Autoria extreta de l'inventari del fons Joaquim Carbó dipositat a la Biblioteca de Catalunya.Localització: Universitat Autònoma de Barcelona, Arb 806.Forma part del fons personal de Jordi Arbonès.Text mecanoscrit

Carbó, Joaquim,

Autoria extreta de l'inventari del fons Joaquim Carbó dipositat a la Biblioteca de Catalunya.Forma part del fons personal de Jordi Arbonès.Text mecanoscrit

Diposit Digital de Documents de la UAB

CAMPI QUI PUGUIILes muralles de Jericó1, de Josué FabresEditorial Liquidado (Barcelona, 1987) 150 pagines. 900 pessetes (Iva zero)N-Y. - Barcelona - L'avió que transportava les darreres - perdó, ultimes! - novetats literáriescatalanes d'aquesta temporada a les llibreries de Manhattan, on cada dia teñen mesacceptació - com passava fins fa poc amb el pa amb tomáquet de la Montse Guillen -, vadesaparéixer quan volava molt a prop - a la vora - del triangle de les Bermudes. Per tant,he estat una curta temporada orfena de les parides mes recents deis meus col-legues mesjoves, fins que no he tomat a casa després d'un vol ben felic que, si mes no per laprecaució d'un pilot un pél supersticiós, ha obviat aquella famosa figura entre geométrica igeográfica.Del Prat he saltat a un taxi carrsgada com un ruc i he anat a la llibreria Ona, abansde passar per casa, només per recollir el bo i millor que la Conxita Virgili m'havia preparatdesprés que li anuncies la meva visita de l'aeroport estant.He arribat a casa, i la portera - "Ai, Ofelia, i que n'ets, de maca"- m'ha fet saber quetenia el pis a punt i sense pols, amb la nevera i el rebost ben plens. He desfet l'equipatge,he obert armaris i penjat vestits - perdó, trajos! -. Finalment, m'he ajagut amb indolencia almeu Hit preferit, testimoni de tantes nits memorables, disposada a descansar. Abans, pero,he buidat la bossa, curulla - farcida o, encara millor, plena - de llibres entre els quals m'hacridat l'atenció aquest volum de l'Editorial Liquidado, que no em puc estar de comentar peíseu interés en diversos aspectesDegradado personal - Les muralles de Jericó és una novella d'un solitari en procés dedegradado. Un solitari malgré lui, és ciar, ja que ho esdevé - s'hi torna, o s'hi converteix -quan se li mor la dona que sempre li havia fet d'escarrás - de minyona -. El tema em plau -m'agrada - des de la primera página. Sóc dona, he militat i milito en el feminisme icomparteixo moltes de les idees mes radicáis, per mes que no he sabut prescindir mai deishomes - pobrets, son tan bufons, vull dir, macos! -. M'estarrufo quan l'homenet en qüestióassisteix amb irritado angoixada i creixent a l'ensorrament implacable de tot un món ques'aguantava per l'accíó normal d'una dona que exercia de fámula, secretaria, confident,amant, directora espiritual, re pos del guerrer, etcétera. En definitiva, una maráviaincestuosa i imprescindible, com hauria dit el doctor Roig i Raventós.Desconcertat en comprovar que a la calaixera, que ha deixat de ser aquella menad'inestroncable bota de sant Ferriol, ja no es produeix el repetit miracle deis pans i deis1 En plena polémica sobre cls registres lingüíslics, la mcva inlcrvcnció prctcnia advertir ais auiors de Verinosa¡lengua que, amb les scves idees origináis i gaircbé scmpre bcn fonamenladcs sobre qué és una Mengua viva,podicn obrir l'aixeia a d'altrcs de molt menys preparáis que no pas clls, i que tiressín al drci i cns trobéssiin,com a Galicia, amb un gallee cada dia s'assembla m¿s al castcllá. be que parlat ainb acceni local.peixos en forma de camises, mitjons i roba interior, tot net i planxat, que ni apareixia sensesolució de continuítat, l'home no és capac de trobar una solució práctica a tots aquestspetits problemes doméstics. El desconcert també es produeix peí que fa a la falta derenovació espontánia de contingut de la nevera, les bombones de butá, la roba del Hit, unabombeta que es fon, les piles del transistor, el sabó de bany, etcétera; o, a la inversa, coms'omplen de quisca - de porquería, vull dir -, les antigament blanques superficies deporcellana del lavabo, els voltants deis interruptors, les parets de la cuina; o d'heterogeniscontinguts, la galleda de les escombraries; de llánties, tots els vestits - els trajos -, devolves o flocs de pols, sota els Hits i, tots els racons, de teranyines.Deqradació lingüística - De manera simultánia al neguit que el protagonista experimenta encomprovar, astorat - millor dit, espantat -, que la roba s'esfilagarsa - cau feta tires -, que lasola de les sabates es forada o que els electrodoméstics deixen de funcionar l'un darrerel'altre, he tingut ocasió de neguitejar-me - d'inquietar-me - en comprovar com sem'encomana l'ús cada cop menys literari del llenguatge emprat - fet servir, vaja! - per l'autord'aquesta modernitat, Els editors ho expliquen en una mena de próleg d'aquests que s'hanposat de moda i on, en comptes de comentar les excelléncies o les excreméncies del textque el sofert lector es proposa de llegir, l'editor, el traductor o el corrector aprofiten l'ocasióper explicar-nos la teoría del seu ofici.Així, en aquest cas arribem a saber que l'autor, influít al comencament de laredacció per la lectura d'aquest prodigi d'anticipació que ha estat - perdó, sigut - Verinosa¡lengua -, es va esforcar, tal com ara faig jo, per substituir qualsevol mot - perdó, paraula -o expressió que pugui ser titllat - perdó, acusat - de massa genuí o de poc freqüent per unaltre, també corréete pero mes fácil d'interpretar peí fet que el seu corresponent en castelláté la mateixa arrel o cadencia fonética...Segons que segueix explicant l'editor en un to cada cop mes joiós - posem-h¡satisfet, perqué s'entengui millor -, va arribar a mans de l'autor, quan només havia escrit elcinquanta per cent de la noveHa, la darrera - l'última, mes ben dit - meravella especulativapublicada a l'entorn de la llengua; un pamflet que deixa com uns draps bruts els pociconoclastes que s'havien ocupat anteriorment del tema. Em refereixo, és ciar, a Galdosallengua - ni amb el nom no s'han preocupat de ser origináis! -, els autors del qual son unparell de xitxarellos - val mes escriure troncos o colleguis - que en estudiar FP se sentienmolt engavanyats - perdó, embarassats o lligats - per tota llei de normativa gramatical i quevan veure el cel obert en entrar en contacte amb el documentat text deis carrosses imassa puristes Pericay i Toutain. En trobar la porta oberta per a la desmitificació deispronoms febles, deis negatius dobles, de les formes de complement directe introduídesamb preposició, etcétera, es van dir: "A bodes me convides, tío!" i, mancats - perdó, a falta- de la preparado académica d'aquells altres, aquests dos minyons, que teñen El Víboracom a sostre de lectura, proposen la supressió de tota mena d'ortodóxies sintáctiques iortográfiques amb un sol límit. Un límit que, naturalment, estableixen just en el punt onarriben els seus migrats - escassos - coneixements. Un límit, dones, ben limitat, ambperdó.Degradado moral -Així. Les muralles de Jericó, a partir de la página 75, es converteix enuna demostrado práctica d'on pot portar aquesta doctrina professada per un grup de jovesbárbars que, afortunadament, s'han ¡ntroduít en la nostra literatura per salvar-la del'ensopiment, bé, vaja, de la monotonía o, encara millor, del conyás o del mal rotllo.Aixó coincideix amb el moment en qué la degradado del personatge, que finsllavors ha tingut un component mes aviat material o fisic, arriba a l'espeht. L'abandó ques'ha descrít amb tanta precisió peí que fa a l'erosió del seu aspecte exterior, de la roba, dela casa, arriba a l'interior i es transforma en un abandó moral que l'autor descriumagistralment servint-se d'una prosa cada cop mes esquemática i barroca: de claveguera.Les incorreccions ortográfiques s'hi desborden, i el text, sobretot peí que fa a les essessonores i sordes, sembla dictat per un célebre filósof que reflexiona sobre el futur de totsplegats. Així, no sabem si es tracta d'una rosa o d'una rossa fins que no arribem a llegir totel parágraf. Les impresions, les expresions i els disenys fan costat a les casses, els asses iles cosses En un deis moments mes sublims, el nostre autor escriu: "La dubta no ha sigutlo pitjor, ¡a que m'he trobat tinguent qu'anar amb cuidado del nostro quarto al pasillo..."No és el meu costum explicar el final de la novel-la que comento: en aquest cas,tampoc no pensó fer excepcions. El que no m'estaré d'aclarir és que l'autor, poc desprésde portar la seva obra mestra a l'editorial, va posar fi a la seva vida de manera violenta,aneu a saber si ho va fer perqué es creía incapac de superar-se o perqué ja en tenia prou.L'editor ens explica, polidament - amb pulcritud -, que ha posat tota la cura - em refereixo al'atenció - del món a reproduir aquesta genial obra postmoderna tal com la va deixarenllestida - vull dir acabada, ho enteneu, oi?- el seu genial autorLiberal, comprensiva i oberta a totes les idees, és natural que respecti aquestadecisió tot i la inquietud que he sentit en diversos moments de la lectura. Fins i tot m'hearribat a fer algunes reflexions. Pensó que, per mes que en circumstáncies excepcional,l'assassinat polític és una figura lícita, fins i tot necessária, és difícil saber quan n'hi haprou. En casos com el que ens ocupa ¿qui té prou autoritat - efectiva o moral - per saberque s'ha arribat al límit? Des del meu reces ais EUA vaig seguir amb indolencia lesnoticies del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. No n'he llegit encara lesconclusions, ni sé si s'han publicat diversos volums que dictaminin sobre el tema que ensocupa. La pregunta correcta pot ser: qui l¡ posa, el cascavell, al gat?De moment, tinc a les mans la Mista deis llibres mes venuts els últims 10 anys. Peíque sembla, si és que no ens volen enganyar, s'emporten les preferéncies del públiealgunes novelles de Rodoreda i de Pedrolo, els contes d'Espriu i els de Calders, elspoemes de Pere Quart i de Marti Pol, tot plegat, textos anteriors a la renovado delllenguatge que se'ns proposa, escrits i corregits amb fidelitat a les normes.Peí que fa a llibres com aquest tan interessant i polémic de Les muralles de Jericó,no n'hi ha hagut cap que hagi fet soroll llevat - a excepció - del petit mullader en el safareígde gramátics...La reflexió continua, i em pregunto si el que allunya el lector normal deis llibresescrits en cátala és el fet que hagin estat escrits d'una manera o d'una altra, 0 bé si no ésprecisament que siguin escrits en cátala; un factor que es pot atenuar, com ja es comencaa notar, certament, si es dedica tota l'atenció deguda a l'ensenyament. Al cap i a la fi, avuihi ha molts vailets que fan el segon curs d'EGB i que, sense ser massa espavilats,entenen perfectament qué vol dir vaixell, esguardar, davallar, o darrer, i que un comptecorrent o un dubte son tan mascuíins com els senyals d'identitat.Caries Riba - Vull expressar la meva ferma convicció que cadascú pot eschure al seu nivell.I tant! I que de la mateixa manera que no es pot demanar la lluna en un cove, no hem dedemanar, avui, ádhucs, quelcoms ni llurs. Pero tampoc no cal que rebutgem paraules iexpressions que han estat vives en qualsevol moment de la nostra vida. ¿Com podemimpedir a Caries Riba, per exemple, que ens canti: "Conta'm, Musa, aquell home de granardit, que tantíssim erra, després que de Troía el sagrat alcásser va prendre"? ¿O aSalvador Espriu que ens expliqui: Tresquem a la sorra agafats peí ñas: féiem ballaruguesamb l'ós Nicolau"?¿Qui és capac de posar un morrió a Joan Brossa perqué no ens pugui dir a caud'orella. "Se m'ha adormit un peu. Bella moneda!. Assoto el mar. Ordena un nou eclipsi. Laforca del cabell, ¿quin déu l'engendra damunt la nuca?..."?¿Qui gosaria substituir alguns deis maons de parets tan belles com les que vaconstruir Pere Quart: "Solemnes verdors. Frescors, de peresa en balmes on veusllagoteres sospiren: amor! On liquens suporten espasmes lentíssims. On ombres humidesaombren els sauris somorts..."?Ni que sigui de cara a aconseguir una comprensió mes amplia, de cara a l'obtenciód'un llenguatge diguem-ne estándard, no em sembla oportú suprimir la llibertat de creadoa cap escriptor. Si els dos capsigranys de la Galdosa ¡lengua es volen expressar a base derepetitius i limitáis jo, tío, val, rotllo, marrón, moguda, alucine, etcétera, per a ells va elpollastre! Ja s'ho faran! Ja s'ho faran ells, és ciar, perqué tothom té dret a recorrer a alioque ha llegit, mamat o inventat. Tinc mal de cap. Llenco Les muralles de Jericó per lafinestra i em preñe dues aspirines. D'aquí a cinc minuts dormiré, pero dormiré malament.

Campi qui pugui!

http://ddd.uab.cat/pub/jarbones/jarbonesobrcrealiman/Arb_0806.pdf

Campi qui pugui!

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB