Sansano i Belso, Gabriel

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Ressenyes 265
Llengua & Literatura.Núm. 23 (2013), ps. 209-321
La descripció codicològica del manuscrit segueix molt de prop el model de
l’Escola Vaticana de Paleografia i Diplomàtica per a manuscrits literaris. D’a-
questa manera, se’ns fa veure que el manuscrit, el número 405 de l’Arxiu de la
Catedral de València, consta de dues parts diferenciades. La primera se subdi-
videix en tres capítols: un sobre l’ordre de tocar les campanes, un segon sobre
el temps litúrgic —amb especial rellevància dels rituals de la Setmana Santa—,
llevat del temps de Nadal, que queda per al tercer capítol, en què també s’inclou
«lo sanctoral de tots los sancts»; es refereix també a les anomenades festes bis-
bals (Nadal, les dues Pasqües, el Corpus i la Mare de Déu d’Agost) i tracta de
les processons per pregàries, especialment de l’anomenada «defora València».
En la segona part, intervenen diferents mans, que han estat identificades en
l’estudi, especificant els afegits de cadascuna. S’escriu sobre les processons, so-
bre el jubileu de la Mare de Déu d’Agost, sobre els treballs dels escolans de la
catedral o sobre observacions diverses (obligacions, capítols generals, festivi-
tats, etc.)
Aquesta important i rigorosa aproximació a la litúrgia valenciana dels se-
gles xvi i xvii permet reflexionar al segon dels editors, Xavier Serra Estellés, cate-
dràtic de la Facultat de Teologia de València i prevere, sobre el passat, el present
i el futur de la litúrgia en el capítol que tanca el volum, dedicat a l’estudi prelimi-
nar, titulat «Anakefalaiosis: reflexions d’un capellà del segle xxi». Considera, en
definitiva, que els rituals continguts en la Consueta són, efectivament, un reflex
de la societat valenciana de l’època, però queden lluny dels de l’Església de Crist.
En aquest sentit, considera que la litúrgia, com a part fonamental de la vida de
l’Església, hauria de recobrar el seu valor primigeni i ser, en definitiva, l’inici i el
final de la recapitulació de totes les coses en Crist.
Ens trobem, doncs, davant d’un text fonamental per a entendre una part im-
prescindible de la societat valenciana dels segles xvi i xvii com és l’Església, per a
entendre el seu funcionament i la seua màxima expressió, que és la litúrgia, i, al
mateix temps, per a conèixer un poc més l’evolució de la nostra llengua.
Villalonga, Anna Maria (ed.): Teatre català inèdit del segle XVIII: «Examen
d’un mestre sabater», Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2010;
«Sèrie Minor», núm. 14.
GABriel sANsANo
Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana
biel@ua.es
A pesar de les explicacions tradicionals que les obres d’història i crítica li-
teràries ofereixen de l’escena catalana del segle xviii, el teatre català, el teatre ca-
talà breu, és abundant i ric. Ric en models, en matisos, en tipus i, sobretot, en tí-
Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 265 01/02/13 7:50
266 Llengua & Literatura, 23, 2013
Llengua & Literatura.Núm. 23 (2013), ps. 209-321
tols. És clar que no parlem d’un teatre culte, sinó d’un teatre breu, popular i
popularista, que és on majorment s’aixoplugava la musa catalana. Una musa que
rarament entrava als teatres convencionals, encara explotats en règim de mono-
poli, els quals només permetien que s’hi introduïren algunes peces breus en
l’idioma del país en les escletxes de les lloes, entreactes o fi de festa.
Cal recordar que aquesta dramatúrgia trobava el seu espai natural en els es-
pais privats, ja foren les cases dels burgesos o alguns magatzem urbans, tallers de
la menestralia, les places i, sobretot, els gremis dels diferents oficis. No debades
fou d’aquestes poderoses organitzacions laborals d’on van sorgir molts dels pri-
mers actors professionals a partir del segon terç del segle xvi. Alguns d’aquests
gremis, a la seua seu, disposaven de petits espais on, amb motiu de la diada del
sant protector, o de qualsevol altra celebració laboral o ciutadana, hi jugaven pe-
ces més o menys breus, recitaven poemes d’exaltació, feien relacions, etc.
Entre les desenes de títols breus de caràcter dramàtic del segle xviii que tenim
localitzats i inventariats, l’entremès de l’Examen d’un mestre sabater, d’autor
desconegut, ocupa un lloc singular justament per ser una obra lligada a aquest
gremi, i per ser una de les poquíssimes obres conservades de les moltes que van
sorgir entorn de les diferents agrupacions gremials. De fet, l’Examen parodia les
proves que havien de passar els que volien ser mestres d’un gremi i les petites
misèries que envoltaven aquestes proves. Tot just l’interès de l’entremès ja havia
estat assenyalat per Pere Molas, bon coneixedor del segle xviii català i presi-
dent de la RABL, l’entitat impulsora de la publicació de la peça teatral que ara
presentem.
L’editora del text, Anna Maria Villalonga —professora de la Universitat de
Barcelona i experta en el teatre català del tombant del segle xviii i primeres dèca-
des del xix— ens presenta un volum articulat en tres parts: la primera, un estudi
introductori centrat en el teatre català del segle xviii i en el teatre breu (13-27).
Villalonga hi fa un bon repàs al context i a la problemàtica específica del teatre
català, als usos del castellà i el català en l’escena comercial catalana, i no s’oblida
d’assenyalar els espais privats que, en aquell context, van ser l’àmbit natural on les
peces breus catalanes eren més demandades i aclamades.
La segona, més extensa, conté una anàlisi monogràfica del manuscrit únic a
través del qual ens ha pervingut la peça, s’hi n’apunta la datació aproximada (cap
a 1781) i s’hi estudia el context específic dels gremis barcelonins (i el dels sabaters
particularment) (29-85). La datació ens serveix per constatar que, justament en el
moment en què l’entremès castellà entra en la seua decadència final (a partir de
1780), serà quan més testimonis trobarem en català. Però el capítol no es tanca
aquí, sinó que s’enriqueix amb una anàlisi, fonamental i molt interessant, sobre la
clau estètica de l’obra: la paròdia i les seues claus jocoses; una anàlisi que es com-
plementa i amplia amb un esbós de l’evolució de l’entremès tradicional al sainet
costumista, on realitza un seguiment detallat d’altres peces protagonitzades per
sabaters i aprenents, per tota mena de menestrals. Val a dir que aquest epígraf
palesa l’interès d’aquesta mena de peces per avaluar i fixar la cronologia de
Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 266 01/02/13 7:50
Ressenyes 267
Llengua & Literatura.Núm. 23 (2013), ps. 209-321
l’evolució d’aquests gèneres populars. Finalment, Villalonga clou el capítol amb
unes pàgines dedicades a explicar els problemes i els criteris seguits en l’edició.
El text teatral, Examen d’un mestre sabater (89-133), de 746 versos, és editat
amb generositat i de forma rigorosa, i incorpora un aparat crític molt útil que
posa l’accent tant en les formes lingüístiques antigues i col·loquials, com en les
referències de caràcter enciclopèdic i històric. Aquest esdevé una eina auxiliar
fonamental perquè el lector actual puga comprendre molt millor el sentit de
l’obra i els jocs lingüístics i jocosos.
A més, el volum es complementa amb una breu introducció i una bibliografia
final (135-142), que té el mèrit de no quedar-se amb la bibliografia crítica clàssica
(ja clarament obsoleta i superada), sinó de recollir i aprofitar la major part de la
bibliografia específica sobre el teatre breu català d’aquest segle, apareguda en els
darrers vint anys. Això ja és un esforç addicional que s’ha de posar en relleu.
Creiem que Anna Maria Villalonga ha fet una molt bona feina d’edició, que
ha acompanyat d’un estudi força complet del context del teatre breu i del títol
editat, dignes del major reconeixement. I a més, malgrat que no ens trobem da-
vant d’un dels entremesos de més volada d’aquelles dècades, Villalonga ha comp-
tat amb el suport d’una entitat editora, la Reial Acadèmia de Bones Lletres, que ha
posat al seu servei les possibilitats de la seua col·lecció editorial «Serie Minor» per
editar amb gust i generositat una mostra del teatre breu setcentista, unes peces
habitualment ignorades i menystingudes. No tenim cap dubte que l’edició
d’aquest nou entremès no sols contribueix positivament a un millor coneixement
del teatre d’aquell segle, si no que, a més, se suma a una llista de títols (que ja co-
mença a ser llarga i acolorida) que posa en valor el teatre breu català del segle xviii.
Colón, Germà i Antoni Ferrando: Les ‘Regles d’esquivar vocables’ a revisió,
València – Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana – Pu-
blicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011.
JoAquimmArtímestre
Universitat de València, Departament de Filologia Catalana
Germà Colón i Antoni Ferrando es proposen en aquest llibre de revisar les
dades lingüístiques i historicoculturals, així com les interpretacions que s’han fet,
de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, unes normes de
correcció lingüística fetes «a juí del reverend prevere mossèn Fenollar e misser
Hierònym Pau [e] altres hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims
trobadors», que l’arxiver barceloní Pere Miquel Carbonell va copiar, cap a 1492,
en un manuscrit miscel·lani, avui conservat a l’Arxiu de la Catedral de Girona.
En la primera part del llibre (ps. 15-130), Germà Colón fa una anàlisi lexico-
gràfica i dialectològica de les regles considerades més rellevants per a la història
Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 267 01/02/13 7:50


Villalonga, Anna Maria (ed.): Teatre català inèdit del segle XVIII: "Examen d'un mestre sabater", Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2010; "Sèrie Minor", núm. 14.

https://www.raco.cat/index.php/LlenguaLiteratura/article/download/353728/445388

Villalonga, Anna Maria (ed.): Teatre català inèdit del segle XVIII: "Examen d'un mestre sabater", Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2010; "Sèrie Minor", núm. 14.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert