Castaño i Garcia, Joan

Revistes Catalanes amb Accés Obert

262 Llengua & Literatura, 23, 2013
Llengua & Literatura.Núm. 23 (2013), ps. 209-321
amb determinats passatges de l’obra en unes notes a peu de pàgina que faciliten i
enriqueixen la lectura del text. Així mateix, aquestes notes contenen comentaris
contextuals, lèxics, estilístics, retòrics i conceptuals, tal com anuncien els autors
a la introducció. Per tal d’afavorir la localització dels personatges esmentats a
l’obra —siguin estudiosos o bé personatges històrics, tant si apareixen a la intro-
ducció, al cos del text o a les notes— hi ha un glossari onomàstic al final del vo-
lum.
Amb la publicació d’aquesta obra, finalment disposem d’una edició filològica
dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfol Despuig basada en la
col·lació de tots els testimonis coneguts. Enric Querol i Josep Solervicens ofe-
reixen una versió del text que vol ser tan propera com sigui possible a l’arquetip
perdut. El públic general i els estudiants universitaris trobaran en les notes que
l’acompanyen una eina imprescindible per a la lectura.
Martí Mestre, Joaquim i Xavier Serra Estellés (eds.): La Consueta de la Seu
de València del segles xvi-xvii. Estudi i edició del ms. 405 de l’ACV, 2 vols.,
València: Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, 2009.
JoAN cAstAño
Museu Municipal de la Festa d’Elx
castanyoj@gmail.com
Com bé afirmen els editors de La Consueta de la Seu de València dels se-
gles xvi-xvii, coneixem per consueta un llibre o manual de tradicions fetes segons
el costum que es necessita per a la posada en escena d’una obra teatral o litúrgica.
És per això que s’anomena consueta, en femení, el llibre en què es recullen les
partitures, els versos i les didascàlies de les representacions religioses medievals,
com és el cas de la Festa o Misteri d’Elx, que encara té ben viu el terme. Però,
també els grans temples, especialment les catedrals, tenien una consueta en què
s’anotava els treballs, els ornaments, els preparatius i la resta d’instruccions ne-
cessàries per a desenvolupar les nombroses i complexes cerimònies litúrgiques a
celebrar al llarg de l’any. Una tercera accepció, ara en masculí, també en ús a Elx,
es refereix al regidor o traspunt que dóna instruccions als protagonistes de la ce-
lebració.
El llibre que ressenyem conté l’acurat estudi i la transcripció de la consueta
més antiga que es conserva de la catedral de València. Va ser acabada d’escriure el
1527 pel sotssagristà de la SeuPereMartí, que ja havia fet anotacions en l’anomenat
Llibre d’Antiguitats de la catedral. I va ser utilitzada i actualitzada mitjançant
glosses i correccions fetes amb més de dues mil notes i afegits marginals pels seus
successors fins a final del segle xvii, quan va donar pas a la Consueta de la Santa
Yglesia Metropolitana de Valencia, redactada pel mestre de cerimònies Teodosi
Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 262 01/02/13 7:50
Ressenyes 263
Llengua & Literatura.Núm. 23 (2013), ps. 209-321
Herrera entre 1699 i 1705. Es tracta, doncs, d’un text que es va mantenir viu du-
rant uns cent setanta anys, com podem apreciar clarament en les pàgines repro-
duïdes en l’apartat de facsimilia, que donen una idea prou clara de l’aspecte físic
del manuscrit i de la complexa tasca desenvolupada pels seus editors.
La Consueta ha estat editada amb la col·laboració de la Santa Església Cate-
dral de València, la fundació Carda-Pitarch i la Direcció General del Llibre i Bi-
blioteques, dins de la col·lecció «Monumenta ArchivorumValentina» de la Facul-
tat de Teologia Sant Vicent Ferrer de València. El projecte ha estat possible
gràcies a una ajuda de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a l’edició de texts
religiosos inèdits, a proposta de la seua Comissió de Texts Religiosos, i està pro-
logada per Antoni Ferrando, catedràtic de la Universitat de València i membre de
l’esmentada Acadèmia.
L’obra consta de dos volums: el primer es dedica a l’estudi del manuscrit i el
segon està ocupat íntegrament per la seua transcripció i edició. S’han seguit els
Criteris de transcripció i edició de texts medievals i moderns de l’Acadèmica Va-
lenciana de la Llengua i, al mateix temps, s’ha cercat facilitar la lectura i compren-
sió del text. Els editors destaquen les especials dificultats per a transcriure les
notes marginals i assenyalen les reiterades i acurades revisions de la transcripció a
partir de fotografies del manuscrit i del mateix document original.
La Consueta és un testimoni impagable de la història litúrgica de la Seu
valenciana, però també de la situació cultural i lingüística de la ciutat. Així ho han
entès els seus editors, que inicien l’estudi del manuscrit amb un extens capítol
dedicat a contextualitzar-lo a la València dels segles xvi i xvii. Un capítol que
s’inicia amb els complexos episodis de les Germanies i de l’expulsió dels moriscs
i en què es fa especial incidència en el món de l’església valenciana de l’època.
Un segon capítol, aportació del filòleg Joaquim Martí, professor de la Facul-
tat de Filologia de la Universitat de València i especialista en el valencià dels se-
gles xvi al xix, es dedica a l’estudi lingüístic del text, fet que ha permès concloure
que «PereMartí presenta unmodel de llengua escrita comuna, correcta, basada en
la tradició, però amb les innovacions i actualitzacions pròpies del segle xvi»
(I, 82). La llengua apareix sense arcaismes medievals, sense dialectalismes asse-
nyalats i poc influïda encara pel castellà. De l’anàlisi dels afegits posteriors es
desprèn que els successius autors que van mantenir viu el manuscrit estaven fami-
liaritzats amb l’escriptura i eren bons coneixedors tant del valencià escrit com del
llatí i, a grans trets, van mantenir les característiques lingüístiques assenyalades.
Serà a partir de la segona meitat del xvi i, sobretot, al xvii quan s’introdueixen
trets dialectals i influències castellanes, però sense caure en un grau elevat
d’interferències que desvirtuen el conjunt del text. Per mitjà de l’estudi lèxic, de
variants formals i de solucions gramaticals, s’analitza l’evolució de la llengua al
llarg de tots els anys de vigència del manuscrit. Aquest estudi extens i detallat es
completa amb un vocabulari en què es mostren les paraules antigues valencianes
en desús actualment o dotades d’un interès lingüístic singular, les que aporten
novetats respecte als diccionaris etimològics i històrics i els termes especialitzats
Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 263 01/02/13 7:50
264 Llengua & Literatura, 23, 2013
Llengua & Literatura.Núm. 23 (2013), ps. 209-321
del món litúrgic, així com els inicis dels himnes, oracions, versicles, etc. dels tex-
tos llatins que apareixen al manuscrit. Tot això completat amb un índex onomàs-
tic dels personatges esmentats en la Consueta.
Aquesta, com bé manifesten els seus editors, és un meravellós vademècum
d’una dilatada posada en escena o representació de totes les variades i complexes
cerimònies litúrgiques que s’havien de desenvolupar al llarg d’un any a la Seu
valenciana. Descriu i regula, per tant, el llenguatge litúrgic, un llenguatge de sig-
nes i símbols que té el seu punt àlgid, des del punt de vista social, en la processó
que transcendeix la privacitat i intimitat del temple per a recórrer els carrers i
places de la mateixa ciutat enmig de la gent.
Aquest llenguatge té un ritme propi que coincideix amb el cicle de les estacions
i amb els cicles agrícoles: Advent, Nadal i Epifania, Quaresma, Setmana Santa i
Pasqua i Pentecosta. Un cicle parcialment mòbil que es combina amb el cicle fix
dels sants. El ritual se’ns mostra totalment codificat i descrit amb un detall que no
deixa res a la improvisació: objectes, personatges, vestimentes, colors, moments,
gestos, etc. Tot i que el text no descriu les cerimònies ni conté les oracions ni les
accions dels celebrants, contingudes i especificades en els llibres litúrgics (missals,
breviaris o rituals), sí que explica el que han de fer tots els anomenats «actors se-
cundaris» que ajuden als principals perquè la litúrgia es duga a terme amb tota
precisió: sagristans, campaners, acòlits, cambrer, pertiguer i un llarg etcètera
d’oficis existents a la catedral. I, molt especialment, va destinat al sotssagristà, les
obligacions del qual queden ben especificades en la Consueta. El càrrec de sots-
sagristà o magister va ser instituït el 1303 amb les funcions de «custodiar i tenir
cura de les relíquies, tresors, ornaments i, en general, de tots els béns dipositats a la
sagristia de la Seu» (I, 180). Però, amb el pas del temps, també es féu càrrec de
moltes de les administracions de la Seu i d’altres particulars relacionats amb aques-
ta i, així mateix, va acabar sent el responsable de molts o potser tots els oficis de la
Catedral i de la infraestructura necessària per al funcionament de l’activitat litúrgi-
ca diària. De fet, laConsueta, entre altres coses, resulta ser una font d’inapreciable
