Obra ressenyada: Marta SEGARRA (ed.), Ver con Hélène Cixous. Barcelona: Icaria Editorial, 2006

Font Espriu, Marta

Diposit Digital de Documents de la UAB

(r)169Ver con Hélène CixousMarta Segarra (ed.)Barcelona, Icaria Editorial, 2006Hélène Cixous narra el fet d’escriure com una relació física entre ella i el seucos: “Escribir: primero soy tocada, acariciada, herida, enseguida intentodescubrir el secreto de este tocar para extenderlo, celebrarlo y transformarloen otra caricia”. Així, llegir Cixous és mirar com és tocada, acariciada iferida, i presenciar, amb aquest mateix acte tendre i violent, la revelació delseu sentit. La finalitat de “descubrir el secreto” és entendre’l, fer-lo créixer,viure’l. I si el lector el comprèn i el celebra amb ella podrà sentir la tendresa ila ferida de la nova carícia. Per tant, la distància entre els ulls que llegeixen iles paraules impreses es converteix en l’espai revelador de l’instant en quèla mà de l’altre tocarà el teu cos, l’instant de reconeixement de la caríciaabans de sentir-la.D’aquesta manera, l’obra de Cixous és en tant que continuïtat, i cada undels assaigs que constitueixen Ver con Hélène Cixous és fruit d’aquestacontinuïtat: Xavier Antich, Bertrand Leclair, Eric Prenowitz, MyriamDiocaretz, Joana Masó, Maria Josep Balsach, Maria Pertile, Marta Segarra iArnau Pons desvelen el secret de la carícia que prové d’una anterior idiferent carícia sentida i descoberta per Cixous: “Texto, mi cuerpo”. Aixòsignifica que “tanto sus críticos como sus traductores se conviertan, duranteel transcurso de la lectura, en poetas” (Myriam Diocaretz).Els meus ulls-els seus ullsEls assaigs, que presenta l’editora Marta Segarra a la introducció, sónencapçalats per un text inèdit de Cixous. Així, el lector pot experimentarl’escriptura de l’autora abans de llegir-la a través dels textos que interpretenla carícia amb ella. A “Pequeño imprevisible” Cixous escriu sobre la tragèdiaque arriba sense avís previ, sobtadament, sense forma perquè és en elmoment que l’atrapem (sempre està més avançada –imprevisible–) quan lareconeixem i adopta així la seva forma.Aquesta tragèdia s’esdevé a la consciència de ser, aquella consciènciaque dóna sentit a la relació entre un/a mateix/a i les seves accions, i entreun/a mateix/a i el que un creu que és. Per això la metaforitza com l’esbarzer(“zarza”) que et trobes quan vas caminant tranquil·lament pels teuspensaments. Aquests t’hi condueixen i ets incapaç de veure l’esbarzer, finsque et punxes i ja no pots avançar com fins aleshores. Et trobes enmig d’unVer con Hélène Cixous170mur infranquejable de punxes. I a partir d’aquí, podríem dir que hi ha unaanagnòrisi, la consciència de ser canvia, ja que en descobrir-nos cecs hemd’aprendre a mirar d’una altra manera. Els pensaments que caracteritzen elsubjecte són els que el porten a la tragèdia  (la “impotencia humana” és “laimposibilidad de ver que no vemos”).Ella em mira els ulls tancats. Jo no veigAixí, el text de Cixous aconsegueix que ens reconeguem cecs, fins i tot ensfa sentir, d’una manera incerta, incòmodes amb la nostra forma de pensar.Però en l’assaig de Joana Masó, per exemple, s’exposa que l’acte d’escriureper a Cixous és un acte de re-vel-ació i és el desig de “saber-conocer-descubrir y el deseo de renunciar a la visión como paso previo a laconstrucción del saber”. D’aquesta manera, a la vegada que ens sabemcecs a l’inici del llibre, com que l’acte d’escriure és constructor de visió –ésun “desvelar”– els diferents articles que reescriuen i escriuen sobre Cixoussón en ells mateixos reveladors d’una mirada, i així el lector recupera la visióen descobrir el secret de la carícia.Obro els ullsEl motiu recurrent al llarg del llibre és l’oposició entre visió i ceguesa, de laqual Cixous ha realitzat una al·legoria que vertebra tota la seva obra. Així,cada assaig és una nova perspectiva respecte la mirada de l’autora. XavierAntich escriu sobre la impossible categorització de l’obra de Cixous perquèesdevé impossible discernir la creació literària de la teoria: “¿No será elescribir de Cixous, y su escribir del escribir, una posible forma de ver ypensar liberada ya de la complicidad de toda teoría con la violencia?”. B.Leclair es qüestiona el límit de la ficció arrel de la negació de l’escriptorad’una realitat literària: “Todo es invención”, i això li permet reflexionar sobreles relacions d’alteritat establertes pel rostre.E. Prenowitz, amb una intenció més didàctica, revisa i analitza el teatreescrit per Cixous, que supera l’anterior afirmació “Todo es invención”, ja queel gènere dramàtic li permet superar els límits entre ficció i realitat; el teatreés com la vida perquè és present. M. Diocaretz s’endinsa a l’escriptura deCixous per mostrar igual que Antich que no es pot classificar, i la descriucom una continuïtat; la paraula de Cixous crea una dimensió poètica on “laextrañeza estética y emocional” esdevé reveladora, és a dir, transformadorade la realitat.J. Masó i M.J. Balsach analitzen la metàfora del vel com ocultador de laveritat i productor d’una mirada ignorant. Però aquest vel està esperant serdescobert, perquè precisament quan descobrim que no veiem, el vel prenidentitat: “está a la espera de ser desvelado o revelado para ser”. Així,entrem en el paradoxal no-veure necessari per veure (el vel té una funcióreveladora de sentit):  “Ver el amanecer del mundo”, intrínsecament lligat ales passions. M. Pertile introdueix, a través del llibre Osnabrück, la CixousLectora 12 (2006)                                                                                                  (r)171més autobiogràfica, que s’explica ella mateixa. M. Segarra analitza la figuradel gos en l’obra de Cixous, metàfora de l’altre i deconstructor “de laoposición animal/humano”, ja que els animals actuen “como una especie dereveladores de las pasiones”; tal i com es pot llegir en “Pequeñoimprevisible”: “Nunca creí que entraría en el amor del gato”.I Arnau Pons reflexiona sobre la problemàtica de la traducció que derivadel fet de traduir Cixous en una llengua que ha censurat el català, que l’hadominat; partint dels mateixos plantejaments de Cixous sobre la traducció,es planteja el valor i la identitat de les llengües que han patit la violènciaprovinent d’altres llengües: “¿Cómo valorar el hecho de que Lasensoñaciones de la mujer salvaje de Hélène Cixous hayan sido traducidasal español por dos sujetos extranjeros entre sí y extranjeros en relación aambas lenguas (español y francés)?”.La miro. Conec que em reconeixPerò els articles no només comparteixen el motiu de la visió i la ceguesa,sinó que es complementen i s’expliquen els uns als altres. Creen una xarxainterpretativa de lectura i a la vegada d’escriptura. Gairebé totscomparteixen el mateix ritme, perquè és el ritme de Cixous que ressonaquan la rescrius: oracions simples que trenquen un discurs subordinat,creant moviment, intensitat, marcant el ritme de les pulsacions del sentit.Leclair ho explica amb les següents paraules: “someterse al movimiento deltexto para dejar que se produzca el contagio de los sentidos en todos lossentidos del término”.Cixous escriu amb el cos, escriu el cos, s’escriu. Antich ja presenta el“cuerpo-texto”, i Diocaretz vesteix el cos: el cos que s’escriu és el cos dedona. La consciència narradora es viu en cos de dona. La cara, el visageque cita Leclair, aquella que un/a mateix/a no pot reconèixer perquè nomésla veu l’altre, es posa en joc amb la màscara que presenta Prenowitz. Lamàscara que no emmascara, la que “revela el alma de un personaje”, i a laqual l’actor s’hi ha de sotmetre. Això el subjecte mai no ho podrà fer perquèno pot sotmetre l’ànima a un rostre que només veuen els altres. Potser, peraixò, en l’obra de Cixous aquest moviment és invers: sotmet l’expressió a lapassió, i les seves maaaaaaaaaaaaaaaaaaaàscares, els seus actors, sónels animals (M. Segarra).El llibre que la fuig, que se li escapa, és el “libro que no escribo” (citaLeclair). El llibre somiat que no podrà escriure mai, perquè és metàfora deldesig d’escriptura; tot el que escriu és un intent d’escriure el llibre que noescriu. Aquesta impossibilitat representa la continuïtat creativa. M.J.Balsach, a partir del “libro que se me escapa” (“Pequeño imprevisible”) ensrecorda que per a Cixous el més important són les “obras de ser”. L’art-vida,sense autor, sense creador, l’art que viu. I d’entre molts altres temesrecurrents i que s’expliquen entre si, escullo les passions. El materiald’escriptura de Cixous. Tots els textos del volum són un atreviment de  mirarel somriure de la medusa per sentir sense por, ja que “su mirada no esVer con Hélène Cixous172castradora” (J. Masó). Llegir aquest llibre és la construcció de la mirada ambl’altra.Veig amb ella. M’he quedat cegaVull ser amant de l’univers. MARTA FONT I ESPRIUUniversitat de Barcelona

Ver con Hélène Cixous, Marta Segarra (ed.)

Revistes Catalanes amb Accés Obert

http://ddd.uab.cat/pub/lectora/20139470n12/20139470n12p169.pdf

Ver con Hélène Cixous, Marta Segarra (ed.)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB

Revistes Catalanes amb Accés Obert