Edició d'alguns articles de la secció "Finestreries" publicats a 'La Publicitat'. Textos: "Prefaci. Una proposició" (5 de juliol, 1932), "D'un enutjós" (26 d'agost, 1931), "Escola espartana" (9 de setembre, 1931), "A l'estil de balada" (3 d'abril, 1932), "Apòleg dels dos previsors" (19 d'abril, 1932), "Me'n vaig" (8 de setembre, 1932) i "La insabuda bellesa" (9 d'octubre, 1932

Carner, Josep

Diposit Digital de Documents de la UAB

Finestreries ger 7 0 s ~  Carnw* PREFACI. U N A  PROPOSICIO Una bella ordenació del antics volia que a banda i banda de les finestres hi hagués aquells seients (per a les cases bones, de pedra picada) que hom ano- menava festejadors. La mateixa invenció plaent podri servir-nos a vós i a mi per a l'amistat. Així salvarem, potser, una feliq troballa arquitectonica del desús. Les parelles amoroses, diuen els experts, ja han perdut I'antiga casolania con- trolada; la tan relativa i precaria intimitat d'ésser un pam més amunt i uns quants pams més enlla del rbdol de doctes barons i dames saonades és subs- tituida per una gosada companyonia a l'aire lliure, i les roses que Venus ama s'esbadellen en desimbolta llunyania de les desades pomes i flor d'espígol. Perb que encara aquest indret de la casa ens sigui dolq. Ha estat, professionalment, l'indret de la mitja veu; aixo, si altre no, ens escaura de retenir. El món és ple de presses i de fresses, i en la rapida versatilitat de les sensacions hom desatén el lleure savi que consent i qualifica les voluntats. D'aquestes, l'amis- tat és la més espiritual. Perb sempre m'he malfiat de les amistats de penya, a la qual ningú no negara el lleure. Mal ús del lleure, tanmateix, és de cridar. Cal encara la mitja veu, que tant «afavorien els festejadors». Potser la mitja veu fou inventada com una precaució. Perb pel fet d'ésser tan poc distant del mo- nbleg interior, s'ha tornat una mena d'intensiu, en els contrastos de l'emissió * Josep Carner va comentar, el 24 de julio1 de 1931, una secció fixa a la primera pagina de «La Publicitat» arnb el títol de Finestreries. Ultra el comentari d'actualitat, la secció va acollir molts dels poemes que posteriorment van ser aplegats a La primavera al poblet (1935) i uns quants apblegs que mai no van arribar a ser recollits en volum. Els textos que publiquem provenen d'aquesta secció: Són: Prefaci. Una proposició (5-VII-1932), D'un enutjós (26-VIII-1931), Escola espartana (9-IX-1931), A l'estll de balada (3-IV-1932), Els dos previsors (19-IV-1932), Me'n vaig (8-IX-1932) i La insabuda bellesa (9-x-1932) ( J .  CASTELLANOS). Els Marges, 43. 1991 51 de la veu; i en els intercanvis, que en recomanen I'hibit, una mena de llengua més personal i més delicada. Més enlli de la finestra es formen, passen o es trasmuden tota mena d'i- matges. Vós i jo serem corn dos espectadors en una llotja. No ens mancaran pas incentius, primers punts d'atenció, que girarem en acabat als nostres espe- rits. Perque baldament una filosofia sostingui que tota finestra és una illusió, vós i jo sabem (per mica que haguem retingut les memories essencials del nos- tre viure primicer) que devem a la finestra el sentit de la nostra identitat, fo- gar corn és ella de llum i atri del divers inassolible. 1 si us és grat de venir gairebé cada dia a passar una estona al davant meu, jo estaré sempre per a vós i parlarem de tot i de qualsevol cosa, no pas abocats a la finestra corn fa la noia finestrera (Vinya prop de camí, camí prop de riera i noia finestrera solen tenir mal fi). sinó recerats en una finestra; no pas per fer-vos veure sinó per veure i, d'una certa manera quieta, viure. Aixo ens recomana el seny; i, altrament, per a fer corn aquella, jo, almenys, de nosaltres dos, ein reconec de no fer prou goig. D'UN ENUTJÓS A Guide to Boring és el títol d'un assaig d'Hilari Belloc, on he trobat una veritable perla. Belloc hi vol ensinistrar a qui deliberadament es proposi d'ésser enutjós, a qui desitgi d'infligir tedi als seus enemics. Aleshores explica corn ha d'ésser la taba ideal destinada a un tal objecte. Perb, abans d'acabar el seu estudi informal, Belloc discorre sobre la manera de contrarestar les defenses de I'ateriat. 1 en aquest indret diu que un elevat funcionari inventa, fa cosa de trenta anys, una subtilíssima i eficacíssima forma de defensa, la qual consisteix a escoltar I'enutjós fins que ha fet passar la seva, i a assumir en aquell punt un aire de completa abstracció, i després d'aixb demanar per que no continua. Perb no sé pas corn jo hauria pogut aplicar (fins i tot si se m'hagués acu- dit) aquesta admirable defensa en el cas, que em ve a la memoria, d'un enutjós conegut meu. Va haver-hi un temps, a la meva vida, en la qual un amic, cada tres per quatre, venia a casa meva en havent sopat. La seva assiduitat no era pas ma- quinal: li traspuava ben bé a la cara la sol.licitud afectuosa. El seu propbsit era, ben cert, de recalcar-me I'entenent de la seva adhesió cordial. Cada nit seia al mateix lloc i s'acostava al mateix cendrer. Artista i curiós de les disci- plines intellectuals, de vegades desplacava una flor del gerro o bé tafanejava Ileument, discretament, un llibre nou. Aquestes confiances delicades m'aixemo- raven el cor de gratitud responedora. Esthvem plegats una, dues, tres hores. De vegades esmerciivem aquest tenlps donant una llarga volta per petits carrers delitosos de cases guarnides de jardins. Ell no es cansava mai de prodigar-me la més exquisida deferencia. Perb tenia una particularitat, i és que, llevat d'una «bona nit» o d'un «com ho tenim», pronunciats be11 punt em veia, mai no deia una paraula més. De moment semblava que fos corn si aquell esforc l'ha- gués exhaurit, perb el miriiveu i el veieu certament animat i fresc corn una rosa. Animat, perb no pas abellit. A escoltar-me sí que sempre feia un. 1 com 52 Textos que no era pas més tímid que un altre, no compto pas que es passés la nit en un petit combat interior sobre quina fóra la millor manera de rompre el glac. 1, altrament, li posava paranys per a fer-lo enraonar, pero la reacció més explí- cita que vaig determinar-li iou un cert alcament de celles suaument neguitós. 1 jo, pobre de mi, ¿que volíeu que fes, al capdavall, sinó enraonar? Quan provava de callar, veia que eli s'entristia i judicava malencolicament que la con- versa dequeia. Pero no us creguéssiu pas que tot allo comportés per a mi un gaudi de complaenca o d'autosatisfacció. No fou sinó una llicó, cada dia més punyent, d'humilitat. Em vaig cansar, a la Ilarga, de sentir-me. Sense tenir-hi cap culpa, l'enutjós era jo. Havia anat descabdellant una oratoria de parhgrafs massa llargs. Tendia al deixatament. De vegades cometia I'error inexcusable de repetir-me. 1 m'anava aplanant la sensació horrible que no hi havia ningú més i que totes aquelles coses me les monologava -prova encara més cruel que la de l'altra epoca de la meva vida en la qual el meu barber cada dia em citava arnb elogi, per peces menudes, l'article de fons del meu diari, que jo mai no em vaig veure arnb cor de confesar-11 d'haver escrit. 1 bé: no vaig tenir més defensa, contra mi mateix, que la de decidir-me a callar, jo també. 1 enyoro encara aquell amic, que no cal que digui que es pren- gué el meu determini ingrat com una intimació de ruptura.. . ESCOLA ESPARTANA Un ve11 i un noi, sud-americans, passen cada dia pel meu carrer. El vell, vestit de gris de cap a peus, camina gronxant-se una mica; de temps en temps afalaga una perla que duu a la corbata; de reüll es mira als miralls de les boti- gues; i de vegades, arnb una pinteta de nina s'ajusta el breu bigoti blanc, o porta als badius, ofesos per algun baf, un mocador de seda evidentment per- fumat. El noi arrossega o conté un fox jove: és un minyonet secardí d'un bru phllid que mastega xiclets i diu insolencies (en castellh, que ací no entén nin- gú) a tota la gent que passa; té una veu estrident, i una tirada d'ulls alterna- tivament murriesca i atediada. Passa una criada. -Mire la china sucia! 4 i u  el noiet. Ara un senyor com un Sant Pau, arnb una barbassa. -Chancho piojento! -fa la criatura. -Fifito -diu I'avi enriolat-, no sea leso-. La seva veu és prima, infi- nitament dolca i modular arnb una cantarella d'infinita manyagueria, aturant-se recosament en algunes vocals. -Cállese el viejo! - d i u  el noi arnb un espinguet de revolta, i picant de peus. En aquell moment el fox se li escapa, i va a una botiga del davant on era estirat, per a deixondir-se sobtadament, un danes esfereidor, que es podria em- passar el fox com una píndola. El canic, temerari, el borda; pren embranzidd cap a aquell atleta, arnb estremiments de furor, i prova de fer-li un set. El danes se li tira al damunt, com una allau enorme, i li venta mossegada; el fox fa un grinyol agut i recula, pero no es dóna, i voldria tornar-hi. El minyonet corre a salvar l'incaut. Aleshores m'adono que es tracta d'una gosseta. -Zulema! -fa el minyonet. Eds ~Marges, 43. 1991 5 3 - - -Fifito, m'hijito -diu el vell, en una mena d'infinitament oscillant melo- dia de Bellini-, dejala no más, qzle se haga hombre! A ESTIL DE BALADA Heu estat mai a Uagadugú? És la ciutat de Morho Naba, el rei més po- derós que cap, el rei Mossia. El rei porta un casquet brodat; només que posés- siu aquell casquet damunt d'un pal i el decantéssiu cap a ells, fugirien els seus enemics, tremolosos, amb un espaordiment enlluernat. Walter Mittelholzer, un home p2lid que vola pel cel amb unes ales em- manllevades, i que imita el rondinament d'un tro que s'hi envicia, va davallar a Uagadugú. El1 veié d rei Morho Naba, el rei més poderós que cap, en el seu pala11 magnífic, tot de fang eixugat per un sol terrible, crinera incandescent del gran lleó. 1 Mittelholzer contii la geiria de Morho Naba. Qui la sabra, co- neixera prou bé com la pau del món no és sinó provisbria. Cada matí, a les set, una canonada fa trontollar Uagadugú. Aquel1 és un senyal que el rei es lleva, que es posara un vestit del color del foc i sortira del palau. Ja el seu cavall, guarnit a posta, un cavall que correria, si calgués, més que no el desig. Mireu, si goséssiu, el rei: ningú davant d'ell no pot algar profanament la veu: els ulls s'acalen, les cames se seguen. El rei crida, dalt del cavall, amb un gran malcarament: -Vull anar a La! Anar a La! Aixb vol dir que ii garfeíx les entramenes el desig de fer la guerra als enemics. Que vol adollar-se, ara mateix, en rius de sang. Aleshores, cada matí, un gran paladí se li atansa i li diu, en veu baixa, va- cillant: -0h rei, vulgueu manar que desensellin el cavall: ja hi anireu dema! En sentint-ho, no hi ha baró terrible del seguiment del rei, o servent duent- li les armes, que no es postri. Tot el pati del palau, escombrat, hi guanya con- dícia. És aleshores que el rei esdevé encara més terrible. Descavalca, sí, pero s'allunya tot fulminant malediccions esgarrifoses contra els covards que li fan ajornar el seu deure ni que sigui per unes quantes hores, i comenten al món aquell poc de respir, i una vaga idea blasfema que el1 s'hi arronsi. APOLEG DELS DOS PREVISORS Era al be11 cor de la mar i en temps de calamarsa: dies terriblement mag- nífics. El veler, plantificat en aquella nyonya ardent, semblava algun estaquirot de terra ferma: debades tot, en la seva forma esvelta, parlava de ferir l'aire, d'esquincar I'aigua, d'anullar la distancia: allí el vkieu, deixat de la m2 de Déu, voltat d'un cerco1 d'horitzons perfectes, sense macula. Tots els vents eren a jóc, Minvaven els queviures. 1 i'aigua dels barrils. Consumits en llur coratge, els homes es desavesaven de parlar. 1 si alguna cosa es deien era bescanviant -ells un dia tan errívols, de sostre mai igual, de parets esquitlladisses- la mirada aplanada dels presoners. El patró considerava un nou escurgament de racions. 1 de nit, tot fumant el seu xibuc que li condormia una mica el talent, es prometia una nova cacera de rates; aquestes desvergoriyides, atrapaven fins el bescuit de l'home que gi- rava el cap, cridat d'algun altre. 54 Textos l Pero el contramestre -era un homenet vell, i carregat d'estranyes recor- dances i confidencies de totes les latituds-, en l'endemig en cavuava una altra. Aquella nit deixaria aigua en un cossi, a la bodega, perque hi beguessin les rates. No pas per enterniment per aquelles besties remaleides, que duen la ira de Déu al dentat i la maiícia del diable en llurs badius ... Més aviat per por. Quin trau no podia obrir una rata a cbpia de rosegar en la desesperanca de la set? 1 els barrils primejaven ... Mireu quina enderga -va botzinar gai- rebé només de part de dins-, que per víure sempre hagueu de deixar viure ni que sigui amb mala voluntat! Pera vosaltres beureu, petites; així us es- canyéssiu! Ja us dic jo que beureu. ME'N V A I G  Cal que me'n vagi, estic a punt d'arrabassar-me a aquesta ciutat on he viscut més de cinc anys. En aquests moments no la veig, em sembla, gaire normal. Els seus arbres han perdut un pensament de frescor, ha colpit els seus carrers una sobtada indiferencia de vianants i de pintoresc. Els monuments revelen amb una mena d'hostilitat un tret i altre d'allusiva lletjor. El banc dels jardins de l'antic cementiri em diu: -Estic enllardat, ple de molles: passa, vés!- En les avingudes tan polides el vent troba manera d'agitar una pols de qui sap quines caducitats. Núvols baixos malhumoren el cel. No he trobat cap arnic: igual que si vaguessin d'eixir; només m'ha parlat un angles i després un alemany demanant-me per on s'anava a tal lloc, com si aquesta ciutat fos tan estranya! Després m'he adonat de diversos que miraven l'hora al rellotge, com si tinguessin por de fer tard. Tota la ciutat pren un petit aire desavinent i febrosenc d'estació de ferrocarril. 1 les cases velles tenen tirats d'abandonades i les cases noves sembla que encara no estiguin ben bé a punt, o que siguin només que provisbries. He provat de llegir i no puc seguir ben interessat el que llegeixo, i em sento una curiosa inseguretat a l'estómac.. . Badallo. 1 voldria saber aixb, francament: si és que la ciutat m'és compassiva i ales- hores, ja que l'he de deixar, es fa la lletja, la que no val la pena; o bé si és una coqueta sense cor i sabent que ja és inútil que cerqui d'embadalir-me, sem- bla tot de cop somorta perque ha apartat la mirada de la meva mandra amb intervals de desfici, dels meus ulls atuits per la remoció dels atuells domestics, del meu caminar com si l'abandonat fos jo, de la meva absurda supervivencia desqualificada, com de ninot sortit d'una vella filustració de sala d'espera a casa del dentista. L A  INSABUDA BELLESA El temps fa la seva millor cara. 1 tothom ja és fora: tothom, vull dir, del barri de la platja i de les casetes trencadisses, enjardinades, a mig aire del tu- ronet. El Casino, que devia haver estat una mena d'antre magic, ple de bogeria, d'estrepits, de llum esclatant, d'intoxicació i de terrabastades de l'atzar, ara treballa com a cinematbgraf un dia a la setmana (sis dies no, un dia sí), en combinació amb l'horari hivernenc deí tramvia de la platja. El gran hotel, amb les seves cinc-centes cambres, tancat i barrat, de nit gairebé fa basarda. Les darreres hortensies rovellades s'han tornat una mena de boles de coure, diríeu Els Marges, 43. 1991 55 que veieu com els rosers es comencen d'engorronir; aquesta bella liliicial que en alguns indrets de parla anglesa hom anomena «baioneta espanyola» es glo- ria del seu Dome11 altívoi de flors exauisides -i esauerpament guardades-. on trobeu, s l  sou fins d'olfacte, una insinuació de taroñja; pero les ';iiiiies, suará coquetes d'envelat, estan ben dades i beneides; i, la veritat, ja fan més goig els horts que no pas els jardines on fumaven soles en pijama, i ancians jugaven amb el jo-jo, i embalums pintats de stars de cinema xisclaven de nit amb el pretext d'alguna bestioleta o altra, i els elements seriosos discutien apassiona- dament les jugades de bridge de les darreres setmanes, tot escoltant els discos de tangos transmesos Der la Dotent emissora de Niini-Novgorod. El ;emps fa la se;a millo; cara: s'ha deixat de'passad& de fred, de ton- gades de flama viva, de pluges cangoneres, de tamborinades, i d'aquell desig, tot plegat, com de desconcertar i de desplaure amb I'imprevist. Per a mi és que ara l'estiuejant, aquesta incongruencia amb el paisatge, ja és eliminat. La gent de mar, ainb aquel1 encanrament als ~ I l s ,  són encara la mar; els pagesos, reminiscents de les soques i dels solcs, són encara la terra. Ells no malmeten res. i el ~aisatge se'n refia. Es dóna. indistint d'ella. amb tota sa bellesa. Hi ha poites q;e t o t e l  cel és un topazi. De  dies, de cal; a cap del dia, la serenitat és tan gran, que entona el mateix patetic de la nova varietat i la tendresa uni- versal de les colors. Res de més delitós, de nits, que, amarada d'olor de xucla- mels ' i de ~inassa torrada. de deixes de blat o de fens i de fondals boscosos. aquesta frescoreta incipient, i, tot i els camins solitaris, encara circumspecta. Mai el món no ha estat tan harmoniosament ric, tan quietament magnífic. Qui ho sabrii mai? Els cagadors, que disparen entre la boira matinal, estan massa encegats per llur febre vanitosa de carnatge; els conradors calculen so- bretot els averanys, els signes de venidores calamitats i clemencies. No manca pas gent sensible: el cap d'estació pensa just sobre Mauriac; l'apotecari coneix el «Bolero» de Ravel (és bo, diu, pero es veu que l'autor no sabia pas com acabar-ho); hi ha una malalta estrangera, que ningú no coneix i que té uns ulls manyacs, com de viure de puntetes. Pero ni aquesta gent no arriben pas a la perfecció de la manera estitica; deuen tenir cabbries, o bé recances. No saben despullar-se I'iinima, com s'ha despullat la bellesa del paisatge. No saben desentaforar el diví. Ni jo tampoc, per més que se m'acudin unes quantes pa- raules que me'n donin la illusió. Ni n'hi hauria prou d'inundar-se de part de fora d'aquesta pau magnificent, tot ajagut en un esquei. Caldria renovellar-s'hi l'esperit. 1 en acabat, simplement, modicament, secretament, seríem olímpics. Pero potser, ben mirat, el temps és tan be11 perque no és del tot per a ningú, i els seus dons no tenen la limitació d'haver d'ésser compresos, ni l'angúnia d'haver d'ésser cotitzats. Convindri que, per no destorbar res, faci el paperot, i doni entenent de no haver-me'n adonat gens. 1. «Lilacea» al text. 2. «xuclaments» al text. 5 6 Textos 

Finestreries

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Finestreries 
ger 7 0 s ~  Carnw* 
PREFACI. U N A  PROPOSICIO 
Una bella ordenació del antics volia que a banda i banda de les finestres 
hi hagués aquells seients (per a les cases bones, de pedra picada) que hom ano- 
menava festejadors. La mateixa invenció plaent podri servir-nos a vós i a mi 
per a l'amistat. Així salvarem, potser, una feliq troballa arquitectonica del desús. 
Les parelles amoroses, diuen els experts, ja han perdut I'antiga casolania con- 
trolada; la tan relativa i precaria intimitat d'ésser un pam més amunt i uns 
quants pams més enlla del rbdol de doctes barons i dames saonades és subs- 
tituida per una gosada companyonia a l'aire lliure, i les roses que Venus ama 
s'esbadellen en desimbolta llunyania de les desades pomes i flor d'espígol. Perb 
que encara aquest indret de la casa ens sigui dolq. Ha estat, professionalment, 
l'indret de la mitja veu; aixo, si altre no, ens escaura de retenir. El món és 
ple de presses i de fresses, i en la rapida versatilitat de les sensacions hom 
desatén el lleure savi que consent i qualifica les voluntats. D'aquestes, l'amis- 
tat és la més espiritual. Perb sempre m'he malfiat de les amistats de penya, a la 
qual ningú no negara el lleure. Mal ús del lleure, tanmateix, és de cridar. Cal 
encara la mitja veu, que tant «afavorien els festejadors». Potser la mitja veu 
fou inventada com una precaució. Perb pel fet d'ésser tan poc distant del mo- 
nbleg interior, s'ha tornat una mena d'intensiu, en els contrastos de l'emissió 
* Josep Carner va comentar, el 24 de julio1 de 1931, una secció fixa a la primera 
pagina de «La Publicitat» arnb el títol de Finestreries. Ultra el comentari d'actualitat, la 
secció va acollir molts dels poemes que posteriorment van ser aplegats a La primavera al 
poblet (1935) i uns quants apblegs que mai no van arribar a ser recollits en volum. Els 
textos que publiquem provenen d'aquesta secció: Són: Prefaci. Una proposició (5-VII-1932), 
D'un enutjós (26-VIII-1931), Escola espartana (9-IX-1931), A l'estll de balada (3-IV-1932), 
Els dos previsors (19-IV-1932), Me'n vaig (8-IX-1932) i La insabuda bellesa (9-x-1932) 
( J .  CASTELLANOS). 
Els Marges, 43. 1991 51 
de la veu; i en els intercanvis, que en recomanen I'hibit, una mena de llengua 
més personal i més delicada. 
Més enlli de la finestra es formen, passen o es trasmuden tota mena d'i- 
matges. Vós i jo serem corn dos espectadors en una llotja. No ens mancaran 
pas incentius, primers punts d'atenció, que girarem en acabat als nostres espe- 
rits. Perque baldament una filosofia sostingui que tota finestra és una illusió, 
vós i jo sabem (per mica que haguem retingut les memories essencials del nos- 
tre viure primicer) que devem a la finestra el sentit de la nostra identitat, fo- 
gar corn és ella de llum i atri del divers inassolible. 
1 si us és grat de venir gairebé cada dia a passar una estona al davant meu, 
jo estaré sempre per a vós i parlarem de tot i de qualsevol cosa, no pas abocats 
a la finestra corn fa la noia finestrera 
(Vinya prop de camí, 
camí prop de riera 
i noia finestrera 
solen tenir mal fi). 
sinó recerats en una finestra; no pas per fer-vos veure sinó per veure i, d'una 
certa manera quieta, viure. Aixo ens recomana el seny; i, altrament, per a fer 
corn aquella, jo, almenys, de nosaltres dos, ein reconec de no fer prou goig. 
D'UN ENUTJÓS 
A Guide to Boring és el títol d'un assaig d'Hilari Belloc, on he trobat una 
veritable perla. Belloc hi vol ensinistrar a qui deliberadament es proposi d'ésser 
enutjós, a qui desitgi d'infligir tedi als seus enemics. Aleshores explica corn 
ha d'ésser la taba ideal destinada a un tal objecte. Perb, abans d'acabar el seu 
estudi informal, Belloc discorre sobre la manera de contrarestar les defenses 
de I'ateriat. 1 en aquest indret diu que un elevat funcionari inventa, fa cosa de 
trenta anys, una subtilíssima i eficacíssima forma de defensa, la qual consisteix 
a escoltar I'enutjós fins que ha fet passar la seva, i a assumir en aquell punt 
un aire de completa abstracció, i després d'aixb demanar per que no continua. 
Perb no sé pas corn jo hauria pogut aplicar (fins i tot si se m'hagués acu- 
dit) aquesta admirable defensa en el cas, que em ve a la memoria, d'un enutjós 
conegut meu. 
Va haver-hi un temps, a la meva vida, en la qual un amic, cada tres per 
quatre, venia a casa meva en havent sopat. La seva assiduitat no era pas ma- 
quinal: li traspuava ben bé a la cara la sol.licitud afectuosa. El seu propbsit 
era, ben cert, de recalcar-me I'entenent de la seva adhesió cordial. Cada nit 
seia al mateix lloc i s'acostava al mateix cendrer. Artista i curiós de les disci- 
plines intellectuals, de vegades desplacava una flor del gerro o bé tafanejava 
Ileument, discretament, un llibre nou. Aquestes confiances delicades m'aixemo- 
raven el cor de gratitud responedora. Esthvem plegats una, dues, tres hores. 
De vegades esmerciivem aquest tenlps donant una llarga volta per petits carrers 
delitosos de cases guarnides de jardins. Ell no es cansava mai de prodigar-me 
la més exquisida deferencia. Perb tenia una particularitat, i és que, llevat d'una 
«bona nit» o d'un «com ho tenim», pronunciats be11 punt em veia, mai no 
deia una paraula més. De moment semblava que fos corn si aquell esforc l'ha- 
gués exhaurit, perb el miriiveu i el veieu certament animat i fresc corn una 
rosa. Animat, perb no pas abellit. A escoltar-me sí que sempre feia un. 1 com 
52 Textos 
que no era pas més tímid que un altre, no compto pas que es passés la nit en 
un petit combat interior sobre quina fóra la millor manera de rompre el glac. 
1, altrament, li posava paranys per a fer-lo enraonar, pero la reacció més explí- 
cita que vaig determinar-li iou un cert alcament de celles suaument neguitós. 
1 jo, pobre de mi, ¿que volíeu que fes, al capdavall, sinó enraonar? Quan 
provava de callar, veia que eli s'entristia i judicava malencolicament que la con- 
versa dequeia. Pero no us creguéssiu pas que tot allo comportés per a mi un 
gaudi de complaenca o d'autosatisfacció. No fou sinó una llicó, cada dia més 
punyent, d'humilitat. Em vaig cansar, a la Ilarga, de sentir-me. Sense tenir-hi 
cap culpa, l'enutjós era jo. Havia anat descabdellant una oratoria de parhgrafs 
massa llargs. Tendia al deixatament. De vegades cometia I'error inexcusable de 
repetir-me. 1 m'anava aplanant la sensació horrible que no hi havia ningú més 
i que totes aquelles coses me les monologava -prova encara més cruel que la 
de l'altra epoca de la meva vida en la qual el meu barber cada dia em citava 
arnb elogi, per peces menudes, l'article de fons del meu diari, que jo mai no 
em vaig veure arnb cor de confesar-11 d'haver escrit. 
1 bé: no vaig tenir més defensa, contra mi mateix, que la de decidir-me a 
callar, jo també. 1 enyoro encara aquell amic, que no cal que digui que es pren- 
gué el meu determini ingrat com una intimació de ruptura.. . 
ESCOLA ESPARTANA 
Un ve11 i un noi, sud-americans, passen cada dia pel meu carrer. El vell, 
vestit de gris de cap a peus, camina gronxant-se una mica; de temps en temps 
afalaga una perla que duu a la corbata; de reüll es mira als miralls de les boti- 
gues; i de vegades, arnb una pinteta de nina s'ajusta el breu bigoti blanc, o 
porta als badius, ofesos per algun baf, un mocador de seda evidentment per- 
fumat. 
El noi arrossega o conté un fox jove: és un minyonet secardí d'un bru 
phllid que mastega xiclets i diu insolencies (en castellh, que ací no entén nin- 
gú) a tota la gent que passa; té una veu estrident, i una tirada d'ulls alterna- 
tivament murriesca i atediada. 
Passa una criada. 
-Mire la china sucia! 4 i u  el noiet. 
Ara un senyor com un Sant Pau, arnb una barbassa. 
-Chancho piojento! -fa la criatura. 
-Fifito -diu I'avi enriolat-, no sea leso-. La seva veu és prima, infi- 
nitament dolca i modular arnb una cantarella d'infinita manyagueria, aturant-se 
recosament en algunes vocals. 
-Cállese el viejo! - d i u  el noi arnb un espinguet de revolta, i picant de 
peus. 
En aquell moment el fox se li escapa, i va a una botiga del davant on era 
estirat, per a deixondir-se sobtadament, un danes esfereidor, que es podria em- 
passar el fox com una píndola. El canic, temerari, el borda; pren embranzidd 
cap a aquell atleta, arnb estremiments de furor, i prova de fer-li un set. El 
danes se li tira al damunt, com una allau enorme, i li venta mossegada; el fox 
fa un grinyol agut i recula, pero no es dóna, i voldria tornar-hi. El minyonet 
corre a salvar l'incaut. Aleshores m'adono que es tracta d'una gosseta. 
-Zulema! -fa el minyonet. 
Eds ~Marges, 43. 1991 5 3 
- - 
-Fifito, m'hijito -diu el vell, en una mena d'infinitament oscillant melo- 
dia de Bellini-, dejala no más, qzle se haga hombre! 
A ESTIL DE BALADA 
Heu estat mai a Uagadugú? És la ciutat de Morho Naba, el rei més po- 
derós que cap, el rei Mossia. El rei porta un casquet brodat; només que posés- 
siu aquell casquet damunt d'un pal i el decantéssiu cap a ells, fugirien els seus 
enemics, tremolosos, amb un espaordiment enlluernat. 
Walter Mittelholzer, un home p2lid que vola pel cel amb unes ales em- 
manllevades, i que imita el rondinament d'un tro que s'hi envicia, va davallar 
a Uagadugú. El1 veié d rei Morho Naba, el rei més poderós que cap, en el seu 
pala11 magnífic, tot de fang eixugat per un sol terrible, crinera incandescent 
del gran lleó. 1 Mittelholzer contii la geiria de Morho Naba. Qui la sabra, co- 
neixera prou bé com la pau del món no és sinó provisbria. 
Cada matí, a les set, una canonada fa trontollar Uagadugú. Aquel1 és un 
senyal que el rei es lleva, que es posara un vestit del color del foc i sortira 
del palau. Ja el seu cavall, guarnit a posta, un cavall que correria, si calgués, 
més que no el desig. Mireu, si goséssiu, el rei: ningú davant d'ell no pot algar 
profanament la veu: els ulls s'acalen, les cames se seguen. 
El rei crida, dalt del cavall, amb un gran malcarament: 
-Vull anar a La! 
Anar a La! Aixb vol dir que ii garfeíx les entramenes el desig de fer la 
guerra als enemics. Que vol adollar-se, ara mateix, en rius de sang. 
Aleshores, cada matí, un gran paladí se li atansa i li diu, en veu baixa, va- 
cillant: -0h rei, vulgueu manar que desensellin el cavall: ja hi anireu dema! 
En sentint-ho, no hi ha baró terrible del seguiment del rei, o servent duent- 
li les armes, que no es postri. Tot el pati del palau, escombrat, hi guanya con- 
dícia. 
És aleshores que el rei esdevé encara més terrible. Descavalca, sí, pero 
s'allunya tot fulminant malediccions esgarrifoses contra els covards que li fan 
ajornar el seu deure ni que sigui per unes quantes hores, i comenten al món 
aquell poc de respir, i una vaga idea blasfema que el1 s'hi arronsi. 
APOLEG DELS DOS PREVISORS 
Era al be11 cor de la mar i en temps de calamarsa: dies terriblement mag- 
nífics. El veler, plantificat en aquella nyonya ardent, semblava algun estaquirot 
de terra ferma: debades tot, en la seva forma esvelta, parlava de ferir l'aire, 
d'esquincar I'aigua, d'anullar la distancia: allí el vkieu, deixat de la m2 de Déu, 
voltat d'un cerco1 d'horitzons perfectes, sense macula. Tots els vents eren a jóc, 
Minvaven els queviures. 1 i'aigua dels barrils. Consumits en llur coratge, 
els homes es desavesaven de parlar. 1 si alguna cosa es deien era bescanviant 
-ells un dia tan errívols, de sostre mai igual, de parets esquitlladisses- la 
mirada aplanada dels presoners. 
El patró considerava un nou escurgament de racions. 1 de nit, tot fumant 
el seu xibuc que li condormia una mica el talent, es prometia una nova cacera 
de rates; aquestes desvergoriyides, atrapaven fins el bescuit de l'home que gi- 
rava el cap, cridat d'algun altre. 
54 Textos 
l 
Pero el contramestre -era un homenet vell, i carregat d'estranyes recor- 
dances i confidencies de totes les latituds-, en l'endemig en cavuava una 
altra. Aquella nit deixaria aigua en un cossi, a la bodega, perque hi beguessin 
les rates. No pas per enterniment per aquelles besties remaleides, que duen 
la ira de Déu al dentat i la maiícia del diable en llurs badius ... Més aviat per 
por. Quin trau no podia obrir una rata a cbpia de rosegar en la desesperanca 
de la set? 1 els barrils primejaven ... Mireu quina enderga -va botzinar gai- 
rebé només de part de dins-, que per víure sempre hagueu de deixar viure 
ni que sigui amb mala voluntat! Pera vosaltres beureu, petites; així us es- 
canyéssiu! Ja us dic jo que beureu. 
ME'N V A I G  
Cal que me'n vagi, estic a punt d'arrabassar-me a aquesta ciutat on he 
viscut més de cinc anys. En aquests moments no la veig, em sembla, gaire 
normal. Els seus arbres han perdut un pensament de frescor, ha colpit els seus 
carrers una sobtada indiferencia de vianants i de pintoresc. Els monuments 
revelen amb una mena d'hostilitat un tret i altre d'allusiva lletjor. El banc dels 
jardins de l'antic cementiri em diu: -Estic enllardat, ple de molles: passa, 
vés!- En les avingudes tan polides el vent troba manera d'agitar una pols de 
qui sap quines caducitats. Núvols baixos malhumoren el cel. No he trobat cap 
arnic: igual que si vaguessin d'eixir; només m'ha parlat un angles i després un 
alemany demanant-me per on s'anava a tal lloc, com si aquesta ciutat fos tan 
estranya! Després m'he adonat de diversos que miraven l'hora al rellotge, com 
si tinguessin por de fer tard. Tota la ciutat pren un petit aire desavinent i 
febrosenc d'estació de ferrocarril. 1 les cases velles tenen tirats d'abandonades 
i les cases noves sembla que encara no estiguin ben bé a punt, o que siguin 
només que provisbries. He provat de llegir i no puc seguir ben interessat el 
que llegeixo, i em sento una curiosa inseguretat a l'estómac.. . Badallo. 
1 voldria saber aixb, francament: si és que la ciutat m'és compassiva i ales- 
hores, ja que l'he de deixar, es fa la lletja, la que no val la pena; o bé si és 
una coqueta sense cor i sabent que ja és inútil que cerqui d'embadalir-me, sem- 
bla tot de cop somorta perque ha apartat la mirada de la meva mandra amb 
intervals de desfici, dels meus ulls atuits per la remoció dels atuells domestics, 
del meu caminar com si l'abandonat fos jo, de la meva absurda supervivencia 
desqualificada, com de ninot sortit d'una vella filustració de sala d'espera a 
casa del dentista. 
L A  INSABUDA BELLESA 
El temps fa la seva millor cara. 1 tothom ja és fora: tothom, vull dir, del 
barri de la platja i de les casetes trencadisses, enjardinades, a mig aire del tu- 
ronet. El Casino, que devia haver estat una mena d'antre magic, ple de bogeria, 
d'estrepits, de llum esclatant, d'intoxicació i de terrabastades de l'atzar, ara 
treballa com a cinematbgraf un dia a la setmana (sis dies no, un dia sí), en 
combinació amb l'horari hivernenc deí tramvia de la platja. El gran hotel, amb 
les seves cinc-centes cambres, tancat i barrat, de nit gairebé fa basarda. Les 
darreres hortensies rovellades s'han tornat una mena de boles de coure, diríeu 
Els Marges, 43. 1991 55 
que veieu com els rosers es comencen d'engorronir; aquesta bella liliicial que 
en alguns indrets de parla anglesa hom anomena «baioneta espanyola» es glo- 
ria del seu Dome11 altívoi de flors exauisides -i esauerpament guardades-. 
on trobeu, s l  sou fins d'olfacte, una insinuació de taroñja; pero les ';iiiiies, suará 
coquetes d'envelat, estan ben dades i beneides; i, la veritat, ja fan més goig 
els horts que no pas els jardines on fumaven soles en pijama, i ancians jugaven 
amb el jo-jo, i embalums pintats de stars de cinema xisclaven de nit amb el 
pretext d'alguna bestioleta o altra, i els elements seriosos discutien apassiona- 
dament les jugades de bridge de les darreres setmanes, tot escoltant els discos 
de tangos transmesos Der la Dotent emissora de Niini-Novgorod. 
El ;emps fa la se;a millo; cara: s'ha deixat de'passad& de fred, de ton- 
gades de flama viva, de pluges cangoneres, de tamborinades, i d'aquell desig, 
tot plegat, com de desconcertar i de desplaure amb I'imprevist. Per a mi és 
que ara l'estiuejant, aquesta incongruencia amb el paisatge, ja és eliminat. La 
gent de mar, ainb aquel1 encanrament als ~ I l s ,  són encara la mar; els pagesos, 
reminiscents de les soques i dels solcs, són encara la terra. Ells no malmeten 
res. i el ~aisatge se'n refia. Es dóna. indistint d'ella. amb tota sa bellesa. Hi ha 
poites q;e t o t e l  cel és un topazi. De  dies, de cal; a cap del dia, la serenitat 
és tan gran, que entona el mateix patetic de la nova varietat i la tendresa uni- 
versal de les colors. Res de més delitós, de nits, que, amarada d'olor de xucla- 
mels ' i de ~inassa torrada. de deixes de blat o de fens i de fondals boscosos. 
aquesta frescoreta incipient, i, tot i els camins solitaris, encara circumspecta. 
Mai el món no ha estat tan harmoniosament ric, tan quietament magnífic. 
Qui ho sabrii mai? Els cagadors, que disparen entre la boira matinal, estan 
massa encegats per llur febre vanitosa de carnatge; els conradors calculen so- 
bretot els averanys, els signes de venidores calamitats i clemencies. No manca 
pas gent sensible: el cap d'estació pensa just sobre Mauriac; l'apotecari coneix 
el «Bolero» de Ravel (és bo, diu, pero es veu que l'autor no sabia pas com 
acabar-ho); hi ha una malalta estrangera, que ningú no coneix i que té uns 
ulls manyacs, com de viure de puntetes. Pero ni aquesta gent no arriben pas 
a la perfecció de la manera estitica; deuen tenir cabbries, o bé recances. No 
saben despullar-se I'iinima, com s'ha despullat la bellesa del paisatge. No saben 
desentaforar el diví. Ni jo tampoc, per més que se m'acudin unes quantes pa- 
raules que me'n donin la illusió. Ni n'hi hauria prou d'inundar-se de part de 
fora d'aquesta pau magnificent, tot ajagut en un esquei. Caldria renovellar-s'hi 
l'esperit. 1 en acabat, simplement, modicament, secretament, seríem olímpics. 
Pero potser, ben mirat, el temps és tan be11 perque no és del tot per a ningú, 
i els seus dons no tenen la limitació d'haver d'ésser compresos, ni l'angúnia 
d'haver d'ésser cotitzats. Convindri que, per no destorbar res, faci el paperot, 
i doni entenent de no haver-me'n adonat gens. 
1. «Lilacea» al text. 
2. «xuclaments» al text. 
5 6 Textos 


http://ddd.uab.cat/pub/artpub/1991/99348/marges_a1991m2n43p51.pdf

Finestreries /

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB

Revistes Catalanes amb Accés Obert