, que reprodueixo el 
ritme de l’Ésser i de la realitat mateixa, 
amb la seva complexa dinamicitat, ales·
hores el problema de la realitat és el meu 
problema. Penso que han de passar anys 
fins que puguem treure conclusions que 
afectin no només l’àmbit de la metafísica, 
sinó també el de l’ètica, car, en ser un 
pensament que vol copsar i viure el tot, 
inevitablement queda afectat pels proble·
mes i pels reptes humans més urgents. 
Panikkar ha fet una aposta per una «se·
cularitat sagrada», perquè, com pels 
antics israelites, per a ell tot, el Tot, està 
impregnat de santedat; per copsar aques·
ta santedat d’allò que és real, cal, però, 
«puresa de cor» i un gir radical, una «me·
tanoia radical», un canvi de ment, un 
canvi d’esperit que ens faci abandonar la 
perspectiva unipersonal per tal de veure 
la realitat del Tot.
He començat dient que el llibre de 
Panikkar és l’obra d’un teòleg. Però, més 
enllà de la seva qualitat especulativa, que 
és molt gran, el llibre de Panikkar és 
l’obra d’un filòsof, i aquí la millor prova 
no és el seu pensament, sinó la pròpia 
vida, de la qual la millor autobiografia és 
el text escrit. En el seu cas, és ben cert 
allò que diu Llull: «Philosophus est sem·
per laetus», és a dir: «El filòsof sempre 
està content».
Amador Vega
Universitat Pompeu Fabra
http://dx.doi.org/10.5565/rev/enrahonar.1


https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/download/v52-vega/pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB

Crossref

Directory of Open Access Journals

Revistes Catalanes amb Accés Obert