Obra ressenyada: Ron F. SMITH Groping for ethics in journalism. 4a ed. Ames: Iowa State University Press, 199

Giró, Xavier

Diposit Digital de Documents de la UAB

84Quaderns del CAC: Número 16Groping for ethics in JournalismSMITH, R. F. 4a ed. Ames: Iowa State University Press.1999. ISBN 0-8138-1319-0.per Xavier Giró, professor de Periodisme Polític i coordinador de laDiplomatura de postgrau 'La comunicació dels Conflictes i la Pau' ala Universitat Autònoma de Barcelona. Tempteigs èticsLa quarta edició de Groping for ethics in Journalism és unaactualització de la tercera que recull dades més recentssobre la desconfiança del públic nord-americà envers elsmitjans de comunicació i il·lustra les disjuntives deontolò-giques amb exemples antics i nous. De les quatre parts queté, la primera s'ocupa dels principis i orientacions generalsque guien o haurien de guiar l'exercici periodístic; lasegona, del compromís d'explicar la veritat; la tercera, deproblemes en la recollida d'informació i les relacions ambles fonts, i la quarta, sobre els conflictes d'interessos.En la primera part, l'autor, professor de la University ofCentral Florida, assenyala que la majoria dels periodistesdels Estats Units entenen que la seva feina té com aobjectius: primer, informar el públic sobre incidents,tendències i desenvolupaments a la societat i el govern;segon, tractar les persones, tant si és l'audiència com si estracta dels individus objecte d'informacions, amb justícia,respecte i fins i tot compassió; i, tercer, alimentar elfuncionament de la democràcia.Però no sembla que el públic ho vegi així. Segons elsobjectius i els múltiples testimonis de periodistes de renomi amb càrrec que ratifiquen el seu convenciment sobre elgran servei que els mèdia fan a la democràcia (en sóngossos guardians i alhora són independents), l'autor trobaxocant la manca de credibilitat dels mitjans entre el públic. Iho troba sorprenent si es considera tot el que ha canviat,que tant la televisió com els diaris subministren informaciómés completa ara que abans i sobre més temes que mai;que els avenços tecnològics en televisió permeten que elsinformatius facin retransmissions en directe; que Internet hacreat centenars de noves fonts, i que avui els periodistesestan més ben preparats i formats, més ben pagats i sónmés professionals que mai (pàg. 12).L'explicació de l'aparent paradoxa, segons l'autor, rau enles vulneracions que s'arriben a saber de l'ètica periodística:la feina mal feta (poc acurada, mal presentada, senseatractiu, etc.) per un cert nombre de periodistes, i la mancade suport que sovint reben els professionals per part de lesdel qual és convocar els fantasmes de la memòria perestablir un diàleg entre els records de l'individu il'inconscient col·lectiu. O bé, com el mateix cineastasentencia al final de les Histoire(s), pretén sondejar elpassat de cada imatge, cosa que resumeix amb una citad'Emily Dickinson: "El més efímer dels moments posseeixun passat il·lustre".A l'empara d'aquest diàleg amb la memòria, Godardconclou que el cinema no és un art ni una tècnica, comsovint es diu, sinó un misteri, un ritual. Paisajes de lamodernidad s'avé amb aquesta idea i la sosté en undescens a les regions de l'imaginari modern que recorda unfilm molt estimat per Font: Le testament d'Orphée (1960), ladarrera immersió del poeta Jean Cocteau en les cendres dela seva pròpia fantasia. En aquest cas, sobre les cendresdel cinema modern, hi desfila un devessall de pel·lícules icineastes. Molts d'ells gairebé han desaparegut de lespantalles actuals, però Font demostra l'influx que hanexercit, no només sobre el cinema, sinó sobre totes les artscontemporànies. La recerca dels mestres de La pizarra, deSamira Makhmalbaf, podria ser, també, la de tota unageneració d'artistes, pels quals el cinema ha estat, enprimer lloc, una eina per tornar a veure i imaginar el món. Agenda: Crítica de llibres85seves empreses per fer-la bé.Ron F. Smith desplega a partir d'aquí una quantitat ingentd'exemples i contraexemples per a molts dels dilemesdeontòlogics amb què topa el periodisme nord-americà i elscomenta de forma majoritàriament eclèctica mitjançant larecopilació de comentaris d'altres experts i sobretot deperiodistes. La casuística recollida per l'autor, a part de feramena la lectura, és d'una gran riquesa pedagògica per alperiodisme català i espanyol, malgrat les diferènciesexistents. Defensa l'existència dels ombudsmen i que els codistinguin valor de suggeriment o recomanació, però no quesiguin regles obligatòries amb sancions per a qui les vulneri.Entén que la tasca de l'ombudsman és atendre lesreclamacions dels lectors, però parla de la possibilitat queactuïn d'ofici (sense necessitat que arribi una queixa) siobserven