valor per a conèixer detalls de la distribució i l’organització del personal eclesiàstic
i no eclesiàstic de la Seu, tant de l’alta i baixa clerecia com del laïcat.
Com a exemple de tot el que diem, aportem un dels paràgrafs destacats pels
mateixos editors:
Y aparellen per al senyor bisbe, a la professó [de Sant Jordi], lo ruquet y
amit, y stola y la capa de les pinyes grans de carmesí, e los asistents porten ca-
pes de vellut carmesí; y la mitra comuna, crosa, y la creu dels brassos ab un vel
vermell, y lo bras de sent Jordi ab hun altre vel vermell, e lo libret hon stà la
benedicció de la bandera que stà en la capsa dels librets, per a benehir la bande-
ra de Sent Jordi, e les dalmàtiques de les pinyes grans de carmesí [...] Quant és
tornada la professó a la Seu, fan lo sermó de Sent Jordi; e aquest sermó toqua a
la ciutat, puix ella lo paga. Acabat lo sermó, fan senyal ab la campaneta del
sembori, e toquen a missa solta. E porten-se’n la bandera a la sala. (I, 164)
Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 264 01/02/13 7:50
Ressenyes 265
Llengua & Literatura.Núm. 23 (2013), ps. 209-321
La descripció codicològica del manuscrit segueix molt de prop el model de
l’Escola Vaticana de Paleografia i Diplomàtica per a manuscrits literaris. D’a-
questa manera, se’ns fa veure que el manuscrit, el número 405 de l’Arxiu de la
Catedral de València, consta de dues parts diferenciades. La primera se subdi-
videix en tres capítols: un sobre l’ordre de tocar les campanes, un segon sobre
el temps litúrgic —amb especial rellevància dels rituals de la Setmana Santa—,
llevat del temps de Nadal, que queda per al tercer capítol, en què també s’inclou
«lo sanctoral de tots los sancts»; es refereix també a les anomenades festes bis-
bals (Nadal, les dues Pasqües, el Corpus i la Mare de Déu d’Agost) i tracta de
les processons per pregàries, especialment de l’anomenada «defora València».
En la segona part, intervenen diferents mans, que han estat identificades en
l’estudi, especificant els afegits de cadascuna. S’escriu sobre les processons, so-
bre el jubileu de la Mare de Déu d’Agost, sobre els treballs dels escolans de la
catedral o sobre observacions diverses (obligacions, capítols generals, festivi-
tats, etc.)
Aquesta important i rigorosa aproximació a la litúrgia valenciana dels se-
gles xvi i xvii permet reflexionar al segon dels editors, Xavier Serra Estellés, cate-
dràtic de la Facultat de Teologia de València i prevere, sobre el passat, el present
i el futur de la litúrgia en el capítol que tanca el volum, dedicat a l’estudi prelimi-
nar, titulat «Anakefalaiosis: reflexions d’un capellà del segle xxi». Considera, en
definitiva, que els rituals continguts en la Consueta són, efectivament, un reflex
de la societat valenciana de l’època, però queden lluny dels de l’Església de Crist.
En aquest sentit, considera que la litúrgia, com a part fonamental de la vida de
l’Església, hauria de recobrar el seu valor primigeni i ser, en definitiva, l’inici i el
final de la recapitulació de totes les coses en Crist.
Ens trobem, doncs, davant d’un text fonamental per a entendre una part im-
prescindible de la societat valenciana dels segles xvi i xvii com és l’Església, per a
entendre el seu funcionament i la seua màxima expressió, que és la litúrgia, i, al
mateix temps, per a conèixer un poc més l’evolució de la nostra llengua.
Villalonga, Anna Maria (ed.): Teatre català inèdit del segle XVIII: «Examen
d’un mestre sabater», Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2010;
«Sèrie Minor», núm. 14.
GABriel sANsANo
Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana
biel@ua.es
A pesar de les explicacions tradicionals que les obres d’història i crítica li-
teràries ofereixen de l’escena catalana del segle xviii, el teatre català, el teatre ca-
talà breu, és abundant i ric. Ric en models, en matisos, en tipus i, sobretot, en tí-
Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 265 01/02/13 7:50


Martí Mestre, Joaquim i Serra Estellés, Xavier (eds.). La Consueta de la Seu de València del segle XVI-XVII. Estudi i edició dell ms. 405 de l'ACV, 2 vols. València: Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, 2009.

https://www.raco.cat/index.php/LlenguaLiteratura/article/download/353727/445387

Martí Mestre, Joaquim i Serra Estellés, Xavier (eds.). La Consueta de la Seu de València del segle XVI-XVII. Estudi i edició dell ms. 405 de l'ACV, 2 vols. València: Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, 2009.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert