Obra ressenyada: Judith BUTLER, Deshacer el género. Barcelona: Paidós, 2006

Sàez i Tajafuerce, Begonya

Lectora revista de dones i textualitat

Sáez Tajafuerce, Begonya

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Deshacer el género, Judith Butler

Diposit Digital de Documents de la UAB

(r)291Deshacer el géneroJudith ButlerBarcelona, Paidós, 2006Trad. Patrícia Soley-BeltranEl darrer llibre publicat en castellà de Judith Butler, Deshacer el género, unrecull d’onze articles aparegut en llengua original l’any 2004 (Undoingg e n d e r , Routledge, Nova York), reprèn la discussió en claupostestructuralista entorn dels dos problemes cabdals per a les teoriesfeminista i queer contemporànies: el gènere i la sexualitat.Butler ordeix la trama d’aquest llibre amb el mateix fil amb què teixiaaquell ja consagrat Género en disputa (1990) i arrenca amb la ja conegudapremissa que el gènere és “una manera de fer”, o sia, una acció discursivaque es forja en el si d’una ideologia, és a dir, d’un context social i culturalque es caracteritza per ser normatiu a priori. Segons aquest plantejament, elgènere és, doncs, acció política. El gènere (i, amb ell, la identitat) hi adoptales formes que s’hi escauen. O, en el cas que es tracti de formessubversives, formes que no s’hi escauen, o sia, que qüestionen la normatravada per un sistema binari estructurat des de les oposicions home-dona iheterosexual-homosexual. I això és possible perquè, lluny de tractar-sed’una pràctica marcada per la necessitat lògica, el gènere és una “pràcticad’improvisació en un escenari constrictiu”.Tanmateix, la pregunta de Butler, que reconeix la influència delsmoviments trans de la “nova política de gènere” en les seves reflexions, ésara en quina mesura no només és possible sinó fins i tot cal fer l’experiènciad’“ésser desfet”. L’observació més rellevant de Butler en aquest sentit fareferència a la impossibilitat que el gènere, en tant que agency, defugi lanorma que sempre irremeiablement el determina i que, tambéirremeiablement, sembla contribuir al seu torn a reafirmar. Davant el fet quetendim a corroborar el marc normatiu, que ara Butler descriu com a “modelcoherent de vida de gènere”, es fa necessària la pregunta: en quina mesuraés compatible sostenir una concepció normativa de gènere i viure bé, és adir, plenament, sense estar sotmès a la uniformitat, a l’“única” veritat queacostuma a ser l’heterosexual, sinó obert a la pluralitat o a la multiformitat,en definitiva, a la complexitat d’experiències sexuals? La inquietud ques’endevina rere aquesta pregunta i que sens dubte la matisa fa referència alrisc que correm quan resolem assolir acords socials amb l’objectiu detipificar les formes de gènere excloses. Car, no és una tipificació sempre jauna normalització? Tal vegada, la major contribució de Butler en aquestDeshacer el género292llibre consisteix a posar consciència i a il·lustrar aquesta paradoxa que a totsels efectes esdevé un repte no sols teòric. I és que una passa endavant nosuposa per força un avenç. Del que es tracta, en definitiva, és de relacionar-se de manera crítica amb la norma per tal de constituir un marc d’agència degènere i sexual enllà de l’exclusió. I, per aconseguir-ho, cal desfermar eldesig del reconeixement.La perversió del desig en reconeixement arrela en un indret bendeterminat de la història del pensament occidental, segons la lectura que enfa Butler, és a saber, la tradició hegeliana. I, des d’allí, la pregunta que calreprendre és fins a quin punt és convenient desarticular aquesta economia,que s’imposa amb/en el discurs institucional, concebut sempre com adiscurs de poder i, en conseqüència, regulador, normalitzador i exclusiu.Aquí rau la preocupació que mou la reflexió de Butler al llarg de tot el llibre,sens dubte l’eix entorn del qual s’articula, i que ella mateixa formula comsegueix: “¿qué reorganización de las normas sexuales sería necesaria paraque estén libres de la necesidad de un reconocimiento de este tipo?” (19)Altrament dit, quines estratègies calen per restablir la relació primera entrenormes sexuals i desig pur segons la qual només el desig informa la norma?Potser cal aclarir en aquest punt que Butler no mostra cap interès en el seutext a endegar una discussió en termes hegelians i ni tan sols psicoanalíticsen relació amb la funció del desig en la construcció de la identitat sexual i/ode gènere. Encara que cal explicar també que, en el capítol sisè deDeshacer el género: “El anhelo de reconocimiento”, Butler sí planteja elstermes en els quals convindria aventurar tot esforç teòric i/o crític en aquestsentit quan corregeix la proposta de Jessica Benjamin al seu llibre L’ombrade l’altre (The Shadow of the Other, 1998), la qual se centra en l’observació il’estudi de “la posibilidad del reconocimiento intersubjetivo” per tal deplantejar “una norma filosófica para un discurso terapéutico” (189). És enaquest article on, per bé que de manera fugaç, apareix la Butler mésbutleriana, la més pulcra i meticulosa, la més incisiva i analítica, que fa galadel seu savoir faire i coneixement històrico-filosòfics més clàssics i esgrimeixla concepualitat pròpia de l’alta edat postestructuralista. Sigui com sigui,malgrat aquest exercici de multi-ostentació, allò que sembla moure Butler noés, com apuntava més amunt, un afany de fer crítica des de i per a lahistòria del pensament occidental, sinó més aviat la percepció que,concebuda des del desig que defuig la coerció del reconeixement, la normasexual pot no exercir “un control definitivo o fatalista” (33). Així, la normasexual s’estableix amb un grop; podríem dir que neix amb una favorable ibeneficiosa falla congènita que la converteix en “posibilidad improvisatoriadentro de un campo de restricciones” (id.). Butler descobreix en la normasexual un potencial altament ric des d’una perspectiva postestructuralista,atès que, ara, “la sexualidad nos traslada fuera de nosotros mismos” (id.). Osia, lluny de fixar la identitat, d’atorgar a la (primera) persona una entitat a lamanera de la metafísica tradicional, de pressuposar-hi un fonament aliè alprocés de la construcció de si, l’experiència i la norma sexual prenyades dedesig pur qüestionen llur pròpia referència ja que excedeixen el subjecteque les escenifica i, d’aquesta manera, el dissolen; sí, el desfan. Però, elLectora 13 (2007)                                                                                                  (r)293que cal destacar arribats a aquest punt, és que d’aquesta desfeta res no sesalva; tampoc el gènere: “el género deshace el ‘yo’ que se supone que es oque lleva el género, y este deshacer es parte del mismo significado y de lacomprensibilidad de este ‘yo’” (34).Amb l’excepció del darrer text: “¿Puede hablar el ‘Otro’ de la filosofía?”,tots i cadascun dels articles inclosos en el llibre donen fe de la desfeta delgènere en els termes suara expressats, i de manera molt explícita el segon:“El reglamento del género”, perquè Butler hi tracta la relació entre norma (oregla), tant pel que fa als mecanismes que s’endeguen i es reafirmen através de la seva constitució, com pel que fa als efectes de la seva aplicacióreiterada, i gènere. Aquest mateix plantejament sembla constituir elsfonaments del cinquè capítol: “¿El parentesco es siempre heterosexual deantemano?”, on, gràcies a la seva referència a Lévi-Strauss (Las estructuraselementales del parentesco, 1949), Butler qüestiona el patró heterosexualvist des de la perspectiva de les relacions de parentiu en virtut de duesxarxes en les quals es perpetua amb ajut de les institucions: el matrimoni i lapaternitat. Una altra xarxa relativa a les relacions de parentiu en la qual i através de la qual s’esclerotitza la relació entre la norma i el gènere, demanera que la norma esdevé tan sols coercitiva, és la de l’incest. Butler espregunta per la necessitat de reconceptualitzar l’incest des de lapsicoanàlisi, precisament perquè “el incesto se considera como unadesviación de la norma”, que, paradoxalment, contribueix a la solidificacióde la xarxa familiar, en el setè capítol de Deshacer el género: “Los dilemasdel tabú del incesto”.De manera ben diferent als articles tractats fins ara, ocupa el seu lloc enel recull el darrer text: “¿Puede hablar el ‘Otro’ de la filosofía?”. És unaexcepció al denominador comú del llibre pel que fa als seus contingutsperquè, aquí, Butler no desenvolupa cap tipus de reflexió metafilosòfica,malgrat que podria semblar-ho si tenim en compte què hi explica al llarg delsseus primers paràgrafs. Es tracta, ben al contrari, d’un assaig autobiogràfic,certament testimoni de l’exclusió activa, on en primer lloc confessa la sevavocació de romandre en la recerca filosòfica que no ha estat colonitzada perla institució. En segon lloc, descobreix les dues portes d’entrada per accedir-hi: els llibres –Butler delata les seves fonts: abans que ningú Spinoza iKierkegaard, “para mí [...] eran la filosofía” (335); tot seguit, Schopenhauer–i la sinagoga. En tercer lloc, descriu les diverses estacions dels caminstranscorreguts per arribar-hi. I, per acabar, fa cinc cèntims de la seva sovinttribulada posició teòrica actual, en relació a altres teòrics i teòriquescontemporanis que no pertanyen tan sols a l’àmbit dels estudis de gènere.El desig de Butler d’experimentar en aquests altres àmbits és palès aDeshacer el género, però també ho és el seu desig de continuar aprofundinten les consideracions d’un dels temes cabdals dels estudis de gènere comés el cos. Així, tant des d’una perspectiva teòrica, com la que Butler adoptaal primer article: “Al lado de uno mismo: en los límites de la autonomíasexual”, com des d’una perspectiva d’anàlisi d’alguns casos concrets, algunsamb noms i cognoms i ben coneguts del públic nordamericà, amb un interèsDeshacer el género294clarament ètic, que Butler desenvolupa al tercer: “Hacerle justicia a alguien:la reasignación de sexo y las alegorías de la transexualidad” i al quartarticle: “Desdiagnosticar el género”, el cos és reprès i abordat de nou i, entreles línies de Butler, parla el llenguatge rebel que, en el seu univers, li escau;sobretot al capítol vuitè: “Confesiones corporales”, informat des de la teoriadels actes de parla, que fins i tot mereix un no poc extens postscriptum, idedicat a la consideració de “la relación entre el lenguaje, el cuerpo y elpsicoanálisis, [centrada] en un acto en particular: el acto de la confesión”.En aquest article, escrit en una prosa que, cal dir-ho, llisca, la proposta deButler sembla transcórrer entre la pirueta estrafolària i la constatació banal.És l’exemple més clar en el llibre d’un estimulant exercici de recreacióteòrica no només de literatura comparada, sinó de reflexió interdisciplinar,en virtut del qual es fa difícil valorar fins a quin punt Butler arrisca quanafirma, per exemple, que: “En el caso de la confesión sexual, la persona quehabla usualmente está diciendo algo acerca de lo que ha hecho el cuerpo oacerca de lo que el cuerpo ha soportado. El habla está implicada en el actoque nos transmite porque es otra forma a través de la cual el cuerpo hacealgo. Se podría decir que el habla es otro hecho corporal” (244). En el novècapítol del recull: “¿El fin de la diferencia sexual?”, sense abandonar lainquietud de trobar una ajustada articulació lingüística per al cos, que liescaigui sense trair-lo, és a dir, sense desdibuixar-lo o banalitzar-lo i senseescanyar-lo o reprimir-lo alhora, Butler aborda de la mà de Luce Irigaray unaltre dels motius clàssics del debat feminista contemporani, la diferènciasexual, que qualifica de pregunta mai resposta, la qual, doncs, “permanececomo aquello que todavía no se ha formulado, o no se ha formulado nuncaen términos asertivos” (251). Val a dir que així roman també en el text deButler: una qüestió oberta que pot o fins i tot que ha de ser represa des dediverses vies, algunes de les quals es proposen, encara que sigui, sembla,de retruc, en el text.El capítol desè: “La cuestión de la transformación social”, que s’obreamb la meridiana i, sobretot, programàtica sentència: “El feminismo seocupa de la transformación social de las relaciones de género” (289),serveix a Butler de pretext per a revisar l’estatus d’El género en disputa.Sense perdre de vista l’interès general per allò que determinaria la bondatde la vida de les dones; però, millor dit: sense perdre de vista en particularallò que generosament s’anunciava a la introducció de Deshacer el género,o sia, que “aunque necesitemos normas para vivir y para vivir bien, y parasaber en qué dirección debería transformarse nuestro mundo social,también estamos constreñidos por normas que a veces nos violentan y a lasque debemos oponernos por razones de justicia social” (291), Butlerprojecta una ressenya del seu segon llibre amb un doble objectiu que, ahores d’ara, no pot resultar gaire sorprenent: d’una banda, revisar la teoriade gènere que hi elabora des de la perspectiva de la violència de gènere i,de l’altra, considerar la “doble naturaleza de las normas”, que les instal·la, aelles i a la teoria mateixa, caldria afegir, en una paradoxa que justamentesdevé objecte d’exploració en el text. A fi de dur a bon port aquestaaventura intel·lectual, Butler tria implicades companyes de viatge, l’obra deLectora 13 (2007)                                                                                                  (r)295les quals es forja en una tessitura social. Com a resultat de tot plegat, i enun exercici de contundent crítica cultural que palesa no poques tasquesabsolutament necessàries per tal que el món occidental conservi la sevadignitat, s’anuncia una sort d’utopia: “quizá haya alguna otra manera de vivirde forma que no se tema a la muerte...” (326). Butler convida.Tot i que no es tracta d’un llibre la lectura del qual no es puguirecomanar de manera indiscriminada, ja que dóna per pressuposadesreflexions i, sobretot, conclusions assolides en els anteriors llibres de Butler,sí és adequat per a qui estigui interessat/da a copsar els conceptes clau deldebat feminista contemporani conformat en un context interdisciplinar, elsquals són revisats aquí mitjançant un material que sovint ho és també delsmitjans de comunicació i que, per això, forma part de la reflexió quotidiana.No cal dir que Deshacer el género té les virtuts i els defectes dequalsevol recull d’articles: la seva lectura pot semblar més lleugera, però, ala vegada pot resultar inconnex. Dit això, Deshacer el género em semblaespecialment destacable per dos motius ben concrets. D’una banda,considerat des d’una perspectiva metodològica, és significatiu que elmaterial triat per Butler amb l’objectiu de nodrir la seva proposta teòricaprocedeixi en gran mesura de l’àmbit de l’experiència comunanordamericana o ànima ianqui. Es tracta d’un gest metodològic no tan propide la filosofia com de la sociologia, de l’antropologia o dels estudis culturals,però, sobretot, es tracta d’un gest metodològic no tan propi delpostestructuralisme com del pragmatisme. Des d’una, diguem-ne, inusual ialhora singular filiació, Butler sembla apel·lar a la consciència dels seus/deles seves congèneres, tot justament. D’altra banda, considerat des d’unaperspectiva estructural, el recull destaca pel fet que s’hi posa de manifest, osia, pel fet que s’hi escenifica un singular gest teòric. Butler insisteix, fins itot de manera explícita, a desmarcar les seves reflexions del context i deldiscurs institucionals i, en concret, filosòfic. Malgrat això, sí reprèn el gestmés propi de la filosofia que confessa admirar, que és un gest anti-sistemàtic, fins a cert punt intimista, des del qual es pot establir una relacióde complicitat amb el lector/a que es pressuposa encuriosit/da, despert/a iinquiet/a. Amb aquest/a lector/a, Butler no coincideix en cap resposta sinóen totes i cadascunes de les preguntes que hi planteja.BEGONYA SÁEZ TAJAFUERCE

http://ddd.uab.cat/pub/lectora/20139470n13/20139470n13p291.pdf

Deshacer el género, Judith Butler

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Diposit Digital de Documents de la UAB