Obra ressenyada: Luis Moreno, La Europa asocial: Crisis y Estado del bienestar. Barcelona: Península, 2012

Adelantado Gimeno, José

Papers Revista de Sociologia

Wilson, George M. (2011).

Seeing Fictions in Film. 

Oxford: Oxford University Pres

Alberto Murcia

Directory of Open Access Journals

Ressenyes Enrahonar. Quaderns de Filosofia 50, 2013  103cómo la diferencia, la brecha que separa palabras de imágenes, obedece a poderes e intereses que deben ser desentrañados.En torno a este núcleo de problemas y aproximaciones a los elementos visuales como herramientas de conocimiento, el libro ofrece, en definitiva, una muestra representativa de las líneas de trabajo ac-tuales sobre la materia y proporciona una herramienta excelente para introducirse en esta nueva corriente de estudios que afectan a las imágenes artísticas, científi-cas y cinematográficas, y que otorgan importantes pistas para abordar la proli-feración de las mismas en la comunica-ción y la cultura de las últimas décadas.Sandra Santana Universidad de ZaragozaIt is the standard function of the image-track to prescribe what the movie viewers are to imagine seeing in individual shots and collection of them. Similarly, the sound-track prescribes what the viewer is to imagine hearing from within the world of the story. George M. Wilson,Seeing Fictions in Film (cursiva mía)George M. Wilson trabaja, a lo largo de Seeing Fictions in Film, con dos pre-guntas: 1) ¿cómo vemos las ficciones? y 2) ¿mediante qué las vemos? Sus propuestas se alejan de forma explícita de la ontolo-gía y la fenomenología de la imagen, así como de los problemas derivados de la realidad de las entidades de ficción. Es por ello que preguntarse por qué vemos ficciones queda fuera de los límites del libro. En éste se cuestionan asuntos como qué nos sucede cuando interactuamos con una obra de ficción o cuál es nuestra actividad como espectadores. ¿Tenemos libertad para imaginar lo que queramos sobre el film? ¿Existe algún tipo de agen-cia que haya dejado su impronta en la obra y que dirija en cierta medida nuestra imaginación hasta algún punto en con-creto? Como respuesta rápida a estas cuestiones, podemos decir: 1) cuando nos encontramos frente a una ficción, como el final de la película Casablanca, estamos imaginándonos que vemos una ficción en la que el no tan truhan Rick se despide de Ilsa en un aeropuerto en plena noche, porque renuncia a su único amor por la lucha contra el nazi, y 2) nos ima-ginamos viendo esto de esta forma (y no, en cambio, a Papá Noel volando con su trineo) porque existe una entidad que ha ejercido su agencia en montar toda aque-lla ficción —la narración— y así prescri-birnos que nos imaginamos que vemos a Rick y a Ilsa despidiéndose y no a Papá Noel repartiendo regalos. La entidad a la que nos referimos sería el narrador.Seeing Fictions in Film se estructura en tres partes. Wilson dedica la primera parte —el núcleo principal teórico sobre la imagen— a justificar cómo es que, cuando vemos una película, imaginamos que vemos tal o cual cosa que allí se nos muestra. Presenta dos hipótesis, la tesis del ver imaginado (Imagined Seeing The-sis) y la hipótesis del mostrar la ficción (Fictional Showing Hipothesis), además de una variante de la primera que es la que finalmente pretende defender, la versión mediada (Mediate Version). La segunda parte explora si puede decirse que haya Wilson, George M. (2011)Seeing Fictions in Film Oxford: Oxford University Press104  Enrahonar. Quaderns de Filosofia 50, 2013 Ressenyesun narrador en las ficciones cinematográ-ficas análogo a los narradores en la litera-tura; la versión mediada será el modo con el que justifique la existencia del narrador —de hecho, el narrador es la media-ción—. La tercera parte compila tres artí-culos en los que trata de dar una vuelta desde otra óptica a los conceptos explica-dos a lo largo del libro. Para ello lo ilumi-na mediante ejemplos fílmicos concretos, como The Fight Club (David Ficher, 1999), la película de Josef von Sternberg The Devil is a Woman (1935) —sobre la cual ya trabajó en Narration in Light— o «el pastiche postmoderno» en The man who wasn’t there (2001), de los hermanos Coen.Lo que George Wilson propone sobre qué estamos haciendo cuando miramos algún tipo de imagen fotográfico-cinema-tográfica que contenga o sostenga una narración de ficción, puede resultar un tanto exótico, sobre todo para aquellos que no estén familiarizados con las tesis que Kendall Walton expuso en su cono-cido Mimesis as Make Belive. El autor de Seeing Fictions in Film apuesta por la (wal-toniana) idea de que, cuando vemos una ficción, lo que hacemos es imaginarnos que vemos. La imagen cinematográfica sirve de utilería en un juego de hacer-creer mediante el cual el sujeto es desplazado al mundo de ficción de la obra y, así, puede realizar aserciones sobre esta obra que cumplan ciertas condiciones de verdad. La aportación fundamental de Wilson no es, precisamente, esa distinción entre ver e imaginar que se ve. Si seguimos la trayec-toria de su carrera, que se centra en el es-tudio de la imagen, y, sobre todo, su im-presionante Narration in Light (1988), concluiremos que sus aportaciones no están tan relacionadas con la ontología o la epistemología de la imagen, sino con el estudio de la narración y los narradores en la cinematografía.Aunque siga esa deriva waltoniana, conviene tener presente que ciertos tér-minos adquieren otro significado en pa-labras de Wilson. Por ejemplo, la idea de transparencia depende de cosas distintas. En Kendall Walton, la palabra se refiere al contacto perceptual que la grabación de una cámara produce entre el especta-dor y el objeto representado. La cámara (de fotos o de cine) es el medio por el cual podemos afirmar que vemos tal o cual cosa indirectamente. Se opone de esta manera a otras tradiciones sobre el estu-dio de la imagen (Bazin, por ejemplo, en ¿Qué es el cine?), que afirman que, al ver una imagen de P, estamos en presencia de P. Walton trata de nadar en el mar de la representación y guardar la ropa del con-tacto indirecto, con bastante éxito, según nuestro parecer. Para Wilson, en cambio, el culpable de la transparencia de aquello que vemos no es la cámara en sí, sino el narrador. Aunque ambos estén interesa-dos en las relaciones epistemológicas entre el mundo y la imagen, para Wal-ton, la transparencia no es específicamen-te epistémica, algo que el autor de Mar-vellous Images rechaza. Para Wilson, por otro lado, la transparencia es aquello que nos permite saber qué está pasando en el film —o, de otro modo, qué proposicio-nes podemos decir sobre el film que sean verdaderas. El causante de la transparen-cia y la fiabilidad que pueda ofrecernos la narración de la película es el narrador y no tanto lo que la cámara nos muestre. Así, cuando estamos frente a la secuencia final de Casablanca, nos imaginamos que vemos a Rick (incluso aunque sepamos que se trata de Humprey Bogart), pues el narrador prescribe que nos imaginemos que vemos (en la ficción) a Rick despi-diéndose de Ilsa. La película, gracias a la agencia del narrador, nos asiste para ima-ginar que veamos eso en concreto y no, por ejemplo, a un simio volador —inexis-tente en la imagen— o a los actores en sí.Wilson, en la discusión sobre la trans-parencia, según el uso de la palabra que hace, se encuentra con la oposición de Noël Carrol y Gregory Currie, sobre todo. En Narrator in Light, Wilson ya Ressenyes Enrahonar. Quaderns de Filosofia 50, 2013  105propuso que hay cierta confusión, gracias a las virtudes transparentes de la imagen, por las cuales ver algo equivale a creer en algo. Hay una diferencia sustancial entre ver e imaginar que se ve, sin embargo, como espectadores. ¿Cómo sabemos cuándo estamos solo viendo y cuando nos imaginamos que vemos? Parece ser una cuestión de disposición de la imagen, esto es, de si hay o no un narrador que narre —ficcionalice, digamos— aquello que vemos. Sobre el papel del narrador en esto, llegaremos un poco más adelante.Además del argumento sobre la trans-parencia, Currie y Carroll trataron de pre-sionar sobre esta hipótesis de Wilson seña-lando que, si se supone que nos estamos imaginando que vemos lo que se narra en el film, cabe aclarar desde qué lugar en el espacio de la película estamos imaginando que vemos. «Ver es ver desde algún punto de vista», desde alguna perspectiva o desde algún lugar concreto, el cuerpo está orien-tado hacia algo o hacia alguien —frente a los personajes, flotando en el aire, etc.—. Es por ello que la hipótesis del cara a cara acaba por rechazarse como aquello que sucede durante el juego de hacer creer. El cara a cara presupone que el espectador se imagina viendo el mundo de ficción direc-tamente desde alguna posición dentro de éste. Resulta difícil de aceptar esta hipóte-sis, pues, ¿cómo se debe imaginar el sujeto que ve el film si, por ejemplo, hay un tiro-teo o está diluviando?, ¿a cubierto?, ¿mo-jado? El cara a cara como explicación de qué hacemos cuando nos imaginamos que vemos es incapaz de sostenerse. Sin embar-go, pese a que Wilson discrepe con el cara a cara, no está tampoco de acuerdo con que si estamos imaginando debamos estar situados en un espacio concreto. Esto nos lleva a dos puntos: la hipótesis del mostrar la ficción y la tesis del ver imaginado.La primera hace referencia a que toda narración es un mostrar una ficción, una prescripción imaginativa desde una pre-sencia agente, aunque sea mínima, borra-da (elicted) incluso. Relacionada con lo anterior, la tesis del ver imaginado se des-cribe de este modo:In viewing classical narrative films under standard conditions of movie spectators-hip, viewers normally do imagine seeing (in the image-track) and hearing (in the sound-track) the objects and events de-picted in the movie. Futher, in normal cases they are justified in so imagining. (P. 50)El cara a cara sería una variación de esta hipótesis que, como se mencionó, Wilson descarta. La tesis del ver imagina-do tiene, a su vez, otras dos variantes: la versión modesta y la versión mediada. Wilson apoya explícitamente esta última (p. 78-79). En la versión mediada, pode-mos decir que es verdad en la ficción los eventos presentados al espectador porque éstos los ven (se imaginan haciéndolo) y oyen indirectamente, a través de algo que medie que acaba por ser identificado con el narrador; el ver está prescrito y mediado por el narrador. A parte, la versión media-da no necesita que nos situemos en un lugar concreto para imaginar el film. Wil-son propone que el espectador está en una especie de mirador (vantage point) que no se trataría de un punto de vista privilegiado, pero que sí permitiría acceso a los contenidos ficcionales. Al defender esto, Wilson logra esqui-var el problema que en la ficción repre-senta lo extradiegético. La música no diegética y los intertítulos (o los sobretí-tulos) no estarían mediados, en el sentido de que no nos prescriben qué debemos imaginarnos. Por ejemplo, al comienzo de Psicosis vemos el sobretítulo «Phoenix, Arizona», mientras la cámara vuela por entre los edificios de la ciudad. Con ello se nos está prescribiendo que nos imagi-nemos la ciudad, pero no que imagine-mos una ciudad en la que ese título está flotando misteriosamente. Los títulos se ven —se leen, se perciben, como se quie-ra conceptualizar—, mientras que la forma que adopta la narración sí prescri-106  Enrahonar. Quaderns de Filosofia 50, 2013 Ressenyesbe qué es lo que nos imaginamos. Algo similar pasaría con la música extradiegé-tica: no nos imaginamos que oímos, sino que la escuchamos, simplemente. La forma en que racionalizamos que unas cosas las imaginemos y las otras las este-mos integrando en la narración, los fun-damentos de por qué pasa esto, queda fuera del estudio de Wilson. La investigación sobre el narrador resulta ser una continuación de su narra-tion in light. Wilson se pregunta si hay un análogo al narrador literario en el cine. Su tesis es que sí lo hay, pese a que sus manieras sean distintas. El narrador siem-pre es una presencia implícita que nos muestra (show) su agencia en la forma que adopta la narración, aunque la pre-sencia de su impronta pueda ser mínima en lo que nos imaginamos que vemos. El narrador arma el edificio de la ficción y sostiene ciertas bases semánticas sobre aquello que se puede decir o no sobre el film (sus verdades ficcionales). Éste, ade-más, se identifica en cierta medida con el autor. Sin embargo, Wilson encuentra ciertas dificultades para hablar de autor como algo concreto en trabajos tan cola-borativos como es el film. De esta mane-ra, el narrador queda como una presen-cia, un agente tras la imagen, que prescribe qué debemos imaginarnos que vemos. Pensemos por un momento en M, de Fritz Lang (1931). M provoca el encuen-tro con una niña en una plaza, le compra un globo y después se la lleva hasta un lugar apartado donde acaba con su vida. Pero lo que la cámara nos muestra es la sombra de M (cuando se encuentra con la cría); luego, en un plano general abier-to, el momento en que compra el globo; después, el asesinato queda fuera de campo, solo vemos los globos volando. Sin embargo, el espectador puede afirmar que es ficticio que se ha imaginado viendo cómo M realizaba todas estas acciones, pese a que no se muestren directamente al es-pectador. Esta inferencia no ha podido producirse por sí misma en el espectador, tiene que haber alguna agencia, aunque sea mínima, que asista —prescriba— lo que éste debe imaginar, y que no sea solo aquello que los planos nos muestran. Así, Wilson apoya de forma implícita la idea de un narrador cuya agencia sí importa a la hora de interpretar el artefacto cultural.Seymour Chatman propone usar el término show-er para referirse al narrador cinematográfico. Entre otras cosas, para evitar la confusión que suscita la descrip-ción de narrador como aquel que cuenta mediante palabras. El narrador cinemato-gráfico utiliza algo más que palabras para mostrar la narración que quiere desarro-llar, con lo que show-er pudiera ser, de hecho, mucho más adecuado. Apuntaremos una última idea: ¿Qué podemos decir que nos imaginamos cuando la narración, gracias a la agencia del narrador, no resulta fiable, como es el caso del film El sexto sentido? La propues-ta de Wilson se resume, a grandes rasgos, en que cuando descubrimos algo que nos lleva a creer que la narración no ha sido fiable, reestructuramos los recuerdos que teníamos sobre ésta para encajar el nuevo imaginarnos que vimos. Cuando descu-brimos que Bruce Willis está muerto en El sexto sentido, revisamos toda la pelícu-la para imaginarla tal y como es y no como se presentó mientras desconocía-mos la información. El caso sería idéntico en The Fight Club: solo tras descubrir que Tyrel Durden es el reflejo del subcons-ciente de Jack, podemos imaginarnos que vemos con propiedad aquello que sucedió en la película. Wilson reconoce que hay cierta dificultad con todo el cine moder-nista, debido a estas imprecisiones narra-tivas que nos impiden saber qué es lo que nos estamos imaginando. El cine moder-nista, de esta forma, sería poco transpa-rente, según su terminología, pues no Ressenyes Enrahonar. Quaderns de Filosofia 50, 2013  107podemos proferir verdades ficcionales con total seguridad. Nuestro acceso epis-témico se resiente con las manieras subje-tivas del narrador.Estamos ante un sugerente y magnífi-co trabajo sobre el problema de nuestras interacciones con la ficción. Resulta espe-cialmente instructivo como estudio de las formas narrativas del cine clásico. Aunque pudiera parecer que se dirige al estudio sobre la realidad de las entidades de fic-ción, Seeing Fictions in Film encontrará, posiblemente, su público en aquellos que se dediquen a investigar o cuyas inquietu-des estén en áreas como la estética, los es-tudios visuales o cinematográficos. Hallará el lector un acercamiento bastante innova-dor a problemas formales en el estudio de la imagen que trata de retomar, entre otras cosas, la responsabilidad que tiene la agen-cia del que narra en lo que nos imagina-mos que vemos cuando vayamos a estable-cer un diálogo con la obra de arte.Alberto MurciaUniversidad Carlos III de MadridLa presente obra nos invita a sumergir-nos en el apasionante pensamiento de uno de los filósofos más importantes del panorama internacional desde una pers-pectiva inusual: el de la reflexión del autor sobre sus propias tesis y textos. A lo largo de diecisiete entrevistas, realiza-das entre 1981 y 2007, Rancière es im-pelido por filósofos como Éric Alliez o escritores como Edmond Le Maleh, entre otros, a volver la vista atrás y reali-zar su autorretrato intelectual. Como acertadamente ha señalado el traductor y presentador de este libro, Javier Bassas Vila, en la «travesía indisciplinada» que representa la obra de Rancière, se «nos invita a pensar el tiempo de la igualdad, la urgencia de la igualdad, en política y estética» (p. 22). Política y estética aparecen como los dos grandes ejes del pensamiento de Ran-cière. Desde su primer interés por el mar-xismo y su propia concepción del movi-miento obrero hasta sus trabajos más recientes sobre la emancipación del lector y el espectador, no se ha producido una ruptura de intereses o un giro de pensa-miento, sino que política y estética se hallan interrelacionadas, porque toda construcción teórica, en última instancia, encierra una poética. De ahí que Ran-cière siempre se haya visto atraído por la perspectiva de la política de la escritura, en tanto que ahonda en cómo la escritu-ra es capaz de captar el «singular univer-sal». Esta unión atraviesa su obra y cons-tituye, por tanto, un lugar común en su reflexión sobre la misma: «en mi pensa-miento siempre ha existido la vincula-ción entre todo esto, tanto si se toma desde el ángulo de la estética inherente a la política como de la política inherente a la escritura» (p. 199). Esta edición es deudora de la france-sa de la que es antología. Tan pis pour les gens fatigués, volumen de aproximada-mente setecientas páginas que recoge numerosas entrevistas inéditas o de difícil acceso, apareció en 2009 ante el público francés en respuesta al gran interés susci-Rancière, Jacques (2011)El tiempo de la igualdad: Diálogos sobre política y estéticaPrólogo y traducción de Javier Bassas VilaBarcelona: Herder

Enrahonar An international journal of theoretical and practical reason

Wilson, George M. (2011). Seeing Fictions in Film. Oxford: Oxford University Press

Crossref

Obra ressenyada: Alicia H. PULEO, Ecofeminismo para otro mundo posible. Madrid : Cátedra, 2011

Agüera Cabo, Mercè

Diposit Digital de Documents de la UAB

   RessenyesDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2013, vol. 59/2 405a punto de nacer cuando se publicó el libro y que contaba con siete posibilida-des sobre diez de nacer en un país pobre, Minois acaba su ensayo dudando entre si a este ciudadano haría falta enviarle un correo de bienvenida al mundo o, por el contrario, una carta para pedirle discul-pas. Seguro que esta pregunta última, sin respuesta, no dejará indiferente al lector. Más aún si se considera el recorrido de más de 2.500 años por el que ya se ha transitado pero del que todavía no se sabe, con certeza, las características de la próxima parada.David Pavón Gamero Universitat de Girona Departament de Geografia david.pavon@udg.edu «Tenemos una larga lucha por delante, porque el ecofeminismo es razón y pasión para que otro mundo sea posible» (Puleo, 2011: 435).Amb aquestes paraules inspiradores, Alícia Puleo acaba el llibre Ecofeminismo para otro mundo posible. Resumeixen, d’una manera nítida, la voluntat subja-cent a la seva obra: articular un ecofe-minisme que reculli el pensament crític heretat per la Il·lustració i que, alhora, sigui vigilant i revisi les trampes de la modernitat que han generat una opressió cap a les dones i la natura.El llibre està estructurat en nou capí-tols, que transiten per la diversitat de perspectives ecofeministes i que reflexio-nen detingudament sobre els temes de debat passats i actuals que es tracten en aquesta vessant del feminisme.El primer capítol és, probable-ment, una de les revisions més com-pletes i exhaustives de la multiplicitat d’enfocaments i d’aportacions diverses sobre l’ecofeminisme que existeixen a l’actualitat, com a mínim pel que fa a la literatura en llengua hispànica. Es tracta d’un esforç de sistematització molt útil per introduir-se en profunditat en la teo-ria ecofeminista, des del començament fins ara. Tracta les diverses tendències teòriques i els contextos geogràfics, és ric en referències i detallista a l’hora de recollir la complexitat dels enfocaments tractats, com també les relacions i les oposicions entre ells.Aquesta revisió històrica i filosòfica de l’ecofeminisme s’inicia, com no podia ser de cap més manera, en les arrels fran-ceses de l’ecofeminisme i, després, revisa les diverses tendències nord-americanes, inclosa la vessant essencialista. S’hi expo-sen els diàlegs i els debats que han mar-cat l’evolució del moviment. També s’hi tracten temes clau, com ara l’ètica de tenir cura, a partir d’una anàlisi de l’obra de Carol Gilligan, en la qual s’apunten aspectes crítics i revisables, però també se’n discriminen aquells que tenen un potencial indiscutible per elaborar el pensament ètic ecofeminista.En aquest primer capítol, també s’hi exposen els ecofeminismes del Sud, amb una atenció especial a l’obra de Vandana Shiva. Puleo s’allunya de les crítiques que situen aquesta autora en l’ecofeminisme essencialista basat en la divisió sexual. Exposa que, a l’obra de Shiva, el principal causant de la destrucció del planeta és el mal desenvolupament lligat a la cultura occidental masculinitzada, i no els homes per se. Això no obstant, l’autora desaprova puleo, Alicia H. (2011) Ecofeminismo para otro mundo posible Madrid: Cátedra, 439 p. ISBN: 978-84-376-2729-8  Ressenyes  406 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2013, vol. 59/2de Shiva la falta de matís en la seva críti-ca a Occident, com també la idealització que fa de la situació de les dones a l’Índia abans de l’ocupació colonial. La revisió dels ecofeminismes del sud finalitza amb una anàlisi exhaustiva de les propostes pro-vinents de l’Amèrica Llatina.Puleo també dedica una atenció espe-cial a revisar la proposta ecofeminista filosòfica i la seva crítica a la moderni-tat, analitzant les obres de pensadores clau com ara Carolyn Merchant, Val Plumwood i Karen Warren.Finalment, es tanca el capítol parlant de l’activisme ecofeminista a la xarxa. L’autora critica una oposició estereoti-pada de l’ecofeminisme clàssic a l’avenç tecnològic, reconeix la importància d’Internet per articular els moviments feministes a l’actualitat i fa un repàs de les aportacions ecofeministes més desta-cades a la xarxa.Un cop situada la base teòrica dels pensaments ecofeministes, el capítol 2 se centra en una tema clàssic en el debat ecofeminista, que és l’anàlisi crítica de la relació del pensament modern occidental amb la natura. En aquest capítol, l’autora hi revisa l’obra filosòfica contemporània i hi dis-cuteix en profunditat les dues visions que conviuen en la relació entre societat i natura. Afirma que totes dues partei-xen de la racionalitat il·lustrada. D’una banda, trobem la raó il·lustrada ins-trumentalitzada pel capitalisme, que sotmet la natura i l’explota; de l’altra, la raó il·lustrada, que estén les nocions d’igualtat i llibertat a la natura huma-na i no humana, i que és a la base de moviments com ara el feminisme i l’ecologisme. Per a l’autora, la Il·lustració inclou, doncs, una creu opressora i una cara d’emancipació. Així mateix, es resisteix a reduir-la a una sola d’aquestes cares, atès que no vol perdre —com sovint ha fet la crítica postmoderna— la força allibera-dora del pensament il·lustrat.Al llibre, s’hi realitza una anàlisi his-tòrica i en clau feminista de la visió de la natura per part del pensament cien-tífic, apuntant a la transformació de la concepció que es té del medi ambient, des del Renaixement fins al mecanicis-me modern. També s’hi tracta el lloc central de la natura en el pensament del segle xviii: moment en què esdevé objecte d’estudi de la ciència, a la vegada que es converteix en font de valors d’una ètica que es desprèn de l’ordre religiós. L’autora demostra la riquesa i les visions contràries que conviuen en les idees sobre la natura durant el període il·lustrat, les quals no es poden reduir exclusivament al pensament mecanicista.Atén també, críticament, el discurs sobre la natura en les ciències naturals i socials del segle xix, que servirà com a coartada al racisme i al colonialisme: l’animalització de grups humans (dones, africans o jueus). Finalment, revisa, també des d’una perspectiva crítica, l’antiracionalisme postmodern que ataca el pensament il·lustrat i tracta sobre el problema de la mort del subjecte en la filosofia postmoderna, així com els efec-tes inhibidors per a la lluita feminista.En aquest capítol, també s’hi fan importants aportacions que recullen el pensament «oblidat» de la Il·lustració: la igualtat entre sexes i la igualtat entre éssers humans i animals no humans. Així, revisa històricament el tracte moral i ètic dirigit cap als animals no humans, com també la resistència que han mostrat les dones a l’experimentació amb animals al llarg de la història. També reflexio-na sobre la consideració «inferior» que s’atribueix a aquest comportament d’empatia cap als animals, guiat pura-ment pels «sentiments».El capítol 3 segueix tractant la rela-ció entre la societat i la natura, aquest cop des del punt de vista del feminisme. Puleo se centra en l’obra clàssica de la feminista Simone de Beauvoir i destaca les aportacions que va fer per aconse-   RessenyesDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2013, vol. 59/2 407guir l’emancipació de les dones. Això no obstant, també apunta que al feminisme d’arrel beauvoiriana li cal una revisió de la concepció negativa que té de la relació entre la dona i la natura. Si bé l’autora comprèn que cal atendre el context his-tòric i social en què Beauvoir va escriure la seva obra, retreu a la feminista france-sa l’assimilació acrítica del pensament de la seva època que entén la llibertat —en aquest cas, de les dones— com a oposada a la naturalesa. Puleo veu Beauvoir com una pensadora de la llibertat, en tant que conceptualitza el projecte d’emancipació femenina a partir de les eines que li apor-ta el moviment filosòfic de la seva època, però pensa que ara cal engrandir els límits d’aquest pensament integrant els reptes feministes i ecològics que ens planteja el món actual.Aixi doncs, Puleo reclama superar la separació radical ontològica entre éssers humans i animals, i reconèixer una con-tinuïtat entre els éssers vius. En aquest procés, és definitiu atendre el contacte i l’empatia que establim amb aquell o amb aquells considerats «l’Altre». Des d’aquest raonament, l’autora traça el vincle que uneix els drets entre éssers humans, les reivindicacions feministes i la defensa dels drets dels animals.Els capítols 4 i 5 centren l’anàlisi de l’autora en el tema de la sexualitat. La sexualitat és, a Occident, una font de repressió i prohibició, però també una font de desig. Per tant, la sexuali-tat té un paper clau en els mecanismes de prohibició i incitació descrits per Foucault. D’una banda, Puleo cita els avenços de la societat pel que es refe-reix a llibertat sexual, amb les dones i els col·lectius homosexuals com a protago-nistes d’aquesta lluita. De l’altra, critica i alerta sobre el fonamentalisme religiós, que, segons l’autora, amenaça de manera creixent la llibertat que tenen les dones a decidir i que exerceix efectes palpables en la situació femenina que es viu als països pobres. El capítol 6 se centra en les propostes de ciutadania sorgides de l’ecologisme i el paper de les dones en la «nova» ciuta-dania ecològica. Puleo proposa distingir entre una ciutadania ambiental i una ciu-tadania ecològica. Descriu la ciutadania ambiental com una perspectiva liberal de l’ecologisme, que s’exerceix tan sols en l’àmbit públic i que exigeix incorpo-rar drets ambientals en les constitucions. En contrast, la ciutadania ecològica constituiria un desafiament al concepte tradicional de ciutadania en tant que inclou drets i obligacions, i es desenvo-lupa també, i principalment, en l’àmbit privat, a més que utilitza un llenguatge que fa referència a les «virtuts» i al «bé comú», sota el paraigua del concepte de sostenibilitat. És, a més, una ciutadania «postcosmopolita» que estén els drets i els deures ecològics al conjunt del pla-neta Terra i al seu futur. Centrant-se en l’interès d’aquesta ciutadania ecològi-ca, Puleo defensa que les dones són les que, en aquests moments, han assumit més la ciutadania ecològica, des dels seus rols i responsabilitats en l’àmbit privat i domèstic. Des d’aquesta perspectiva, proposa que cal escoltar les dones, com també que cal universalitzar i desgenerit-zar les pràctiques d’atenció a les persones que exerceix el col·lectiu femení.En aquest capítol, Puleo també rea-litza una revisió de l’ecologisme com a moviment social i polític, a més, inclou una anàlisi de les aportacions dels movi-ments de dones a l’ecologisme. A la vega-da, reflexiona sobre el treball reproductiu —treball domèstic i tasques d’atenció a les persones— i critica la valoració social superior que es fa del treball productiu. L’autora demana al moviment ecologista que sigui conscient de la lluita de poder entre sexes en la divisió del treball, i que les dones sovint assumeixen el paper de cuidadores del medi sense que, a canvi, n’obtinguin cap benefici que millori la seva situació de subordinació. En la mateixa línia de reflexió, també reclama   Ressenyes  408 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2013, vol. 59/2a les polítiques ambientals que incloguin accions d’«empoderament» que facin que les dones esdevinguin subjectes actius i amb capacitat de decisió. El moviment ecologista i les dones són també protagonistes en el capítol 7. Aquest cop, es revisa les visions estereotipades de l’ecologisme sobre la dona: la dona natu-ral i la dona ecologista del Tercer Món. L’autora identifica problemes de mitifica-ció en la visió de la dona natural, que com-porta considerar la dels països pobres com «l’Altre». En canvi, aposta per un diàleg constructiu amb les protagonistes d’aquests moviments. En aquest capítol, també s’hi reflexiona sobre l’interculturalisme, que no deprecia «l’Altre» i que, a la vegada, es dife-rencia d’un multiculturalisme antiil·lustrat que mitifica acríticament les cultures no occidentals. Per a Puleo, l’exercici de diàleg entre cultures ha de ser en benefici de totes.El capítol 8 se centra a parlar sobre el tema del tracte cap als animals que fan els diversos pensaments ètics ecofeministes. Denuncia l’associació amb els significats de gènere dels prejudicis i el menyspreu cap als animals i les dones a la cultura occidental. A més a més, fa una revisió crítica feminista de les curses de braus. També identifica pensadores feministes que, al llarg de la història, han inclòs en la seva obra l’atenció cap a la defensa dels animals (Olympia de Gouges o Mary Wollstonecraft) i fa una descripció del recorregut i de les aportacions del movi-ment d’alliberació animal.L’autora conclou aquest capítol amb la proposta que l’ètica ecofeminista incorpori en la seva lluita el significat de l’atenció i l’amor de les dones cap als animals. Segons l’autora, cal reivindicar l’amor de les dones cap als animals com una «vaga de zel al patriarcat», entesa com a «desvío del flujo femenino que habi-tualmente se traspasa desde el colectivo femenino al masculino sin reciprocidad» (Puleo, 2011: 24). Aquesta, a més, ha de ser una eina perquè l’ecofeminisme mos-tri alternatives als conceptes d’«humà» i d’«animal» per avançar cap a una cultura ecològica de la igualtat.Finalment, el darrer capítol del llibre uneix i tanca els diversos temes oberts al llarg de l’obra, tot establint els eixos de la proposta ecofeminista de l’autora. En aquest capítol, s’hi resumeixen, per tant, les aportacions principals del llibre.Puleo proposa un ecofeminisme il·lustrat. És il·lustrat en tant que manté una actitud crítica i es distancia d’un pensament il·lustrat doctrinari que hagi oblidat la revisió constant del seu pen-sament. Per a l’autora, cal entendre la Il·lustració com un procés i renunciar al fet que la nostra pròpia raó es converteixi en un mite. Aquesta actitud il·lustrada ha de ser crítica amb l’antropocentrisme extrem que es preocupa de la destrucció de la natura exclusivament pels efectes que pugui tenir sobre els éssers humans, igno-rant la resta d’éssers vius.L’ecofeminisme il·lustrat evita les divi-sions essencialistes entre sexes del vessant clàssic, i també ha de revisar críticament les visions dins el mateix ecofeminisme que, acríticament, mitifiquen les dones i els atribueixen determinats rols i iden-titats tradicionals, cosa que contribueix a emmascarar prejudicis patriarcals en la relació entre la dona i la natura.D’altra banda, tot i que l’autora es desmarca de les tendències espirituals de l’ecofeminisme, reconeix la utilitat d’aquest corrent, en oferir una alternativa «religiosa» que vincula l’emancipació de les dones i la natura. Puleo afirma que els ecofeminismes espiritualistes poden ser visions compatibles amb l’ecofeminisme il·lustrat, sempre que es donin suport mútuament per aconseguir el seu objec-tiu compartit, que és l’emancipació de les dones i la natura.La proposta de l’autora també fa referència a la intenció de canalitzar l’interès de les dones en la natura tot creant xarxes ecofeministes de producto-res i consumidores, vinculant dones que    RessenyesDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2013, vol. 59/2 409s’han incorporat com a professionals en pràctiques agroecològiques, amb dones que practiquen un consum ecològic, preocupades pels efectes negatius de les substàncies tòxiques, especialment nega-tives per al cos femení. També reivindica la necessitat que les noves professions generades en l’àmbit de la sostenibilitat incorporin les dones, d’aquesta manera es combinarien polítiques ambientals i accions positives per la igualtat entre gèneres.Per a Puleo, l’ecofeminisme necessita distanciar-se de discursos antitecnològics sobre un tema tan urgent com el control demogràfic, que porten a considerar les tecnologies reproductives modernes com una manipulació del cos femení, i consi-dera que el que cal és afirmar l’accés de les dones a la plena autonomia en matèria reproductiva.En relació amb l’ètica de l’atenció a les altres persones, Puleo apunta cap a una ètica de l’atenció «postgenèrica» i «eco-lògica», en tant que esdevingui una ètica universal que impliqui també els homes. L’autora també considera fonamen-tal aplicar el mainstreaming de gène-re a l’educació ambiental. Critica que l’educació ambiental es formuli única-ment des d’una visió «científica» i no valori ni expressi plenament els sentiments empàtics cap a la natura no humana.Finalment, la proposta ecofeminis-ta que Puleo sintetitza en aquest darrer capítol ha d’aprendre de la intercultura-litat, no entesa com una multiculturali-tat que beatifica qualsevol pràctica basada en la tradició, sinó com un mecanisme reflexiu que ens permet ser crítics amb altres persones i amb nosaltres mateixos. El llibre conclou aquesta exhaustiva reflexió sobre l’ecofeminisme amb una última proposta il·lustrada «para otro mundo posible»: renovar el lema revolu-cionari que va obrir la porta a les demo-cràcies europees a la Revolució Francesa («Llibertat, igualtat i fraternitat»), per adaptar-lo als nous temps, integrant, en aquesta nova versió, els aprenentatges de l’ecologisme i el feminisme: «Llibertat, igualtat i sostenibilitat».Mercè Agüera Cabo maguera2@xtec.cat Cada vegada trobem més exemples de com el medi ambient ha esdevingut un terreny clau en la lluita social. Els dis-cursos hegemònics sobre la pretesa cul-pabilitat dels humans com a espècie en el deteriorament del planeta es veuen esmicolats per la realitat del que perso-nes com Joan Martínez Alier o David Harvey han anomenat «lluites socioe-cològiques» o altres, com Mike Davis i l’autor d’aquest llibre, han considerat una nova i punyent manifestació de la lluita de classes sense més embuts. Efec-tivament, moviments com el de la jus-tícia ambiental o justícia ecològica són només la punta de l’iceberg d’un conflic-te que potser condemnarà bona part de la humanitat a una situació cada cop més miserable, mentre que l’altra part, molt més petita però també molt més podero-sa, intentarà continuar-se apropiant, per al seu propi benefici i exclusivitat, dels recursos ambientals del planeta, tal com ha anat fent fins ara.ross, Andrew (2011) Bird on Fire: Lessons from the world’s least sustainable city Nova York: Oxford University Press, XI + 297 p. ISBN: 978-0-19-982826-5

Ressenyes

Hill, Margot (2013)Climate change and water governance. Adaptative capacity in Chile and SwitzerlandDordrecht, Països Baixos: Springer, 345 p.ISBN 978-94-007-5795-

Ariadna Gabarda Mallorquí

   RessenyesDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 663Tal com defensa l’autora d’aquest lli-bre, Margot Hill, doctora en Ciències Ambientals per la Universitat de Gine-bra i membre del grup de recerca Cli-mate Change and Climate Impacts de la mateixa universitat, ens trobem avui en l’Antropocè, neologisme popularitzat des de 1995 pel premi Nobel de Quími-ca Paul Josef Crutzen per designar una nova època que s’inicia amb la Revolu-ció Industrial, en la qual les activitats antròpiques han transformat molts dels processos biofísics que tenen lloc a esca-la planetària. D’aquí que, per exemple, els canvis en la disponibilitat d’aigua dolça a causa de noves variacions en el règim de precipitació o la sobreexplotació dels aqüífers per abastir una població cada cop més nombrosa suposin un gran repte per als sistemes de governança hídrica. A això cal afegir que la incertesa asso-ciada a les projeccions climàtiques fa encara més difícil la presa de decisions en el marc de la governança. En aquest sentit, els models projecten uns escenaris climàtics concrets, però la complexitat dels processos que tenen lloc a la biosfera i que conformen els patrons hidrològics del planeta és de tal envergadura que totes les decisions en matèria de gestió hídrica, en termes de qualitat, quantitat i seguretat hídrica, estan subjectes a un ampli ventall de situacions possibles. La governança hídrica és, ara més que mai, el principal repte de la bona gestió de l’aigua i les estratègies que se’n deriven són essencials per a una resposta efectiva als efectes del canvi climàtic.L’objectiu del llibre de Hill és aportar una nova visió del concepte de gover-nança hídrica a partir de l’anàlisi dels diferents determinants que conformen la capacitat d’adaptació d’un sistema a una major recurrència d’episodis climàtics extrems com les sequeres o les inunda-cions. La investigació sobre els fenòmens severs de dos casos d’estudi molt con-trastats, Xile i Suïssa, serveix a l’autora per identificar els components clau de la capacitat adaptativa i del marge de fle-xibilitat de què disposen els respectius sistemes de governança hídrica. Així, el llibre indaga en qüestions relatives a com les diferents administracions permeten i faciliten una millor adaptació hídrica a les noves realitats socials i econòmiques derivades del canvi climàtic, o sobre quins conflictes i tensions sorgeixen a l’hora de modelar aquesta capacitat d’adaptació a diferents escales espacials i temporals. Però, per damunt de tot, el llibre vol contribuir a la generació d’un marc conceptual que serveixi de referent per a les polítiques hídriques d’una regió determinada i orienti els agents implicats en la gestió de l’aigua.La metodologia que l’autora ha seguit per assolir els objectius plantejats par-teix de la identificació dels factors que determinen la capacitat adaptativa d’un sistema en termes de vulnerabilitat, resi-liència, governança adaptativa i gestió de l’adaptació. Aquests factors estan modelats per uns determinants especí-fics relacionats, entre d’altres, amb l’ús de la informació i el coneixement per part dels agents implicats en la gestió de l’aigua, la cooperació entre aquests, l’establiment dels diferents nivells de presa de decisions, la implicació dels diferents actors vinculats o el rol de cada individu i institució en la gestió dels recursos hídrics d’un territori determinat. Gràcies a l’exploració d’aquests determi-nants, Hill ha pogut identificar el grau d’adaptació de dos sistemes de gover-Hill, Margot (2013) Climate change and water governance. Adaptative capacity in Chile and Switzerland Dordrecht, Països Baixos: Springer, 345 p. ISBN 978-94-007-5795-0  Ressenyes  664 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3nança hídrica molt dispars —la conca del Roine a Suïssa i la conca de l’Aconcagua a Xile— a l’hora de fer front a diversos episodis hidrològics extrems que hi han tingut lloc. Les entrevistes i enquestes als agents implicats en la governança hídri-ca de cada cas d’estudi han estat la font d’informació qualitativa necessària per dur a terme aquesta exploració. El llibre s’estructura en quatre parts. La primera, titulada «Addressing water governance challenges in the Anthropo-cene», estableix les bases teòriques i con-ceptuals de la gestió dels recursos hídrics en l’Antropocè. L’autora dedica aquest primer bloc a concretar i determinar els conceptes de governança, bona governança i governança hídrica. Així, segons Hill, cal entendre el concepte de governança com un procés més inclusiu que el de govern, ja que incorpora la participació d’agents tant públics com privats a l’hora de nego-ciar i consensuar les estratègies necessàries per al desenvolupament social. D’aquesta manera, la bona governança neix com a resposta a la necessitat d’un règim de govern més efectiu i amb la finalitat de superar i recompondre’s dels fracassos polítics i econòmics recents. Malgrat la globalitat d’aquests conceptes, la realitat ens indica que l’ampli ventall de particu-laritats geogràfiques, polítiques i socials no permet tenir una aplicació única i indissoluble del concepte de bona gover-nança. Hi ha tantes interpretacions del significat com contextos polítics, socials i econòmics existeixen. Malgrat això, un dels principis universals de tota bona governança hídrica no només hauria de tenir en compte la quantitat d’aigua de què podem disposar, on i quan, sinó que també hauria de vetllar pel benestar dels ecosistemes hídrics i protegir-los de la sobreexplotació i la contaminació.Altres conceptes destacats per Hill són els de capacitat d’adaptació, gover-nança adaptativa i resiliència. Davant els reptes que suposen els canvis en la dis-ponibilitat d’aigua —a causa dels canvis en les diferències estacionals, l’augment de la freqüència o magnitud dels episodis meteorològics extrems o l’alta variabili-tat dels patrons pluviomètrics—, els sis-temes de gestió hídrica basats en la bona governança semblen els més capacitats per fer front a fenòmens extrems com ara sequeres i inundacions. Malgrat que els sistemes de governança tradicionals tenen mecanismes per superar puntual-ment aquests episodis, això no impli-ca que tinguin la capacitat d’adaptació necessària per fer front a una major recur-rència d’aquests. De fet, els sistemes de governança hídrics tendeixen a establir les eines necessàries per gestionar les pos-sibles incerteses climàtiques sempre dins d’uns presumibles patrons de variabilitat «ordinària». Però, malgrat tot, el canvi climàtic porta implícita una impredic-tibilitat que supera els rangs esperables. D’aquesta manera, la capacitat adaptati-va és definida pel procés que se segueix per gestionar més òptimament una con-dició de canvi, de risc o d’oportunitat a curt, mitjà i llarg termini. L’ésser humà no només és capaç d’adaptar-se als can-vis sinó que a més pot anticipar-se als impactes de noves realitats climàtiques, socials o econòmiques. Quan una socie-tat o comunitat té l’habilitat de preveu-re i modelar els efectes d’un determinat canvi, ha desenvolupat adequadament una capacitat d’adaptació real. El con-cepte de governança adaptativa, íntima-ment lligat al de capacitat adaptativa, és entès com l’instrument més apropiat per fomentar la capacitat d’adaptació d’un sistema. Si la capacitat adaptativa és l’objectiu, la governança adaptativa és el mitjà. Finalment, la resiliència fa referèn-cia a la capacitat de superar una adversitat mantenint una mateixa estructura, funció o identitat. Després del  boom constructiu d’infraestructures hidràuliques que va tenir lloc durant la segona meitat del segle xx, la bona governança hídrica ha d’encarar-se ara cap a la gestió integrada    RessenyesDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 665dels recursos hídrics —integrated water resources management, IWRM. El Glo-bal Water Partnership defineix aquest concepte com «el procés que promou el desenvolupament coordinat de l’aigua, el sòl i els recursos hídrics, de manera que es maximitzi el benestar econòmic i social sense comprometre els ecosiste-mes» (p. 25). L’IWRM ha d’assegurar una gestió dels recursos hídrics equitati-va, econòmicament racional i mediam-bientalment sostenible. Hill se serveix també dels preceptes de l’IWRM per establir els criteris d’avaluació dels dos sistemes de governança objecte d’aquest llibre, Suïssa i Xile. Alguns dels indica-dors explorats són responsabilitat, par-ticipació i transparència, tres elements ja identificats a l’IWRM que poden ser útils per augmentar la consciencia-ció, la cogestió i la iniciativa ciutadana; lideratge, compromís i confiança, mal-grat que el lideratge no sempre té una correlació positiva amb els principis de la governança adaptativa, però pot ser el recurs gràcies al qual es poden assolir els principis bàsics d’aquesta; experièn-cia, ja que s’ha demostrat que pot tenir una correlació positiva amb l’habilitat d’afrontar les dificultats, fins i tot les provinents de fenòmens meteorològics extrems; finançament, necessari per asse-gurar la capacitat d’intervenció; connexió i cooperació, determinants referents a la coordinació entre individus, comunitats, organitzacions i institucions, ja que s’ha reconegut que com més connectivitat entre agents i institucions involucrats en la gestió hídrica, més capacitat adapta-tiva; previsió i flexibilitat; coneixement i informació; i descentralització, és a dir, la delegació de la responsabilitat i l’autoritat en la gestió hídrica.L’autora dedica el segon bloc del lli-bre, «The case areas in Chile and Swit-zerland», a presentar, explorar i analitzar els sistemes de governança hídrica de dos casos d’estudi molt oposats. Ambdues àrees han patit canvis socials i polítics rellevants i, com a zones de muntanya amb presència de glaciars permanents, hauran de fer front als reptes del canvi climàtic. De cada un dels casos d’estudi, se n’han investigat els determinants que modelarien una bona governança de l’aigua —la responsabilitat i la partici-pació— i tots els factors considerats a l’IWRM: adopció d’un planejament i gestió a escala de conca, mesures priori-tàries en períodes de sequera que poden comportar conflictes entre usuaris, pro-tecció dels ecosistemes hídrics, gestió del risc d’inundació i acords adoptats relacio-nats amb els principis de l’IWRM. En el cas suís, els sistemes de governança han obtingut una bona puntuació en termes de responsabilitat, de transparència i de participació, però hi ha també importants buits entre els preceptes de l’IWRM i l’aplicació de la legislació federal a esca-la regional i local. El complex sistema institucional suís suposa una manca de coordinació i de planificació a llarg ter-mini entre els diferents nivells político-administratius. Aquest fet impedeix una gestió integrada de l’aigua, ja que el fet que la gestió dels recursos hídrics recai-gui al nivell polític inferior representa una manca de visió integrada i general d’aquests. Un dels reptes més rellevants en la gestió hídrica a Suïssa és, per tant, el de crear noves institucions que gestionin l’aigua de manera integrada. La situació del segon cas d’estudi, Xile, difereix molt del primer. A Xile l’aigua es concep com un bé econòmic i la seva gestió es troba fonamentalment en mans privades. Malgrat que el Codi de l’Aigua xilè reu-neix els principis bàsics de la bona gover-nança hídrica, la realitat és molt diferent i tant les qüestions relacionades amb la qualitat de l’aigua com l’impacte en el medi natural no estan ben resoltes. Un cop recollits els determinants dels sistemes de governança dels dos casos d’estudi, Hill dedica el tercer gran bloc del llibre, titulat «Applying the assessment», a avaluar-los. En una pri-  Ressenyes  666 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3mera part, el desè capítol del llibre, es descriuen els principals mecanismes dis-senyats per fer front a episodis severs i que, correctament aplicats, permeten una major capacitat d’adaptació. En ambdues àrees d’estudi, les accions d’adaptació varien des de les tècniques tradicionals de gestió del risc que prioritzen deter-minats usos de l’aigua enfront d’altres en episodis de sequera, fins a polítiques i normatives molt més restrictives. Tots aquests mecanismes s’avaluen en funció de la resposta adaptativa, que pot ser de tres tipus diferent: de transformació, o els sistemes d’adaptació que inclouen un canvi cap a escenaris més sostenibles; de no transformació, les respostes que per-meten la persistència de les propietats originals d’un sistema; i de mala adap-tació, quan les respostes d’adaptació han suposat una degradació del sistema i en deriva una situació menys favorable que l’anterior. Els resultats obtinguts mostren una major concentració de respostes que permeten una capacitat transformativa i adaptativa en el cas suís, no tant en el cas xilè. En el capítol següent, l’onzè, Hill introdueix les fortaleses i les febleses que presenta la cooperació entre els dife-rents nivells de governança encarregats d’activar els mecanismes necessaris en cas d’episodis extrems passats. Considerant i tenint un major coneixement d’aquests elements, es podran explicar els factors clau que poden convertir aquests obsta-cles en autèntics factors de transformació. L’autora, doncs, elabora un esquema de fortaleses (bridges) i de febleses (barriers) propi d’una DAFO, que permet ana-litzar la governança hídrica d’ambdós casos d’estudi. L’anàlisi s’estableix a par-tir de les diferents escales de governança: nacional, regional i local per al cas xilè, i federal, cantonal i comunal per al cas suís. En l’últim capítol d’avaluació, el dotzè, l’autora analitza uns indicadors agrupats en tres categories que avaluen més matisadament la capacitat adap-tativa: el règim, o el conjunt de lleis, normatives legals i drets de propietat de l’aigua; el coneixement, o la informació dins el sistema de governança hídrica que tots els agents implicats coneixen; i la interacció entre agents, o la forma i el grau en què cooperen entre ells. L’anàlisi duta a terme en aquest tercer gran bloc mostra com, a causa del desplegament de diferents respostes a diferents esca-les espacials i temporals per fer front a episodis extrems que afecten la normal disponibilitat d’aigua, sorgeixen diversi-tat de tensions i conflictes. Certament, el repte d’executar respostes ràpides i flexibles durant els episodis extrems topa amb la necessitat d’adoptar estructures més previsibles que serveixin de base per a la planificació de l’adaptació. De fet, l’anàlisi ha posat damunt la taula que una capacitat d’adaptació proacti-va requereix una major predictibilitat en les normatives dels nivells superiors de governança, mentre que una capa-citat més reactiva necessita flexibilitat i autonomia en els nivells més locals. Les respostes de transformació estan relacio-nades amb el fet de construir i dissenyar estratègies de resiliència a llarg termini i deriven d’una capacitat proactiva. En canvi, les respostes no transformadores permeten processos de canvi ràpids a una escala més local com a reacció als diferents esdeveniments extrems. Els diversos nivells de governança i les dife-rents escales de canvi influeixen també en l’agreujament de possibles conflictes i tensions. L’autora ha analitzat els nuclis d’aquests conflictes a partir d’uns indi-cadors més concrets per tal de conèixer la capacitat d’adaptació tant proactiva com reactiva. El disseny d’aquesta meto-dologia d’anàlisi contribueix a una nova visió en termes de desenvolupament d’adaptacions proactives i reactives. Hill suggereix que el desenvolupament d’una adaptació reactiva i proactiva a diferents escales espacials i temporals permet una major capacitat en la gestió de la incer-tesa i la transformació potencial a curt    RessenyesDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 667i llarg termini dins qualsevol sistema de governança.Per concloure, l’últim gran bloc, «Challenges in developing and mobi-lising adaptative capacity», recull les principals idees força del llibre i en fa una síntesi. L’autora remarca que aquest llibre vol contribuir a una nova visió de la governança analitzant els diferents determinants que conformen la capaci-tat d’adaptació. En definitiva, aspectes com identifi-car els components principals de la capa-citat adaptativa que responen a episodis meteorològics extrems com les sequeres i les inundacions, ajudar a entendre com els diferents règims de governança permeten i faciliten una major o menor capacitat d’adaptació hídrica, i dilucidar quins són els conflictes i tensions que sorgeixen a l’hora de modelar aquesta capacitat a diferents escales i en contex-tos diversos, s’ha de tenir en compte a l’hora de plantejar qualsevol estratègia o actuació encaminada a donar una resposta efectiva als efectes del canvi climàtic. Estem, per tant, davant d’un llibre molt útil per conèixer i aprofun-dir en els principals preceptes i reque-riments de la governança adaptativa, aspecte aquest clau —com dèiem a l’inici d’aquesta ressenya— per aconse-guir una resposta efectiva als impactes sobre els recursos hídrics que el canvi climàtic ens planteja. Ariadna Gabarda i Mallorquí Universitat de Girona Departament de Geografia ariadna.gabarda@udg.edu http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.196

Documents d Anàlisi Geogràfica

Hill, Margot (2013). Climate change and water governance. Adaptative capacity in Chile and Switzerland

Obra ressenyada: Julie BOÉRI ; Carol MAIER (eds.), Compromiso social y Traducción/Interpretación. Translation/Interpreting and Social Activism. Granada : ECOS, Traductores e Intérpretes por la Solidaridad, 2010

Martínez-Gómez Gómez, Aída

296 Quaderns. Revista de Traducció 20, 2013 RessenyesBoéri, Julie; Maier, Carol (eds.) Compromiso social y Traducción/Interpretación.  Translation/Interpreting and Social ActivismGranada: ECOS, Traductores e Intérpretes por la Solidaridad, 2010, 389 p.En abril de 2007, la Universidad de Grana-da acogió el I Foro Internacional sobre Traducción/Interpretación y Compromiso Social, promovido y organizado por la aso-ciación Ecos, traductores e intérpretes por la solidaridad. Durante tres días, traducto-res e intérpretes –experimentados, noveles y en ciernes– de todo el mundo se reunie-ron con el objetivo de hacer frente a la neoliberalización de la práctica traductora y a la mercantilización de nuestras activi-dades profesionales, formativas e investi-gadoras. El espíritu de este foro es el que impregna el volumen editado por Boéri y Maier. Conscientes de los retos que supone para la traducción y la interpretación su ubicación en un entramado social cada vez más complejo, y partidarias de la concep-ción de la profesión desde la responsabili-dad social y ética, las editoras se proponen crear un espacio donde se fomente la reflexión sobre la traducción y la interpre-tación desde planteamientos solidarios y comprometidos con el mundo en el que se enmarca.Los artículos que se compilan en este volumen abarcan desde experiencias perso-nales hasta retrospecciones teórico-prácticas. En ellos se aborda la noción de compromiso social desde un amplio abanico de perspec-tivas y se ejemplifica cómo esa postura proactiva, solidaria, del traductor e intér-prete puede manifestarse en cualquier ámbito de nuestra práctica profesional. Si bien se trata de un volumen que carece de secciones definidas de manera explícita –consecuencia, quizá, de una voluntad de evitar una compartimentación apriorística del contenido–, sí parece observarse una cierta organización temática que se resume en los siguientes párrafos. Tras una breve introducción de las edi-toras, Julie Boéri y Carol Maier, en la que se recogen los principios que han guia-do la confección de este volumen, el pri-mer bloque de artículos ofrece una visión global de una serie de iniciativas que bus-can aunar el ejercicio de la profesión de traductor e intérprete con un compromiso activo por dar voz a la mayoría excluida de la humanidad. Leticia Sánchez Balsalo-bre, Jesús de Manuel Jerez, Eloísa Mon-teoliva García y Esther Romero Gutiérrez presentan Ecos, traductores e intérpretes por la solidaridad, una asocia-ción que nace con la vista puesta en las necesidades sociales, más que corporativas o institucionales, de comunicación interlin-güística. A continuación, Manuel Talens nos relata la historia del surgimiento de Tlaxcala, otra red de activistas voluntarios, en este caso traductores, cuyo principal cometido es hacer circular «la contrainfor-mación que trata de neutralizar la desinfor-mación de los medios corporativos» (p. 184). Su artículo queda perfectamente complementado por la contribución de Mona Baker, quien, con un estudio de caso sobre esta red, profundiza en su filo-sofía al tiempo que ilustra la utilidad de la teoría de las narrativas para acometer la investigación de estas realidades profesio-nales emergentes desde perspectivas que no se vean constreñidas por la tradicional afiliación de la disciplina con las institu-ciones dominantes. Por último, Anastasia Lampropoulou nos aproxima a Babels, otra asociación de traductores e intérpretes voluntarios al servicio de movimientos sociales y ciudadanos, y a las bases de su política de interpretación en el Foro Social Europeo de Atenas (2006). El segundo bloque de artículos, el más extenso, dirige la mirada hacia las políticas y prácticas de traducción e interpretación dictadas por instituciones y grupos domi-Ressenyes Quaderns. Revista de Traducció 20, 2013 297nantes y hacia las manifestaciones de rebelión ante ellas por parte tanto de tra-ductores, intérpretes o académicos indivi-duales como de corrientes de pensamiento nacidas en el seno de la disciplina. Anne Martin y Mustapha Taibi hacen saltar las alarmas con el caso de Taysir Allouny, donde se ejemplifica cómo las deficiencias en la provisión de servicios de traducción/interpretación en el contexto policial y judicial español y cómo la sumisión de la traducción a la narrativa institucional pue-den traer consigo una vulneración evidente de garantías procesales, en este caso en la causa contra un periodista acusado de cola-borar con Al Qaeda. En el siguiente artícu-lo,  Richard Jacquemond  pone de manifiesto la instrumentalización de la tra-ducción, una vez más, al servicio de los intereses de ciertos poderes, en este caso, de los principales Estados occidentales, a partir de un análisis de sus políticas de tra-ducción literaria y periodística hacia el mundo árabe. Ileana Dimitriu, sin embar-go, nos acerca a la reacción subversiva de los traductores literarios rumanos durante la dictadura de Ceauşescu, capaces de des-estabilizar el discurso monológico institu-cional, así como a su papel como agentes de reconstrucción social y cultural tras este periodo. Similar a esa primera labor de los traductores literarios rumanos es la actua-ción del traductor español Juan G. de Lua-ces, según explica Marta Ortega Sáez en el siguiente capítulo. A partir de ejemplos concretos de su traducción de The Weather in the Streets, de R. Lehmann, se observa cómo Luaces aprovecha las inconsisten-cias de los sistemas de censura del régimen franquista para difundir narrativas de emancipación femenina. La emancipación de la mujer a través de la literatura, en este caso en el contexto de la migración y la diáspora, es el eje de la contribución de María López Ponz, quien se centra en la reflexión sobre el espacio que ofrece la literatura a escritoras chicanas de la talla de Sandra Cisneros para que se traduzcan a sí mismas y sus experiencias de vida en la frontera. El siguiente artículo, de Christi-na Delistathi, se centra en la traducción de textos de una naturaleza muy diferente: los textos políticos. Su análisis del proceso de elaboración y publicación del Manifiesto Comunista en Grecia en 1919 revela la intervención del iniciador de la traducción y del traductor mismo desde los planos textual, contextual y paratextual a la hora de superar las limitaciones sociopolíticas a las que se enfrentaba la recepción del texto meta. A continuación, Martha Cheung nos traslada a la China imperial de finales del s. xix para mostrar cómo la fusión de activismo y traducción no es un fenómeno reciente. Al describir cómo activistas de la época se sirvieron de la traducción para conseguir sus objetivos, Cheung ilustra el proceso de transformación de esta activi-dad interlingüística en verdadera herra-mienta de cambio. Para cerrar este bloque, Olga Castro reflexiona sobre el poder del lenguaje en la conformación del ideario común y reivindica el activismo traductor en pos de una traducción no sexista que rompa con las manifestaciones de la socie-dad patriarcal en el lenguaje y, por ende, contribuya a la superación de los estereoti-pos y las desigualdades de género. El tercer grupo de artículos aborda el cuestionamiento de los marcos ideológicos que dan forma a la disciplina desde nuestra práctica cotidiana y su superación a través del planteamiento de nuevos enfoques. Rosalind M. Gill y María Constanza Guzmán retoman el tema de la mercantili-zación de la profesión y del conocimiento para sugerir prácticas formativas ecológi-cas y flexibles que fomenten los valores culturales y la conciencia social, ética y crítica del estudiantado a partir de su expe-riencia como docentes en Toronto. Por su parte, en el capítulo de Jesús de Manuel Jerez, la crítica de las concepciones actua-les de la profesión, la docencia, la investi-gación y la deontología en nuestra área, estrechamente ligadas a la articulación de la profesión al servicio de élites políticas, económicas y científicas, se acompaña de 298 Quaderns. Revista de Traducció 20, 2013 Ressenyespropuestas alternativas que estén al servi-cio de otros discursos u otros valores, más solidarios y más comprometidos con el grueso de la humanidad. Por último, Igna-cio Carretero alimenta la reflexión sobre la ética de nuestras propias prácticas profe-sionales cotidianas al cuestionar el uso más que extendido del software de traducción asistida privativo o comercial. Con su aná-lisis de la herramienta TAO libre OmegaT, invita al debate sobre las consecuencias socioeconómicas de nuestras decisiones profesionales. El volumen se cierra con un epílogo de Moira Inghilleri, que se hace eco del giro que están experimentando los para-digmas de investigación y las normas de práctica profesional tradicionales hacia una base ética de compromiso y responsa-bilidad política, moral y social, que, sin embargo, ha de ser lo suficientemente flexible para que los traductores/intérpre-tes, docentes e investigadores puedan defi-nir qué supone esta responsabilidad ética en cada uno de los contextos en los que se ven inmersos. Finalmente, el broche de oro lo pone la Declaración de Granada, manifiesto fruto del I Foro, en la que se reivindica la participación de la traducción y la interpretación en la construcción de una sociedad más justa, diversa, igualita-ria y comprometida. Una breve reseña como ésta dista mucho de hacer justicia al valor de este volumen, que no sólo pone sobre la mesa cuestiones controvertidas, como el papel del voluntariado en nuestra área de espe-cialidad, la neutralidad del traductor/intér-prete o la preeminencia del inglés como lengua franca, sino que también se atreve a defender las posturas, más minoritarias hasta la fecha, que abogan por la articula-ción de la profesión al servicio de la socie-dad en su conjunto y, especialmente, de las voces acalladas. Esta selección amplia y variada de contribuciones despierta la reflexión sobre la conciencia solidaria y el papel del traductor, docente e investigador en el reequilibrio de balanzas descompen-sadas como consecuencia del statu quo neoliberal, las situaciones de conflicto y las persecuciones por motivos religiosos, políticos o de cualquier otra índole, entre otros. Y todo esto se logra sin caer en una definición apriorística del activismo, sino dando cabida a una comprensión flexible y matizada de este concepto en aras de alcanzar «un compromiso sólido y bien definido por el cambio» (p. 164). Resulta digno de mención que, a dife-rencia de lo que ocurre en ocasiones con discursos de este tipo, donde entre verbo y acción existe un verdadero abismo, las edi-toras prediquen con el ejemplo y nos muestren cómo incluso pequeños gestos nos hacen participantes activos en esta corriente ideológica. La voluntad de que la teoría de la traducción/interpretación y el compromiso social «nazca y se difunda» (p. 159) no sólo en el seno de la comuni-dad académica, sino también en los ámbi-tos de compromiso político y social las lleva a tomar decisiones editoriales como la presentación bilingüe del contenido – unida al proyecto de su traducción al chino en la Universidad Bautista de Hong Kong– y el registro de la obra bajo una licencia copyleft. Por otra parte, la notable visibilidad de los traductores de los artícu-los, cuyo nombre y nota biográfica acom-pañan a los de los autores de los capítulos, no hace sino revelar una férrea creencia en la implicación activa del traductor/intér-prete en su labor profesional. Es ésta una publicación innovadora y valiente que nos incita a abrir los ojos, que remueve conciencias, que nos lleva a replantearnos paradigmas y axiomas, y que nos invita a cuestionar nuestras prácticas profesionales y, si cabe, a cuestionarnos a nosotros mismos. Aída Martínez-Gómez GómezJohn Jay College of Criminal JusticeDepartment of Foreign Languages

Margot HILL, Climate change and water governance. Adaptative capacity in Chile and Switzerland Dordrecht, Països Baixos: Springer, 2013

Gabarda Mallorquí, Ariadna

Ressenyes Papers 2013, 98/4  783cial interés los testimonios sobre el viaje. Relatos en primera persona extraídos de las entrevistas realizadas a emigrantes valencianos residentes en Uruguay.En otro apartado, se estudian los inicios de la asociación Comunitat Valenciana de Montevideo. En particular, se analiza su funcionamiento interno, sus rituales y sus fiestas, sus redes de sociabilidad, sus relaciones institucionales con la Comu-nidad Valenciana, así como con otras asociaciones valencianas en el exterior. El análisis incide de manera particular en la redefinición de la identidad valenciana en el marco de la realidad social uruguaya. El trabajo de archivo deja su huella (una vez más) a través de valiosas fotografías y documentos de época.Los últimos capítulos de la obra están dedicados a las relaciones transnacionales entre la Comunidad Valenciana y Uru-guay en la actualidad. Historias de vida en uno y otro lado del Atlántico que des-cubren experiencias y sentimientos simi-lares. De ese modo, y volviendo a Sayad, queda al descubierto la «doble ausencia» que padecen los inmigrantes, pero tam-bién el sueño de una vida mejor que hizo posible el viaje. En este sentido, es un aporte interesante el capítulo dedicado a los futbolistas. Ellos representan, quizás mejor que otros, el sueño cumplido de «hacer la América» (o la España). El estudio finaliza con un análisis de las representaciones sociales a través de la prensa. Se trata de una consulta de una amplia documentación llevada a efecto en la Hemeroteca de Valencia. Un final que bien puede ser otro comienzo para continuar profundizando en los imagi-narios que (pro)mueven las migraciones humanas, porque, recordando el famoso teorema de Thomas, las personas no emi-gran por cómo es el país de destino, sino por cómo creen que es.Fernando Osvaldo EstebanUniversitat de València. Facultat de Ciències Socials. Departament de Sociologia i Antropologia Social.fernando.esteban@uv.es Luis Moreno es profesor de investigación del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (Instituto de Bienes y Polí-ticas Públicas) y uno de los académicos españoles más reconocidos entre los estu-diosos de los estados del bienestar (EB). En esta ocasión, presenta un ensayo sobre la segunda crisis del Estado del bienestar en Europa, en su transición desde la edad de plata (1976-2007) hasta la actual de bronce (2008-¿?), y se interroga sobre la deriva a la que puede conducir el indivi-dualismo posesivo y/o un tipo de neoes-clavismo laboral (distintivo del modelo asiático emergente), en contraste con la unidad axiológica que presenta el modelo social europeo (la solidaridad como base moral de legitimidad).El profesor Moreno ofrece un lúcido análisis comparado sobre los distintos regímenes de bienestar y su funciona-miento, con especial referencia al caso español. Reflexiona sobre el cambio económico-político en los EB, a partir de la fértil tríada analítica de las tres íes: intereses organizados, ideas/ideologías e instituciones. Tal enfoque lo aplica para indagar en la reestructuración de las sociedades (pos)fordistas, teniendo en cuenta que las diferentes orientaciones moreNo, Luis (2012). La Europa asocial: Crisis y Estado del bienestar. Barcelona: Península. 276 p. ISBN: 978-84-9942-169-8784  Papers 2013, 98/4 Ressenyespolíticas y económicas de los actores se entrecruzan con procesos tan relevantes como la globalización y la aparición de nuevos riesgos sociales que cuestionan la viabilidad del modelo social europeo en el marco de una Europa asocial. El texto, como es habitual en el autor, está redactado en una rica y sosegada prosa castellana que invita a seguir leyen-do. Lamentablemente, cabe adjudicar al editor la incomodidad de tener que leer las numerosas y pertinentes notas (228 en total, 40 páginas del libro) no al pie de la página, sino al final del volumen. Los cuatro capítulos de la obra, además de una presentación en la que se especifica el contexto analítico y el enfoque meto-dológico, junto a una breve conclusión, tratan de lo siguiente:En el capítulo i, se pregunta si el Esta-do del bienestar es un epifenómeno de la modernidad, es decir, si simplemen-te se trata de algo episódico durante el capitalismo del bienestar que no afecta al largo proceso de la modernización o si tiene trazas de mantenerse. Comienza por aclarar el sentido del término «asocial». Explica que si los poderes públicos redu-cen su intervención a la estricta garantía de las libertades negativas, como sostiene el pensamiento neoliberal, y se enfatiza el individualismo posesivo como sustento ético, la desvinculación social y la desafi-liación favorecerían la asociabilidad.Se revisan los marcos normativos pre-cursores de los EB, los principios morales que los sustentan y sus desarrollos poste-riores. El pensamiento conservador euro-peo que encarnan los cristianodemócratas concilia sus tesis patrimonialistas con un énfasis en las políticas basadas en los pos-tulados del paternalismo, al atribuir una función social a la propiedad privada. La ideología socialdemócrata tiene como objetivo elevar el bienestar mediante polí-ticas igualitarias a través de la redistribu-ción de la riqueza por vía fiscal. El credo (neo)liberal entiende que el individuo es responsable de procurarse su propio bienestar y que la intervención del esta-do tiene que limitarse a casos de extre-ma necesidad. Aplica el enfoque de los regímenes de bienestar y distingue cuatro (continental corporatista, nórdico social-demócrata, anglosajón liberal y medite-rráneo familista), con especial atención a la trayectoria del EB en España. El capítulo se remata con una valora-ción de los pasos dados en pro de la con-vergencia europea. Se constata la reduc-ción de diferencias en niveles de gasto social, desigualdad de ingresos y riesgo de pobreza entre los países de la UE-15. Se trae a colación la importancia política de la Cumbre de Lisboa celebrada en el año 2000 y la puesta en marcha de un nuevo modo de gobernanza: el Método Abierto de Coordinación. Finalmente, se muestra la importancia de los valores sociales compartidos por los ciudadanos de la UE, a pesar de las diferencias axio-lógicas entre tipos de estado: benevolente (Escandinavia y Países Bajos), asegura-dor (Europa continental) y Robin Hood progresista (sur de Europa), en relación con el igualitarismo y la empatía con los mayores. Finalmente, se señala la diso-nancia entre estos valores generalizados entre las poblaciones y las políticas de corte (neo)liberal aplicadas, así como la amenaza que suponen para la cohesión social y la legitimidad democrática de estas sociedades. El capítulo ii es un buen análisis de la edad de plata (1976-2007). Versa sobre las causas y los efectos que se produjeron al final de la edad de oro del welfare. A mediados de la década de 1970, el capi-talismo del bienestar había llegado a un punto de saturación en el que las lógicas de acumulación capitalista y de legiti-mación social colisionaron. En los años ochenta, la combinación de los discursos neoliberal y neoconservador procedentes de la Nueva Derecha en el Reino Unido y Estados Unidos se erigió en una suerte de «pensamiento único», cuasi hegemó-nico, como canon de economía política en las actuaciones gubernamentales. Se había producido una suerte de consen-Ressenyes Papers 2013, 98/4  785so entre las estrategias tradicionales de la derecha, el centro y la izquierda, plasma-do en: 1) Una profundización del proceso de desregulación, flexibilización y libera-lización respecto a las políticas públicas estatales. 2) Un apoyo activo de las instancias gubernamentales a los procesos de inter-nacionalización de los mercados, a la promoción de un individualismo consu-mista, así como a la creciente mercantili-zación de la vida pública. La contención de costes y la recalibra-ción de los programas existentes se com-binaron con una mayor implicación del tercer sector o voluntariado social. Pero las presiones no sólo eran de carácter exó-geno, también había las endógenas, con las que interactuaban: a) La mayor demanda (y coste) de ser-vicios de atención personal. b) El envejecimiento de la población y la mayor esperanza de vida. c) El persistente desempleo y las bajas tasas de actividad laboral. d) Los efectos no deseados y los des-incentivos provocados por el propio EB. Respecto al último punto, se explican algunas trampas del bienestar, como el efecto Mateo, las apropiaciones indebidas y el riesgo moral. La retroalimentación de presiones exó-genas y endógenas ha dado lugar a la apa-rición de nuevos riesgos sociales (NRS) en el marco de cambios societarios de gran calado: el profesor Moreno se detie-ne en la conciliación entre el trabajo y el hogar como un aspecto fundamental de los NRS y plantea el caso de las super-mujeres y del familismo mediterráneo. La última parte del capítulo plantea las limi-taciones de las «mallas de seguridad» y de la «activación laboral» para responder adecuadamente a la escasez de empleos estables y decentes. Sobre el paradigma activador, señala que induce una transfor-mación en la atribución de responsabili-dades: frente a un estado garantizador de derechos sociales, se reclama un estado de corte schumpeteriano, dirigido a facilitar la adaptabilidad de los individuos y cuya función principal sería responsabilizar a los ciudadanos y facilitarles instrumen-tos para incrementar su empleabilidad. Sobre las «mallas de seguridad», el autor se detiene especialmente en la cuestión del «merecimiento» y, en el caso de la inmigración, ¿los pobres o los inmigran-tes merecen ser ayudados? El capítulo iii concentra su análisis en el modelo social europeo (MSE) y algu-nos problemas que amenazan su conti-nuidad. El MSE es un proyecto articu-lado en torno a la solidaridad colectiva, la equidad social y la eficiencia producti-va. Sin embargo, el peligro populista de dividir a los europeos entre industriosos y vagos podría lastrar irremediablemente el proyecto europeísta. La idea de que los países del sur de Europa se aprovechan del esfuerzo de otros estados miembros ha condicionado, en buena parte, el debate político desde que se desencadenó el crac de 2007. El caso de la estabilidad presupuestaria y los eurobonos sirve de ilustración de tales disquisiciones. Tam-bién corre peligro la idea de una equi-dad fiscal progresiva que, anclada en la tradición política occidental, está siendo cuestionada por el pensamiento neocon-servador, al comportar que los estados miembros más ricos sean contribuyentes netos, mientras que los más pobres resul-ten beneficiarios de los fondos comunes. Y aunque lo que comparten las socieda-des europeas es la idea de que los poderes públicos son responsables de amparar la igualdad de oportunidades y la justi-cia social, lo que implica mantener una alta carga fiscal con sistemas de impues-tos progresivos, ello ha sido cuestionado abiertamente por la última crisis econó-mica como soporte legitimador de una Europa social.Según el profesor Moreno, la colisión normativa entre una Europa cada vez más unificada y una pervivencia soberana de 786  Papers 2013, 98/4 Ressenyeslos estados miembros solo es viable con la aplicación del principio federalista, que establece la conciliación de la unidad y la diversidad mediante el pacto político entre los países constituyentes de la UE. Por otro lado, en la actual coyuntura del proceso de europeización, la necesidad de una mayor implicación de las insti-tuciones europeas supraestatales no es incompatible con el fortalecimiento de los ámbitos de gobernanza subestatal y local, pues, cuando se trata de gestionar servicios sociales de atención personal, como la promoción de la autonomía, la subsidiariedad hacia los niveles de gober-nanza más próxima gana legitimidad y eficiencia. El capítulo iv centra su interés en el conflicto de legitimidades entre el capi-talismo y el bienestar en el contexto de la mundialización. La globalización y la mundialización económica han conlleva-do una transferencia paulatina de autori-dad y poder desde los estados naciona-les hasta los mercados internacionales. Además, provocaron, durante la edad de plata (1976-2007), una competencia entre las democracias avanzadas del bien-estar e incentivaron patrones de compe-tencia desleal social o fiscal, desregulación generalizada y pérdida de derechos labo-rales, a fin de ganar competitividad en los mercados internacionales. Los deno-minados mercados habrían consolidado su autoridad con la intención de impo-ner cambios y reformas en los EB euro-peos, según las estrategias de las grandes corporaciones y de los conglomerados financieros, los cuales se presentan como demasiado grandes para dejarlos caer. Los fallos en el diseño de la eurozona no han hecho sino agudizar los problemas de la moneda común (por ejemplo: inexisten-cia de una política fiscal común, falta de coordinación de las políticas económi-cas, encorsetamiento de las funciones del BCE, que no puede operar como presta-mista de último recurso) o falta de volun-tad para permitir las transferencias entre países de la UE a través de mecanismos de compensación interterritorial caracte-rísticos de los sistemas federales. Los ciudadanos han presenciado cómo ingentes cantidades de dinero público se han puesto a disposición de bancos, aseguradoras y corporaciones financie-ras, con la finalidad de sostener el siste-ma financiero mundial. Tal vez por su capacidad de prescribir e imponer a los gobiernos europeos recetas de supera-ción de la crisis mediante duros ajustes presupuestarios, han podido esquivar la responsabilidad, especialmente respecto a las distintas formas de fraude, ocultación y escape fiscales. La impunidad de ban-queros y financieros enriquecidos, cuyas entidades han sido rescatadas o salvaguar-dadas con dinero público, ha creado per-plejidad e indignación.La conjunción entre ideas e intereses tiene un gran poder explicativo de los triunfos del neoconservadurismo, que, procedente de Norteamérica, ha encon-trado en la crisis económica la oportu-nidad para presionar un cambio hacia lo asocial en Europa. En realidad, dice el profesor Moreno, tanto las fuerzas de centro izquierda como de centro derecha valedoras del EB europeo se mostraban incapaces de contrarrestar la ola de ideo-logía neoconservadora. Cristianodemócratas y socialdemó-cratas aparecen cortados por el mismo patrón discursivo y, a menudo, sus polí-ticas, roles y funciones son intercambia-bles en sus conductas y patologías de corrupción política. Sus inconsistencias, imposturas y reiteradas impunidades constituyen el principal pasivo para la consolidación del MSE, ilustrado en la ramplona defensa de los intereses nacio-nales. (p. 204) En el breve apartado de conclusiones, se señala que la permanencia del Estado del bienestar en Europa está asediada por la asociabilidad entendida como la individualización de los riesgos sociales. La alternativa del modelo anglonortea-mericano de globalización neoliberal impondría su lógica mercantilista de Ressenyes Papers 2013, 98/4  787bienestar individualizado conducente a la Europa asocial. Y aunque no parece plausible la opción neoesclavista asiáti-ca, negadora de derechos conformadores de la modernidad civilizatoria europea, tampoco es descartable la influencia entre ambos modelos. El autor plantea tres posibilidades. Respecto a los escena-rios posibles, no sería del todo descarta-ble la vuelta a formas decimonónicas de beneficencia, disciplinamiento laboral y paternalismo social. El escenario proba-ble se presenta como un mantenimien-to, aunque minorado, de sistemas de protección social con coberturas básicas para hacer frente a algunos «viejos ries-gos sociales». De los escenarios deseables, además de la preservación de servicios y prestaciones, se esperan inversiones sociales para el cuidado y la promoción de niños y jóvenes. El MSE y el EB se enfrentan a un futuro incierto y, con él, a la propia idea social de Europa. El reto político más importante es el paso de la dimensión nacional-estatal a la continental europea. Según el autor, las soluciones no cabe esperarlas de los nacionalismos estatalistas, sino a través de una sintonía y una acción alrededor, principalmente, de las grandes corrientes europeas cristianodemócrata y socialde-mócrata.En conjunto, La Europa asocial: Cri-sis y Estado del bienestar, escrita por el profesor Moreno, aporta una sugerente reflexión sobre el pasado y el devenir de los estados del bienestar, del mode-lo social europeo y de la propia Unión Europea en el marco de la globaliza-ción, que no debería ser ignorada por los investigadores en este campo, que inte-resa a los ciudadanos preocupados por su bienestar y que es recomendable para estudiantes de distintas disciplinas de las ciencias sociales.José AdelantadoUniversitat Autònoma de BarcelonaDepartament de Sociologiajose.adelantado@uab.cat 

Obra ressenyada: Sarah ATKINSON ; Sara FULLER ; Joe PAINTER, (ed.). Wellbeing and place Surrey : Ashgate, 2012

Ortiz Guitart, Anna

  Ressenyes  568 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2013, vol. 59/3acciones tienen entre ellas. Procediendo a varios esclarecimientos entre los concep-tos de territorio y de territorialización o entre éste último y el de espacialización, los autores concluyen en la necesidad de la regulación en un momento donde existen tensiones crecientes entre formas territorializadas y espacializadas de polí-tica urbana.La obra indica que, vistos en una perspectiva dinámica y crítica, los con-ceptos de territorio, de espacio y de actor permiten vislumbrar nuevos retos para que, tanto los individuos como las colectividades, puedan desarrollar trayec-torias innovadoras: trayectorias de desa-rrollo para nuevas configuraciones entre diferentes agentes y nuevos recorridos uniendo cuestiones antiguas de gestión pública con recientes asuntos de articu-lación reticular o de crecimiento de la territorialidad individual. Trayectorias que combinan, en definitiva, una mul-titud de espacios y lugares, así como de ritmos y viajeros. Brice de Reymaeker Universitat Autònoma de Barcelona BriceLionelCamille.DeReymaeker@uab.catHuman experience is always rooted in place (Entrikin, 1989: 41).Què et fa sentir a gust? Quan et sents bé? On estàs «com a casa»? Si dediquem un minut a reflexionar sobre aquestes preguntes veurem que, indubtablement, sentir-se a gust està íntimament relaci-onat amb el lloc on s’està bé. D’aquest supòsit tan senzill tracta aquest llibre. Els tres editors, Sarah Atkinson, Sara Fuller i Joe Painter, professors i inves-tigadors del Departament de Geografia de la Universitat de Durham, i dinou investigadors més, amb perfils disci-plinaris i professionals molt diversos, reflexionen, al llarg de quinze capítols, sobre els conceptes de benestar i lloc. Mentre que unes aportacions són més teòriques, d’altres són empíriques i pre-senten resultats de recerques realitzades en diferents indrets del món.Els capítols es divideixen en dues seccions: 1) els que estudien la relació entre benestar i lloc i mostren les ten-sions entre, d’una banda, els valors de la societat occidental, que promet ben-estar individual i hedonista a través de la cultura del consum, i, de l’altra, els valors centrats en la connectivitat social i la responsabilitat pel medi ambient; i 2) els que exploren maneres d’entendre el benestar de manera més alternativa, tant des del punt de vista empíric com teòric.La geografia social i de la salut ha estudiat la interconnexió entre benes-tar i lloc, i ho ha fet apropant-se des d’un ampli ventall de marcs conceptuals i estratègies metodològiques diferents. Des del punt de vista teòric, el seu estu-di ha anat evolucionant des dels indica-dors socials territorials dels anys setanta del segle xx fins a les teoritzacions dels paisatges terapèutics. I des del punt de vista metodològic, ho ha fet passant de treballar bàsicament amb dades quan-titatives a fer-ho amb tècniques quali-tatives per apropar-se millor a l’estudi, AtkInson, Sarah; Fuller, Sara; PAInter, Joe (ed.) (2012) Wellbeing and place Surrey: Ashgate, 254 p. ISBN: 978-1-4094-2060-6   RessenyesDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2013, vol. 59/3 569per exemple, de les comunitats locals i els grups culturals i de com aquests entenen el benestar des dels seus propis paràmetres.En el primer capítol (escrit pels edi-tors) es presenten les línies generals del llibre, s’emmarquen els conceptes de benestar i de lloc i es reflexiona sobre la influència que exerceix l’entorn social, natural i construït sobre el benestar i la salut dels ésser humans.El segon capítol, de David Conradson, resulta especialment interessant per l’ex-haustiu estat de la qüestió sobre les con-tribucions geogràfiques entorn de les rela-cions entre benestar i lloc. L’autor entén el benestar com una concepció holística del funcionament humà (va més enllà de la salut psicològica o biomèdica) i abasta les dimensions emocionals, socials i espi-rituals del que representa ser humà. És un concepte explícitament positiu, ja que descriu la presència de qualitats i d’ex-periències positives i no només l’absència de malalties.El tercer capítol, de Helen Beck, mostra com la qualitat, el manteniment i la bona gestió dels espais verds a les ciutats són essencials per aconseguir la sostenibilitat en aquestes àrees. És la clau, segons l’autora, per fer els llocs atractius, saludables i econòmicament competitius. La seva recerca interrelaci-ona espai verd urbà, desigualtat, etnici-tat, salut i benestar, i acaba mostrant les desigualtats d’ètnia i d’ingrés en la pro-visió i ús dels espais verds (parcs, places, espais de joc...). S’exposen els resultats d’una recerca situada al Regne Unit i conclou que involucrar la comunitat en la gestió, planificació i provisió d’espais verds és fonamental per millorar la salut i la vida als barris.El capítol següent, de Mylène Riva i Sarah Curtis, mostra com la cohesió social, entesa com l’organització social d’una comunitat, pot beneficiar la salut i el benestar reduint els nivells d’estrès i proveint ajuda pràctica a través de meca-nismes com la percepció de confiança i reciprocitat entre els membres d’una comunitat.En tots els capítols, siguin més teòrics o empírics, el concepte de vida quotidiana sura i s’enllaça de manera inexorable amb els de benestar i lloc. El concepte de quotidianitat entén la vida com una xarxa de relacions socials a través de la qual configurem la nostra vida. El seu enfocament explora la llar i el barri com a espais socials i espacials, i situa a l’individu a casa i al carrer esta-blint relacions socials i compartint un espai comú. En el capítol de Rose Gil-roy es teoritza sobre aquesta perspectiva incorporant-hi la variable edat. El paper del barri com a contenidor espacial per a l’acció conjunta és fonamental per a la promoció del benestar en tots els cicles de la vida i, més concretament, en la darrera etapa, la de la vellesa. La gent gran, a qui la crisi ha afectat considera-blement (fent-la més dependent), pot trobar en els barris segurs i accessibles espais per mantenir unes bones relaci-ons socials, imprescindibles per al seu benestar.El capítol següent, de Gordon Jack, és un dels més recomanables del llibre. Se centra en el paper que té l’arrelament al lloc en el desenvolupament de la identi-tat personal. El vincle amb el lloc depèn de les emocions positives i cognitives, requereix temps per crear-se i creix des-prés de moltes experiències quotidianes i esdeveniments significatius. Si es pre-gunta a qualsevol adult sobre els factors que han marcat la seva identitat, segur que es referirà no només a les relacions i experiències de la seva vida, sinó també als llocs on s’han donat aquestes. Els llocs poden tenir escales diferents: l’habitació, la casa, el jardí, el barri, el poble, la ciu-tat, la regió i la nació, i quan la gent diu «em sento com a casa» pot referir-se a qualsevol d’aquests indrets. La geografia humana i la psicologia ambiental han estat els dos camps que han estudiat amb   Ressenyes  570 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2013, vol. 59/3més atenció els significats dels llocs per part dels individus.El treball de Jack se centra en les experiències dels infants i les persones joves; i reflexiona sobre el fet que les seves característiques personals, les seves cir-cumstàncies familiars i els seus contextos ambientals i culturals influeixen en l’ús i l’apropiació que fan de l’espai. La recerca amb infants i joves evidencia, novament, la interrelació existent entre lloc, identitat i benestar.Amb la mateixa franja d’edat com a teló de fons, el capítol següent, d’Andrea Whe-eler, reflexiona sobre el fet que les perso-nes joves constantment resten exposades a missatges publicitaris que promouen el benestar individual i hedonista a través del consum no sostenible. El materialisme i el consumisme de la nostra societat ens porten a creure que la felicitat es pot acon-seguir a través de l’adquisició i la possessió de coses materials. El seu treball mostra, a partir d’una recerca participativa amb joves de diferents escoles d’Anglaterra, el paper que tenen les institucions educati-ves per contrarestar aquestes influències exteriors i educar cap a un comportament proambiental que promogui canvis per viure d’una manera més sostenible dins la comunitat.Seguint el mateix eix d’anàlisi, el capítol vuitè, de Sandra Carlisle i altres autors, insisteix en la idea que la cul-tura «moderna» potencia certs valors, com el materialisme, el consumisme i l’individualisme, i en l’impacte que aquests valors tenen sobre cadascú de nosaltres segons la nostra posició socio-econòmica. El seu treball, centrat en àrees rurals i urbanes d’Escòcia, mostra com els valors de la cultura «moderna» influeixen en el benestar de l’individu, la societat i el planeta. Els seus valors resulten imperants no només al nord, amb unes condicions materials i estruc-turals determinades, sinó també al sud, on les visions de la «bona vida» (basada en l’aparent creixement econòmic il·li-mitat) són exportades i adoptades per aquestes societats. Segons els autors, aquestes maneres de fer «exportades» són totalment errònies i, a més, no són sostenibles a escala global. El paper de la geografia de les emo-cions (la geografia sentida més imme-diata i íntima) ha estat fonamental per estudiar les associacions entre els senti-ments i les representacions i per copsar com les experiències emocionals són viscudes a través del cos i en determi-nats espais. Un exemple d’aquests espais són els «paisatges terapèutics», analitzats en el capítol novè i catorzè (de Stuart Muirhead i Jo Little, respectivament). Un capítol estudia els lligams entre ben-estar, paisatge i voluntarisme mediam-biental i afirma que els espais naturals poden tenir un ampli ventall d’impactes positius en el benestar humà; l’altre ana-litza les pràctiques corporals de gènere a través de les quals es concep el balneari com un espai de benestar i d’acompli-ment de la feminitat.Els capítols següents, del desè al tretzè (de Rebecca Schaaf, Melania Calestani, Karen Scott i Lorraine Gibson, respecti-vament), amb treball de camp a Tailàn-dia, Bolívia, Anglaterra i Austràlia, mos-tren com les característiques nacionals i locals afecten les aspiracions de benestar, les estratègies de benestar adoptades i les habilitats per satisfer els objectius de ben-estar; i com, en definitiva, el benestar és essencialment un concepte polític.Una idea que es va repetint al llarg del llibre és la necessitat d’integrar les perspectives culturals en les anàlisis i intervencions sobre el benestar. Les nostres oportunitats educatives i econò-miques, les nostres relacions socials, el nostre ambient, els nostres mons imagi-naris, cognitius i creatius estan influen-ciats pel lloc on vivim i per la gent que ens envolta. Però no tothom té assegurat l’accés als recursos necessaris per gene-rar benestar de la mateixa manera (sigui benestar personal, col·lectiu o mediam-   RessenyesDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2013, vol. 59/3 571biental) i les desigualtats es manifesten en totes les escales, des de la llar fins als diferents països. L’interès geogràfic per les diferències i desigualtats socials afegeix valor als estudis de benestar en conèixer les regions i els llocs on les persones se senten millor o pitjor. La recerca geogràfica té el repte, doncs, de complementar els estudis psicològics i mèdics que emfatitzen aspectes indivi-duals del benestar (com, per exemple, l’exercici, la dieta i el lleure) i té el deure de desenvolupar recomanacions per al disseny de polítiques i pràctiques que millorin el benestar social.Referència bibliogràficaentrIkIn, J. N. (1989). «Place, region and modernity». A: Agnew, J. A. i Duncan, J. S. The power of place: bringing together geographical and sociological imaginations. Londres: Unwin Hyman, 30-43.Anna Ortiz Guitart Universitat Autònoma de Barcelona Departament de Geografia anna.ortiz@uab.catSostienen algunos autores que la dimen-sión, la talla demográfica y la extensión física eran las variables que contribuían, mayoritariamente, a la delimitación/defi-nición de ciudad media, variables que actualmente se consideran demasiado rígidas y estáticas y que progresivamente se ven enriquecidas por la introducción y análisis de otros procesos complemen-tarios relativos a los cambios en morfolo-gía y estructura que desde hace décadas han venido alterando los límites, formas y funciones de estos espacios urbanos al calor de procesos de desconcentración/difusión. El interés de estos fenómenos en la investigación urbana reciente puede comprobarse a partir de la ya voluminosa bibliografía académica generada, a la que esta notable obra, que ha visto la luz esta misma primavera, viene a contribuir con la aportación resultante de un fructífe-ro proyecto de investigación comparada entre ciudades medias en contextos socio-culturales diferenciados (Estados Unidos y Europa).En concreto, esta interesantísima monografía sintetiza los resultados de un proyecto de investigación titulado Manifestaciones del fenómeno de ciudad difusa en contextos culturales diferencia-dos. Estudio comparado de casos en Espa-ña, Europa oriental y Estados Unidos de América, que contó con una ayuda de investigación de la convocatoria del año 2007, de Proyectos I+D, Acciones Estratégicas y Eranets, de la Dirección General de Investigación del Ministe-rio de Educación y Ciencia. El objetivo declarado del esfuerzo investigador ha sido contribuir al debate teórico y meto-dológico sobre el proceso finisecular de urbanización que está produciéndose en las ciudades medias y pequeñas, en las que se ha generalizado la interrelación entre las tradicionales organizaciones compactas y las formas difusas de desa-rrollo de nuevas barriadas de viviendas y equipamientos.Respondiendo a los intereses y pecu-liaridades de un equipo formado por CebrIán Abellán, F. y PAnAdero moyA, M. (coord.) (2013) Ciudades medias. Formas de expansión urbana Madrid: Biblioteca Nueva, 284 p. ISBN: 978-84-9940-594-0

Obra ressenyada: Minako O'HAGAN (ed.), Translation as a Social Activity. Community Translation 2.0 [= Número especial de Linguistica Antverpiensia New Series 10/2011.]. Anvers : Artesis University College Antwerp. Department of Translators & Interpreters, 2011

Martín Mor, Adrià

Ressenyes Quaderns. Revista de Traducció 20, 2013 305errors; ajuda a observar les interferències i a combatre la seva fossilització; permet conèixer els gèneres textuals i desenvolupa la competència cultural en la llengua de destí. Amb l’objectiu d’extreure conclusions pedagògiques, l’editor de l’obra aborda les circumstàncies estructurals, socials i econòmiques entre Espanya i els països lusòfons. Diaz Fouces defensa que la pro-ximitat entre les llengües suposa un obsta-cle i una oportunitat al mateix temps, i possibilita que la formació del traductor assoleixi un perfil més ric en continguts temàtics, instrumentals i professionals. L’autor recomana que, en el procés d’apre-nentatge del traductor, es tingui en compte el mercat laboral, la posició privilegiada del portuguès de Brasil i les necessitats de cada àmbit geogràfic. La formació també ha d’englobar diversos perfils, sense per-dre de vista que la professió experimenta un canvi continu i que estem obligats a fer una revisió permanent dels continguts. Álvaro Iriarte Sanromán, professor de la Universitat de Minyo i coordinador de l’equip de redacció del Dicionário de Espanhol-Português de Porto Editora (2008), aporta una reflexió sobre la com-plexitat d’elaborar un diccionari bilingüe castellà-portuguès. A través de diversos exemples, reflexiona sobre l’ús del dicci-onari per la traducció i ens recorda que les paraules no funcionen de manera aïllada, sinó que estableixen relacions sintagmàti-ques per construir diferents sentits tant co-textualment com pragmàticament i con-textualment. Finalment, Ana Belén García Benito, investigadora de la Universitat d’Extrema-dura i autora d’un gran nombre d’articles sobre la combinació lingüística que trac-tem, explica el desenvolupament d’un pro-jecte del qual n’és responsable, la traducció automàtica de El Periódico Extremadura. García Benito descriu els inicis del projec-te, les dimensions tecnològiques de les eines utilitzades i les accions formatives i competències del personal implicat.En resum, Oscar Diaz Fouces presen-ta una publicació innovadora pel que fa a la combinació lingüística en qüestió. La varietat temàtica de les col·laboracions és un gran encert, ja que aconsegueix ampli-ar un univers d’investigació que fins ara ha romàs força reduït. Recomanem Olha-res & Miradas: Reflexiones sobre la tra-ducción portugués-español y su didáctica tant als traductors que treballen amb el portuguès i el castellà, que hi trobaran informació sobre les interferències i el contrast entre aquest parell de llengües, com als professors i investigadors interes-sats en la didàctica de la traducció, que disposaran de consells per a la formació dels seus alumnes. Gisela Massana RosellóUniversitat Autònoma de BarcelonaFacultat de Traducció i d’InterpretacióO’HAGAN, Minako (ed.) Translation as a Social Activity. Community Translation 2.0 [= Número especial de Linguistica Antverpiensia New Series 10/2011.]Anvers: Artesis University College Antwerp. Department of Translators  & Interpreters, 2011, 265 p. El monogràfic de 2011 de la revista Lin-guistica Antverpiensia ha estat dedicat, amb bon criteri, a la traducció col·laborativa, relacionada amb la filosofia del web 2.0 i de les xarxes socials, els tres conceptes reflec-tits en el títol.306 Quaderns. Revista de Traducció 20, 2013 RessenyesLa introducció d’O’Hagan estableix les bases del volum, pel que fa per exem-ple a la terminologia. Una de les primeres qüestions que ha d’afrontar és l’ambigüitat del terme community translation del títol, atès que, en determinats contextos anglosa-xons, s’utilitza per fer referència a la tra-ducció escrita relacionada amb tasques de la interpretació social, especialment en entorns d’immigració. Malgrat la disparitat de propostes pel que fa a la denominació —tan habituals a l’hora de delimitar un nou camp d’estudi, d’altra banda— la tria està justificada, pel sentit que ha adquirit darrerament el terme comunitat amb rela-ció a la xarxa i a la filosofia 2.0. Tot amb tot, la diversitat terminològica es fa palesa al llarg del volum, sintetitzada en la intro-ducció en un breu repàs dels termes més emprats i de les connotacions de cadascun. S’hi tracta per exemple l’encuny d’un dels termes que ha fet més fortuna (p. 14), crowdsourcing, format per analogia a out-sourcing (la contractació de tasques a una altra empresa) i que recorre a crowd (‘massa de gent’) com a referència a la teo-ria de la saviesa de la massa («the wisdom of the crowd»). En algunes contribucions, en canvi, es parla de traduccions genera-des per usuaris (user-generated translati-ons) i CT3 (community, crowdsourced and collaborative translation) com a termes sinònims, mentre que d’altres utilitzen ter-mes genèrics com ara traducció col·la- borativa.L’índex de continguts organitza el volum en cinc apartats —a banda de les res-senyes—, de manera que cobreix en gran mesura tots els aspectes de la traducció col-laborativa: l’estat de la qüestió, troballes des de la perspectiva comercial, implicacions ètiques, canvis en les normes de control de qualitat en subtitulació per a contingut en línia, i aplicació del web 2.0 per a la forma-ció i el coneixement dels traductors. El primer apartat correspon a les col-laboracions invitades i té per objectiu ela-borar un marc introductori sobre l’estat de la qüestió. En aquest marc, hi ha dos arti-cles, el primer dels quals, de Désilets i Van der Meer, presenta un repàs dels diferents termes amb la corresponent descripció. Tot seguit, els autors formulen un compendi de bones pràctiques elaborat de manera col·laborativa en un seminari, tot i que per qüestions d’espai només enumeren el títol de cadascuna de les pràctiques. La intenció dels autors és identificar i enumerar els punts més importants per a una bona implementació d’un sistema de traducció col·laborativa. Entre d’altres, una de les conclusions més interessants de l’article és que a l’hora de posar en marxar un sistema de traducció col·laborativa, no sembla tan difícil garantir la qualitat com aconseguir la motivació dels usuaris.Al segon article d’aquest primer apar-tat, Kageura et al. descriuen una experiència de creació d’un lloc web de producció, allotjament i compartició de traduccions adreçat especialment a ONG amb necessi-tats relacionades amb la traducció. Segons els autors, malgrat que és molt difícil mesu-rar la qualitat dels textos traduïts al seu lloc web atesa la gran diversitat de perfils que hi col·laboren, les traduccions són compara-bles a traduccions professionals. Amb tot, tal com afirmen els mateixos autors (p. 67) l’aspecte col·laboratiu no va suposar cap novetat per als usuaris, ja que com a traduc-tors ja havien treballat col·laborativament abans de fer servir l’eina. En canvi, sí que els va permetre treballar en línia.La segona secció del volum, dedicada a la perspectiva comercial, fa una compa-ració interessant entre el flux tradicional de traducció (TEP, de translate-edit-proofre-ad) i la traducció col·laborativa. L’article, de Kelly, Ray i DePalma, posa molt d’èm-fasi en les possibilitats de la tecnologia per a prevenir els errors —cosa que, en termes de productivitat és més rendible que no pas la correcció aïllada d’errors per tercers—, com ara l’automatització de tasques de correcció i la interacció en temps real de diversos perfils per a crear bones traduc- cions des del començament. A continua-ció, els autors descriuen l’experiència de Ressenyes Quaderns. Revista de Traducció 20, 2013 307traducció col·laborativa de Facebook i un estudi fet a partir de cent quatre platafor-mes de traducció col·laborativa. És especi-alment interessant la conclusió que esmenten els autors quant a l’expansió del model col·laboratiu: atès que aquest model té finalitats molt concretes, és difícil que a curt termini acabi substituint completa-ment el model tradicional. Cal tenir en compte, però, que certament és un model en expansió.Les qüestions ètiques de la traducció col·laborativa ocupen el tercer apartat del volum. L’article de McDonough Dolmaya analitza tres aspectes que cal tenir en compte en valorar l’ètica de la traducció col·laborativa: la remuneració dels traduc-tors (cal diferenciar la traducció voluntària per a entitats sense ànim de lucre de la tra-ducció voluntària per a empreses), la visi-bilitat del traductor (el fet que qualsevol usuari sense formació en traducció pugui col·laborar en un projecte pot fer rebaixar la percepció social de la traducció), i l’efecte —sovint positiu— que aquest model de traducció té en llengües minori-tàries. El segon article d’aquesta secció, de Drugan, compara vint-i-quatre codis ètics professionals amb setze fonts en línia rela-cionades amb contingut ètic en l’àmbit professional. Drugan conclou que, tot i que tots dos models (tradicional i col·laboratiu) poden aprendre l’un de l’altre, el model col·laboratiu facilita la interpretació com-partida dels codis ètics (per mitjà de fòrums, per exemple), posa èmfasi en valors i ideals compartits més que no pas en drets individuals i potencia sistemes de tutorització i suport entre usuaris.El quart apartat s’obre amb un article de Jiménez-Crespo sobre el control de qua-litat en la traducció col·laborativa. Després d’una bona introducció dedicada a l’estat de la qüestió, l’autor descriu l’experiència de Facebook i posteriorment compara aquest model amb diferents enfocaments de la traducció, com ara les teories de Nida —que tenen en compte l’impacte en el lec-tor—, les funcionalistes, o enfocaments basats en l’ús de corpus. L’article es tanca amb algunes conclusions interessants sobre l’efecte de la tecnologia, no sols en la pràc-tica, sinó també en la teoria de la traduc-ció. Per exemple, l’autor esmenta les facilitats que pot oferir la tecnologia per a reprendre i revisar idees o teories difícils d’implementar en el passat. L’altre article d’aquesta secció, de Secară, presenta un estudi pilot dut a terme amb tecnologia de moviment ocular (eye tracking) sobre l’ús de subtítols creatius anomenats txt lingo (similars al llenguatge sorgit per als mis-satges curts de text per a mòbils), ja que permeten aportar informació en menys espai. La recerca és rellevant atès que aquesta mena de llenguatges són molt emprats en continguts a la xarxa. Els resul-tats, segons l’autora, demostren que l’ús d’aquest llenguatge no distreu l’especta-dor, ans al contrari, li permet dedicar més temps a les imatges i menys als subtítols.La darrera secció del volum està dedi-cada a l’aplicació de la traducció col·la- borativa a la formació i al coneixement dels traductors, i conté dos articles. Al pri-mer, Desjardins descriu la seva experiència d’incorporació de Facebook a la docència, i esmenta com a punts positius l’increment del contacte amb els estudiants, la pèrdua de timidesa i el desplaçament del professor des del centre del curs fins a esdevenir un membre més de la comunitat. Al segon article d’aquest últim bloc, Joanna Gough presenta un estudi molt complet dut a terme per mitjà de qüestionaris a més de dos-cents traductors de diferents perfils. L’estudi ofereix dades molt interessants, com ara que en qüestió de coneixements tecnològics, l’edat no és tant un factor decisiu entre els traductors com l’actitud. Per exemple, els traductors amb menys experiència són els qui mostren menys coneixement de conceptes relacionats amb el 2.0, cosa que segons l’autora «would imply that knowledge about the develop-ments comes from practical experience, and not necessarily from current educati-on» (p. 202). Una altra dada que cal tenir 308 Quaderns. Revista de Traducció 20, 2013 Ressenyesen compte és que el 40% dels enquestats va mostrar-se disposat a col·laborar algun dia en projectes de traducció col·laborativa, cosa que contradiu el tòpic sorgit de les reticències inicials dels traductors a la ini-ciativa de Facebook o LinkedIn (descrites a la introducció, p. 14-15).En conclusió, el número 10 de la revis-ta Linguistica Antverpiensia representa una obra indispensable en els estudis sobre la traducció, especialment en un moment en què, tal com afirma Jiménez-Crespo en una de les contribucions, la tecnologia no sols ha permès modificar la pràctica de la traducció sinó que també ofereix grans possibilitats per a revisar o actualitzar teo-ries de la traducció. En resum, aquest volum ofereix informació molt valuosa per a formar-se una opinió sobre les darreres tendències tecnològiques en traducció; la traducció col·laborativa, agradi o no, ja és aquí i no sembla que es vulgui aturar. Val la pena, però, ser conscients de què és exactament i conèixer fins on pot arribar. El fet que ja hi ha generacions de nadius digitals a la universitat i a l’acadèmia requereix una revisió de la traductologia en molts aspectes; també, com s’encarreguen de recordar-nos en aquest volum, en el de la formació de traductors i el de la pràctica professional. El futur de la formació i de la pràctica, doncs, passa inevitablement per la incorporació d’aquestes noves tendènci-es. Altrament, la traducció correria el perill de restar un enclavament estranger en el món col·laboratiu.Adrià Martín-MorUniversitat Autònoma de BarcelonaFacultat de Traducció i d’InterpretacióOrozco Jutorán, MarianaMetodología de la traducción directa del inglés al español.Materiales didácticos para traducción general y especializadaGranada: Comares, 2012, 293 p.Esta obra constituye un manual práctico de gran utilidad para docentes que impar-ten asignaturas de traducción general y especializada del inglés al español. Los objetivos básicos que la autora se plantea al compilar este volumen son dos. En pri-mer lugar, pretende ofrecer materiales didácticos que puedan servir de base para las clases de iniciación a la práctica y a la reflexión sobre la traducción de la lengua extranjera a la lengua materna. En segun-do lugar, presenta textos y ejercicios para profundizar en la adquisición de la com-petencia traductora teniendo en cuenta todas las subcompetencias implicadas (lingüística, extralingüística, de transfe-rencia, instrumental y psicofisiológica). Con este fin se incluyen en el manual más de 45 textos para traducir de diferente nivel de dificultad, longitud y especializa-ción, seis textos para revisar, 65 ejercicios para trabajar de manera presencial o a dis-tancia con los estudiantes y 15 reflexiones a modo de introducción del tema que trata cada unidad.La primera unidad didáctica explora la competencia traductora inicial de los estu-diantes. A través de un cuestionario se le ofrece al docente un valioso instrumento para sondear la concepción que tienen sus alumnos de la traducción. Dentro de esta unidad también se invita al alumno a reflexionar sobre la actividad de traducir después de simular un breve encargo de traducción. La segunda unidad se centra en la traducción como acto de comunicación. 

Obra ressenyada: María Dolores CAMPOS SÁNCHEZ-BORDONA et alii, Librerías catedralicias. Un espacio del saber en la Edad Media y Moderna. Salamanca: Universidad de León-Universidad de Santiago de Compostela, 2013

Martínez Giralt, Alejandro

partida de la “protección” que éstos ofrecen a la ciudad. Finalmente se analiza la organización del gobierno urbano a través de la «police» y la administración.Los capítulos 5, «Les fi nances de la Communauté» (pp. 179-220) y 6, «La quête des ressources» (pp. 221-260) se dedican a los asuntos fi scales, pero desde perspec-tivas diferentes. Si el capítulo 5 adopta un punto de vista centrado en la gestión de las fi nanzas, analizando la administración de las cuentas municipales y las políti-cas de gasto, el capítulo 6 afronta el estudio del apartado de ingresos, a través del análisis del sistema impositivo y el crédito.Finalmente, tras la «Conclusion génerale» (pp. 261-274), se ofrecen tanto unos extensos «Annexes» que contienen un glosario fi scal, un listado de síndicos y diversas tablas, gráfi cos y fi guras (pp. 275-387) como la relación de fuentes y bibliografía (pp. 389-426), los créditos de las ilustraciones (p. 427) y los índices antroponímico (pp. 429-438) y toponímico (pp. 439-441).En defi nitiva, nos hallamos ante una obra de gran interés que ofrece un es-tudio renovador y exhaustivo acerca de las prácticas políticas urbanas en la Baja Edad Media. Lo hace, además, aunando la perspectiva local con un interés por los lazos que unen a la ciudad con lo que ocurre más allá de sus murallas, y que en este caso tienen una especial importancia. En efecto, Ginebra está situada en una encrucijada de poderes (el obispo, la Comunidad, la casa de Saboya, el Imperio, la Confederación Suiza...) de entre la que destaca con fuerza la importancia de los príncipes saboyanos, y la evolución de sus relaciones con estos últimos, en un proyecto de integración que se saldó fi nalmente en fracaso, constituye un ejemplo particularmente sugerente acerca de los límites que caracterizaron los procesos de construcción estatal.Raúl González Universidad de Oviedogonzalezraul@uniovi.esornMaría Dolores Campos Sánchez-Bordona et alii, Librerías catedralicias. Un espacio del saber en la Edad Media y Moderna, Salamanca, Universidad de León-Universi-dad de Santiago de Compostela, 2013, 334 pp., ISBN: 978-84-9973-650-3 (Univer-sidad de León), 978-84-15876-61-8 (Universidade de Santiago de Compostela).Una “Necesidad humana”. De este modo califi ca la catedrática de Historia del Arte María Dolores Campos Sánchez-Bordona (Universidad de León) la tarea  RESSENYES 345MEDIEVALIA 17 (2014), 337-429ISSN: 0211-3473 (paper), 2014-8410 (digital)de preservación de los libros como recipientes del saber en el prólogo al ensayo que ha elaborado, junto a los doctores Eduardo Carrero Santamaría (Universitat Autònoma de Barcelona), Ana Suárez González (Universidade de Santiago de Compostela) y María Dolores Teijeira Pablos (Universidad de León), acerca de las bibliotecas (o librerías) catedralicias en las Edades Media y Moderna. Nece-sidad humana que, sin embargo, no es la misma en todas las épocas, sino que varía según la concepción que en cada una se tuviera del acervo librario, de su composición, de su uso y de sus dimensiones. Tener en cuenta esto último es requisito indispensable para comprender cómo nacieron y evolucionaron las bibliotecas catedralicias medievales y modernas, y cómo llegaron a su ocaso. Alcanzar a percibir y entender estos procesos parece ser el objetivo principal de los autores del estudio que aquí nos ocupa. Éste bebe mucho de las contribuciones de los cuatro a un proyecto de investigación sobre las librerías catedralicias de Castilla y León, dirigido por la misma Campos Sán-chez-Bordona, lo que por otra parte explica la estructura de un libro dividido en dos partes: una primera, centrada en la presentación y explicación de los citados fenómenos; y una segunda de estudios de caso, concretamente los relativos a las catedrales de Astorga, Ávila, Burgo de Osma, Burgos, Ciudad Rodrigo, León, Palencia, Salamanca, Segovia y Zamora.Así pues, el marco de estudio es el castellanoleonés, aunque las hipótesis de trabajo y las conclusiones estén vinculadas al panorama general europeo (con ejemplos sobre todo franceses e ingleses) y, de hecho, permitan dibujar un cua-dro de la situación para todo el territorio hispano hasta llegado el siglo XVIII. Varios de sus resultados son destacables, empezando por la posibilidad de trazar una línea cronológica que permite al lector identifi car el surgimiento y seguir la evolución de “los espacios del saber” de las catedrales hispanas medievales y modernas, partiendo de la base que en un primer momento, salvo excepciones, no parece que hubiera estancias concebidas ex professo. Serían el aumento de los fondos librarios, pero sobre todo la toma de conciencia de que la disponibilidad de un espacio adecuado a su conservación y consulta facilitaría la formación del personal eclesiástico, las causas que habrían conducido a la aparición de las bi-bliotecas catedralicias concebidas como tales. El panorama que presenta Ana Suárez en el primer capítulo es bastante ilus-trativo de los primeros tiempos catedralicios. Evidencia que las necesidades se planteaban a partir de la creación de situaciones que no habían sido previstas. “La mayor parte de los libros”, afi rma Suárez, “no ingresaron en las colecciones bibliográfi cas como resultado de una decisión previa de los cabildos” (p. 39). Lo que viene a decir que su adquisición no respondía a ningún programa, sino a do-346 RESSENYESMEDIEVALIA 17 (2014), 337-429ISSN: 0211-3473 (paper), 2014-8410 (digital)naciones de tipo diverso, y que, en muchos casos, el capítulo catedralicio se veía obligado a decidir qué hacer con los libros, cuyo destino podía ser perfectamente una venta posterior destinada a sufragar obras de la fábrica de la catedral.De los inventarios y catálogos elaborados en las catedrales hispanas (la lista de los más fi ables parece comenzar con uno fechado en 1255, redactado en la catedral de Toledo) se deduce que en los fondos librarios catedralicios predominaban la Sagrada Escritura y los libros litúrgicos (como era de esperar), seguidos de otros de teología y, con el tiempo, de obras de derecho canónico y civil. Debido a su errático proceso de constitución, ni mucho menos “gradual ni planifi cado”, Suárez bautiza sus colecciones bibliográfi cas como auténticas “bibliotecas de alu-vión” (p. 50), lo que por otra parte explica que no hubiera tampoco planifi cación en la distribución.Para comprender esta misma distribución (o, mejor dicho, dispersión) de fon-dos bibliográfi cos catedralicios por diferentes espacios de las catedrales, de nuevo hay que prestar atención a las necesidades, concretamente las de uso. Eduardo Ca-rrero presenta varios ejemplos al respecto, entre los que hay numerosos relativos a libros litúrgicos guardados junto a los altares, pero también a otros destinados al estudio, como cierto Canon de Medicina de Avicena de la catedral de Orense cuyo donante mandó encadenar en 1266 al púlpito del coro (pp. 92-93). En general se trata de libros que, a diferencia de los más valiosos (normalmente obsequios des-tinados al tesoro catedralicio), eran de uso corriente y estaban abiertos a consulta, si bien solían estar encadenados (y en algun caso incluso enjaulados, como en Halberstadt) con el fi n de evitar su desaparición, algo a lo que en cambio estaban muy expuestos los libros disponibles para préstamo, debido sobre todo al “escaso control ejercido [...] y la irresponsabilidad de los benefi ciados, que no devolvían los libros que tomaban prestados” (p. 214).Más allá del préstamo personal, que es quizá uno de los aspectos más intere-santes que trae a luz este ensayo, cabe insistir en lo siguiente: que las diversas pa-norámicas y los múltiples estudios de caso certifi can que, al menos en la mayoría de catedrales, los cabildos no habían previsto un lugar específi co destinado a la guarda, el cuidado y la consulta de los libros, sino que estos últimos se hallaban repartidos, y, en todo caso, podían llegar a ser depositados en las mismas arcas que contenían el archivo capitular, como documenta María Dolores Teijeira para las catedrales de Burgos y Palencia (pp. 211 y 254). Todo apunta a que con el tiem-po se habilitaron como bibliotecas dependencias catedralicias que habían tenido otros usos (capillas, por ejemplo), si bien en ocasiones esto se debió a donaciones testamentarias de ciertos eclesiásticos que condicionaban su ejecución a la crea-ción de una librería.  RESSENYES 347MEDIEVALIA 17 (2014), 337-429ISSN: 0211-3473 (paper), 2014-8410 (digital)Del trabajo de Campos Sánchez-Bordona, Carrero Santamaría, Suárez Gon-zález y Teijeira Pablos se deduce, así pues, que por lo general la decisión de los cabildos de encargar el diseño de espacios acondicionados para funcionar como bibliotecas es más bien tardía, siendo de hecho más propia de la transición del Cuatrocientos al Quinientos. Fue en este preciso contexto histórico y cultural cuando las instituciones (reales, eclesiásticas) comenzaron ya a exigir una ade-cuada formación a quienes quisieran progresar en ellas, de ahí que las bibliotecas encargadas por los capítulos catedralicios estuvieran concebidas como grandes estancias, por lo general de planta rectancular, dotadas de la mayor luminosidad posible y debidamente amuebladas para permitir a la vez la conservación de los libros y su consulta. Los estudios de caso revelan, además, el gusto por progra-mas iconográfi cos relacionados con el saber. De las cinco ménsulas de la librería catedralicia de León, por ejemplo, cuatro “nos sitúan”, explica Carrero, “ante un programa en el que se destaca el trabajo en la consecución de la sabiduría, fi gu-rado en los enigmas de la reina de Saba, Atlante con el peso sobre sus hombros, Hércules en lucha con el dragón que guardaba el jardín del saber y de nuevo el héroe, ahora contra el león de Nemea” (p. 249).Pero como ya se ha dicho antes, este estudio no se detiene en la construcción de las grandes bibliotecas catedralicias hispanas, sino que analiza su evolución posterior. Y lo cierto es que, tras su lectura, queda la impresión de una vida realmente corta, en buena parte debido a que el protagonismo que aquéllas po-drían haber tenido como “espacios del saber” se vio eclipsado muy pronto por la importancia creciente de las universidades, de los Estudios Generales y, por último, aunque quizá en menor medida, de los seminarios posteriores al Concilio de Trento. En este sentido, el seguimiento de su evolución durante toda la Edad Mo-derna remite no solo a casos en los que se documenta la destrucción de la biblioteca, como la de Zamora, que sucumbió al incendio del claustro de 1591 (p. 285), sino a aquellos también en los que, aún habiéndose conservado el espacio proyectado como tal, éste servía ya a otros propósitos. De modo que se puede afi rmar sin temor a dudas que la vida de estas librerías catedralicias, de las que no parece que hubiera necesidad (hay que insistir de nuevo en el término) antes de fi nales del siglo XV, fue realmente breve. Más grandes o más pequeñas, mejor o peor acondicionadas según las posibilidades de cada cabildo y de los complejos catedralicios en los que debían integrarse, su uso como bi-bliotecas fue decayendo de manera irremediable. Actualmente, algunas de ellas sirven de museo. Como en los ejemplos mayores y más destacados, entre ellos el leonés y el salmantino, el recorrido de las bibliotecas catedralicias hispanas 348 RESSENYESMEDIEVALIA 17 (2014), 337-429ISSN: 0211-3473 (paper), 2014-8410 (digital)se truncó pronto. La sentencia de Eduardo Carrero al respecto deja bien claro, en defi nitiva, lo que sucedió con estos espacios del saber: “nunca conservaron su funcionalidad” (p. 246). Alejandro Martínez GiraltInstitut de Recerca Històrica, Universitat de GironaAlexandre.martinezgiralt@gmail.comornStefano Maria Cingolani, Pere el Gran. Vida, Actes i Paraula, Barcelona: Editorial Base, 2010, 486 pp., ISBN: 978-84-92437-75-7.El lector té a les seves mans l’obra més completa actualment sobre un dels grans personatges de la història de la Corona d’Aragó: Pere el Gran. És un llibre en què el seu autor, Stefano Maria Cingolani, ha pogut reunir les refl exions d’autors anteriors, com ara Soldevila (p. 10), juntament amb les seves, originades de diver-ses i profundes recerques sobre el tema. S’ha de recalcar que el llibre és a la seva segona edició, el que comprova l’èxit que tingué entre el públic.El llibre està dividit en 36 capítols, els quals refl ecteixen les noves aportacions sobre la vida del rei En Pere preparades per Cingolani. Des del començament del llibre, l’autor exposa les difi cultats de la investigació, com ara les faltes de dades sobre els aspectes íntims del caràcter del rei, les seves febleses, els detalls de la seva vida quotidiana (p. 27) i la manca de bibliografi a (p. 32). A més, destaca també que la biografi a no pretén ser exhaustiva ni defi nitiva (p. 32). Tot i així, l’obra és una gran aportació recent sobre la vida del rei En Pere. L’autor utilitza documents com ara les cròniques, registres de cancelleria, dialoga amb la historiografi a sem-pre buscant apropar-se als esdeveniments de la millor forma possible i, sobretot, exposant les seves opinions. A més, té un domini complet sobre la documentació, la qual va treballar amb l’edició del Diplomatari de Pere el Gran. 1 Cartes i Perga-mins 1258-1285 (Fundació Noguera, Barcelona: 2011) tenint, així doncs, una visió important de la vida del rei.El gènere biogràfi c triat per Cingolani per escriure l’obra dibuixa les diverses característiques del rei de la Corona d’Aragó i ens presenta els diversos aspectes del rei i la seva vida, com ara la seva impulsivitat (p. 97, 99), la seva maturació com a rei (pp. 100-101) o doncs que ja pensava feia molt de temps en realitzar la conquesta de Sicília (p. 150). RESSENYES 349MEDIEVALIA 17 (2014), 337-429ISSN: 0211-3473 (paper), 2014-8410 (digital)

http://ddd.uab.cat/pub/enrahonar/enrahonar_a2013n51/enrahonar_a2013n51p151.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Directory of Open Access Journals

Crossref

Diposit Digital de Documents de la UAB

Directory of Open Access Journals

Diposit Digital de Documents de la UAB

Diposit Digital de Documents de la UAB

Diposit Digital de Documents de la UAB

Diposit Digital de Documents de la UAB

Diposit Digital de Documents de la UAB

Diposit Digital de Documents de la UAB