Contijoch, Josefa

Lectora revista de dones i textualitat

Spanish

Diposit Digital de Documents de la UAB

(c)237Contijoch, Josefa (2006), “Notes sobre la funció poètica”, Lectora, 12: 237-240. ISSN: 1136-5781 D.L. 395-1995.osefa ContijochNOTES SOBRE LA FUNCIÓ POÈTICAEscriure poesia és moure’s entre enderrocs, ruïnes catalogades i un instintde progrés. L’ofici d’escriure fa excursions i incursions devers l’atracció del’abisme, on se sap rau la grandesa i la insensatesa d’allò ignot que esrecerca. Ara bé, escriure en català i en dona afegeix un plus de perillositat id’autoconvicció, pel fet d’haver-se-les amb una llengua assetjada i desd’una invisibilitat històrica.La poesia no és un acte racional sinó un impuls de necessitat. Racional,però no exclusivament racional, sí, possiblement. Quasi tot porta al dubte iaixò em fa veure l’acte poètic des de la humilitat del “no saber”, o des de “latrista necessitat” que deia Novalis i reblava el clau: “la poesia és unimplacable destí d’inútil combat”. L’obra parteix de la indigència i arriba, enel millor dels casos, i sempre des del desconcert, a deixar algun vers quetranscendeix. Potser la creació artística sigui l’únic espai de llibertat oninterpel·lar-se sobre un intangible que, de ben segur, no donarà capresposta.La creació  poètica s’interroga mitjançant la paraula. Les paraules: límit iabisme. A vegades se m’ha preguntat sobre les diferències entre escripturafilosòfica i poesia. No en el fons, poques en la forma, ja que tant la filosofiacom la poesia són creadores de llenguatge; però sí diferència en la intenció:la filosofia pretén assenyalar i centrar nuclis essencials i dotar-los desenyals indicadores –no pas de solucions, certament–, mentre que lapoesia, material i eina d’allò intuïtiu, no pretén ni centrar ni orientar. Lapoesia no sap res. Només diu la mancança. Potser assenyala, des d’un puntde vista estètic, alguna cosa nova que no se sap encara què és. El poemaem sembla una activitat de l’esperit en estat de desesperació, que pitja elbotó vermell d’alarma. Les poetes som víctimes i agents de la pulsió creativaJNotes sobre la funció poètica                                                               Josefa Contijoch238que ens empeny a escriure, a la percaça d’alguna cosa que ens expliqui, ino per fugir de res sinó per ficar-se al bell mig de l’estranyesa, d’una paraulaque permiti dir el no-res enmig del silenci universal.FondaladaAixò no és dansatanta nuesaquasi sang.(Les lentes il·lusions)Poesia, doncs, per posar ordre al caos (Maria-Mercè Marçal), mètoded’autoreconeixement, possibilitat de nomenar l’innomenable (Beckett,Blanchot, Sarraute), paraules que alimentin (Simone Weil, Bachmann, Rich).Sigui quina sigui l’opció inicial, la paraula poètica esdevé lloc de mancança i,conjuntament, l’únic espai habitable. Les poetes no sabem; som noméstransmissores-generadores-alternadores amb més o menys alt voltatge,segons les capacitats i les il·luminacions. Escrivim poemes (potser seriamés exacte dir “ens escrivim poemes”) com un fet inevitable.T’ho dicamb el cor a la màesvoranc contra esvorancla daga parlaa mà armada.(Tensat alè, inèdit)Hi ha, sobretot, la llengua. La poesia es fa amb paraules i ha de crear unllenguatge que formuli, novament, el món. Però la llengua és una einaconnotada, i buscar les paraules es converteix en una exploració. ClariceLispector diu literalment “escriure és una indagació” i ho diu no només per latria material de paraules sinó i també pel que suposa d’exploració/indagacióinterior. Indrets que només entenem intuïtivament, però on, gràcies ad’altres escriptors cecs i perduts, la llengua progressa. “Assequible, properai sense perdre’s, ha quedat, enmig de tot el que s’ha perdut, una sola cosa:la llengua”.1 La poeta, doncs, des del caos on s’instaura, vorejant l’abisme,víctima del vertigen, fent un exercici de tenebres, intenta dir allò encara nodit, que li pertoca; acció en la qual la poeta “quasi” desapareix i nomésparlen les paraules.                                                 1 Celan. Paul (1958),  “Al·locució pronunciada en motiu de la recepció del premi de literatura dela ciutat lliure hanseàtica de Bremen”. Trad. d’Arnau Pons, Rels, 3.Lectora 12 (2006)                                                                                                 (c)239Actes inconnexos de camídestí esdevenenarrossegant atzar i necessitatmatèria en movimenti cecs que volen veure-s'hiper veure la nit en marxai sense fi.(Tensat alè, inèdit)Els poemes no s’expliquen; sovint ni s’entenen. El poema existeix més enllàdel poeta, que sovint ignora “en certa manera” el seu contingut. La poesiacarrega i descarrega elements inconscients i subjacents, materialpsicoanalític i processos aleatoris que desencadenen l’inici del poema,sempre sonàmbul. El poema parteix de la ignorància i es fa en ignorància.Un cop el poema acabat, a vegades, obté sentit. Segons com, el sentitaflora (si aflora) més tard, de manera que es pot parlar, també, de poesia-profecia, de poesia-catarsi. El poema seria un alliberador de tensionsdesconegudes i, doncs, terapèutic (encara que la poeta no sàpiga de quinamalaltia està malalta, sí sap, en canvi, de quin mal parla). Poesia-lenitiu enuna vida-malaltia empenguda i assetjada  per Eros i Tànatos.Amor canta'm una cançóque em faci la mort tolerablecanta'm una cançó d'amor.(Les lentes il·lusions)El poema és, també, històric pel fet de ser portador d’una nova veritat ques’afegeix a les preexistents. El poema facilita el desviament de l’àmbit privatvessant-lo al comú. La veu del poema és assumible per la veritat íntima queconté i que el fa un universal transferible. El poema ha de dir allò-privat-prescindible per convertir-ho en allò-col·lectiu-imprescindible. Aquís’introdueix la figura del poeta-demiürg, transmissor de sensacionsancorades en la boira del temps. I encara que el poema sigui un acte fallit,el poeta no deixa de ser “conservador dels infinits rostres de la vida”.2PoèticaLa insegura flotaciódel poemasovint capbussai al finaluna badia misteriosaesborra els mots                                                 2 René Char, Els full d’Hipnos. Trad. Joaquim Sala-Sanahuja.Notes sobre la funció poètica                                                               Josefa Contijoch240un llac de cares mortesper afegirvida a la vida.(Les lentes il·lusions)El poema és portador d’esperança perquè anomena la vida. I la feinad’anomenar la vida espera ser continuada;  és una obra en marxa de la qualn’escrivim fragments, a les palpentes, sense principi ni fi, i entre tots tot seràdit. “Sereu una part del tast del fruit”.3 Part del tast, fent boca a boca, comdic en aquest poema final:Herbeis de sang glevadaper boca d'ombradiuen que el vi fa sangi la sang cosi el clos pren cos en tui ets tu la glevaque conté tots els movimentsconjunts corals d'efectes llargsfent intercanvi de passiófent boca a boca.(Tensat alè, inèdit)                                                 3 René Char, Els full d’Hipnos. Trad. Joaquim Sala-Sanahuja.

Notes sobre la funció poètica

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB

Revistes Catalanes amb Accés Obert