Mensa i Valls, Jaume

Obra ressenyada: Josep PALAU I FABRE, Oriol PONSATÍ-MURLÀ (ed.), La claredat d'Heràclit. Girona: Accent Editorial, 2007

Diposit Digital de Documents de la UAB

El magisteri deX. Zubiri a laUniver sitat deBarcelona delsanys 1942 i1943 féu néixeren Palau i Fa -bre un interèspels preso crà -tics. L’any 1946 llegeix els fragmentsd’Heràclit en la versió francesa de JeanVoilquin (Palau intentà vanament quel’hel·lenista Carles Riba en promogués laversió catalana; encara ara, però, no éspossible de llegir Heràclit en català, si noés en la tra ducció indirecta, del francès,del llibre que ressenyem). Amb la lecturadels fragments d’Heràclit, Palau i Fabreva «experimentar la fas cinació, una menade vertigen al qual no em podia –i no emvolia– resistir» (p. 7). És la mateixa fas -cinació que Hegel, Nietzsche, Heide g gero Gadamer varen sentir per Herà clit. De -ci deix, doncs, d’escriure el llibre. Palau iFabre és a París i l’escriu en francès. Elprocés d’elaboració del llibre és lent,amb interrupcions i represes. Palau i Fa -bre no enllesteix La claredat d’Heràclitfins l’any 1965. I ara, l’editor i traductorOriol Ponsatí-Murlà −que ha fet unatasca magnífica− l’ha posat a l’abast dellector. La claredat d’Heràclit ha estatl’últim llibre de Palau i Fabre publicat envida de l’autor.  Si deixem de banda les referències més omenys puntuals a filòsofs o temes filo -sòfics esparses aquí i allà de l’obrapalaufabriana, La claredat d’Heràclit ésl’únic llibre de l’Alquimista que formal -ment pot ésser qualificat de comentari otractat filosòfic. Per què un llibre de filo -sofia? Per què precisament sobreHeràclit? Quin interès podia tenir Palaui Fabre a comentar els fragments d’undels filòsofs grecs més antics? Què hi hadarrere el llibre?Segons Diògenes Laerci (segle II-III),un dels autors que més informacionsindi rectes ofereix sobre els filòsofspresocràtics, l’acme d’Heràclit va coin -cidir amb els anys de l’olimpíada 69, ésa dir, amb els anys julians 504-501 aC.Com altres autors presocràtics, Heràclithauria escrit un llibre intitulat Sobre lanaturalesa. Aquest llibre, sempre segonsDiògenes Laerci, fou dedicat a Àrtemis(Efes). L’estil del llibre era volgudamentfosc, críptic, per tal que només les perso -nes clarividents el poguessin enten dre.No és estrany, doncs, que Heràclit fosanomenat l’Obscur (Skoteinós o Obs -curus, en el llatí de Ciceró, segle I aC) i l’Enigmàtic (ainiktés, Timó de Fliünt,s. III aC). Heràclit l’Obscur, l’Enig mà -tic. I per si no n’hi hagués prou, el Ma -lenconiós. Efectivament, ja en el segleIV aC el filòsof i científic peripa tèticTeofrast li atribuí malenconia. Si Demò -crit és el «filòsof que riu», Heràclit és el«filòsof que plora». El cert és, però, queel llibre d’Heràclit, si realment mai fouescrit, no ens ha perviscut. Només entenim els fragments (a l’entorn de 130)reproduïts i citats per autors antics. Plató(segle V-IV aC), Aristòtil (segle IV aC),Plutarc (segle I-II dC), Marc AureliJosep PALAU I FABRE. La claredat d’Heràclit. Edició itraducció d’Oriol Ponsatí-Murlà, Girona: AccentEditorial, 2007, 158 pRessenyes 127(segle II dC), Sext Empíric (segle II dC),Climent d’A le xan dria (segle II-III dC),Orígenes (segle II-III dC), Hipòlit deRoma (segle II-III dC), i d’altres, enshan llegat afo rismes, pensaments i sen tèn cies d’Herà clit. Els especialistesno han parat de discutir si els frag -ments d’He ràclit con servats en l’obrad’aquests autors eren simples aforismesinde pen dents o forma ven part d’unllibre. A fi nals del segle XIX, Schuster iBywater editaren els fragmentsd’Heràclit amb la pre tensió de restituirl’ordre que origi nà riament devia tenirl’obra d’Heràclit segons el testimoni deDiògenes Laerci, és a dir, en tres partsdedicades a la cosmo logia, la moral i lapolítica i la teo lo gia. En canvi, H. Diels,l’autor de l’edició considerada actual -ment canò nica (Die Fragmente derVorsokratiker, Berlín, 1903; [DK]), acomençaments del segle XX, renuncia a buscar cap tipus d’ordre entre elsfragments: el pensament d’Heràclit eraaforístic, ora cular, i no hi hauria entreels diversos frag ments conservats capmena de rela ció orgànica. En el decursdel segle XX, Burnet i Lortzing, perexemple, han defensat la tesi de Schus -ter; i Kirk, Gigon i d’altres, les de Diels.Tant si hi havia llibre com una simplecol·lecció de sentències, la majoriad’estudiosos estan d’acord en la consta -tació que l’ense nyament d’Heràclit eraprime rament i principalment oral inomés poste rior ment fou fixat per escrit,qui sap si per algun deixeble. No hi hadubte que l’estil d’Heràclit és críptic,oracular, enigmàtic, obscur. I, en canvi,el títol del llibre de Palau i Fabre és Laclaredat d’Heràclit. Com aconsegueixPalau i Fabre trans formar la foscor enclaredat? En què con sisteix la claredatd’Heràclit?Qui és Heràclit per a Palau i Fabre? Quèsón els seus fragments? Com hem dit, nohi ha res de cert sobre la vida d’Heràclit.Una lectura perspicaç dels fragmentsDK 5, 50, 92, 93, 121 i 125 suggereix aPalau i Fabre la conjectura que Heràclit«pertanyia a una casta de sacerdots i,normalment, li hauria tocat la presi -dència en les cerimònies d’Eleusis enho nor a Demèter, si no hagués renunciatals seus drets a favor del seu germà» (p. 11). En canvi, Heràclit hauria tingutun paper actiu en l’oracle de Delfos.Com s’explica que Heràclit renunciés acelebrar els misteris d’Eleusis i, en can -vi, anés a parar a Delfos? Quina és ladiferència entre els dos cultes? A Eleusiss’hi celebren uns misteris i a Delfos hiha l’oracle. A Eleusis el culte eradionisíac; Delfos, contràriament, era de -di cat a Apol ·lo. A Delfos la pítia res -ponia a les preguntes que la gent li feia.Els fragments d’Heràclit també res po -nen a preguntes, són respostes oraculars.De vegades l’interlocutor d’Heràclit eraun individu, d’altres vegades, un grup(p. 105-106). I aquest és l’objectiu quees proposa Palau i Fabre: buscar les pre -gun tes originàries a les quals res ponenels fragments. L’estructura del cos delllibre és, doncs, simple: el frag mentd’Heràclit és precedit per la pre guntaque proposa Palau i Fabre. Tot seguittrobem el comentari del fragment: potésser de poques línies o de dues o trespàgines. No pretén ésser un comen tarierudit, acadèmic. Palau i Fabre renunciaa documentar el seu treball amb moltesnotes a peu de pàgina, a discutir lesopinions dels especialistes d’Herà clit.Estic convençut que el llibre de Pa lau iFabre és principalment un comen taripersonal –en el sentit més estricte delmot– dels fragments d’Heràclit, és a dir,128 Els Marges 86un comentari de Palau i Fabre per aPalau i Fabre. El fet que Palau i Fabreescrivís el llibre i no el publiqués finsquaranta anys després és, sens dubte, unaprova d’aquest caràcter personal delllibre. I aquesta és precisament l’origi -nalitat que confereix valor als comen -taris de Palau i Fabre. És un comentaripersonal exigent i culte: a tall d’exemple,diguem que Palau i Fabre cita, entred’altres, Max Scheller, Rimbaud, HenriMichaux, Descartes o Bergson.El llibre de Palau i Fabre mostra unHeràclit que hauria rebut influènciesd’Egipte. El culte al sol (DK 6) d’Egipteés elevat a categoria filosòfica; Heràclites troba segons Palau i Fabre a mig camídel culte a la mort d’Egipte i el culte a lavida de la Grècia clàssica (DK 21, 23, 26,96). Gràcies a l’«esperança» (cf. DK 18),Grècia hauria superat el culte a la mortd’Egipte. En el decurs del llibre, Palau iFabre situa Heràclit en la tradiciófilosòfica dels Milesis: l’aigua per aHeràclit (DK 37) –com ja ho era per a Ta -les– és l’element principal en l’àmbitterrestre, així com el foc ho és en l’àmbitcòsmic. «Identificar Heràclit amb el foc,com l’únic element que és important pera ell, tal i com s’acostuma a fer, éssimplificar una mica massa», adverteixPalau i Fabre (p. 62). Tales de Milet(segle VII-VI aC) era per a Heràclit, efec tivament, «el més gran dels setsavis» (p. 64). Per contra, no sembla queHeràclit valorés gaire Homer i la tradiciópoètica, més aviat els hauria blasmat (p. 68). En efecte, una cosa és «aprendre»–la tra di ció homèrica pot ésser útil enaquest sentit– i una altra de ben diferent«ins truir la intel·ligència» (DK 40).Heràclit és el filòsof de la intel·ligènciapenetrant, del logos, el filòsof quedesconfia dels sentits (DK 46).El llibre de Palau i Fabre que comentemés formalment un «comentari filosòfic».Si el llegim amb atenció ens adonem queen realitat el llibre també és una mena deguió d’obra de teatre, és a dir, Palau iFabre ha convertit uns fragments obs curs,críptics, inconnexos, en una nar racióplena de vida. Palau i Fabre ha reconstruïtun context biogràfic, social, cultural,religiós, que dóna sentit als fragmentsd’Heràclit, ha donat vida a Heràclit.Heràclit l’Obscur se’ns fa present, se’nsplanta al davant; tenim la impressió que elpodem veure, sentir, tocar. Aquesta és laclaredat d’Heràclit. Palau i Fabre ha des -cobert l’experiència primigènia d’Herà -clit, és a dir, el seu vessant poètic. Sinomés el semblant comprèn el semblant,només el poeta comprèn la poesia. Amb Heràclit (DK 37) podem dir que«els porcs es rebolquen en el fang, elsocells en la pols», i –afegim-hi nosaltres–els poetes en la poesia. La claredatd’Heràclit és, més enllà d’un comentarifilosòfic, una obra poètica i dramàtica.Qui és l’Heràclit de La claredatd’Heràclit? L’Heràclit que ha de marxarde la seva ciutat, l’Heràclit que viu comRessenyes 129un estranger enmig dels homes, l’Herà -clit sol, incomprès, l’Heràclit que distin -geix entre «aprendre» i «instruir la intel -ligència», l’Heràclit que contraposa unaelit conscient als «altres homes» endor -miscats, l’Heràclit que fa el seu propicamí iniciàtic, l’Heràclit que busca senseparar fins a trobar-se a si mateix i assolirel coneixement, aquest Heràclit que és, en definitiva, un poeta místic, unmèdium, no ens fa pensar en el mateixPalau i Fabre? Aquest Heràclit no és elmirall en el qual Palau i Fabre mira laseva pròpia imatge i descobreix una partde si mateix? La claredat d’Heràclit enspermet també a nosaltres veure laimatge, una imatge íntima, personal, del’Al quimista. Estic convençut que elsestudiosos de l’obra literària de Palaumos traran algun dia la importància querepresentà l’experiència personal, inicià -tica també, de llegir i comentar els frag -ments d’Heràclit per al procés creatiu ibiogràfic de l’Alquimista. Palau i Fabre,com «la sibil·la que fa ressonar els seusoracles durant mil anys» (DK 92), faressonar Heràclit aquí i allà de la sevaobra. La claredat d’Heràclit és sobretotla claredat de l’Alquimista: Palau i Fabretransmutat en Heràclit; Heràclit trans -mutat en Palau i Fabre.Segurament, doncs, no té gaire sentit quepretenguem esbrinar si l’Heràclit pa lau -fabrià és versemblant histò ricament.Personalment no m’he pogut estar depreguntar-me, però, si l’expe riènciaprimi gènia d’Heràclit és realment unaexperiència extraordinària, extàtica,iniciàtica, fins i tot induïda per drogues opràctiques místiques, com proposa Pa -lau; o si, més aviat, les expressions o elsmots d’Heràclit que donen peu a aquestainterpretació no són una metàfora per asignificar el poder il·luminador de la raó,la transcendència de la filosofia que estànaixent en un món dominat per la foscordel pensament prefilosòfic. L’expe rièn -cia genuïna d’Heràclit seria el descobri -ment de la potència del logos per apre -hendre la realitat, del logos que s’obreordinàriament i quotidianament com apossibilitat a tot home. L’expe riènciaoriginària d’Heràclit seria el desco -briment del caràcter potencialment «co -mú» del logos. El pensament d’Heràclitseria, per dir-ho amb paraules del filòsofxilè Jorge E. Rivera Cruchaga en unllibre recent el títol del qual −Heráclito.El Esplendente, Santiago de Xile:Bricklediciones, 2006− coincideix pràc -ti cament amb el de Palau i Fabre, com elllamp que il·lumina la foscor de la sevaèpoca (p. 14).Jaume Mensa i VallsUniversitat Autònoma de Barcelona130 Els Marges 86

Josep Palau i Fabre. La claredat d'Heràclit

http://ddd.uab.cat/pub/artpub/2008/99534/marges_a2008n86p127.pdf

Josep Palau i Fabre. La claredat d'Heràclit /

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB