Obra ressenyada: Jesús BURGUEÑO, La invención de las provincias. Madrid : Catarata, 2011

Alegre i Nadal, Pau

Documents d Anàlisi Geogràfica

BURGUEÑO, JesúsLa invención de las provinciasMadrid: Catarata, 2011 (Serie Estudios Socioculturales, 355), 221 p.ISBN 978-84-8319-576-5.</p

Pau Alegre Nadal

Directory of Open Access Journals

  Ressenyes  184 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2013, vol. 59/1en haver volgut donar a tota la seva tra-jectòria una coherència amb la geografia sostenible, un concepte nou que fins ara no havia formulat o, si més no, sobre el qual no n’havia publicat. D’aquí la selec-ció (i exclusió) dels textos, l’ordre en què són presentats —i que, d’altra banda, en alguns casos podria ser més adient— i, sobretot, la revisió i la reformulació dels més antics. En tot cas, es tracta d’una obra que permet conèixer el vast treball, les aportacions i el pensament d’un dels geògrafs europeus més importants de la segona meitat del segle xx que es veu a si mateix com un «menuisier du vieux savoir» (p. 215). Xavier Oliveras GonzálezUniversitat Autònoma de BarcelonaDepartament de Geografiaxavier.oliveras@uab.cat «L’estructura provincial espanyola actual té com a model substancial de referèn-cia la realitat territorial de la Corona de Castella, en general, i de la Meseta, en particular. Allí, el vot urbà a Corts, d’antuvi, i la instauració de les intendèn-cies, més endavant, esbossaren un deter-minat mapa provincial d’Espanya amb uns perfils que ja eren molt definits a les acaballes de l’Antic Règim» (p. 18). Així de contundent es manifesta el professor Jesús Burgueño en considerar la Caste-lla del segle xviii (cap. 1: «La província castellana com a model. Les ciutats amb vot a Corts», p. 11-22) com un territori provincialitzat des de força abans i que —més enllà del desordre formal de les fronteres— presentava una geogra-fia política no gaire allunyada de la que s’esdevindria a l’època contemporània. En conseqüència, a bona part de la Coro-na de Castella i a Navarra, la província actual no és altra cosa que una reformu-lació històrica plenament arrelada, tant en l’administració com en la percepció popular. La història de la divisió provincial espanyola, allò que aquest llibre ens ofereix de manera convincent i crítica, no ha estat capaç de sostreure-se’n de cap manera.Les reformes de la divisió provincial (cap. 2: «Les reformes il·lustrades (1799-1805) del desgavell», p. 23-36) van ser menades pel Consell d’Hisenda en el marc de les mesures del ministre Miquel Gaietà Soler per millorar el cobrament dels impostos reials a la Corona de Cas-tella. A més a més de les reformes de límits i la unió de Toro a Zamora, també es va actuar en el mapa administratiu en una altra direcció: la segregació de sis noves províncies, totes les quals tenien capital marítima, circumstància geogrà-fica que fins aleshores no es donava en cap cas. Tanmateix, la transcendència d’aquesta operació excedeix la pròpia reforma d’Hisenda, ofegada pel deute, en la mesura que assenyala el camí defi-nitiu de la divisió provincial liberal: la fragmentació de les grans províncies, les de la Corona d’Aragó incloses.És innegable que, malgrat que fos obra del govern intrús, la divisió prefec-tural de 1810 (cap. 3: «El model napo-leònic: ¿refús o fascinació?», p. 37-49) va influir en la demarcació provincial definitiva i, de manera especial, per reforçar la idea de racionalització en la reforma de la divisió territorial. Preci-Burgueño, Jesús (2011)La invención de las provinciasMadrid: Catarata (Serie Estudios Socioculturales, 355), 221 p.ISBN 978-84-8319-576-5   RessenyesDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2013, vol. 59/1 185sament, el professor Burgueño destaca aquells aspectes de la divisió de José de Lanz, els quals, en ser aleshores una novetat, van ser recuperats i ratificats posteriorment: divisió d’Extremadura en dues províncies, i Catalunya i Galí-cia en quatre. D’altra banda, la divisió de l’administració de Josep I, i que, per tant, va quedar en paper mullat, inicia el debat més geogràfic sobre la primacia de les carenes o dels cursos fluvials com a línies divisòries «naturals» per traçar les noves delimitacions.El canvi de règim polític i de model socioeconòmic, de l’absolutisme al libe-ralisme, justificava del tot la formació d’una nova planta territorial del país. En definitiva, en la redacció de la Constitu-ció per part de les Corts reunides a Cadis el 1810 (cap. 4: «La província definida a les Corts de Cadis», p. 51-61), esde-venia imprescindible definir la divisió territorial de les delegacions governatives de l’Estat i, sobretot, delimitar l’àmbit d’actuació de les noves diputacions.D’entrada, la Comissió de Consti-tució només pretenia establir 21 pro-víncies constitucionals, aconseguides mitjançant la fusió de les 14 províncies castellanes a només sis, les basques en una de sola i mantenir tan sols Astúries entre les sis creades pel ministre Soler uns quants anys abans. L’autor remar-ca, ben encertadament, la importància i la significació de la proposta, ja que, si s’hagués aprovat, podia haver dirigit la reforma provincial pendent en una direcció diametralment oposada a la que al capdavall va triomfar: en el sentit d’homogeneïtzar les províncies en un ordenament ascendent, igualant-les amb els regnes perifèrics mitjançant la fusió de les unitats més petites. Ben contrària-ment, la Comissió se’n va desentendre i va posar els fonaments del model de fragmentació a la baixa.El projecte de divisió provincial de Felip Bauzà en 44 províncies (1813) seguia de ple la pauta d’esmicolament. Ni amb la subdivisió interior que per-metia la Constitució, podrien subsistir les antigues grans províncies. En conse-qüència, només hi havia un patró o un model possible: la província en la seva concepció i dimensió habitual tant a Castella com a les anomenades «pro-víncies marítimes», en sintonia amb el departament francès.Amb la descripció del projecte efec-tuat pel mateix Bauzà junt amb José Agustín de Larramendi, presentat a les Corts el març de 1821, i dels avatars que va sofrir fins a l’aprovació defi-nitiva (cap. 5: «La treballosa gestació de la divisió provincial constitucional (1822)», p. 63-114), arribem al nus de l’evolució històrica. La població de les 48 províncies oscil·lava entre els 86.000 habitants de Ponferrada i els 383.000 de València, i la seva extensió era la més equilibrada entre els diversos projectes de l’època. La configuració dels anti-cs regnes era respectada en les línies generals, malgrat que només en el cas de Catalunya no se’n treia ni s’hi afegia cap poble. Si a les prefectures de 1810 es donava prioritat als límits fluvials i en el pla de Bauzà de 1813 als confins his-tòrics, en el dels dos experts del govern es donava preferència, més que a cap altre projecte, a les carenes muntanyoses o línies divisòries d’aigües. La comissió de divisió territorial de les Corts (juny de 1921) va augmentar el nombre de províncies fins a 51. La rectificació del projecte va ser fruit del consens parlamentari, però sota pressió dels particularismes dels diputats per les províncies que representaven o de les ciutats en les quals tenien interessos. És el mateix que va passar en el debat al ple del Congrés. Segons l’autor, el debat a Corts va ser més geogràfic que no pas ideològic, atès que el factor explicatiu del vot dels diputats era relacionat, més que res, amb la procedència i els vincles terri-torials de cadascun. Més sovint, allò que pretenien els partidaris de refusar aquesta   Ressenyes  186 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2013, vol. 59/1o aquella província del projecte era, en realitat, evitar que la seva sortís retalla-da en el procés. «Les reaccions viscerals davant d’un senzill canvi de límits i els debats exasperats que el tema feia aflorar inclús entre els diputats que tanmateix es declaraven contraris a tota mena de provincialisme, suscitava la perplexitat dels impulsors de la reforma territorial» (p. 111). Tot amb tot, la divisió provin-cial va ser aprovada a Corts el 27 gener de 1822 i posada en pràctica immedia-tament. Malgrat la curta vida de què va gaudir, la seva transcendència posterior ha estat enorme.Ben aviat, durant els anys 1825 i 1826, els ministres de Ferran VII no van perdre de vista la divisió de 1822 amb el propòsit d’ordenar el mapa judicial d’Espanya, profundament alterat per la supressió de baronies jurisdiccionals per les Corts de Cadis, les quals no havien estat retornades als seus detentors amb la reinstauració de l’absolutisme. Després, va restar oblidada fins l’any 1829, quan els problemes d’Hisenda, sempre amb la corda al coll, van aconsellar d’implantar delegacions més ben adaptades a la rea-litat econòmica del país que no pas les trenta i tantes intendències setcentistes. Larramendi, que havia capejat el tem-poral de depuracions, tant el 1814 com el 1823, va estar al darrere de la revisió de la divisió de 1822, amb Martín Fer-nández Navarrete (cap. 6: «La reformu-lació absolutista de la divisió provincial», p. 115-133).Al capdavall, la divisió en 49 provín-cies promulgada a finals de novembre de 1833 pel ministre Javier de Burgos va ser empesa més aviat per la fallida de la hisenda pública espanyola, la qual imposava l’extensió, tan arrapada com fos possible al territori, dels tentacles de l’exacció impositiva, més que no pas amb propòsits de racionalització governativa. Més que una mesura de liberalització, va ser un dels darrers espeternecs per salvar allò que es pogués de l’Antic Règim. No va ser fins l’any 1836 quan aquelles sub-delegacions d’Hisenda van trasmudar-se en entitats polítiques de manera expres-sa. Cal advertir que les apreciacions sobre l’oportunitat i les circumstàncies de part de les províncies de 1833 és de la colli-ta de l’autor d’aquest resum a partir de textos diversos sobre història econòmica i que, per tant, prenen un biaix no reco-negut per l’autor de La invención de las provincias.Tanmateix, entre 1833 i 1836, el pro-cés de transició política i econòmica va anar omplint de contingut constitucio-nal el nou marc d’actuació territorial: cir-cumscripcions electorals, redefinició dels subdelegats d’Hisenda per governadors civils, àmbit territorial de les diputacions, etc. Tot amb tot, el restabliment de la Constitució de Cadis (agost de 1836) va abocar el liberalisme progressista a recor-dar l’existència d’una divisió provincial aprovada a Corts i que l’absolutisme havia eliminat. ¿Era legítima la divisió instaurada per Javier de Burgos? (cap. 7: «Reconstitucionalització de la província i crisi de legitimitat del decret de Burgos», p. 135-150). En aquest context, una comissió parlamentària va examinar la possibilitat de recuperar-la degudament rectificada. Malgrat que comptava amb la presència de l’insubstituïble Larramendi, el capdanser de la comissió de revisió va ser el polític progressista Fermín Caba-llero. L’arribada al poder dels moderats durant la dècada dels anys quaranta va deixar els treballs efectuats per la comissió en gairebé res. Els nous amos es van ave-nir a efectuar intercanvis de petits terri-toris entre les províncies de 1833, però no se’n va crear ni eliminar cap altra. El darrer intent de revisió, durant el Bienni Progressista de 1854-1856, va ser con-fiat a Caballero una altra vegada, sense arribar a cap resultat positiu. «La divisió provincial de 1833 va quedar assentada definitivament i ja no seria qüestionada, com a tal, per cap dels governs a venir» (p. 149).   RessenyesDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2013, vol. 59/1 187Superat el llindar mitjà del segle xix, s’extingeix pràcticament la idea de modi-ficar la divisió provincial vigent per crear una província o una altra, rectificar límits o traslladar-ne alguna capital. El debat territorial començarà a girar entorn de la reagrupació, d’una manera o altra, de les províncies en unes unitats regionals supe-riors (cap. 8: «Un debat intermitent: la possible reforma de la divisió provincial», p. 151-167). Però l’autor no insisteix en detalls sobre les propostes federalistes o regionalistes vuitcentistes, només vol remarcar la confusió d’uns i altres en la caracterització del mapa provincial his-tòric del país. Diguem-ho en paraules seves: «Van errats els que considerin la seva província castellana, d’història secu-lar malgrat estar òrfena de personalitat política diferenciada, com a equiparable a una de les províncies creades, com qui diu de zero, en el marc de l’antiga Coro-na d’Aragó. Els uns no entenien que el seu propi model de regnes autònoms previ a la Nova Planta borbònica no era traslladable, per exemple, a Extremadura o a Castella la Nova. Els altres no assu-mien que Sòria i Catalunya, altra volta per posar un cas, no són equivalents per més que ambdues fossin províncies admi-nistratives en el segle xviii. [...] I en part encara estem així. Falta comprensió de la diversitat d’històries que abasta la nostra Península per trobar el millor acomoda-ment d’unes realitats diferenciades o asi-mètriques» (p. 153).Als dos capítols darrers de La inven-ción de las provincias (cap. 9: «La pro-víncia espanyola en el context europeu», p. 169-186, i cap. 10: «La Constitu-ció: i de bell antuvi fou la província», p. 187-221), Jesús Burgueño hi exposa les alternatives d’organització territorial a Espanya, les quals, a parer seu, cen-tren el debat actual sobre la qüestió, en el benentès que aquest llibre aborda la història de les nostres 50 províncies i no tant la de les nostres 17 comuni-tats autònomes (per bé que n’hi hagi set d’uniprovincials), les quals haurien pogut representar el paper d’aquelles entitats —provincials— d’ordre supe-rior. Allò de cert és que, per a la Cons-titució de 1979, només la província esdevé imprescindible. Les autonomies només són futur en construcció, men-tre que les províncies eren considerades un passat sòlid, amb gairebé 150 anys a l’esquena en el moment de ser apro-vades. I conclou Burgueño, quan enca-ra falta passar un bon grapat de planes per esgotar el llibre: «És innegable que es va pecar d’un excés d’imprevisió, la qual cosa va anar a parar en un blin-datge total de la província i de la seva inadaptació intrínseca per a conviure amb la nova realitat territorial emergent [...]. En general, qualsevol plantejament geopolític que proposi, d’una manera o altra, fer tabula rasa del passat estava condemnat al fracàs. Però com a fruit de la història que és, més que no pas d’una planificació racional, el mapa provincial que coneixem és contingent, no va ser la conseqüència necessària de cap llei ni natural ni matemàtica. Les coses hagues-sin pogut succeir de moltes maneres, haurien pogut existir províncies que avui no ho són i faltar províncies que avui ens semblen intangibles» (p. 173).És per tot això que aquest llibre va més enllà d’una descripció lineal dels projectes de divisió provincial, que també hi és, i molt ben dosificada, per constituir una eina excel·lent de reflexió crítica sobre l’organització territorial de l’Administració espanyola contemporània. De ben segur que crearà opinió en el debat mai estroncat sobre la temàtica.Pau AlegreUniversitat Autònoma de BarcelonaDepartament de Geografiapau.alegre@uab.cat

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Directory of Open Access Journals

Crossref

Diposit Digital de Documents de la UAB