Index de les obres ressenyades: Josep M. CATALÀ DOMÈNECH, La imagen interfaz: Representación audiovisual y conocimiento en la era de la complejida

Capdevila i Castells, Pol

Enrahonar An international journal of theoretical and practical reason

Diposit Digital de Documents de la UAB

Ressenyes Enrahonar. Quaderns de Filosofia 49, 2012  171Tate Modern in London, the Mecca of art and the artworld — would go back to their status of «single» pieces. The ambition of offering a cross-field dia-logue appears therefore to be an ideal not so easily delivered in practice, and maybe even endangered from within, manifesting itself as a polite desire to render an overall sense of exchange to an otherwise disparate sum of theoreti-cal positions.Sabina Dorneanu Universitat Autònoma de BarcelonaLa revista Time va dedicar la primera por-tada de 1983 a l’ordinador. Per primera vegada en la història del magazín, la por-tada que havia de mostrar el personatge de l’any no anava dedicada a una persona, sinó a una màquina. Naturalment, la im-portància que concedia aquesta coneguda publicació a l’ordinador no es referia només a l’utensili electrònic, sinó, sobre-tot, a la seva capacitat de sintetitzar els trets fonamentals d’una nova època. L’or-dinador com a interfície sobre la qual s’han pogut construir models discursius com ara l’hipertext, el World Wide Web i la imatge digital (de naturalesa ben dife-rent de la imatge analògica) és un símbol tant de la transformació del nostre entorn tècnic com de models nous de representa-ció de la realitat, d’estructuració del saber, de fonamentació de valors morals, polítics i ideològics de la nostra societat global i, al cap i a la fi, d’una nova manera de pen-sar pròpia de l’ésser humà en l’anomenada «postmodernitat». O aquest és, si més no, l’abast filosòfic i antropològic de la forma interficial que Josep M. Català Domènech defensa a La imagen interfaz: Representaci­ón audiovisual y conocimiento en la era de la complejidad.Josep M. Català és catedràtic de Co-municació Audiovisual a la UAB i un dels pocs experts en teoria de la imatge que encara defensen les ciències de la co-municació com la més humanística de totes les disciplines, com aquella part del saber que, per no caure en la perversitat del pensament tecnocràtic i la deshuma-nització actual de les ciències socials, ha de recuperar la reflexió filosòfica en tots els seus àmbits (epistemològic, ètic i es-tètic). A partir d’algunes de les seves dar-reres obres, generalment erudites i exten-ses, com ara La imagen compleja (2005) i La forma de lo real (2008), es pot albirar una idea del seu projecte de sistematitzar la concepció de la imatge i de la cultura visual que correspon a la nostra època. La imagen interfaz, que recull força reflexions de les seves obres anteriors, constitueix una passa més en la culminació d’aquesta teoria. L’autor hi desenvolupa una episte-mologia de la interfície d’àmplies resso-nàncies i aplicacions, tan àmplies que en realitat podrien presentar-se com una fi-losofia de la interfície que inclou una ètica i una estètica. Alhora, dóna respos-ta a les múltiples qüestions que s’hi rela-cionen (desaparició de l’escriptura, pen-sament visual, hiperrealitat, narrativa dels videojocs, etc.), i no estalvia esforços ni pàgines a passar revista a les darreres aportacions dels teòrics en aquest àmbit. Llàstima que aquesta complexitat de temes i de nivells de discurs, que s’ordena Català	Domènech, Josep M. (2010)La imagen interfaz: Representación audiovisual y conocimientoen la era de la complejidadBilbao: Universitat del País Basc, 391 p.172  Enrahonar. Quaderns de Filosofia 49, 2012 Ressenyesen un avenç lògic dels arguments, no in-clogui també més jerarquització dels di-versos nivells temàtics o una estructura menys lineal (potser més interficial?). Això hauria millorat notablement la pos-sibilitat d’orientar-se i de navegar per les diferents capes de l’obra. (Sigui dit de passada pel que fa a l’edició, un índex onomàstic i temàtic seria molt útil, i una revisió ortogràfica no automàtica, abso-lutament necessària: els ordinadors enca-ra no saben llegir.)L’obra s’estructura en tres grans mo-ments: el primer és de caire metodolò-gic, el segon desenvolupa una teoria (aplicada) de la interfície i, finalment, un extensíssim epíleg disserta sobre el rere-fons moral, polític i ideològic de les ci-ències de la comunicació. A aquest dar-rer ja no ens hi referirem aquí. Només direm que empatitzem amb la conclusió sobre les nefastes conseqüències que comporta la complicitat de les ciències de la comunicació amb el pensament tecnocràtic postcapitalista, així com la necessitat de replantejar una ètica en aquesta disciplina.Pel que fa a les qüestions de mètode, no li deu faltar raó a Josep M. Català quan retreu a les ciències de la comuni-cació l’empirisme estèril (p. 54) i el fona-mentalisme metodològic (p. 35 s.) en què cauen les seves investigacions. Mal-grat això, tal com es formulen aquestes generalitzacions, sembla que tendeixin a la provocació o a una descurada simplifi-cació. L’autor se situa metodològicament en la línia d’Edgar Morin, en un posicio-nament metodològic transteòric «que sería equivalente a la transdisciplinarie-dad» (p. 46) i que parteix d’una multidis-ciplinarietat. Defensar una metodologia inherent al pensament complex és segu-rament el més coherent per a una teoria de la interfície que presenta la imatge com una estructura complexa i multidi-mensional. Cal assenyalar, però, que aquesta no serà ben bé la metodologia que ell seguirà en el seu discurs, el qual es basa en el comentari pacient i argu-mentat d’altres fonts, tant de la història de la filosofia i de les ciències cognitives, com de la sociologia i de l’audiovisual. Com a bon pensador, ell fa teoria en un sentit clàssic, aporta la seva reflexió a les ciències de la comunicació per tal que «no escape la reflexión a la empiria, ni la empiria a la reflexión, éste debe ser el lema de la metodología trans-epistemo-lógica» (p. 55).En el segon moment, la tasca filosò-fica fonamental de l’obra consisteix a desenvolupar una teoria pròpia del que ell anomena «model mental antropolò-gic» (capítol ii) i a defensar la interfície com el model dominant actual (capítol iii). Tot seguit, ho posa en consonància amb els desenvolupaments històrics de la tecnologia (capítol iv) i amb una nova concepció del subjecte (capítol v). Fi-nalment, descriu una fenomenologia de la interfície (capítol vi) i analitza algu-nes de les seves aplicacions més signifi-catives en el nostre paisatge mediàtic actual (capítol vii).Josep M. Català manlleva el terme «model mental» de les ciències cognitives (Johnson-Laird), amb el sentit que es tracta d’una eina psicològica que «ayuda a pensar el mundo» (p. 77). Prenent un abstract acadèmic i un article del web de la BBC, l’autor es queixa que aquestes presumptes ciències confonen el cervell amb la ment (p. 67) i que, en la reflexió sobre els models mentals, és necessari tenir un esperit més humanístic. Cal pensar aquest fecund concepte en un sentit més ampli i, en aquesta línia, Català troba analogies amb el caràcter històric de la forma simbòlica de Cassi-rer, amb la condició cultural de les men-talitats de Le Goff, amb l’inconscient col·lectiu de Jung, amb la materialitat enunciativa de l’episteme de Foucault i amb els paradigmes de Kuhn. El model mental antropològic de Català consisteix, per dir-ho en altres paraules, encara que no més rigoroses, en una estructura sim-Ressenyes Enrahonar. Quaderns de Filosofia 49, 2012  173bòlica construïda que exerceix com a media ció en la construcció de la realitat en una societat determinada. Per tant, és prè-via a la cultura i al fonament d’aquesta.L’adjectivació «mental» per a la me-diació gnoseològica entre l’ésser humà i la realitat que proposa Català no va en detriment d’una condició espacial i visu-al essencial: «[...] otra de las cualidades que discrimina los modelos mentales an-tropológicos es que su esquematismo, como veremos, es más de carácter visual que conceptual: las distinciones en ellos no se establecen mediante estructuras basadas en cambios conceptuales, sino a partir de las formas de observar estos cambios. Podríamos decir, pues, que se trata de establecer una verdadera [sic] teoría de las formas de observar» (p. 120). L’avantatge amb què juga aquesta defi-nició del model mental antropològic resideix en el fet que, en posseir un ca-ràcter espacial, la interfície també pot prendre existència material sense modi-ficar la seva naturalesa, tal com ho fa amb les interfícies tecnològiques (ordi-nadors, mòbils, etc.): «El concepto de espacio mental [del model mental] es por lo tanto necesario para comprender el concepto de interfaz que lo hace visi-ble, que lo vuelca en el mundo. Las in-terfaces son, por consiguiente, la materi-alización de un espacio mental que se ha hecho externo y directamente operativo» (p. 100). Tot seguit continua una sèrie de reflexions sobre la ubicació d’aquests espais mentals que desemboca en analo-gies com ara la de la ubiqüitat divina. No acabem d’entendre la necessitat d’aquestes reflexions. Potser hauria estat més apropiat insistir en la naturalesa es-tructural i arquitectònica del model mental, que assenyala la funcionalitat d’estructures relacionals (entre objectes, persones, idees, imatges, etc.) pròpies de xarxes o programari sense que aquests hagin d’ocupar espais físics concrets.L’abast antropològic del model men-tal es desenvolupa en el capítol iii a partir de la idea de Derrick de Kerckhove del teatre grec com a model del primer espai mental occidental (p. 23). Aquest model mental s’imposa a la Grècia clàssica a l’època daurada de la tragèdia i s’estableix com un model d’ordenació social que controla els rituals religiosos arcaics in-terposant una distància entre la represen-tació i el públic, entre la realitat i la ficció (p. 127). Es determina, així, com es pot observar en l’exemple paradigmàtic de la caverna platònica —també d’estructura teatral—, tota una concepció i organitza-ció de la representació, del saber, de l’exercici d’un poder i de l’ordenació de les relacions socials.J. M. Català explica que, a partir de l’època moderna, s’imposa un segon model mental que es pot caracteritzar a partir de la camera obscura i que està basat en el model mecanicista de conei-xement, els estudis anatòmics de l’ull i l’aplicació de l’òptica a la visió. Neix així una nova comprensió de la visió, que, a partir de la modernitat, és la base del co-neixement: «La actitud espectatorial que en el modelo de Platón era considerada negativa, ahora, en los siglos xvii y xviii, se ha convertido en natural: la camera obscura ha retrocedido hasta situarse en el interior del hombre, configurando la forma de su mente. Ya no es el hombre el que se encuentra dentro de la caverna, prisionero de su disposición, sino que la caverna está en el interior del hombre y constituye la estructura básica que sus-tenta su conocimiento del exterior» (p. 133). En aquesta mecanització de la visió, la subjectivitat queda exclosa de l’acte de coneixement.El model mental de la interfície, que ofereix els primers símptomes importants a principis del segle xx amb la teoria quàntica, dotarà les idees d’una naturale-sa més visual, de tal manera que el conei-xement acabarà esdevenint imatge. Cog-nitivament, la interfície pot generar representacions sintètiques de diverses imatges, dades, conceptes i textos, amb 174  Enrahonar. Quaderns de Filosofia 49, 2012 Ressenyesla qual cosa es genera una nova entitat, tant visual com racional, en què una di-mensió és inseparable de l’altra.Una de les conseqüències epistemo-lògiques principals d’aquest model men-tal antropològic és que ni separa la ficció de la realitat (teatre) ni converteix les imatges en ombres de la ment, sinó que aboca a l’exterior la facultat de la imagi-nació, la corporifica en un dispositiu es-pacial «operable i manipulable» (p. 152), que genera una infinitat d’espais (vegeu, per exemple, finestres emergents i estruc-tura hipertextual) que es despleguen i es repleguen en capes i plecs de nombre i complexitat creixents. Aquesta organitza-ció de la informació és ja, per si mateixa, una forma de coneixement específica, la forma de coneixement pròpia de la nos-tra època, segons l’autor.Català argumenta que la interfície comporta una recuperació del vessant actiu del subjecte en el coneixement. No acabem d’entendre gaire bé l’argumenta-ció per arribar a aquesta conclusió (i que ningú pensi que la presència de Heideg-ger en aquest fragment hi té res a veure...): «el sujeto se incorpora en la pro-pia imagen del conocimiento, que resulta de la fusión de sí mismo con la represen-tación subjetivada. El sujeto se vuelve objeto y el objeto sujeto en un continuo plegarse y replegarse» (p. 143). La inter-fície suposa l’acompliment de la romàn-tica reivindicació de la filosofia idealista passada pel filtre de la mentalitat post-moderna: al cap i a la fi, una resposta força més seriosa als somnis d’alguns de submergir-se per sempre més en una re-alitat virtual hedonista i mistificada.Les interfícies actuals que descriu Ca-talà són molt més creatives i interessants que el simple PC: el film d’assaig, les instal·lacions d’art a les galeries, els vide-ojocs, els Media Labs. En relació amb això darrer, ell proposa Media Labs her-menèutics, en què investigadors especia-litzats de diverses disciplines i altres agents socials generarien representacions visuals d’enorme complexitat i operativi-tat sobre diferents aspectes de la realitat (p. 302 s.).En aquesta proposta, optimista però perfectament plausible, un punt negre amenaça de convertir-se en plena foscor. En la fenomenologia de la interfície, Ca-talà no dedica cap moment a analitzar el «fora de camp» de la nova imatge. Potser formarà part d’un proper estudi? O pot-ser no hi ha cap espai existencial que pugui escapar de la representació audio-visual interficial? Hem estat engolits pels nous dispositius tecnològics?Pol Capdevila Universitat Pompeu Fabra

Ressenyes

CATALÀ DOMÈNECH, Josep M. (2010)

La imagen interfaz: Representación audiovisual y conocimiento en la era de la complejidad 

Bilbao: Universitat del País Basc, 391 

Pol Capdevila

Directory of Open Access Journals

CATALÀ DOMÈNECH, Josep M. (2010). La imagen interfaz : representación audiovisual y conocimiento en la era de la complejidad

Crossref

CATALÀ DOMÈNECH, Josep M. (2010)  La imagen interfaz: Representación audiovisual y conocimiento en la era de la complejidad

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/download/v49-capdevila/pdf-ca

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB

Directory of Open Access Journals

Crossref