Fiol Pons, Guillem

Henrard, Jacques

Repository of the University of Namur

Temporary Capture into Resonance

Biblioteca Digital de les Illes Balears

11Setembre 2008 papers de cinema
Indiana Jones y el reino de la calavera de cris-tal és el film que inaugura en aquest ensopit any 
2008 la presentació al gran públic dels blockbus-
ters, a l’espera que, en properes setmanes, arribin 
títols com Dark knight, la segona (o la sisena) part 
d’aquell gran superheroi que és Batman, o Quan-
tum of solace, la també segona part de l’etapa del 
carismàtic agent James Bond encarnat per Daniel 
Craig que, com és tradicional, arribarà als cinemes 
el mes de novembre.
A finals dels anys setanta, quan es va concebre 
el personatge de l’arqueòleg Henry “Indiana” Jo-
nes, el panorama cinematogràfic estava dominat 
a nivell comercial per George Lucas i les seves 
aventures interestel·lars de La guerra de las gala-
xias (Star wars, 1977), l’inici d’una franquícia que 
resultaria extraordinàriament beneficiosa pel seu 
creador i per la companyia 20th Century Fox. Però 
lluny de dedicar-se a seure davant la caixa registra-
dora i gaudir de la seva nova condició de multimili-
onari, Lucas volia donar forma concreta a les seves 
curolles creadores, ara que la seva posició dins la 
indústria li permetia, i va engegar un peculiar pro-
jecte que pretenia recuperar els antics serials so-
bre aventurers que havien de lluitar contra homes 
i bèsties, al mateix temps que evitaven trampes i 
aconseguien endur-se els tresors que cercaven i 
l’al·lota que els havia acompanyat.
El problema era que en aquells mesos, Lucas 
també estava ja preparant la continuació del seu 
meravellós film galàctic, El Imperio contraataca 
(The Empire strikes back, 1980), que, tot i estar 
controlat fins el darrer detall per Lucas, acabaria 
dirigint Irwin Kershner. Per tant, per al projecte de 
l’aventurer, Lucas necessitava algú de confiança 
que se’n pogués fer càrrec, i l’escollit va ser Steven 
Spielberg, que, a més de ser amic personal, reunia 
les condicions requerides de tenir un enorme ta-
lent narratiu i el tacte suficient per a no confondre 
espectacle amb simple pirotècnia. Spielberg venia 
de realitzar la seva particular immersió en el món 
dels extraterrestres amb Encuentros en la tercera 
fase (Close encounters in the third kind, 1977), un 
interessant intent de narrar de manera quotidiana i 
“realista” una hipotètica trobada amb éssers d’un 
altre planeta, però que no va acabar de quallar en-
tre un públic que va preferir les més espectaculars 
aventures de Skywalker i companyia que Lucas va 
presentar el mateix any. Per altra banda, Spielberg 
ja havia treballat amb majúscula solvència el gène-
re d’aventures, primer amb El diablo sobre ruedas 
(Duel, 1972) i sobretot amb Tiburón (Jaws, 1975), 
carta de presentació més que suficient per agafar 
el timó del nou projecte de Lucas.
Al binomi Lucas-Spielberg se li ha d’afegir un 
tercer pilar que la majoria de vegades és injusta-
ment ignorat, suposo que per la força dels altres 
dos noms. Em refereixo a Lawrence Kasdan, que 
fou qui va escriure el guió de la primera part de 
les aventures d’Indiana Jones, gairebé al mateix 
temps que escrivia, amb col·laboració amb la gran 
Leigh Brackett, el d’El Imperio contraataca. A Kas-
dan, posseïdor també d’una carrera com a director 
tan interessant com irregular, se li ha de reconèixer 
la seva tasca en la concreció del personatge, així 
com també al no menys irregular cineasta Phillip 
Kaufman, que també participà en la gestació del 
projecte.
Després que 20th Century Fox cometés una de 
les errades més greus de la seva existència, decli-
nant l’oferta de Lucas de participar en el seu nou 
projecte, i que aquest arribés ràpidament a un 
acord amb Paramount, el 1981 s’estrenava En bus-
ca del arca perdida (Raiders of the lost ark), sota 
la batuta de Spielberg i amb Harrison Ford com a 
principal intèrpret, escollit gràcies en part als seus 
treballs per a George Lucas com a Han Solo, i tam-
bé gràcies al fet que l’inicialment previst Tom Se-
lleck estigués lligat a la sèrie de televisió Magnum. 
La proposta del primer film d’Indiana Jones era tan 
fidel als tòpics del gènere com atractiva a l’hora 
d’afrontar-los. El protagonista havia de recuperar 
un tresor, lluitar amb temibles enemics i protegir 
una encisadora al·lota. Però el tresor era, ni més 
Guillem Fiol Pons
Els orígens d’Indiana Jones
12 temps moderns núm. 145
ni menys, l’Arca de l’Aliança, els enemics eren els 
nazis i l’al·lota era un antic amor del protagonista, 
filla del seu mentor i amb un caràcter fortíssim. La 
recerca d’un objecte tan important dins la tradició 
judaica i el seu enfrontament contra els nazis és 
un aspecte del conjunt que, òbviament, té molt a 
veure amb les inquietuds culturals i històriques de 
Spielberg, recurrents al llarg de la seva filmografia 
posterior, amb altres tons i pretensions.
Una de les coses que semblava tenir més clares 
Spielberg en aquest primer film era que l’impac-
te de les aventures i desventures sobre el públic 
dependria en gran mesura de la definició del seu 
protagonista, així que era molt important la ma-
nera amb què s’anés introduint la seva figura dins 
l’espectador. Això s’observa, per exemple, amb 
l’extraordinària primera escena que transcorre a un 
lloc indeterminat del continent sud-americà, en la 
qual només veim la silueta del protagonista, i on 
ja tendrà un paper fonamental el fuet que l’acom-
panyarà arreu del món. La presentació velada o 
progressiva d’un element transcendental dins la 
pel·lícula, tret molt característic de la filmografia 
de Spielberg, contribueix enormement a donar un 
aire mític a aquest element (el protagonista en el 
nostre cas), i la importància que es dóna a un dels 
seus instruments de treball, també ajuda en la defi-
nició d’aquells elements que seran gairebé símbols 
del personatge en si (recordem el que havia passat, 
per exemple, amb la definició del personatge de 
James Bond).
Com és evident, les virtuts de Spielberg s’este-
nen més enllà de les escenes inicials, i ofereix tota 
una degustació del que pot fer un privilegiat nar-
rador com és ell, a l’escena del rapte de Marion en 
una cistella, utilitzant la disposició laberíntica d’El 
Caire amb els moviments de càmera per a descon-
certar tant el protagonista com l’espectador, cul-
minant en el famós instant del “duel” entre Jones 
i l’espadatxí, que l’aventurer resol disparant al seu 
enemic. Si a la tercera part es recorre al tòpic que 
diu que la ploma és més forta que l’espasa, aquí 
Jones demostra que la superioritat de la moderna 
pistola vers la tradicional espasa està fora de dub-
te. El diàleg no sempre harmoniós entre tradició i 
modernitat és una constant, per cert, dels tres films 
de la sèrie, decantant-se el protagonista per l’una 
o per l’altra depenent de la situació. A la mateixa 
En busca del arca perdida assistim a l’espectacular 
persecució en la qual els moderns automòbils nazis 
són perseguits per un Indiana Jones que ha d’op-
tar pel tradicional cavall, en una escena que molt 
té a veure amb les persecucions vistes al western, 
gènere del qual la sèrie de l’arqueòleg també beu 
amb certa freqüència.
L’èxit crític i comercial assolit per aquesta pri-
mera part feia inevitable que els seus creadors es 
tornessin a reunir poc després per a fer-ne un se-
13Setembre 2008 papers de cinema
gon capítol, aquesta vegada sense Kasdan, que ce-
diria la tasca de guionistes a Willard Huyck i Gloria 
Katz. Entre les dues pel·lícules, George Lucas havia 
acabat amb la primera trilogia galàctica, mentre 
que Spielberg havia obtingut un altre triomf a la 
taquilla amb l’entranyable ET, el extraterrestre (ET 
the extraterrestrial, 1982), així que els dos esta-
ven en condicions d’afrontar amb total tranquil-
litat la continuació de les aventures de l’intrèpid 
arqueòleg, amb l’atractiu títol de Indiana Jones y 
el templo maldito (Indiana Jones and the temple 
of doom, 1984). Aquesta vegada, l’acció va decidir 
localitzar-se a la Xina i, sobretot, a l’Índia, el tresor 
a perseguir serien unes pedres màgiques relaciona-
des amb el déu Siva, els enemics serien els fanàtics 
seguidors de la deessa Kali, mentre que l’al·lota 
a protegir seria una cabaretera nord-americana 
afincada a Shangai. Aquest personatge femení, in-
terpretat per una simpàtica Kate Capshaw (que es 
casaria poc després amb Spielberg), va permetre 
al director del film realitzar una escena de crèdits 
a l’estil dels musicals dels anys trenta, molt admi-
rats per Spielberg tal i com ha declarat en diverses 
ocasions. Com a particularitat cronològica, val a dir 
que la història es va situar abans de la narrada a En 
busca del arca perdida, fet que crec que es pot atri-
buir a una excusa dels creadors per a desmarcar-se 
de la trascendència “històrica” exposada al primer 
film i les seves hipotètiques conseqüències.
El nou plantejament del film per part dels seus 
responsables va permetre no caure en l’error de 
deixar-se dur per la inèrcia de tot l’aconseguit amb 
la primera part, i oferir al públic una cosa diferent 
partint de les mateixes bases. La narració es va 
afrontar com si el fil argumental fos el marc perfec-
te per a mostrar tot un seguit de seqüències extre-
tes d’una espècie de parc d’atraccions, cadascuna 
més dinàmica i emocionant que l’anterior, i gairebé 
sense descans entremig. Recordem que l’inici al 
club musical de Shangai, amb tiroteig, caiguda per 
la finestra i conducció pels carrers a càrrec d’un nin, 
ve seguida per una sortida precipitada d’un avió 
sense pilots amb l’ajuda no de paracaigudes, sinó 
d’una barca neumàtica; aquesta barca els serveix 
al mateix temps per a baixar pels ràpids d’un riu 
(atracció present a la majoria de parcs d’atracci-
ons aquàtiques). Després, arriben al “temple del 
mal”, on són convidats a un sopar un tant pecu-
liar, han de passar per un passatge ple d’insectes 
i trampes (com si d’un passatge del terror d’una 
fira es tractés), fugir-ne amb unes vagonetes de 
miner (una escena que és clarament la recreació 
de les muntanyes russes), per acabar mig penjats 
d’un pont de fusta sobre un riu ple de cocodrils. 
Aquest vertiginós plantejament està perfectament 
conduït per Spielberg, amb el suport impagable 
del seu muntador de tota la vida, Michael Kahn, qui 
aconsegueix el ritme necessari en cada moment, 
14 temps moderns núm. 145
ja es tracti d’una escena d’acció o d’una escena 
romàntico-còmica, com és la de les “investigacions 
nocturnes” entre Jones i Willie.
Menció a part també mereixen les seqüències 
d’acció, executades pel director de segona unitat 
dels tres films d’Indiana Jones, Michael Moore (res 
a veure amb el pesat director de documentals). 
Amb el suport de l’equip d’efectes de la Industrial 
Light & Magic de Lucas, i de l’equip d’especialis-
tes encapçalat per Vic Armstrong i Simon Crane 
(responsables de les espectaculars escenes de risc 
de la majoria d’episodis de la sèrie Bond), Moore 
aconsegueix un grau gairebé insuperable de re-
solució de totes i cada una de les escenes al seu 
càrrec. A la resta d’escenes, Spielberg s’ocupa de 
seguir concedint una enorme força visual al perso-
natge creat per Lucas, amb moments tan brillants 
com és el pla que dedica a un decidit encara que 
estàtic Indiana Jones que es disposa a rescatar els 
infants de la seva esclavitud a les mines, o el bell 
instant en què el seu menut ajudant li torna el ca-
pell, al mateix temps que ell li torna la gorra dels 
Yankees que l’acompanya durant tota l’aventura.
La resposta del públic va ser tan satisfactòria 
com era de preveure, i després de dues parts tan 
aconseguides, Lucas i Spielberg van decidir que 
era el moment de deixar-ho reposar una mica, fins 
que a finals de la dècada varen engegar la tercera 
part, confiant el guió a un desconegut Jeffrey Bo-
am que signaria un treball discutible puntualment, 
però segurament el més divertit dels tres films. A 
Indiana Jones y la última cruzada (Indiana Jones 
and the last crusade, 1989) es va decidir recuperar 
la recerca d’un tresor de gran transcendència dins 
la cultura occidental cristiana, com és el Sant Grial, 
així com també recuperar els nazis com a enemics 
del nostre protagonista. La noia de torn seria inter-
pretada per Alison Doody, només coneguda per 
un petit paper a la bondiana Panorama para matar 
(A view to a kill, John Glen, 1985), però ara aquest 
tindria la particularitat que es convertiria per mo-
ments en un personatge odiat per la seva vincu-
lació amb els nazis. Més important seria la decisió 
d’incloure el pare d’Indiana Jones, també arqueò-
leg, interpretat de forma brillant per Sean Connery. 
L’efímer i malograt River Phoenix interpretaria el 
jove Indiana Jones en el pròleg (rodat a Utah, molt 
a prop del paisatge de western per excel·lència, 
Monument Valley), una joventut que seria aprofita-
da per Lucas per a posar en marxa una sèrie televi-
siva, emesa al nostre país, però no reposada a les 
nostres petites pantalles des de fa molta estona, 
almenys pel que fa als canals generalistes. Amb 
la recuperació dels personatges de Marcus Brody 
(Denholm Elliott) i Sallah (John Rhys-Davis), i algun 
acudit graciós, com és el de la pintura de l’Arca 
que troben al subsòl de Venècia, el film es decan-
tava clarament per un retorn a En busca del arca 
perdida, no només amb tot l’esmentat, sinó també 
amb una major transcendència en el rerefons que 
a Indiana Jones y el templo maldito, tot un prodigi 
pel que fa a ritme, però una mica buida en el seu 
suport argumental.
La incorporació del professor Henry Jones Seni-
or, que va ser tot un encert, juga conceptualment 
un paper similar al del personatge femení de les 
dues entregues anteriors, actuant com a individu 
a protegir en principi per Indiana, essent també 
15Setembre 2008 papers de cinema
com l’altre paper d’una parella que veu les coses 
de manera diferent, però que està condemnada 
a entendre’s. La col·laboració entre els dos Jones 
és necessària en tot moment, no només a nivell 
d’investigació per a trobar el calze de Crist, sinó 
per a sortir de les situacions de risc a què es veuen 
enfrontats, des de l’accidental incendi al castell de 
Brünewald, a la fugida d’Alemanya en avió.
La tasca de Spielberg en la posada en escena 
demostra el mateix elevat nivell que ha sabut man-
tenir en termes generals des de fa més de trenta 
anys, fet que ens du a qualificar-lo sense dubtar-ho 
com un dels millors directors que estan en actiu. 
La seva habilitat en la direcció d’actors és patent 
a totes i cada una de les escenes que compartei-
xen Harrison Ford i Sean Connery, i el seu talent 
visual es posa de manifest a seqüències com la de 
la biblioteca i les catacumbes (on el fotògraf dels 
tres films, Douglas Slocombe, realitza també una 
lloable feina), i sobretot en el seu extraordinari 
segment final, el del temple de Petra, a Jordània. 
És certament esplèndida la manera amb què Spi-
elberg sap plasmar en imatges la tercera prova, 
la de l’enganya-tall del pont que es confon amb 
la roca del fons, i no ho és menys el paral·lelisme 
de pensaments que estableix de manera alternada 
quan els dos Jones intenten esbrinar la solució a 
les tres proves que s’han de passar fins arribar al 
preuat final.
Vull acabar aquest article dedicat a la trilogia 
primigènia d’Indiana Jones1 destacant el paper ju-
gat en el seu èxit pel compositor de les bandes 
sonores, un altre dels inseparables col·laboradors 
de Spielberg i Lucas, John Williams. Igualment ca-
paç de compondre melodies suaus pels moments 
dolços, mogudes pels 
instants d’acció i d’al-
tres de bellesa gaire-
bé etèria per aquelles 
escenes relacionades 
amb l’Arca, les Pedres 
de Sankara o el Sant 
Grial, les notes de Wi-
lliams són part essen-
cial de la trilogia, així 
com ho és també el 
seu tema principal, el 
conegut com a “Rai-
ders march”, que ve 
a jugar un paper molt 
semblant als acords de 
Monty Norman i John 
Barry que sonen quan 
James Bond en fa una 
de les seves.
Acabarem amb la 
referència a un breu 
anecdotari coincident 
a la filmografia de Lu-
cas i Spielberg, parti-
cularment a la trilogia 
d’Indiana Jones. Anem 
per parts. Si el lector té la paciència de fixar-se bé 
en l’escena de la Cambra de les Ànimes d’En bus-
ca del arca perdida, en un dels jeroglífics propers 
a l’Arca, apareixen representats els entranyables 
R2-D2 i C3PO de La guerra de las galaxias. Tenint 
present que les històries galàctiques de Lucas tin-
gueren lloc “fa molt temps”, com apareix als ròtuls 
inicials dels sis episodis, i que els egipcis els van 
representar fa més de dos mil anys, com apareix al 
film de Spielberg, significa això que els dos robots 
tingueren alguna aventura a la Terra que no ha vist 
la llum pública? (permeti’m el lector el joc anecdò-
tic, que al cap i a la fi era el que estaven fent Lucas 
i Spielberg). A la segona part, és molt fàcil fixar-se 
que el club de Shangai es diu “Club Obi Wan”, en 
explícita referència al personatge creat per Lucas. 
A més, a la ja esmentada ET, el extraterrestre, l’ali-
enígena veu un nin que per Halloween va caracte-
ritzat de Yoda, i l’assenyala com si el conegués i, de 
fet, a La amenaza fantasma (The phantom menace, 
1999), Lucas col·loca una parella de ET a un dels 
escons del senat intergal·làctic. No són més que 
curiositats, però no em negaran que tenen la seva 
gràcia, estant presents en la filmografia de dos dels 
creadors que més bones estones m’han fet passar 
davant una pantalla i que han entès que, en deter-
minats gèneres, el cinema és un joc i, com a tal, 
ha d’entretenir, emocionar i apassionar. La meva 
eterna gratitud a Lucas i Spielberg per haver-ho 
aconseguit. n
(1) Haurà notat el lector que no he fet gairebé cap referència a la 
quarta part, Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal, ja que la 
tardana data de la seva estrena no n’ha possibilitat el visionat abans 
del tancament d’aquest número de la revista.
