Cerdà Subirachs, Jordi

Obra ressenyada: August RAFANELL, La il·lusió occitana. Barcelona: Quaderns Crema, 2006

Cerdà, Jordi

Diposit Digital de Documents de la UAB

Ressenyes 129Als lectorsd’aquest volu-minós assaigels recoma-naríem quecomencessinper l’epílegsignat perl ’ o c c i t àRobert Lafont. Creiem que és un textil·luminador per a l’enteniment de la histò-ria cultural de la Catalunya contemporàniai, alhora, per a calibrar la importància deltreball de l’autor de l’assaig, el professorAugust Rafanell. Perquè en La il·lusióoccitana, no hi trobem només un fil trans-versal de la història cultural de la nostratradició o, si es vol, un plantejament defiliacions o proximitats, sinó que es tractad’un tema que s’ha volgut configurador ique ha tocat el moll de l’os de la represen-tació del poble i de la cultura catalanes. Rafanell centra l’anàlisi en les relacionscatalanooccitanes contemporànies. Enaquest període històric podem detectar l’a-simetria entre Catalunya i Occitània.Mentre a França s’havia fet una revoluciói es consolidava amb eficàcia una naciómoderna, Espanya no es desempallegavade les rèmores d’un imperialisme tronat id’un sistema polític i administratiu inope-rant. Quanta raó té Lafont quan considerala Renaixença filla del sucre cubà, perquèen el nucli d’aquest il·lusió occitana estroba el marc polític, social i econòmic del’Europa contemporània on l’imperialis-me i el colonialisme són elements primor-dials d’aquesta era. L’estudi s’hauria dellegir en paral·lel al d’historiadors, peresmentar-ne un, el relativament recent tre-ball d’Enric Ucelay da Cal (El imperialis-mo catalán: Prat de la Riba, Cambó,D’Ors y la conquista moral de España,Barcelona, 2003) el qual mostra allò queEdward W. Said va saber detectar: lanecessitat d’una bastida cultural per a des-plegar qualsevol imperialisme. La culturacom a font privilegiada d’identitat –sem-pre bel·ligerant– ha estat en el centre deldebat en l’era imperialista. El mateix Saides lamentava, a Culture and Imperialism(1990), que no havien estat prou estudia-des les interrelacions entre erudició (o lite-ratura) i institucions nacionalistes. Pel quefa a la nostra cultura, l’assaig de Rafanellcorregeix aquesta tendència. En el concepte de Weltliteratur que s’haviaanat construint des de la Il·lustració, hi vatenir un pes considerable l’Occitània míti-ca, pàtria de la lírica occidental, i el nacio-nalisme català ho va tenir present.L’occitanisme és un horitzó que es vanmarcar alguns sectors catalanistes, comtambé d’altres es van marcar l’iberisme.Rafanell fa, per exemple, el seguiment del’occitanisme de Francesc Macià, elmateix personatge que va proclamar el 14d’abril del 1931 l’Estat Català dins la con-federació de repúbliques ibèriques. Tantun horitzó, la nació gran occitana, coml’altre, el peninsular ibèric, són estratègies(a voltes fins i tot complementàries) delnacionalisme català per eludir el marcespanyol. És evident que cal filar més primper comprovar la consistència d’aquestesestratègies. Hauria de semblar requisitimprescindible, per a una formulació ide-ològica sòlida un iberisme fonamentat enun solvent lusitanisme o, en aquest cas, unoccitanisme fonamentat en un coneixe-August RAFANELL. La il·lusió occitana. Barcelona:Quaderns Crema (Assaig, 37, 2 vols.), 2006, 1.542 p.,58 €.130 Els Marges 83ment, amb un mínim de validesa, delsterritoris i les cultures de més enllà delsPirineus. Rafanell mostra la contradiccióaparent de com occitanistes reconeguts–seria el cas de Massó i Torrents– són pre-cisament els més escèptics o decididamenthostils davant d’una construcció nacionalcatalanooccitana.La proximitat entre les llengües catalana ioccitana és un fet que, com exposa aquestassaig, ha desplegat un munt de bibliogra-fia i controvèrsies. A hores d’ara, quan lasospita se situa en el mateix concepte dellengua, sembla que seria útil començar amodificar l’utillatge. D’entrada, convin-dria assenyalar que mentre que el catalàs’ha caracteritzat al llarg dels segles peruna relativa fragmentació dialectal, en elcas de l’occità podríem parlar d’un diasis-tema, un concepte que s’empra en la des-cripció d’altres llengües romàniques. Lanoció de contigüitat té un exemple fla-grant entre el català i el llenguadocià, peròsi anem més enllà, el salt mortal és inevi-table. Rafanell, amb diligència, va desgra-nant les polèmiques al voltant de la proxi-mitat i/o identitat entre ambdues llengües.En aquest assaig, hi podem trobar unacomparació d’estudis recents on es valo-ren, a partir de la noció d’intercomprensió,aquestes distàncies. Cal tenir present,però, que al començament del segle XXIes fa molt difícil cartografiar isoglossesque no ressegueixin de manera escrupolo-sa les fronteres polítiques i administrativesdels dos Estats; un fet que, potser,Verdaguer no va trobar en les seves excur-sions pirenaiques, però que a hores d’aracomporta alguna cosa d’irreversible, deruptura, respecte a l’ecosistema lingüísticd’antany, de suaus transicions d’una parlaa l’altra. Amb tot, la relativització (per nodir, feblesa) del mateix concepte d’inter-comprensió fa molt difícil la no interferèn-cia ideològica. Tots podrem entendresense gaire dificultat l’aragonès, però ni alpancatalanista més exacerbat no li passapel cap de dir que és la mateixa llengua(tot i que, amb Aragó, Catalunya ha man-tingut uns lligams històrics i culturals deprimer ordre). Tanmateix, posar en dubtel’autonomia lingüística entre el català il’occità sembla que encara ara pot ser ditamb tota impunitat i des de posicions ide-ològiques antagòniques. Hem llegitaquests darrers dies (perquè per higiene nola sintonitzem gaire) que la Bruneteradiofònica, per desacreditar el català, vabramant que, a les universitats estrangeres,tothom sap que es tracta d’un dialecte delprovençal. En una altra òrbita, l’occitanis-ta i escriptor badaloní Manel Zabala, preci-sament en la ressenya d’aquest assaig, haescrit: «Según mi entender, catalán medie-val y occitano medieval sí son la mismacosa. Soy “persona amb un mínim d’ins-trucció i bona fe” pero de ahí no me bajo»(La Vanguardia, Cultura/s 14/III/2007).No dubtem de la bona fe ni de l’esforçadainstrucció, però sí que hauria de baixaralguns graons per dedicar-se a la històrialiterària medieval i contrastar una asseve-ració tan contundent com inopinada.Lafont també remarca en l’epíleg queaquesta assimilació entre català i occitàprové de la llengua dels trobadors. Elpetrarquisme va començar a idealitzar unslímits espaciotemporals i lingüístics, elsquals, amb l’erudició barroca i il·lustrada,a més de ser desacreditats, van anant pre-nent més envergadura. Rafanell apuntaAntoni de Bastero i la seva Crusca pro-venzale com un dels treballs que fonamen-ta, al començament del segle XVIII,aquesta assimilació. Més que no pas latesi, fet i fet no gaire original, allò de relle-vant en Bastero és la seva utilització polí-tica: aquesta construcció ideològica mar-cadament culturalista serveix per denun-ciar, davant la republica literaria, lamonarquia borbònica i el Decret de NovaPlanta, instrument jurídic que posa enperill l’antiga llengua dels trobadors, etàd’oro de la poesia europea. Potser trobem afaltar, en aquest voluminós assaig, el segui-ment d’aquesta línia d’erudició provença-lista catalana il·lustrada que va arribar finsal romanticisme. Els noms de Joaquim Plao Joan Andrés, a qui Miquel Batllori vadedicar pàgines excel·lents, mostren tambéel desig de vincular (com ho havia fet l’hu-manista Giammaria Barbieri i continuatTiraboschi al final del segle XVIII) la tra-dició trobadoresca en un hipotètic origenoriental. Aquesta font comuna medievalorientalitzada, tan escaient en un indret demarca com l’antiga Corona d’Aragó, seràrepresa i ampliada pel romanticisme euro-peu. És en aquesta línia on caldria subrat-llar que la pulsió occitana, en el sentit méspsicoanalític del terme, té també uns con-torns no exclusivament locals i no, peraixò, menys influents. Hi ha un occitanis-me de caràcter transnacional (com passaamb el celtisme) en què els trobadors tor-nen a tenir un paper preponderant. Podemesmentar, per posar casos tan excèntricscom interessants, el sinistre membre de lesSS, Otto Rahn, o la gairebé beatíficaSimone Weil. Ara, temps de revifalles ocul-tistes passades pel sedàs New Age, l’occita-nisme marcadament esotèric (diguem-licàtar) té el terreny adobat.Una data, amb justícia, queda ben palesaal llarg d’aquest assaig: 1934, l’any zero.Certament i a tenor d’allò que va desenvo-lupant Rafanell, el manifest signat pel méssignificatiu de la intel·lectualitat catalanadel moment havia de representar la finalit-zació de les mistificacions que havienmarcat les relacions catalanooccitanes, eldespertar del somni. Quan Catalunya i lesseves institucions polítiques havien d’as-sumir amb maduresa una representativitatexterior, s’havien d’aclarir els límits cultu-rals i lingüístics amb Occitània.Malauradament, aquest nou context vaquedar sotragat per la Guerra Civil aEspanya i la Segona Guerra Mundial aFrança, esdeveniments de conseqüènciesfatals tant per a una llengua com per a l’al-tra. El franquisme i el reduccionismefolklòric a què intentarà sotmetre el catalàfarà revifar, a través de peculiars personat-ges, la vinculació de la nostra llengua ambl’occità. Rafanell ens descriu amb granvivacitat el recorregut de mossèn Griera,figura que sense sotana ben poc o res  nohauria significat en la universitat franquis-ta i autor, recordem-ho, de l’abracadabrantteoria sobre l’origen romànic del basc i,alhora, impulsor del Congrés Inter -nacional de Filologia Romànica celebrat aBarcelona el 1953, un esdeveniment quehauríem de situar entre els primers, si no elprimer, de reconeixement acadèmic inter-nacional a la universitat franquista.Voldríem, per últim, assenyalar una carac-terística que ens sembla ben notòria de l’as-saig de Rafanell: l’estil. Al llarg d’aquestesmés de mil pàgines, fruit d’un treball mul-tarum vigiliarum, l’autor opta per despren-dre’s de qualsevol asèpsia academicista idesenvolupa un estil vivaç en el qual nodefuig el subjectivisme, la recreació gai-rebé literària de contextos i personatges, fetque estructura narrativament tot l’assaig. Ésuna opció de risc, però que Rafanell acabasuperant amb èxit pel seu ofici literari i enbenefici del lector que s’ha d’enfrontar ambuna obra tan rotunda. La història de la cul-tura catalana contemporània ha guanyatuna gran obra de referència.Jordi Cerdà SubirachsUniversitat Autònoma de BarcelonaRessenyes 131

August Rafanell, 'La il·lusió occitana'

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Ressenyes 129
Als lectors
d’aquest volu-
minós assaig
els recoma-
naríem que
comencessin
per l’epíleg
signat per
l ’ o c c i t à
Robert Lafont. Creiem que és un text
il·luminador per a l’enteniment de la histò-
ria cultural de la Catalunya contemporània
i, alhora, per a calibrar la importància del
treball de l’autor de l’assaig, el professor
August Rafanell. Perquè en La il·lusió
occitana, no hi trobem només un fil trans-
versal de la història cultural de la nostra
tradició o, si es vol, un plantejament de
filiacions o proximitats, sinó que es tracta
d’un tema que s’ha volgut configurador i
que ha tocat el moll de l’os de la represen-
tació del poble i de la cultura catalanes. 
Rafanell centra l’anàlisi en les relacions
catalanooccitanes contemporànies. En
aquest període històric podem detectar l’a-
simetria entre Catalunya i Occitània.
Mentre a França s’havia fet una revolució
i es consolidava amb eficàcia una nació
moderna, Espanya no es desempallegava
de les rèmores d’un imperialisme tronat i
d’un sistema polític i administratiu inope-
rant. Quanta raó té Lafont quan considera
la Renaixença filla del sucre cubà, perquè
en el nucli d’aquest il·lusió occitana es
troba el marc polític, social i econòmic de
l’Europa contemporània on l’imperialis-
me i el colonialisme són elements primor-
dials d’aquesta era. L’estudi s’hauria de
llegir en paral·lel al d’historiadors, per
esmentar-ne un, el relativament recent tre-
ball d’Enric Ucelay da Cal (El imperialis-
mo catalán: Prat de la Riba, Cambó,
D’Ors y la conquista moral de España,
Barcelona, 2003) el qual mostra allò que
Edward W. Said va saber detectar: la
necessitat d’una bastida cultural per a des-
plegar qualsevol imperialisme. La cultura
com a font privilegiada d’identitat –sem-
pre bel·ligerant– ha estat en el centre del
debat en l’era imperialista. El mateix Said
es lamentava, a Culture and Imperialism
(1990), que no havien estat prou estudia-
des les interrelacions entre erudició (o lite-
ratura) i institucions nacionalistes. Pel que
fa a la nostra cultura, l’assaig de Rafanell
corregeix aquesta tendència. 
En el concepte de Weltliteratur que s’havia
anat construint des de la Il·lustració, hi va
tenir un pes considerable l’Occitània míti-
ca, pàtria de la lírica occidental, i el nacio-
nalisme català ho va tenir present.
L’occitanisme és un horitzó que es van
marcar alguns sectors catalanistes, com
també d’altres es van marcar l’iberisme.
Rafanell fa, per exemple, el seguiment de
l’occitanisme de Francesc Macià, el
mateix personatge que va proclamar el 14
d’abril del 1931 l’Estat Català dins la con-
federació de repúbliques ibèriques. Tant
un horitzó, la nació gran occitana, com
l’altre, el peninsular ibèric, són estratègies
(a voltes fins i tot complementàries) del
nacionalisme català per eludir el marc
espanyol. És evident que cal filar més prim
per comprovar la consistència d’aquestes
estratègies. Hauria de semblar requisit
imprescindible, per a una formulació ide-
ològica sòlida un iberisme fonamentat en
un solvent lusitanisme o, en aquest cas, un
occitanisme fonamentat en un coneixe-
August RAFANELL. La il·lusió occitana. Barcelona:
Quaderns Crema (Assaig, 37, 2 vols.), 2006, 1.542 p.,
58 €.
130 Els Marges 83
ment, amb un mínim de validesa, dels
territoris i les cultures de més enllà dels
Pirineus. Rafanell mostra la contradicció
aparent de com occitanistes reconeguts
–seria el cas de Massó i Torrents– són pre-
cisament els més escèptics o decididament
hostils davant d’una construcció nacional
catalanooccitana.
La proximitat entre les llengües catalana i
occitana és un fet que, com exposa aquest
assaig, ha desplegat un munt de bibliogra-
fia i controvèrsies. A hores d’ara, quan la
sospita se situa en el mateix concepte de
llengua, sembla que seria útil començar a
modificar l’utillatge. D’entrada, convin-
dria assenyalar que mentre que el català
s’ha caracteritzat al llarg dels segles per
una relativa fragmentació dialectal, en el
cas de l’occità podríem parlar d’un diasis-
tema, un concepte que s’empra en la des-
cripció d’altres llengües romàniques. La
noció de contigüitat té un exemple fla-
grant entre el català i el llenguadocià, però
si anem més enllà, el salt mortal és inevi-
table. Rafanell, amb diligència, va desgra-
nant les polèmiques al voltant de la proxi-
mitat i/o identitat entre ambdues llengües.
En aquest assaig, hi podem trobar una
comparació d’estudis recents on es valo-
ren, a partir de la noció d’intercomprensió,
aquestes distàncies. Cal tenir present,
però, que al començament del segle XXI
es fa molt difícil cartografiar isoglosses
que no ressegueixin de manera escrupolo-
sa les fronteres polítiques i administratives
dels dos Estats; un fet que, potser,
Verdaguer no va trobar en les seves excur-
sions pirenaiques, però que a hores d’ara
comporta alguna cosa d’irreversible, de
ruptura, respecte a l’ecosistema lingüístic
d’antany, de suaus transicions d’una parla
a l’altra. Amb tot, la relativització (per no
dir, feblesa) del mateix concepte d’inter-
comprensió fa molt difícil la no interferèn-
cia ideològica. Tots podrem entendre
sense gaire dificultat l’aragonès, però ni al
pancatalanista més exacerbat no li passa
pel cap de dir que és la mateixa llengua
(tot i que, amb Aragó, Catalunya ha man-
tingut uns lligams històrics i culturals de
primer ordre). Tanmateix, posar en dubte
l’autonomia lingüística entre el català i
l’occità sembla que encara ara pot ser dit
amb tota impunitat i des de posicions ide-
ològiques antagòniques. Hem llegit
aquests darrers dies (perquè per higiene no
la sintonitzem gaire) que la Brunete
radiofònica, per desacreditar el català, va
bramant que, a les universitats estrangeres,
tothom sap que es tracta d’un dialecte del
provençal. En una altra òrbita, l’occitanis-
ta i escriptor badaloní Manel Zabala, preci-
sament en la ressenya d’aquest assaig, ha
escrit: «Según mi entender, catalán medie-
val y occitano medieval sí son la misma
cosa. Soy “persona amb un mínim d’ins-
trucció i bona fe” pero de ahí no me bajo»
(La Vanguardia, Cultura/s 14/III/2007).
No dubtem de la bona fe ni de l’esforçada
instrucció, però sí que hauria de baixar
alguns graons per dedicar-se a la història
literària medieval i contrastar una asseve-
ració tan contundent com inopinada.
Lafont també remarca en l’epíleg que
aquesta assimilació entre català i occità
prové de la llengua dels trobadors. El
petrarquisme va començar a idealitzar uns
límits espaciotemporals i lingüístics, els
quals, amb l’erudició barroca i il·lustrada,
a més de ser desacreditats, van anant pre-
nent més envergadura. Rafanell apunta
Antoni de Bastero i la seva Crusca pro-
venzale com un dels treballs que fonamen-
ta, al començament del segle XVIII,
aquesta assimilació. Més que no pas la
tesi, fet i fet no gaire original, allò de relle-
vant en Bastero és la seva utilització polí-
tica: aquesta construcció ideològica mar-
cadament culturalista serveix per denun-
ciar, davant la republica literaria, la
monarquia borbònica i el Decret de Nova
Planta, instrument jurídic que posa en
perill l’antiga llengua dels trobadors, età
d’oro de la poesia europea. Potser trobem a
faltar, en aquest voluminós assaig, el segui-
ment d’aquesta línia d’erudició provença-
lista catalana il·lustrada que va arribar fins
al romanticisme. Els noms de Joaquim Pla
o Joan Andrés, a qui Miquel Batllori va
dedicar pàgines excel·lents, mostren també
el desig de vincular (com ho havia fet l’hu-
manista Giammaria Barbieri i continuat
Tiraboschi al final del segle XVIII) la tra-
dició trobadoresca en un hipotètic origen
oriental. Aquesta font comuna medieval
orientalitzada, tan escaient en un indret de
marca com l’antiga Corona d’Aragó, serà
represa i ampliada pel romanticisme euro-
peu. És en aquesta línia on caldria subrat-
llar que la pulsió occitana, en el sentit més
psicoanalític del terme, té també uns con-
torns no exclusivament locals i no, per
això, menys influents. Hi ha un occitanis-
me de caràcter transnacional (com passa
amb el celtisme) en què els trobadors tor-
nen a tenir un paper preponderant. Podem
esmentar, per posar casos tan excèntrics
com interessants, el sinistre membre de les
SS, Otto Rahn, o la gairebé beatífica
Simone Weil. Ara, temps de revifalles ocul-
tistes passades pel sedàs New Age, l’occita-
nisme marcadament esotèric (diguem-li
càtar) té el terreny adobat.
Una data, amb justícia, queda ben palesa
al llarg d’aquest assaig: 1934, l’any zero.
Certament i a tenor d’allò que va desenvo-
lupant Rafanell, el manifest signat pel més
significatiu de la intel·lectualitat catalana
del moment havia de representar la finalit-
zació de les mistificacions que havien
marcat les relacions catalanooccitanes, el
despertar del somni. Quan Catalunya i les
seves institucions polítiques havien d’as-
sumir amb maduresa una representativitat
exterior, s’havien d’aclarir els límits cultu-
rals i lingüístics amb Occitània.
Malauradament, aquest nou context va
quedar sotragat per la Guerra Civil a
Espanya i la Segona Guerra Mundial a
França, esdeveniments de conseqüències
fatals tant per a una llengua com per a l’al-
tra. El franquisme i el reduccionisme
folklòric a què intentarà sotmetre el català
farà revifar, a través de peculiars personat-
ges, la vinculació de la nostra llengua amb
l’occità. Rafanell ens descriu amb gran
vivacitat el recorregut de mossèn Griera,
figura que sense sotana ben poc o res  no
hauria significat en la universitat franquis-
ta i autor, recordem-ho, de l’abracadabrant
teoria sobre l’origen romànic del basc i,
alhora, impulsor del Congrés Inter -
nacional de Filologia Romànica celebrat a
Barcelona el 1953, un esdeveniment que
hauríem de situar entre els primers, si no el
primer, de reconeixement acadèmic inter-
nacional a la universitat franquista.
Voldríem, per últim, assenyalar una carac-
terística que ens sembla ben notòria de l’as-
saig de Rafanell: l’estil. Al llarg d’aquestes
més de mil pàgines, fruit d’un treball mul-
tarum vigiliarum, l’autor opta per despren-
dre’s de qualsevol asèpsia academicista i
desenvolupa un estil vivaç en el qual no
defuig el subjectivisme, la recreació gai-
rebé literària de contextos i personatges, fet
que estructura narrativament tot l’assaig. És
una opció de risc, però que Rafanell acaba
superant amb èxit pel seu ofici literari i en
benefici del lector que s’ha d’enfrontar amb
una obra tan rotunda. La història de la cul-
tura catalana contemporània ha guanyat
una gran obra de referència.
Jordi Cerdà Subirachs
Universitat Autònoma de Barcelona
Ressenyes 131


August Rafanell, La il·lusió occitana

http://ddd.uab.cat/pub/artpub/2007/99540/marges_a2007n83p129.pdf

August Rafanell, 'La il·lusió occitana' /

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB

Revistes Catalanes amb Accés Obert