que s'ha vulnerat el codi. Mostra així, comdesprés s'anirà constatant, que la principal preocupació del'obra és el manteniment o la defensa de la credibilitat delsperiodistes i, per extensió, dels mitjans de comunicació.L'autor també discuteix l'existència de consells de lainformació i, sense prendre partit, recull opinions raonadesa favor i en contra. Per altra part, estima molt positivament(fent servir de la veu d'un altre) que alguns mèdia informinsobre les mancances informatives d'altres, és a dir, que hihagi una exposició pública en la premsa del que la premsafa malament. Ho presenta com la millor protecció que té elpúblic en contra del mal periodisme, mostrant, aquí sí, unapreocupació, menys sovintejada que la de la fama delsperiodistes.En la segona part, apareix el debat sobre veritat iobjectivitat. Les opinions recollides per l'autor, i tambéraonades, de periodistes, acadèmics i altres experts són pera tots els gustos i ell, aparentment, manté una posicióeclèctica sobre si és possible o no ser objectiu i sobre sis'ha de prendre part o no en determinats conflictes. Elsarguments recullen velles i més velles posicions, nomésactualitzades pel fet que qui les presenta són personatgescontemporanis. Així, comparteixen les pàgines conclusionsde la comissió Hutchins (EUA, anys 40), el professor JohnMerril i la famosa Christiane Amanpour (CNN). La discussió és extensa i dóna peu a diversos subtemesd'entre els quals destaca la informació sobre els delictes.Tampoc aquí l'autor arriba a conclusions clares, peròmalgrat això, entre els diversos arguments criden l'atencióels criteris que van adoptar a la KVUE-TV d'Austin (Texas)i que els va permetre de deixar d'anar darrere de qualsevolcrim amb violència. Perquè una informació sobre un delictesigui emesa cal que respongui positivament a alguna desegüents preguntes: "1. Hi ha una amenaça immediata a laseguretat pública? 2. Hi ha alguna amenaça a infants? 3.Cal que algú passi a l'acció? 4. Té un impacte significant enla població? 5. Té a veure amb esforços per a la prevenciódel crim?" (pàg. 45). Després d'adoptar els nous criteris, ala KVUE-TV van deixar de córrer a la primera quan sentienque l'escàner de la policia parlava de qualsevol crim. Estariabé que aquí també hi haguessin canvis en aquest camp.La discussió sobre veritat i objectivitat no per vella éssenzilla, però resulten molt curiosos el malabarismesdefinitoris d'algunes de les veus al voltant d'ambdósconceptes. Les enrevessades definicions que es donenestan clarament orientades a mantenir a qualsevol preuveritat i objectivitat dins del vocabulari periodístic i, així,defensar una posició de poder en l'ordre del discurs.Sobre la qüestió de la diversitat (sexual, ètnica, etc.)l'exposició de punts de vista va poc més enllà de recomanarla diversitat en la composició de les redaccions. No obstantaixò, entre comentaris de l'un i de l'altre, apareixen fars comel Pointer Institute, que sintetitzen els següents consells(pàg. 89): coneix les comunitats de la teva població; nooblidis que també són diverses; aprèn més sobre lestradicions i costums de les minories; ja que la cobertura dela delinqüència és un punt de disputa, visita les àrees ambalta criminalitat i discuteix la cobertura informativa quereben; analitza les teves pròpies informacions; no limitis l'úsde les fonts de les minories a temes sobre minories, i vigilaels termes que fas servir.Les invencions o les falsificacions són un dels maldecapsestrella de la deontologia nord-americana i l'autor hoexplicita així: "La majoria dels reporters i dels fotògrafss'esforcen per donar una informació correcta. Però noméscalen uns quants exemples dolents per demostrar als ullsde molts que tota la feina dels periodistes és sospitosa.Quan els columnistes s'inventen cites, els reporters robenhistòries d'altres reporters i els fotògrafs creen realitat persatisfer les seves necessitats, fan mal a tots elsprofessionals" (de nou apareix la credibilitat).En la tercera part, la relació amb les fonts i la preservaciódel seu anonimat quan ho demanen són temes vistos deforma diferent, discutida i no resolta. El ventall de punts devista va des de la reportera que fa pràctiques de tir al mateixlloc que els policies amb qui té un tracte professional, fins aqui pensa que mai cap font diu res desinteressadament.Des de qui no accepta res de cap font que reclami86Quaderns del CAC: Número 16l'anonimat, fins a qui estableix un seguit de criteris abansd'acceptar el pacte de no revelar la font. Per cert, en el cordel mercat lliure també és discuteix si és lícit pagar les fontso pagar per la concessió d'entrevistes (pàg. 142).El fragment sobre el dret a la intimitat és més un capítold'història que un debat. Qui no estigui al cas pot actualitzarels seus coneixements sobre les vides 'privades' delsFounding Fathers, d'un parell de presidents abans deKennedy, d'aquest darrer, de Johnson, de Gary Hart i deClinton, entre d'altres. L'omnipresència de la informació policial en la premsanord-americana explica el gran nombre de casos i de detallsamb què es discuteix sobre la frontera entre allò que éspúblic i privat. S'aborda, per exemple, la conveniència dedonar els noms i les adreces d'acusats o els noms de lesvíctimes d'abusos sexuals. I també s'ocupa de lessuposades vides privades dels governants. És un capítolque ajuda a entendre el funcionament de la premsa delsEUA, però que dista molt de l'estat en què es troba laqüestió a Catalunya o a l'Estat espanyol. El tema de lainvasió de la intimitat amb la publicació de certes imatgesno és tractat amb gaire profunditat.De les diverses àrees relatives al control de l'acció degovern per part de la premsa, l'enfocament de la coberturade conflictes bèl·lics on han intervingut els EUA és bengenuí. Sobre la informació de la invasió de l'illa de Grenada(1983) (pàg. 194 i 195), l'autor situa el lament en el fet queels periodistes van ser enganyats quan el dia abans de lainvasió se'ls va dir que els rumors el tema erenpreposterous, ridículs. (Una queixa, per cert, una micaingènua.) També lamenta que un cop envaïda, dels quatre-cents periodistes que volien cobrir-ho i ja eren a lesBarbados, només deixessin anar a Grenada un grup reduïtde quinze periodistes (pool) i que els militars retardessin laseva tornada a les Barbados, de manera que les granscadenes de televisió van emetre imatges gravades perequips de militars que sí que van tornar a temps. Smithconstata, per últim, que quan es va permetre que elsperiodistes accedissin a l'illa sense restriccions es va ferevident que el president dels EUA i el Pentàgon havien difósuna bona quantitat de desinformació. No hi havia 1.100soldats professionals cubans ben entrenats i disposats a ferun cop d'Estat, sinó un màxim de cent soldats, la resta erentreballadors de la construcció. Són crítiques i lamentsjustificats, però de curt abast perquè el que no posen mai enqüestió és el dret dels EUA a envair l'illa.El mateix passa quan discuteix la cobertura de la invasióde Panamà. El primer lament és per les restriccionsimposades al pool de reporters que van volar a Panamà dela mà del Pentàgon i als quals se'ls va impedir acostar-se onhi hagués acció militar. Els van ensenyar cocaïna, armes defoc, revistes skins i un retrat de Hitler que presumptamenthavien estat trobats a les estances de Noriega.Afortunadament, els periodistes es va adonar queintentaven ser usats com a propagandistes.El segon lament consisteix a estimar que el pool deperiodistes mai es va acostar al que sis mesos després vanser els temes principals de la invasió: més d'una dotzena desoldats nord-americans morts pel foc amic i un nombre deferits i morts entre els residents de Panamà molt més alt delque s'havia dit. Tampoc aquí hi ha un qüestionament deldret dels EUA a envair el país. Les crítiques no són banals,però són instrumentals, no de fons, s'emmarquen dins delsparàmetres de la national security de la potènciahegemònica. El mateix passa quan posa en qüestió lacobertura de la primera guerra del Golf.Encara dins de la tercera part, més enllà de la sevaconsideració ètica, val la pena llegir un nombrós seguit detrucs que en la història del periodisme nord-americà van ferservir els periodistes per obtenir informació. Des del que vafer-se passar per condemnat a una presó fins al que va fercreure a la dona d'un pròfug que era advocat i tenia untestament a favor del seu marit per així obtenir detalls sobreel buscat. En la quarta part, Groping for ethics in Journalism fa unrepàs dels conflictes d'interessos que travessen laprofessió. Entre d'altres qüestions, tracta de la creixentconcentració de mitjans en mans de grans empreses i leslimitacions que això pot comportar en la feina. Parla tambéde l'incessant canvi de lloc dels periodistes per aconseguirsous més alts i de com la mobilitat els impedeix arribar aconèixer bé el seu àmbit. També tracta de la propietat de lesgrans cadenes de televisió i de la dificultat de ferinformacions crítiques amb empreses dels respectius grups,ja siguin de la indústria nuclear, de l'entreteniment o de lamilitar, com és el cas de tres de les principals televisionsnord-americanes (pàg. 285).L'antic debat sobre la (in)conveniència que els o lesperiodistes es comprometin amb una certa militànciapoliticosocial, com per exemple a favor del dret a escollir(sobre l'avortament) o mediambientals, etc., no queda resoltdesprés d'estimacions diverses i oposades en grausvariables. Ara bé, de nou, el que és comú a totes elles és lapreocupació per l'eventual pèrdua de credibilitat delsAgenda: Crítica de llibres87Modernity at Large. Cultural Dimensions ofGlobalizationAPPADURAI, Arjun. Minneapolis: University of MinnesotaPress. 2003.per Antoni Castel, professor del Departament de Periodisme de laUniversitat Autònoma de Barcelona.El llibre recull nou articles d'Arjun Appadurai en bona partpublicats a revistes o a altres llibres en l'any 1990. Un fetque no resta interès a un llibre sòlid, que no pot deixarindiferent per les seves propostes, de vegades atrevides isempre originals, sobre la mundialització de la cultura. Antropòleg de formació, amb arrels índies (el seu pare vaser un destacat dirigent nacionalista contra la presènciabritànica) i amb un substrat cultural anglosaxó, com ellmateix reconeix, Appadurai és reconegut en els anomenatsestudis culturals per defensar que la mundialització implicafluxos disjuntius d'ethnoscapes, technoscapes, finances-capes, mediascapes i ideoscapes. (Chris BARKER, CulturalStudies. Londres: 2000). Són aquests fluxos, de grupsètnics, de tecnologia, de transaccions financeres, d'imatgesi d'ideologia, els que asseguren que la "homogeneïtatcultural i la dominació" no sigui possible (James LULL,Media, Communication, Culture. Cambridge: 1995).Al llarg del llibre, Appadurai no solament desenvolupa laseva teoria dels fluxos disjuntius i emfatitza en el fet que elsmèdia, sobretot electrònics, i la migració constitueixen elsdos factors que influeixen en la construcció de laimaginació, sinó que proposa redefinir conceptes tanfonamentals com cultura, reflexiona sobre l'estat-nació,critica algunes teories sobre la violència ètnica i enumeraels reptes del món postnacional. Els exemples sónfreqüents: la popularització del criquet a l'Índia li permetafirmar que s'ha indigenitzat. És una apropiació del criquetcom a referent cultural indi, la indigenització del criquet,malgrat els orígens victorians i de classe alta d'aquestesport.Tornem a la seva teoria central. L'autor assegura que elmodel centre-perifèria, un dels dogmes dels científicssocials marxistes, no serveix per explicar les relacions enuna "nova economia cultural global" (pàg. 32). Argumentaque la complexitat de l'economia global és deguda a lesdisjuntives entre economia, cultura i política. I per analitzaraquestes disjuntives, cal tenir en compte les cincdimensions dels fluxos culturals globals: ethnoscapes,technoscapes, financescapes, mediascapes i ideoscapes.periodistes i del mitjà. N'és significatiu el cas de LindaGreenhouse, una periodista de The New York Times que vaparticipar en el seu temps lliure en una manifestació pel dreta escollir i en contra d'una sentència del Tribunal Suprem,mentre aquest era el seu beat. Després del debat que es vagenerar al voltant del seu cas,  Greenhouse va dir que notornaria a assistir a una manifestació pro-choice i vadeclarar a la revista Time: "No intento convertir-me en unamàrtir. No voldria fer res que minés la credibilitat il'objectivitat de la professió" (pàg. 298).No a tot arreu és Smith eclèctic, és marcadamentfavorable al periodisme cívic. Sempre posant-ho en veud'altres, això sí, però donant-los l'última paraula, explicaque el periodisme cívic espera: "Invitar els ciutadans atornar a la vida pública fent de les seves preocupacions elpunt de partida del debat. Superar el cinisme periodístic ireconèixer la possibilitat que els ciutadans treballantconjuntament arribin a resoldre alguns problemes de lasocietat. Modificar les regles de distanciament i acceptarque els periodistes estan interessats i tenen responsabilitatsen l'elevació del nivell del discurs públic i a fer que lasocietat a resolgui els seus problemes". Tota una declaracióque fa del tot seva quan ell (ara sí) escriu: "El moviment perun periodisme cívic urgeix els directius dels mèdia a tractarels lectors i els espectadors com a ciutadans. La feina delsmitjans, diuen, es implicar aquests ciutadans en la vidapública informant sobre assumptes d'importància. Si aquestés el canvi en l'orientació de la informació que ve delmoviment per al periodisme cívic, molts periodistes lidonaran la benvinguda" (pàg. 316).Groping for ethics in Journalism és una obra ambiciosaper la quantitat d'aspectes que aborda. És excessiva en elnombre de les declaracions, és entretinguda ipedagògicament recomanable pel nombre i la qualitatd'exemples discutibles que aporta. Encara que en algunstrams l'eclecticisme arribi a enfosquir-la i tingui unaperspectiva completament nord-americana, és del totrecomanable per a qui estudia i treballa en periodisme.

Crítica de llibres

http://ddd.uab.cat/pub/artpub/2003/111384/quacac_a2003m5-8n16p84.pdf

Crítica de llibres

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB