Foguet i Boreu, Francesc

Diposit Digital de Documents de la UAB

(Pausa.21) Dossier33(Pausa.21) Dossier32Una mitologia pròpiaFrancesc Foguet i Boreu«El mite s’oposa al logos, com la fantasia a la raó o la paraulaque narra a la que demostra. Logos i mythos són les dues mei-tats del llenguatge, dues funcions d’igual valor per a la vidaespiritual. [...] El mite atreu al seu voltant tota la part irracio-nal que hi ha al pensament humà: està, per la seva mateixanatura, emparentat amb l’art en totes les seves creacions.» (Pierre Grimal)1. El teatre mostra la seva vitalitat si és capaç de crear una mitologia prò-pia que, adreçada a una comunitat d’espectadors, basteix tot un corpusde mites, relats i idees —tan revulsius, conservadors o ingenus com esvulgui, però necessaris— per a la seva ciutadania, dialoga constantmentamb el passat i es projecta cap al present i cap al futur. Un teatre sensecapacitat per crear una mitologia pròpia és mort i enterrat: es deixa colo-nitzar de manera mesella tot el costat més irracional i, des de la seva irre-nunciable llibertat, abdica d’expressar la cosmovisió pròpia del món,compartible, això sí, amb la resta, en peu d’igualtat, sense intervencio-nismes anihiladors que en limiten la projecció enfora. La configuraciód’aquesta mitologia pot assumir influències molt diverses, indígenes oforanes, però no renuncia a continuar la capacitat originària de crearmitologia des del seu univers de referències, des de la seva sensibilitat.Per anatomitzar-se, psicoanalitzar-se, autoreconèixer-se, autocriticar-se,però també per presentar-se dignament al món, com a patrimoni univer-sal, sense haver de justificar, cada dos per tres, el seu dret d’existir. 2. Dels romàntics ençà, amb tots els matisos que calgui, les dramatúr-gies dites nacionals han mantingut operativa aquesta capacitat de crear,del dret o del revés, una mitologia que els espectadors reconeixen com                     (Pausa.21) Dossier35(Pausa.21) Dossier34a pròpia. La dramatúrgia catalana, sotmesa a grans convulsions històri-ques, ha experimentat la fretura d’omplir els buits que tenia l’escenacoetània respecte de les seves homòlogues europees i, paral·lelament,amb més o menys fortuna, amb complexos d’inferioritat o fums degrandesa, ha mirat també d’activar una mitologia pròpia i fer-la viva ioperant. En el millor dels paradigmes, ha volgut dotar-se d’un sentitaltament (auto)crític, d’una orientació progressista i d’una visió cons-cient de la potencialitat mitopoètica de la història amb el propòsit decontribuir, des d’una posició pròpia, des del seny i/o de la rauxa, a l’en-riquiment del patrimoni universal. La formació de mites, com també laseva metamorfosi incessant, esdevé una necessitat inherent de qualse-vol cultura: ajuda a construir relats fundacionals, fonaments remots iindeterminats de la part irracional i transcendent de les comunitatshumanes que, un cop transmesos, poden ser susceptibles de modifica-cions gratificadores i que, si són operants, contribueixen a crear llaçossocials oberts i compartibles. Deia Joan Fuster que un mite n’és verita-blement quan, al capdavall, no és sentit com a tal i que la mitologia noacostuma a ser gaire escrupolosa amb detalls cronològics.3. Els dramaturgs romàntics catalans van passar a abeurar-se de la his-tòria pròpia i, en fer-ho, van adonar-se que no podien continuar man-tenint la diglòssia que encimbellava el castellà com a única llengua decultura. La temàtica els obligava a replantejar-se la llengua, especial-ment en un context en què es començava a defensar la «independèn-cia literària» de l’idioma. Àngel Guimerà, seguint el model victorhu-guesc, va contribuir a la creació mitopoètica des d’una opció més uni-versalista, amb la seva ingenuïtat genial, etcètera. Si això passava ambels gèneres seriosos, com ara el drama romàntic o la tragèdia vuitcen-tista, encara es feia més necessari en els més còmics o intranscendents,que, en la majoria de casos, volen arribar a un públic més massiu i ofe-rir un mirall, idealitzat o satíric, de la realitat. La llengua, sobretotquan és marcadament minoritzada, també deu condicionar l’escriptu-ra dramàtica (no únicament els temes) i l’escènica (en particular, lainterpretació), sobretot si el dramaturg escriu peces «contemporànies»inspirades en la realitat més propera i, per tant, l’escenificació ha decomptar amb aquest valor afegit (en la mesura en què el teatre es vin-cula al seu temps). Sota l’escorça de la llengua, sota les seves formes,com també passaria en el cas de la dramatúrgia no textual si tingués-sim present el llenguatge no verbal, hi ha estrats sedimentats de cultu-ra, d’història, de valors, de mites i de sensibilitats ancestrals. Elsespectadors, bé que en intensitats diverses, s’hi reconeixen i s’hi sen-ten interpel·lats i, alhora, gaudeixen del dret universal a disposar d’u-na mitologia pròpia —una enciclopèdia oberta i revisable de refe-rents— que els pertany, els identifica i els permet d’activar i actualit-zar el seu sentit de comunitat, de ciutadans de la república. 4. El teatre que renuncia a la creació d’una mitologia pròpia ha de patir,irreversiblement o no, la imposició d’una d’aliena que acostuma a serhegemònica i que colonitza, per substitució, la capacitat creativa de ladramatúrgia pròpia. Les dramatúrgies que tenen l’espai simbòlic resolti que, per tant, són per se creadores i exportadores de mites no treballen,en la majoria de casos, per la reciprocitat, sinó que miren d’imposar-sei esdevenir encara més hegemòniques, mentre que, sense cap menad’escrúpols, reclamen —amb l’afany cosmopolita i l’arrogància del fort,del que té poder per dominar, sotmetre i negar, i amb l’aval de la con-xorxa dels estats-nació atrinxerats a la Unió Europea— que les tradi-cions menys potents els obrin les portes de bat a bat i els tractin a cos derei. El teatre, com a gènere eminentment social, també és poder: inven-ta tradicions, fabrica herois, vehicula models de conducta, transmet idees, valors ètics, etcètera, encara que, en aparença o no, vulgui trans-gredir-los, rebutjar-los o dinamitar-los, o encara que operi estranyes abs-traccions evasives o concrecions patètiques del tot oportunistes.5. L’espai teatral, sigui quin sigui, reclama una convenció de què ningúno pot sostreure’s. Aquesta mateixa acceptació, de grat o per força, de laconvenció teatral determina un sistema de lleialtats, reconegudes o no,                   (Pausa.21) Dossier37(Pausa.21) Dossier36que poden ser ideològiques i/o artístiques i que, segons les conjuntureshistòriques, socials, econòmiques o les filiacions estètiques, les adscrip-cions identitàries o territorials, són més o menys visibles. Com més sòlidés l’espai simbòlic, més invisible és. Com més fràgil, més visible i, enconseqüència, més susceptible d’encetar la pell del prejudici, l’autoodi ola ingratitud. Les dramatúrgies hegemòniques poden usurpar l’espai deles minoritzades, però no deixen que ningú qüestioni les seves fronteres,tot i que s’hi produeixin esquerdes assumibles. Poden exercir la depreda-ció de l’ecologia teatral des d’una legitimitat que neguen als altres i quees fonamenta en la imposició (i les inèrcies que se’n deriven). Tot i així,en uns temps en què gairebé tothom rebutja adscripcions identitàries, unsperquè ja les tenen clares o deixen que els les aclareixin les forces impa-rables del mercat o del poder polític d’estat, els altres perquè neden —iguarden la roba— entre dues o tres aigües, les úniques lleialtats unàni-mes semblen les interessades: els artistes del teatre es deuen, no tan solsal seu curriculum vitae, sinó sobretot al seu públic, al seu teatre.6. Les tries mai no són innocents —ni tan sols les rebudes— i estan con-dicionades, de manera directa o indirecta, pels poders econòmics, polí-tics, culturals. Les dramatúrgies de tradicions consolidades, revisitades,contestades, debatudes, no es plantegen l’actualització dels seus clàssicscom un problema o un dèficit. Els porten sota la pell com a bagatge ipoden permetre’s el luxe de refutar-los, capgirar-los, desvirtuar-los odeconstruir-los a cor què vols. Què passa, tanmateix, quan la transmis-sió del patrimoni teatral, a causa de ruptures i discontinuïtats, ha provo-cat que la tradició quedés en bona part ocultada, silenciada i, fins i tot,substituïda per tradicions alienes i, per tant, és desconeguda, ignorada,maleïda? Què és allò que, ben mirat, dignifica una cultura teatral de capa peus? No són aquelles dramatúrgies que tenen un sistema potent detransmissió patrimonial —és a dir, de capital simbòlic, de poder polí-tic— les que disposen de capacitat per refer els llegats escènics, actua-litzar el repertori i, en definitiva, crear una mitologia pròpia? Per què,doncs, per mor de la interculturalitat, el mestissatge, la globalització ialtres galindaines, només les dramatúrgies fràgils tenen l’obligació de lareciprocitat, de l’obertura, de la generositat, de la contaminació?7. El teatre català ha mirat d’omplir, a batzegades, els dèficits de la tradi-ció que tenia —i encara té— per la via de la incorporació de les línies deforça dels patrimonis escènics universals o de l’anostrament creatiu delsmodels estètics més innovadors. Aquesta doble via per a homologar-seamb els teatres europeus ha hagut de vèncer, la majoria de les vegades,unes condicions sociopolítiques adverses i unes resistències brutals: lesescomeses de fora i de dintre, les pròpies pors interioritzades o innocula-des, les pressions de les classes dirigents, les dificultats per instituciona-litzar l’escena, etcètera. En termes generals, l’esforç ingent que han fetels artesans del teatre català no ha estat prou reconegut i, la majoria devegades, ha anat a parar al pou sense fons d’una tradició maleïda i igno-rada que no té, encara, els mínims ressorts per a ésser transmesa, assumi-da, judicada, criticada, de manera conseqüent. La recerca adelerada de lamodernitat o, fa ben poc, de la postmodernitat o, grosso modo, de la con-temporaneïtat s’ha fet sovint d’esquenes a un passat patològicament malpaït. La continuïtat, estroncada sovint per les «superestructures», no hapogut traçar un fil fins al present i s’ha esfilegassat en l’anomalia que ten-deix a ser naturalitzada com a crònica, terminal. Més encara: ha topatamb el mur de la desconsideració en què socialment i políticament sóntingudes la llengua i la cultura catalanes. Per això encara són un «proble-ma». Aquest fenomen, aplicat al teatre, esdevé sagnant i, a estones, melo-dramàtic o farsesc i tot, al País Valencià i a les Illes, i té també els seuspartidaris aferrissats en alguns cenacles culturals del Principat que, ambl’ànima provinciana o imperial, tanquen les portes a tot el que sigui lite-ratura (dramàtica) catalana o, per convinença, li dediquen un espai del totinsignificant. Els qui volen convertir el català en residual, en favor de lallengua hegemònica, saben molt bé el potencial intrínsec que té la crea-ció per a continuar forjant una mitologia pròpia, viva, operant.Tardor de 2004                                

Una mitologia pròpia

http://ddd.uab.cat/pub/artpub/2005/88353/pausa_a2005n21p33.pdf

Una mitologia pròpia

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB