Index de les obres ressenyades: Kathrin HÖRSCHELMANN i Rachel COLLS, Contested bodies of childhood and yout

Mas Giralt, Rosa

Enrahonar An international journal of theoretical and practical reason

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Ressenyes Doc. Anàl. Geogr. 2011, vol. 57/1  183
desplaçar-se per l’espai molt ràpidament 
(saltant, escalant, etc.) i superar tots els 
obstacles (tanques, murs, espais buits, 
etc.) sense que hi hagi res que els aturi.
El capítol següent parla, entre d’altres 
qüestions, de les experiències que viuen 
les persones joves al convertir-se en per-
sones adultes. Un criteri important per 
ser considerada una persona adulta inclou 
assumir la responsabilitat d’un mateix, 
prendre decisions autònomes i ser inde-
pendent econòmicament. Deixar la casa 
dels pares i guanyar un salari al final de 
mes esdevé un fet clau en la consecució 
d’autonomia i autoestima, encara que la 
precarietat de la feina dificulti aquesta 
transició.
El darrer capítol mostra els espais 
que usen els nois i les noies joves a les 
ciutats i a les àrees rurals durant el seu 
temps lliure. En el context britànic, la 
falta d’inversió d’espais per a la gent jove 
a les ciutats i l’augment de la privatitza-
ció al camp restringeixen contínuament 
els llocs disponibles per trobar-se. Dife-
rents estudis mostren com, al llarg del 
continu rural-urbà, els llocs de lleure són 
les benzineres, els cibercafès, les canto-
nades, els centres comercials, els camps 
oberts, etc. En tots dos contextos, l’urbà 
i el rural, sortir de nit i beure esdevenen 
aspectes destacables del seu temps lliure, 
encara que l’accés a determinats espais, 
la mobilitat i l’anonimat diferencia unes 
experiències d’unes altres i s’hi observen, 
també, diferències de gènere significatives.
El llibre va adreçat especialment a estu-
diants de grau, postgrau i investigadors 
interessats a entendre millor les relacions 
entre gent jove, llocs i identitats. I no és 
només un text per a geògrafs i geògra-
fes, sinó que, per la manera d’enfocar els 
temes, fa que pugui resultar interessant 
per a aquelles persones que treballen en 
diferents institucions acadèmiques i edu-
catives (i, anant més enllà, fins i tot se’n 
podria recomanar la lectura a aquelles 
mares i pares amb fills i filles joves i ado-
lescents!).
Anna Ortiz Guitart 
Universitat Autònoma de Barcelona 
Departament de Geografia 
Anna.Ortiz@uab.cat
Contested bodies of childhood and youth 
és un recull de contribucions diverses 
que tracten el tema del cos i la corpo-
ralitat dels infants i de la gent jove. Les 
directores del llibre són Rachel Colls i 
Kathrin Hörchelmann, membres del 
prestigiós Departament de Geogra-
fia de la Universitat de Durham, al 
nord d’Anglaterra, i hi ha aportacions 
d’especialistes anglosaxons molt recone-
guts en el camp d’estudis de la infància, 
tant de geografia com d’altres àmbits 
de les ciències socials. Aquest llibre va 
sorgir arran d’una conferència interdisci-
plinària realitzada a la mateixa Universi-
tat de Durham l’any 2006 i després d’un 
número especial de la revista Children’s 
Geographies (volum 7 (1), 2009), en el 
qual es començaren a presentar les apor-
tacions de la conferència. Totes aquestes 
iniciatives (conferència, número especial 
i ara el llibre que ens ocupa) són relle-
vants, ja que intenten emprendre la tasca 
de corregir la manca d’atenció al cos en 
la geografia dels infants; una llacuna con-
siderable si tenim en compte la impor-
tància que l’estudi de la corporalitat 
—tant des de la perspectiva discursiva 
com material— ha adquirit en la disci-
plina de geografia en general en les dues 
Hörschelmann, Kathrin i Colls, Rachel (eds.) (2009). 
Contested bodies of childhood and youth 
Basingstoke: Palgrave Macmillan, 260 p. 
ISBN: 978-0-230-20138-5
184  Doc. Anàl. Geogr. 2011, vol. 57/1 Ressenyes
últimes dècades (vegeu, per exemple, 
Longhurst, 2000). 
Per tal de començar a esmenar aques-
ta omissió, aquest llibre situa en primer 
pla les experiències corporificades de la 
gent jove i explora com una perspecti-
va que privilegia el cos i la corporalitat 
pot contribuir a augmentar els estudis 
existents sobre la infància i la joventut. 
Amb l’objectiu de capturar la corporali-
tat juvenil en tota la seva complexitat i 
diversitat, aquest text parteix del concep-
te que els cossos dels infants i dels joves 
són entitats imaginades, disciplinades i 
performatives (aspectes que estan intrín-
secament relacionats). De fet, l’obra té 
una estructura clara i entenedora amb 
dos capítols introductoris i tres seccions 
dividides pels criteris temàtics esmentats: 
cossos imaginats, cossos disciplinats i cos-
sos performatius. Cada part conté entre 
cinc i set capítols, el darrer dels quals 
s’utilitza perquè el lector o la lectora faci 
unes reflexions breus sobre els temes 
principals que s’han desenvolupat en 
cada secció. Cada capítol inclou la seva 
bibliografia específica i el volum finalitza 
amb un índex temàtic que resulta molt 
útil a l’hora de cercar dades o conceptes 
puntuals. 
A la introducció, les directores hi des-
taquen tres temes que es desenvolupen 
a través de tot el llibre. El primer són 
les dificultats metodològiques inhe-
rents a intentar capturar la pluralitat 
d’experiències corporificades de la gent 
jove. En aquesta àrea, els mètodes ver-
bals sovint són insuficients i, per tant, 
cal que pensem a utilitzar unes altres 
tècniques, com ara, per exemple, les 
visuals o participatives, reflexionem 
sobre les limitacions de cada mètode i 
sobre el rol de la persona investigadora 
adulta i considerem maneres alternati-
ves de publicar aquest tipus de material. 
El segon tema fa referència a les bases 
conceptuals del llibre i s’explica que els 
cossos s’hi conceben com a relacionals 
i inacabats, és a dir, sempre en procés 
d’esdevenir i totalment dependents i 
incorporats entre altres cossos, textures, 
materials i objectes. L’últim tema és la 
importància que les dimensions tempo-
rals i espacials tenen a l’hora de com-
prendre i d’interpretar les experiències 
dels cossos joves. 
Al segon capítol introductori, Gill 
Valentine reprèn els arguments i les 
reflexions que fonamenten l’estudi de la 
corporalitat infantil i juvenil. L’autora 
ens proporciona una anàlisi molt entene-
dora de com, malgrat la manca d’atenció 
explícita al cos en les geografies de la 
infància, de fet, la corporalitat infantil i 
juvenil ha estat present en aquests estudis 
de manera implícita i arran del fet que 
en temps moderns i a Occident, idees 
sobre la corporalitat infantil fonamen-
ten la construcció de les identitats dels 
infants i el seu lloc al món. Valentine 
tanca el capítol manifestant que tant 
les geografies de la infància com les de 
la sexualitat i de la família (entesa en 
el sentit ampli i divers) tracten cossos, 
estructures afectives i relacions íntimes, 
i si coordinessin esforços com a geogra-
fies de la intimitat, podrien demostrar 
de manera més emfàtica la importància 
de les relacions corpòries i afectives en 
l’economia global. 
La primera part del llibre, «Cossos 
imaginats», s’ocupa d’explorar com les 
representacions mediàtiques i els dis-
cursos i les pràctiques polítiques cons-
trueixen imatges dominants que dife-
rencien els cossos joves per qüestions 
de gènere, ètnia o raça, classe social i 
mides corporals. A més, les contribu-
cions que formen aquesta secció tracten 
d’incorporar les perspectives dels propis 
joves i com ells mateixos i elles mateixes 
imaginen els seus cossos i en quins llocs 
o espais. Per tant, s’hi inclouen capítols 
que estudien formes corporals generit-
zades, racialitzades, determinades per 
la condició social, determinades per les 
mides físiques o les seves combinacions. 
Sue Ruddick conclou aquesta secció tot 
ressaltant les maneres com trets corpo-
rals diferents (per exemple, el pes o el cos 
Ressenyes Doc. Anàl. Geogr. 2011, vol. 57/1  185
com a element descontrolat) s’utilitzen 
per constituir i perpetuar subjectivitats 
determinades, però que, per tal de resis-
tir idees corporals dominants, cal que ens 
enfrontem a la complexitat de les estruc-
tures de poder que les sostenen. 
La segona part del llibre tracta el 
tema dels «Cossos disciplinats» i analitza 
les pràctiques polítiques que disciplinen, 
classifiquen i controlen els cossos joves. 
Les polítiques públiques i els programes 
de prevenció que s’han dissenyat en res-
posta als riscos —reals o assumits— per 
la salut o la seguretat dels infants i la 
gent jove, defineixen i redefineixen què 
constitueix un cos normal o anormal. 
En aquest sentit, aquesta secció permet 
donar veu a gent jove amb cossos que 
contravenen nocions idealitzades de la 
infantesa i la joventut i que sovint no es 
tenen en compte. Així doncs, els capítols 
d’aquesta part exploren, per exemple, les 
estructures reguladores i de control dels 
cossos joves, o el cos infantil com a tre-
ballador, nodridor o reproductor d’idees 
i de pràctiques militaristes (els darrers 
capítols d’aquesta secció introdueixen 
la perspectiva del món majoritari o el 
Sud Global). Aquesta part l’acaba Eli-
zabeth Gagen, qui suggereix que cal 
que s’estudiïn les estructures governa-
mentals i disciplinàries que afecten les 
vides dels joves, ja que això no significa 
negar la seva capacitat d’agents socials, 
sinó exposar com funcionen aquestes 
pràctiques i com s’hi resisteixen o les 
subverteixen. 
La darrera part del llibre es desenvo-
lupa al voltant de la temàtica dels «Cos-
sos performatius», per tant, se centra 
directament en qüestions d’actuació, 
transgressió i resistència a través del 
cos híbrid i viscut. En aquesta secció, 
per tant, s’hi tracten tòpics com ara els 
estereotips i els estigmes corporals que 
els joves internalitzen i reprodueixen; 
la corporificació de la discapacitat en 
els cossos infantils; el cos com a mitjà 
relacional i ritualista a través del qual 
s’experimenta el món, i el cos sexual 
com a eina de supervivència i risc (en 
aquest cas, es reprèn la perspectiva del 
món majoritari o Sud Global amb un 
treball basat a Etiòpia). Ruth Panelli 
s’encarrega de tancar el llibre. Ho fa tot 
emfasitzant que els cossos performatius 
s’han d’entendre com a vivint, esdeven-
int i pertanyent a mons socioespacials. 
Aquest llibre és un recull de contribu-
cions molt variades, amè i fàcil de llegir, 
que aconsegueix una combinació òptima 
de principis teòrics i aportacions empí-
riques. Tal com les directores del volum 
es proposen, es tracta d’un primer pas 
per fonamentar l’estudi dels cossos dels 
infants i els joves i, per tant, constitueix 
un bon punt de partida per a qualsevol 
persona interessada en les geografies del 
cos o de la infància. No obstant això, 
l’aspecte de les dificultats metodològiques 
a l’hora de fer recerca sobre la corpora-
litat infantil i juvenil que les directores 
ressalten a la introducció, no troba con-
tinuïtat en el remanent de l’obra. Molt 
poques de les autores i dels autors contri-
buents elaboren els aspectes metodològics 
dels seus projectes i no n’hi ha cap que 
faci una reflexió sobre les possibilitats o 
les deficiències dels mètodes utilitzats. 
Probablement, es tracta d’una limitació 
d’espai, ja que els capítols no són gaire 
llargs (cosa que contribueix a proporcio-
nar amenitat a l’obra), però és un aspecte 
que hauria arrodonit el resultat final del 
recull. També hi ha un petit error edito-
rial al darrer capítol, ja que per dues vega-
des s’esmenta una contribució que no va 
arribar a incloure’s al manuscrit final del 
llibre (un capítol que tractava sobre el 
consum juvenil de drogues per un autor 
o una autora anomenat O’Brien). 
Un darrer aspecte que potser s’hi hau-
ria pogut desenvolupar més a fons és la 
perspectiva de les infàncies dels països 
majoritaris o Sud Global. Malgrat que el 
recull emfasitza que les geografies de la 
infància sovint han estat dominades per 
punts de vista occidentals, i intenta corre-
gir aquesta tendència tot presentant diver-
ses contribucions basades en recerca a 
186  Doc. Anàl. Geogr. 2011, vol. 57/1 Ressenyes
l’Àfrica, gran part dels capítols estan fona-
mentats en projectes realitzats a la Gran 
Bretanya. Tanmateix, cal reconèixer que 
la geografia britànica ha estat una de les 
pioneres i de les impulsores dels estudis 
de la infància i la joventut. Aquest volum 
mostra, un cop més, el dinamisme inno-
vador que la caracteritza, i és, per tant, 
una lectura del tot recomanable. 
Referència bibliogràfica
Longhurst, Robyn (2000). Bodies: exploring 
fluid boundaries. Londres: Routledge.
Rosa Mas Giralt 
University of Leeds 
School of Geography 
r.masgiralt06@leeds.ac.uk
No és fàcil trobar un títol que cridi 
l’atenció i que suggereixi, a primer cop 
d’ull, un seguit d’opinions i respostes: 
Whose public space? (De qui és l’espai 
públic?). Segurament, tots nosaltres 
podríem contestar la pregunta i, segons el 
nostre posicionament, respondríem amb 
matisacions i variants: de qui l’encarrega, 
de qui l’imagina, de qui el dibuixa, de 
qui el gestiona, de qui el trepitja o de qui 
el viu. Aquest llibre reflexiona sobre el 
paper dels espais públics a l’hora de crear 
ciutats més inclusives, i ho fa a través de 
diferents exemples de disseny urbà, des-
envolupament i gestió de l’espai públic 
d’arreu del món (Aràbia Saudita, França, 
Iran, Nigèria, Mèxic, Regne Unit, Sud-
àfrica i Taiwan). En tots aquests contex-
tos, queda clar, com veurem a continua-
ció, com, d’una banda, «els espais públics 
són un mirall de les complexitats de les 
societats urbanes» (p. 1), i, de l’altra, que 
hi ha una necessitat universal d’espais 
públics a les ciutats.
Editat pel professor de planifica-
ció urbana de la Newcastle University, 
Ali Madanipour, i amb la participació 
d’experts en urbanisme, arquitectura, 
geografia urbana i sociologia, el llibre 
aconsegueix, a través de recerques rea-
litzades en contextos internacionals amb 
realitats culturals, socials, econòmiques i 
polítiques molt diferents, aprofundir en 
l’estudi dels espais públics. És, doncs, pel 
seu plantejament i el seu objectiu, un lli-
bre dirigit a especialistes i investigadors 
sobre les ciutats i els espais públics.
Quant a l’estructura, i tenint en comp-
te aquesta diversitat d’experiències, el 
primer capítol (introducció) i el darrer 
(reflexions finals), escrits per l’editor, 
ajuden significativament a trobar un fil 
conductor i una coherència teòrica al 
llibre. Als capítols centrals, dividits en 
dues parts, hi trobem la presentació dels 
diferents estudis de cas. A la primera 
part, s’hi estudien espais públics situats 
als centres de les ciutats. Aquests espais 
tenen un alt nivell de significat i de com-
plexitat, són nodes de cohesió social on 
es troba gent molt diferent i, per la seva 
centralitat, arriben a ser espais «especta-
cle», amb la finalitat d’atraure inversors i 
turistes. A la segona part, s’hi presenten 
les particularitats de l’espai públic de les 
perifèries de les ciutats i s’hi fa palès el 
paper primordial que tenen en el desen-
volupament de la vida quotidiana dels 
seus veïns i veïnes. Difereixen dels pri-
mers en el fet que aquests no apareixen a 
la llista de prioritats de l’Administració, 
però tant si els espais públics es troben 
al centre com a la perifèria de la ciutat, 
han de prioritzar l’accessibilitat (física i 
Madanipour, Ali (ed.) (2010)
Whose public space?: International case studies in urban design and development 
Oxon: Routledge, 269 p. 
ISBN: 0-415-55385-7


Documents d Anàlisi Geogràfica

HÖRSCHELMANN, Kathrin i COLLS, Rachel (eds.). Contested bodies of childhood and youth. Basingstoke: Palgrave Macmillan, 2009.

Obra ressenyada: Oscar DÍAZ FOUCES (ed.), Olhares & Miradas : Reflexiones sobre la traducción portugués-español y su didáctica. Granada : Atrio, 2012

Massana Roselló, Gisela

Diposit Digital de Documents de la UAB

304 Quaderns. Revista de Traducció 20, 2013 RessenyesDiaz Fouces, Oscar (ed.)Olhares & Miradas: Reflexiones sobre la traducción portugués-español  y su didácticaGranada: Atrio, 2012, 172 p.La publicació que presentem té per objecte la traducció de portuguès a castellà, una combinació poc estudiada, però no per això menys complexa, sobretot si tenim en compte la dificultat de traduir entre llen-gües properes. L’editor de l’obra, Oscar Diaz Fouces, investigador de la Universitat de Vigo amb una llarga trajectòria en l’àm-bit de la traducció i els estudis lusòfons, reuneix investigacions de caire eminent-ment didàctic d’universitats brasileres, espanyoles i portugueses.En el primer escrit, Heloísa Pezza Cin-trão exposa la situació actual dels estudis de traducció a la Universitat de São Paulo i descriu la introducció de cinc assignatures de traducció de portuguès a castellà. La pro-fessora implementa aquest projecte amb l’objectiu d’aconseguir la creació d’un grau de traducció a la universitat. Pezza Cintrão narra la seva experiència i suggereix possi-bles millores per a les assignatures, com la contractació de professorat especialitzat, l’organització de xerrades de professionals, la creació d’una assignatura d’història de la traducció, la inclusió de més lectures teòri-ques i la utilització d’ordinadors i de softwares lliures per traductors. A continuació, Xoán Monteiro Domín-guez, investigador en el camp de la traduc-ció audiovisual i la interpretació, presenta l’organització d’una assignatura d’inter-pretació a la Universitat de Vigo. Monteiro Domínguez n’explica les unitats didàcti-ques i el contingut teòric i pràctic, i asse-nyala que la interpretació de portuguès a castellà és una de les més sol·licitades a Galícia. L’article és una bona proposta didàctica i resultarà de gran ajuda per al professorat que treballa amb la interpreta-ció entre llengües properes. María Dolores Lerma Sanchís, de la Universitat de Minyo, contribueix a l’obra amb les activitats desenvolupades a un seminari de traducció audiovisual i subti-tulació impartit a la Universitat de Vigo. El seminari es basa en l’aprenentatge col-laboratiu dels alumnes i treballa la compe-tència lingüística, cultural, de transferència i textual. A partir de la subtitulació de la pel·lícula Todo sobre mi madre, el curs se centra en la traducció del registre i en les polítiques de traducció adoptades al siste-ma cultural de recepció. En acabar el semi-nari, els alumnes són capaços d’extreure diverses conclusions i de justificar la pre-sència o absència de tendències domi-nants.L’article de Rebeca Hernández, pro-fessora de la Universitat de Salamanca, estudia la literatura postcolonial de llengua portuguesa i en proposa la seva introducció a l’aula de traducció. Els països d’expres-sió portuguesa es caracteritzen per l’exis-tència de diferents llengües i cultures, que són el resultat d’un procés històric, cultu-ral, polític i social. Per tal de representar aquest procés, els escriptors utilitzen diver-ses tècniques lingüístiques i recursos de traducció que, en certa manera, tenen un caire reivindicatiu. Hernández investiga el paper del traductor a la literatura postcolo-nial i proporciona estratègies per aconse-guir que les traduccions s’incloguin als sistemes literaris occidentals tal com esta-bleix la realitat textual i cultural d’origen. Després, María Carolina Calvo Capi-lla, de la Universitat de Brasília, analitza la proximitat entre el portuguès i el castellà, i la utilitat de la traducció en l’ensenyament de llengües estrangeres. Segons Calvo Capilla, l’ús de la traducció a l’aula de llengua té diversos avantatges: facilita la reflexió contrastiva entre les dues llen-gües i cultures; és una activitat comunica-tiva que confronta l’alumne amb els seus Ressenyes Quaderns. Revista de Traducció 20, 2013 305errors; ajuda a observar les interferències i a combatre la seva fossilització; permet conèixer els gèneres textuals i desenvolupa la competència cultural en la llengua de destí. Amb l’objectiu d’extreure conclusions pedagògiques, l’editor de l’obra aborda les circumstàncies estructurals, socials i econòmiques entre Espanya i els països lusòfons. Diaz Fouces defensa que la pro-ximitat entre les llengües suposa un obsta-cle i una oportunitat al mateix temps, i possibilita que la formació del traductor assoleixi un perfil més ric en continguts temàtics, instrumentals i professionals. L’autor recomana que, en el procés d’apre-nentatge del traductor, es tingui en compte el mercat laboral, la posició privilegiada del portuguès de Brasil i les necessitats de cada àmbit geogràfic. La formació també ha d’englobar diversos perfils, sense per-dre de vista que la professió experimenta un canvi continu i que estem obligats a fer una revisió permanent dels continguts. Álvaro Iriarte Sanromán, professor de la Universitat de Minyo i coordinador de l’equip de redacció del Dicionário de Espanhol-Português de Porto Editora (2008), aporta una reflexió sobre la com-plexitat d’elaborar un diccionari bilingüe castellà-portuguès. A través de diversos exemples, reflexiona sobre l’ús del dicci-onari per la traducció i ens recorda que les paraules no funcionen de manera aïllada, sinó que estableixen relacions sintagmàti-ques per construir diferents sentits tant co-textualment com pragmàticament i con-textualment. Finalment, Ana Belén García Benito, investigadora de la Universitat d’Extrema-dura i autora d’un gran nombre d’articles sobre la combinació lingüística que trac-tem, explica el desenvolupament d’un pro-jecte del qual n’és responsable, la traducció automàtica de El Periódico Extremadura. García Benito descriu els inicis del projec-te, les dimensions tecnològiques de les eines utilitzades i les accions formatives i competències del personal implicat.En resum, Oscar Diaz Fouces presen-ta una publicació innovadora pel que fa a la combinació lingüística en qüestió. La varietat temàtica de les col·laboracions és un gran encert, ja que aconsegueix ampli-ar un univers d’investigació que fins ara ha romàs força reduït. Recomanem Olha-res & Miradas: Reflexiones sobre la tra-ducción portugués-español y su didáctica tant als traductors que treballen amb el portuguès i el castellà, que hi trobaran informació sobre les interferències i el contrast entre aquest parell de llengües, com als professors i investigadors interes-sats en la didàctica de la traducció, que disposaran de consells per a la formació dels seus alumnes. Gisela Massana RosellóUniversitat Autònoma de BarcelonaFacultat de Traducció i d’InterpretacióO’HAGAN, Minako (ed.) Translation as a Social Activity. Community Translation 2.0 [= Número especial de Linguistica Antverpiensia New Series 10/2011.]Anvers: Artesis University College Antwerp. Department of Translators  & Interpreters, 2011, 265 p. El monogràfic de 2011 de la revista Lin-guistica Antverpiensia ha estat dedicat, amb bon criteri, a la traducció col·laborativa, relacionada amb la filosofia del web 2.0 i de les xarxes socials, els tres conceptes reflec-tits en el títol.

Ressenyes

Index de les obres ressenyades: Jérôme GAME ; Aliocha WALD LASOWSKI, Jacques Rancière et la politique de l'esthétiqu

Riba Miralles, Jordi

164  Enrahonar 48, 2012 RessenyesAún así, por muy fuerte acusación o disparatada argumentación que se dé contra la democracia, esta explicación no tendría grandes consecuencias, pues los mismos críticos se encontrarían bien si-tuados dentro del consenso pseudo-de-mocrático de hoy en día. Obedecerían al consenso de tomar la democracia como una totalidad única, un tipo de orden estatal y forma de vida social, como un conjunto de maneras de ser y un sistema de valores. Este tipo de odio se situaría sin problemas como una de las formas de confusión y olvido que se le aplican o afectan al concepto de democracia. Se concibe como la punta de lanza ideológi-ca que ayuda a la oligarquía en la tarea de luchar contra la democracia, y una de-mocracia totalitaria es la excusa perfecta para luchar contra la «igualdad de condi-ciones» tanto en el campo económico como en el estatal y social.Rancière escribe El odio a la demo-cracia para refutar las críticas al indivi-duo democrático, al cual desliga de la responsabilidad social de la irresponsa-bilidad que los críticos con la democra-cia le achacan. No obstante, al acabar de leer la obra, uno se da cuenta de que la refutación a los críticos es tan solo una excusa para proponer la auténtica legiti-midad y fundamentación de la demo-cracia. El pensador francés plantea una discusión democrática en torno a su concepto simbólico y su traducción real. Pone a cada concepto en su lugar, a par-tir de una de las redefiniciones más atre-vidas de los últimos tiempos, que se sale de los cánones habituales de las discu-siones actuales y vuelve a plantear la democracia en toda su radicalidad, vuel-ve a situar el dedo en la llaga. Así, la discusión ya no se centra en la democra-cia actual sino en la democracia como tal, lo que nos lleva a plantear toda la lite-ratura que ha tratado de justificar  la de-mocracia representativa como forma real o, al menos, útil de la democracia. Cierto es que Rancière tampoco propone una forma concreta de realizar dignamente la potencia que le atribuye a la democra-cia. Pero esto no es un error: Rancière establece lo que cualquier forma de gobierno auténticamente democrático ha de tener, es decir, un gobierno sin gobernadores, un poder sin poderosos, por lo que a partir de aquí se deducen varias formas de un gobierno de estas características. En fin, El odio a la democracia es una gran aportación y toque de atención no solo hacia el concepto de democracia y su uso, sino también a las sociedades occi-dentales de hoy, un desenmascaramiento excelente del proceso de despolitización y oligarquización de las formas de gober-nar actuales. Se puede decir incluso que Rancière devuelve algo de la dignidad arrebatada a la filosofía y su objeto, el ser humano normal y corriente, el animal político desposeído.Gontzal ZubizarretaLicenciado en Filosofía por la UABgAme, Jérôme; wAld lAsowski, Aliocha (2009)Jacques Rancière et la politique de l’esthétique Lió: Editions des Archives ContemporainesL’escriptura de Jacques Rancière no sembla, en un primer moment, de fàcil accés per al lector. El seu estil a vegades hermètic; l’amplitud de mires que té en el tractament de la història de l’estètica; l’esforç d’abstracció al qual convida al lector, són elements que requereixen una actualització clara d’alguns concep-Ressenyes Enrahonar 48, 2012  165tes i una anàlisi exhaustiva del que Ran-cière aporta a la filosofia. Una oportuni-tat de fer-ho pren forma en les actes publicades d’unes jornades dedicades a l’obra de Jacques Rancière, organitzades pel Centre de Poesia (CEP) de l’Ecole Normale Supérieure de Lletres i de Cièn-cies Humanes de Lió al voltant de la po-lítica de l’estètica de Rancière. S’ha triat com a títol d’aquest col·loqui el que po-dríem anomenar la ubicació clau al vol-tant de la qual es construeix el pensa-ment de Jacques Rancière, cosa que permet al lector entrar en la filosofia de Rancière per portes múltiples (cinema, literatura, arts, filosofia, política, etc.), cobrint els vastos camps d’un pensa-ment encuriosit i renovador.Un dels primers elements que per-met al lector distingir l’originalitat d’aquest pensament, però també la seva radicalitat i les dificultats que implica, és el gust de Rancière per establir un diàleg crític amb els seus contemporanis, Ba-diou, Lyotard, Deleuze, i també Lacoue-Labarthe i Nancy. Una contribució clau és la que ha fet Véronique Bergen sobre les diferències entre el pensament de Deleuze i el de Rancière. És precisament en aquesta polèmica amb Deleuze que el lector entendrà l’oposició al vitalisme de Deleuze com un intent de fonamentació de la teoria del partage du sensible. El qual marca el vincle indissoluble entre l’estètica i la política, i funciona aquí com el marcador d’un dèficit en l’estèti-ca deleuziana, la d’una política. Deleuze, amb ganes de trencar amb qualsevol règim representatiu de les arts, amb tota representació, estarà marcat, segons Ran-cière, per l’ambigüitat d’una literatura que no « cesse de trahir la pureté de sa rupture avec la représentation ». En al-tres paraules, la lògica de la sensació pura, la immanència total, són els ele-ments radicals del pensament de Ranci-ère, sempre a punt per aprofitar els in-tervals i les diferències, que no poden ser satisfets.El règim estètic de les arts apareix com l’element dominant que travessa totes les intervencions del col·loqui. És mobilitzat com a desenganxador del di-sensus que qüestiona les divisions esta-blertes per la inversió de la lògica. Aquest últim, enfrontat al règim de l’ètica (que combina la pràctica artística amb les lleis d’una comunitat) i al sistema representa-tiu (que marca un vincle indissoluble entre poiesis i aisthesis), apareix veritable-ment, i en vista de les moltes contribu-cions, com l’element que permet el pen-sament i el gest mateix de la filosofia de Rancière. En el pensament d’aquest no hi ha ni consens possible, ni política ra-dical i sense ambigüitats, sinó més aviat una força d’excés i de dissensus, allò que Aliocha Wald Lakowski anomena « une puissance active du délié ».Les contribucions més originals pre-sentades al simposi són les que se cen-tren en l’estil de Rancière. Els comenta-ris i les observacions que s’hi fan, encara que de vegades tendeixen a posar en l’abisme vertiginós què es reflecteix en l’escriptura de Rancière, en la seva prò-pia ment i així fins a l’infinit, són riques fonts d’informació per comprendre la manera com Rancière exposa i desenvo-lupa les seves teories. L’article de Gabri-el Rockhill «La démocratie dans les cultu-res politiques» no deixa d’il·lustrar una forma paradoxal d’infidelitat fidel, que com a deixeble primerenc fa la crítica al seu mestre d’exercitar una estratègia teòrica coneguda, que ell anomena trans-cendentalisme conceptual. Aquest proce-diment tendeix a anul·lar el registre del concepte del lloc d’articulació i de les circumstàncies polítiques a les quals per-tany, per tal d’extreure’n l’essència abs-tracta. Gabriel Rockhill mostra que la purificació teòrica s’allunya d’una altra faceta de l’obra del filòsof, aquella en la qual es presenta una obra històrica detallada sobre la història dels règims artístics, tendint precisament a esbrinar els malentesos estètics mitjançant un 166  Enrahonar 48, 2012 Ressenyesfort argument històric, tal com fa a Le destin des images, on Rancière es propo-sa donar una inscripció històrica del projecte estètic del fi de les imatges. Rockhill critica també a Rancière haver proposat en el seu llibre La haine de la démocratie una tesi més o menys fora de la història i dels seus crítics. L’autor de la comunicació posa clarament en relleu el gest subversiu de Rancière: lle-gir que la democràcia no és un estat de-terminat de la societat, sinó una forma de revolució permanent, una acció, un esdeveniment sense pausa que s’ha de reproduir de manera permanent, sem-blant al del partage du sensible, destinat a ser reproduït infinitament. Jordi RibaUniversitat Autònoma de BarcelonabAlibAr, Étienne (2010)Violence et civilité. Wellek Library Lectures et autres essais de philosophie politiqueParís: Galilée, 417 p. Si Gilles Deleuze tenia raó i la filosofia és l’art de crear conceptes, aleshores Étienne Balibar –deixeble destacat d’Althusser, professor emèrit de París 10 Nanterre i autoritat postmarxista en Marx– és un artista i un filòsof. Des de finals de la dècada dels vuitanta, Balibar ha anat ela-borant el concepte d’egaliberté (Balibar, É. «La proposition de l’egaliberté» [1989], La proposition de l’egaliberté et autres essais polítiques 1989-2009, París: PUF, 2010). La fabricació filosòfica, en aquest cas, va implicar la invenció d’una paraula. Naixia un híbrid entre igualtat i llibertat que havia de complir la funció de pressupòsit d’una ciutadania insur-gent; és a dir, reivindicació de base a favor de la transformació de les estructu-res de poder i l’emancipació dels domi-nats. Així, el nou concepte activava les connotacions revolucionàries d’un altre de més vell, el de ciutadania, en paral·lel, per cert, a com ho estaven fent alguns moviments socials del moment. Però no ens confonguem: la cons-trucció de conceptes no és el mateix que la invenció de paraules. De fet, segura-ment, aquí rau la fina diferència entre el filòsof i el farsant. «Civilité» és el concep-te que Balibar ens presenta en l’obra res-senyada. I tant el francès civilité com el català civilitat són mots que ja existeixen. Fan referència a les bones maneres, a la urbanitat o educació dels ciutadans i, en definitiva, a la seva qualitat d’éssers civils. Balibar, però, reformula aquesta defini-ció clàssica, especialment a la tercera de les seves conferències a la Wellek Library, titulada «Stratégies de civilité» (p. 143-192). La civilitat és l’exigència de fons de la revolta per la igual llibertat; i en aquest sentit, és una limitació a tots els excessos revolucionaris, una professió d’antivio-lèn cia. No es tracta ni de contraviolència repressiva ni de contraviolència insurrec-ta. Ni de no-violència, tampoc, ja que fent-se eco de Derrida, Balibar avisa que «la no-violència és en un sentit la pitjor de les violències». Aquest llibre és una reflexió, projectada des de diversos punts de vista, sobre la relació complexa, dinà-mica i incerta entre violència i política. Violence et civilité és un recull de conferències i d’articles. Tot plegat està precedit per un «avant-propos» i tancat amb un «après-coup» que tenen per fina-litat la contextualització i l’orientació, respectivament, de tot el material agru-pat. El fil conductor, com hem dit més amunt i com indica el títol mateix, és l’especulació filosòfica sobre aquests dos llindars de la ciutadania, la civilitat i la 

Rosa Mas Giralt

Directory of Open Access Journals

Obra ressenyada: John HAINES, Medieval Song in Romance Languages. Cambridge: Cambridge University Press, 2010

Gómez Muntané, Maricarmen

 ressenyes410John Haines, Medieval Song in Romance Languages, Cambridge: Cambridge University Press, 2010, xi+304 pp., 16 ill., ISBN: 978-0-521-76574-9.En las últimas décadas viene haciéndose especial hincapié en la necesidad de rees-cribir la Historia de la música de Occidente desde planteamientos menos selectivos que los que tradicionalmente se han tenido en cuenta. No se trata ni de rebajar la consideración que merecen los grandes compositores ni de restar importancia a determinados repertorios; lo que se pretende es dar un enfoque no excluyente que se aproxime a la realidad de cada momento y lugar, en vez de limitarse a lo que es una manifestación artística única o excepcional. Frente a Historias de la música que abarcan épocas enteras, surgen otras que se limitan a estudiar la vida musical de una ciudad, de las que constituyen magníficos ejemplos los libros de Lewis Loc-kwood, Music in Renaissance Ferrara 1400-1505 (Oxford, 1984) y Reinhard Strohm, Music in Late Medieval Bruges (Oxford, 1985). Frente a la consideración de un uni-verso musical protagonizado casi en exclusiva por el género masculino, se abre paso otro en el que tiene cabida el femenino, que invita a necesarias revisiones. Ahí está el caso, por ejemplo, de Walter Salmen, que años después de haber publicado Der Spielmann im Mittelalter (Innsbruck, 1983), juzgó oportuno ampliar este volumen con otro, Spielfrauen im Mittelalter (Hildesheim-Zürich-New York, 2000), en el que incluye información antes omitida en parte.John Haines, profesor del Centro de Estudios Medievales y de la Facultad de Música de la Universidad de Toronto, aborda en su libro un tema que la musico-logía habría considerado marginal hasta hace poco: el del repertorio con letra en romance anterior al corpus trovadoresco, entendiendo por romance cualquiera de las lenguas vernáculas evolucionadas del latín que hablaba la gente común de los siglos vi al xii. El tema se entrelaza con el del protagonismo de la mujer en la música y el de la puesta en valor de lo efímero, lo que aumenta si cabe su interés. El repertorio en cuestión se reduce a doce fragmentos o lo que queda de ellos, que sin embargo resultan ser fundamentales para la comprensión de un universo musi-cal al que apenas se le ha prestado atención porque pertenece antes a la cultura de transmisión oral que a la escrita; por lo mismo, no ha hallado hasta ahora cabida en las Historias de la música al uso. Los géneros literario-musicales a los que pertenecen los fragmentos sometidos a examen y, en general, un repertorio que apenas si ha dejado huella, son cuatro. El primero es el lamento, versión en lengua vernácula del planctus latino, cuyo testimonio escrito se limita a un mínimo fragmento, [...] te portai nillu meu ventre —apenas si son legibles quince palabras y cinco neumas—, que forma parte de la llamada Pasión de Montecassino (fines del siglo xii). De la existencia y difusión del género brinda amplio testimonio la sistemática condena de la Iglesia a quienes ressenyes 411solían ser sus intérpretes, las lamentatrices o plañideras, con su singular capacidad para conmover a todo aquel que las oyese llorar en las exequias de un ser querido. Su canto era directo, sin el artificio propio del planctus, y con una neta melodía alejada por completo del recitado salmódico según insinúa el brevísimo ejemplo conservado.Si la canción de amor fue el género por excelencia del repertorio trovado-resco, tampoco faltó en épocas anteriores, sólo que con música sobreviven dos únicos ejemplos y además muy fragmentarios, ambos de fines del siglo xi: Las! Qui ne sun sparvir y Sacramente non valent. A ellos se suma la más antigua de las canciones de alba, Phebi claro / L’alba par um et mar, casi un siglo anterior, que aunque aparenta estar completa no permite ser transcrita con exactitud. De nuevo las mujeres afloran como las intérpretes preferentes de este tipo de cancio-nes, frente a lo que será habitual en épocas posteriores; en su mayoría debieron ser danzas cantadas de tipo circular. Abundan los anatemas contra las intérpretes de canciones amatorias, repertorio que solía amenizar las celebraciones populares al aire libre por lo que su carácter andaría lejos de la sofisticación propia de aquel otro de trovadores y troveros, contra el que nunca parece haberse alzado la voz de la Iglesia. Y es que frente a la espontaneidad de un repertorio eminentemente festivo —lujurioso y diabólico, según la autoridad eclesiástica medieval—, surge aquel otro destinado a la élite, protegida en sus residencias de los peligros que acechan al mundo a imagen de lo que era y significaba la vida monástica. Según Haines, la canción de amor cortés sitúa a su autor y su experiencia en un ele-vado pedestal espiritual. Se trata, históricamente, de una manifestación artística de muy limitado alcance, si se la compara con aquella otra de amplia resonancia social como fue la canción festiva. Marginada de los cancioneros “oficiales”, lo sigue estando en las Historias de la música del Medioevo, que sin embargo dedi-can un amplio espacio al mundo trovadoresco. El tercer género del que se trata es la canción épica, de no menor importancia que el anterior y del que sin embargo no queda rastro musical alguno. A diferencia del lamento y la canción de amor, que entroncan con el pasado clásico, aquí sus precedentes hay que buscarlos en la épica germánica de tradición oral. El primer testimonio del género en lengua romance no es otro que la Chanson de Roland (c.1100), y sin embargo tuvo que haberlos muy anteriores, a lo que apuntan múlti-ples referencias documentales. Cómo se interpretaba la épica es cuestión que siem-pre ha intrigado al investigador, y a este respecto Haines llama la atención sobre una pasaje del Ars musice de Johannes de Grocheo (c.1255-c.1320) que incluye, dentro de las canciones de gesta (cantus gestuales), tanto a las canciones épicas como aquellas otras que narran las vidas de santos; señala Grocheo como ejemplos al respecto la historia de Carlomagno, por un lado, y la vida de San Esteban, por  ressenyes412otro. Si es así, y teniendo en cuenta que la épica no parece haber recibido nunca ni la más mínima condena por parte de la Iglesia, pudiera ser que una conocida pieza del repertorio del canto llano, la Epístola tropada —“farsa”— de San Este-ban, aportase una importante pista respecto a cómo interpretala. Frente al tono de recitación de la parte en latín de la Epístola, la melodía de aquellas secciones que corresponden al tropo recuerda a la música de corte trovadoresco, y ello le confiere un interés, incluso un potencial dramatismo que muy bien pudo derivar de la forma en que los juglares solían interpretar la canción de gesta, en su sentido más amplio. Haines da cinco versiones de la Epístola farsa de San Esteban, todos en francés —el más antiguo data de fines del siglo xii y el más reciente de prin-cipios del xv—, siendo especialmente ilustrativo cuanto se deriva del análisis de su escueto material melódico (pp. 108 ss.). En su opinión, su origen se remonta a las primeras canciones épicas en romance y, más allá, a sus ancestros germánicos.El repertorio sacro en latín domina nuestra visión de la música medieval al ser prácticamente el único recogido por escrito hasta los albores del siglo xiii, por lo que apenas cabe decir nada de aquel otro en romance de tema piadoso (“devo-tional song”), ausente en los manuscritos y que sin embargo tuvo que influir en el repertorio oficial de la Iglesia. Ello explicaría el origen de determinados himnos como el Vexilla regis de Venantius Fortunatus (c.540-c.600) o el Gloria, laus, et honor de Teodulfo de Orleans (†821), que exaltan la imagen heroica de Cristo a la manera de los antiguos himnos paganos en honor de algunos héroes-semidioses. Por otra parte las danzas cantadas en honor de la Virgen fueron una constante a lo largo del Medioevo, y gracias a ellas sobrevivieron antiguos rituales relacionados con la fertilidad. No admitidas, por supuesto, en la práctica litúrgica, el primer corpus conocido de canciones marianas en lengua vernácula es el de los Miracles de Notre-Dame de Gautier de Coincy (1177/8-1236), aunque también en este caso se conserva con música algún ejemplo anterior con letra en romance. Haines señala dos en particular, que son de fines del siglo xi: In hoc anni / mei amic e mei fiel, bilingüe y de temática navideña, y O Maire Deu maire, cuya música se relaciona con la del himno mariano por excelencia, Ave maris stella. Ambas piezas las lleva un manuscrito de Limoges, que incluye una tercera pieza sacra, Be deu hoy mais finir, que es un tropo del Te Deum. No importa el género al que pertenezcan, en la alta Edad Media las canciones en romance fueron creaciones efímeras, faltas de la “autoridad” que otorga la escri-tura. Antes que obras únicas o innovadoras se trata de obras genéricas, destinadas a un amplio público y no a un exclusivo círculo de oyentes. Sus intérpretes fueron preferentemente mujeres —sobre todo si se trata de lamentos, canciones de amor o canciones marianas—, que hicieron oír su voz antes en espacios abiertos que de muros adentro y ello a diferencia del repertorio litúrgico y el trovadoresco. La ressenyes 413razón por la que apenas si queda rastro de este repertorio es sencilla: jamás fue pensado para transmitirse de otra forma que no fuese la oral, pero ello no autoriza ni a ignorarlo ni a minusvalorarlo, punto en el que insiste Haines a lo largo de toda la primera parte de su libro. A los argumentos siguen los ejemplos, que ocupan la segunda parte. Haines edita íntegro el exiguo repertorio musical en romance del que es cuestión —añade cuatro versiones extra del tropo de la Epístola de San Esteban—, acompañado de su reproducción facsímil. Lo hace con una extraordinaria meticulosidad, adjun-tando en cada caso la información bibliográfica disponible y una traducción al inglés de la letra que acompaña a la música. Quienquiera que en el futuro se proponga escribir una Historia musical del Medioevo queda obligado a hacer referencia al repertorio que estudia Haines. Sin embargo hay algún que otro punto débil en sus planteamientos, y el más impor-tante es justamente el que tiene que ver con ese repertorio “efímero” en romance cuya existencia queda demostrada, al olvidar que su historia no se acaba ni mucho menos en los albores del siglo xiii antes al contrario. Es evidente que a partir del momento en que el fenómeno trovadoresco hace acto de presencia, el repertorio musical con letra en lengua vernácula conquista un espacio cada vez más amplio en la cultura de transmisión escrita, pero eso no significa en absoluto que el repertorio festivo, el piadoso o cualquier otro que no sea el que surge en función del culto litúrgico o del entretenimiento de una élite se escriba. Los testimonios respecto a la existencia de ese repertorio se hallan por doquier, un repertorio oral que no es hasta principios del siglo xxi cuando puede darse prácticamente por extinguido en la cultura de Occidente.Luego está la cuestión de las mujeres, que por si hubiese alguna duda de que fueron las principales intérpretes de canciones festivas y lamentos, ahí están las con-denas directas o indirectas que merecieron por parte de la autoridad eclesiástica, de las que Haines brinda una ilustrativa antología: “Cantus et chores mulierum et ludos joculatorios, et cantiones in ecclesia et in atrio fieri prohibite”, escribe el papa Eutichiano a fines del siglo iii; “...quam multae mulieres rusticanae cantica diabolica amatoria et turpia memoriter et ore decantant!”, señala Cesareo de Arlés tres siglos después, etcétera. Sin embargo, olvida incorporar a su discurso aquellas mujeres que en Al-Andalus fueron las principales intérpretes de un repertorio lírico, ciertamente no en romance pero sí en una lengua hablada entre los siglos viii y xv en determinados enclaves del Occidente europeo como es el árabe. Un repertorio de tradición oral en lo que se refiere a la música, que no pudo pasar desapercibido en el entorno de aquellas casas de la nobleza europea que recibieron como obsequio de los califas musulmanes, y en particular del de Córdoba, esclavas cantoras.  ressenyes414Otro tema es el de la Epístola farsa de San Esteban. La evidencia que aporta Haines pone de manifiesto el que sus ejemplos más antiguos van en lengua de oíl, pero puesto que el último que edita es de principios del siglo xv, tal vez hubiese valido la pena dar en lugar suyo alguno del siglo xiv con letra en catalán y no en francés antiguo, como es el caso. Hubiese sido una forma de enriquecer el marco lingüístico de esta curiosa pieza del repertorio musical sacro.Todo lo cual no resta ni un ápice al valor de un trabajo erudito, riguroso y cui-dado al detalle que aboga por la no discriminación de un repertorio de tradición oral que si apenas dejó huella no por ello merece ser olvidado. Si en el futuro se rompe lo que hasta ahora ha sido la tendencia general, buena parte del mérito le habrá correspondido a John Haines.Maricarmen Gómez MuntanéUniversitat Autònoma de BarcelonaCarmen.Gomez@uab.cat1Harvey J. Hames (ed.), Ha-Melacha ha-Ketzara, A Hebrew Translation of Ramon Llull’s Ars brevis, Corpus Christianorum. Continuatio medievalis 247. Raimundi Lvlli Opera Latina. Supplementum Lullianum, Tomus iii, Turnhout: Brepols, 2012, liii+193 pp., ISBN: 978-2-503-54198-3.It is well known that since Picco della Mirandola wrote his Apology Ramon Llull’s relationship with the Jewish World acquired a particular turn. Since then the, so to speak, kabbalistic dimension within the Lulian heritage has been the object of extensive discussion yet a ghostly matter whose positive evidence remained for centuries as next to nothing.Astonishing as it may appear the only witness to this cultural and religious meeting, Ha-Melacha ha-Ketzara, has been known to the researchers for more than a century yet it has been kept untouched. The history tells a lot about the intricate labyrinth these sort of studies has come to be sometimes. That’s why it is really good news finally to see that an end is put to this sad delay. Great homage is then due to the great scholar Moritz Steinschneider (†1907) and to all those who have taken pains to make the survival of this great manuscript possible and come to light today.These initial words were absolutely necessary to introduce in a proper way a publication which appears to our eyes as an event. The Ars brevis Hebraized as Ha-Melacha ha-Ketzara is a translation but also in a sense a new book as the 

Jordi Riba Miralles

Crossref

Game, Jérôme; Wald Lasowski, Aliocha (2009) Jacques Rancière et la politique de l’esthétique

Ressenyes Doc. Anàl. Geogr. 2011, vol. 57/1  183desplaçar-se per l’espai molt ràpidament (saltant, escalant, etc.) i superar tots els obstacles (tanques, murs, espais buits, etc.) sense que hi hagi res que els aturi.El capítol següent parla, entre d’altres qüestions, de les experiències que viuen les persones joves al convertir-se en per-sones adultes. Un criteri important per ser considerada una persona adulta inclou assumir la responsabilitat d’un mateix, prendre decisions autònomes i ser inde-pendent econòmicament. Deixar la casa dels pares i guanyar un salari al final de mes esdevé un fet clau en la consecució d’autonomia i autoestima, encara que la precarietat de la feina dificulti aquesta transició.El darrer capítol mostra els espais que usen els nois i les noies joves a les ciutats i a les àrees rurals durant el seu temps lliure. En el context britànic, la falta d’inversió d’espais per a la gent jove a les ciutats i l’augment de la privatitza-ció al camp restringeixen contínuament els llocs disponibles per trobar-se. Dife-rents estudis mostren com, al llarg del continu rural-urbà, els llocs de lleure són les benzineres, els cibercafès, les canto-nades, els centres comercials, els camps oberts, etc. En tots dos contextos, l’urbà i el rural, sortir de nit i beure esdevenen aspectes destacables del seu temps lliure, encara que l’accés a determinats espais, la mobilitat i l’anonimat diferencia unes experiències d’unes altres i s’hi observen, també, diferències de gènere significatives.El llibre va adreçat especialment a estu-diants de grau, postgrau i investigadors interessats a entendre millor les relacions entre gent jove, llocs i identitats. I no és només un text per a geògrafs i geògra-fes, sinó que, per la manera d’enfocar els temes, fa que pugui resultar interessant per a aquelles persones que treballen en diferents institucions acadèmiques i edu-catives (i, anant més enllà, fins i tot se’n podria recomanar la lectura a aquelles mares i pares amb fills i filles joves i ado-lescents!).Anna Ortiz Guitart Universitat Autònoma de Barcelona Departament de Geografia Anna.Ortiz@uab.catContested bodies of childhood and youth és un recull de contribucions diverses que tracten el tema del cos i la corpo-ralitat dels infants i de la gent jove. Les directores del llibre són Rachel Colls i Kathrin Hörchelmann, membres del prestigiós Departament de Geogra-fia de la Universitat de Durham, al nord d’Anglaterra, i hi ha aportacions d’especialistes anglosaxons molt recone-guts en el camp d’estudis de la infància, tant de geografia com d’altres àmbits de les ciències socials. Aquest llibre va sorgir arran d’una conferència interdisci-plinària realitzada a la mateixa Universi-tat de Durham l’any 2006 i després d’un número especial de la revista Children’s Geographies (volum 7 (1), 2009), en el qual es començaren a presentar les apor-tacions de la conferència. Totes aquestes iniciatives (conferència, número especial i ara el llibre que ens ocupa) són relle-vants, ja que intenten emprendre la tasca de corregir la manca d’atenció al cos en la geografia dels infants; una llacuna con-siderable si tenim en compte la impor-tància que l’estudi de la corporalitat —tant des de la perspectiva discursiva com material— ha adquirit en la disci-plina de geografia en general en les dues Hörschelmann, Kathrin i Colls, Rachel (eds.) (2009). Contested bodies of childhood and youth Basingstoke: Palgrave Macmillan, 260 p. ISBN: 978-0-230-20138-5184  Doc. Anàl. Geogr. 2011, vol. 57/1 Ressenyesúltimes dècades (vegeu, per exemple, Longhurst, 2000). Per tal de començar a esmenar aques-ta omissió, aquest llibre situa en primer pla les experiències corporificades de la gent jove i explora com una perspecti-va que privilegia el cos i la corporalitat pot contribuir a augmentar els estudis existents sobre la infància i la joventut. Amb l’objectiu de capturar la corporali-tat juvenil en tota la seva complexitat i diversitat, aquest text parteix del concep-te que els cossos dels infants i dels joves són entitats imaginades, disciplinades i performatives (aspectes que estan intrín-secament relacionats). De fet, l’obra té una estructura clara i entenedora amb dos capítols introductoris i tres seccions dividides pels criteris temàtics esmentats: cossos imaginats, cossos disciplinats i cos-sos performatius. Cada part conté entre cinc i set capítols, el darrer dels quals s’utilitza perquè el lector o la lectora faci unes reflexions breus sobre els temes principals que s’han desenvolupat en cada secció. Cada capítol inclou la seva bibliografia específica i el volum finalitza amb un índex temàtic que resulta molt útil a l’hora de cercar dades o conceptes puntuals. A la introducció, les directores hi des-taquen tres temes que es desenvolupen a través de tot el llibre. El primer són les dificultats metodològiques inhe-rents a intentar capturar la pluralitat d’experiències corporificades de la gent jove. En aquesta àrea, els mètodes ver-bals sovint són insuficients i, per tant, cal que pensem a utilitzar unes altres tècniques, com ara, per exemple, les visuals o participatives, reflexionem sobre les limitacions de cada mètode i sobre el rol de la persona investigadora adulta i considerem maneres alternati-ves de publicar aquest tipus de material. El segon tema fa referència a les bases conceptuals del llibre i s’explica que els cossos s’hi conceben com a relacionals i inacabats, és a dir, sempre en procés d’esdevenir i totalment dependents i incorporats entre altres cossos, textures, materials i objectes. L’últim tema és la importància que les dimensions tempo-rals i espacials tenen a l’hora de com-prendre i d’interpretar les experiències dels cossos joves. Al segon capítol introductori, Gill Valentine reprèn els arguments i les reflexions que fonamenten l’estudi de la corporalitat infantil i juvenil. L’autora ens proporciona una anàlisi molt entene-dora de com, malgrat la manca d’atenció explícita al cos en les geografies de la infància, de fet, la corporalitat infantil i juvenil ha estat present en aquests estudis de manera implícita i arran del fet que en temps moderns i a Occident, idees sobre la corporalitat infantil fonamen-ten la construcció de les identitats dels infants i el seu lloc al món. Valentine tanca el capítol manifestant que tant les geografies de la infància com les de la sexualitat i de la família (entesa en el sentit ampli i divers) tracten cossos, estructures afectives i relacions íntimes, i si coordinessin esforços com a geogra-fies de la intimitat, podrien demostrar de manera més emfàtica la importància de les relacions corpòries i afectives en l’economia global. La primera part del llibre, «Cossos imaginats», s’ocupa d’explorar com les representacions mediàtiques i els dis-cursos i les pràctiques polítiques cons-trueixen imatges dominants que dife-rencien els cossos joves per qüestions de gènere, ètnia o raça, classe social i mides corporals. A més, les contribu-cions que formen aquesta secció tracten d’incorporar les perspectives dels propis joves i com ells mateixos i elles mateixes imaginen els seus cossos i en quins llocs o espais. Per tant, s’hi inclouen capítols que estudien formes corporals generit-zades, racialitzades, determinades per la condició social, determinades per les mides físiques o les seves combinacions. Sue Ruddick conclou aquesta secció tot ressaltant les maneres com trets corpo-rals diferents (per exemple, el pes o el cos Ressenyes Doc. Anàl. Geogr. 2011, vol. 57/1  185com a element descontrolat) s’utilitzen per constituir i perpetuar subjectivitats determinades, però que, per tal de resis-tir idees corporals dominants, cal que ens enfrontem a la complexitat de les estruc-tures de poder que les sostenen. La segona part del llibre tracta el tema dels «Cossos disciplinats» i analitza les pràctiques polítiques que disciplinen, classifiquen i controlen els cossos joves. Les polítiques públiques i els programes de prevenció que s’han dissenyat en res-posta als riscos —reals o assumits— per la salut o la seguretat dels infants i la gent jove, defineixen i redefineixen què constitueix un cos normal o anormal. En aquest sentit, aquesta secció permet donar veu a gent jove amb cossos que contravenen nocions idealitzades de la infantesa i la joventut i que sovint no es tenen en compte. Així doncs, els capítols d’aquesta part exploren, per exemple, les estructures reguladores i de control dels cossos joves, o el cos infantil com a tre-ballador, nodridor o reproductor d’idees i de pràctiques militaristes (els darrers capítols d’aquesta secció introdueixen la perspectiva del món majoritari o el Sud Global). Aquesta part l’acaba Eli-zabeth Gagen, qui suggereix que cal que s’estudiïn les estructures governa-mentals i disciplinàries que afecten les vides dels joves, ja que això no significa negar la seva capacitat d’agents socials, sinó exposar com funcionen aquestes pràctiques i com s’hi resisteixen o les subverteixen. La darrera part del llibre es desenvo-lupa al voltant de la temàtica dels «Cos-sos performatius», per tant, se centra directament en qüestions d’actuació, transgressió i resistència a través del cos híbrid i viscut. En aquesta secció, per tant, s’hi tracten tòpics com ara els estereotips i els estigmes corporals que els joves internalitzen i reprodueixen; la corporificació de la discapacitat en els cossos infantils; el cos com a mitjà relacional i ritualista a través del qual s’experimenta el món, i el cos sexual com a eina de supervivència i risc (en aquest cas, es reprèn la perspectiva del món majoritari o Sud Global amb un treball basat a Etiòpia). Ruth Panelli s’encarrega de tancar el llibre. Ho fa tot emfasitzant que els cossos performatius s’han d’entendre com a vivint, esdeven-int i pertanyent a mons socioespacials. Aquest llibre és un recull de contribu-cions molt variades, amè i fàcil de llegir, que aconsegueix una combinació òptima de principis teòrics i aportacions empí-riques. Tal com les directores del volum es proposen, es tracta d’un primer pas per fonamentar l’estudi dels cossos dels infants i els joves i, per tant, constitueix un bon punt de partida per a qualsevol persona interessada en les geografies del cos o de la infància. No obstant això, l’aspecte de les dificultats metodològiques a l’hora de fer recerca sobre la corpora-litat infantil i juvenil que les directores ressalten a la introducció, no troba con-tinuïtat en el remanent de l’obra. Molt poques de les autores i dels autors contri-buents elaboren els aspectes metodològics dels seus projectes i no n’hi ha cap que faci una reflexió sobre les possibilitats o les deficiències dels mètodes utilitzats. Probablement, es tracta d’una limitació d’espai, ja que els capítols no són gaire llargs (cosa que contribueix a proporcio-nar amenitat a l’obra), però és un aspecte que hauria arrodonit el resultat final del recull. També hi ha un petit error edito-rial al darrer capítol, ja que per dues vega-des s’esmenta una contribució que no va arribar a incloure’s al manuscrit final del llibre (un capítol que tractava sobre el consum juvenil de drogues per un autor o una autora anomenat O’Brien). Un darrer aspecte que potser s’hi hau-ria pogut desenvolupar més a fons és la perspectiva de les infàncies dels països majoritaris o Sud Global. Malgrat que el recull emfasitza que les geografies de la infància sovint han estat dominades per punts de vista occidentals, i intenta corre-gir aquesta tendència tot presentant diver-ses contribucions basades en recerca a 186  Doc. Anàl. Geogr. 2011, vol. 57/1 Ressenyesl’Àfrica, gran part dels capítols estan fona-mentats en projectes realitzats a la Gran Bretanya. Tanmateix, cal reconèixer que la geografia britànica ha estat una de les pioneres i de les impulsores dels estudis de la infància i la joventut. Aquest volum mostra, un cop més, el dinamisme inno-vador que la caracteritza, i és, per tant, una lectura del tot recomanable. Referència bibliogràficaLonghurst, Robyn (2000). Bodies: exploring fluid boundaries. Londres: Routledge.Rosa Mas Giralt University of Leeds School of Geography r.masgiralt06@leeds.ac.ukNo és fàcil trobar un títol que cridi l’atenció i que suggereixi, a primer cop d’ull, un seguit d’opinions i respostes: Whose public space? (De qui és l’espai públic?). Segurament, tots nosaltres podríem contestar la pregunta i, segons el nostre posicionament, respondríem amb matisacions i variants: de qui l’encarrega, de qui l’imagina, de qui el dibuixa, de qui el gestiona, de qui el trepitja o de qui el viu. Aquest llibre reflexiona sobre el paper dels espais públics a l’hora de crear ciutats més inclusives, i ho fa a través de diferents exemples de disseny urbà, des-envolupament i gestió de l’espai públic d’arreu del món (Aràbia Saudita, França, Iran, Nigèria, Mèxic, Regne Unit, Sud-àfrica i Taiwan). En tots aquests contex-tos, queda clar, com veurem a continua-ció, com, d’una banda, «els espais públics són un mirall de les complexitats de les societats urbanes» (p. 1), i, de l’altra, que hi ha una necessitat universal d’espais públics a les ciutats.Editat pel professor de planifica-ció urbana de la Newcastle University, Ali Madanipour, i amb la participació d’experts en urbanisme, arquitectura, geografia urbana i sociologia, el llibre aconsegueix, a través de recerques rea-litzades en contextos internacionals amb realitats culturals, socials, econòmiques i polítiques molt diferents, aprofundir en l’estudi dels espais públics. És, doncs, pel seu plantejament i el seu objectiu, un lli-bre dirigit a especialistes i investigadors sobre les ciutats i els espais públics.Quant a l’estructura, i tenint en comp-te aquesta diversitat d’experiències, el primer capítol (introducció) i el darrer (reflexions finals), escrits per l’editor, ajuden significativament a trobar un fil conductor i una coherència teòrica al llibre. Als capítols centrals, dividits en dues parts, hi trobem la presentació dels diferents estudis de cas. A la primera part, s’hi estudien espais públics situats als centres de les ciutats. Aquests espais tenen un alt nivell de significat i de com-plexitat, són nodes de cohesió social on es troba gent molt diferent i, per la seva centralitat, arriben a ser espais «especta-cle», amb la finalitat d’atraure inversors i turistes. A la segona part, s’hi presenten les particularitats de l’espai públic de les perifèries de les ciutats i s’hi fa palès el paper primordial que tenen en el desen-volupament de la vida quotidiana dels seus veïns i veïnes. Difereixen dels pri-mers en el fet que aquests no apareixen a la llista de prioritats de l’Administració, però tant si els espais públics es troben al centre com a la perifèria de la ciutat, han de prioritzar l’accessibilitat (física i Madanipour, Ali (ed.) (2010)Whose public space?: International case studies in urban design and development Oxon: Routledge, 269 p. ISBN: 0-415-55385-7

Miquel PARETS, Crònica, a cura de M. Rosa Margalef. Estudi de James S. Amelang, Antoni Simon i Xavier Torres. Barcelona : Barcino, 2011

Güell, Manel

Index de les obres ressenyades: Àngels RIBES, Traduccions catalanes d'Alphonse Daude

Giné Janer, Marta

424 Quaderns. Revista de Traducció 19, 2012 Ressenyescamp lingüístic, traductors, directors i actors de doblatge, que hi trobaran infor-mació de primera mà sobre la traducció arreu de l’estat, com a la comunitat uni-versitària, que disposarà d’informació teò-rica i pràctica rellevant per a la formació dels seus alumnes.Gisela Massana RosellóUniversitat Autònoma de BarcelonaFacultat de Traducció i d’InterpretacióRibes, ÀngelsTraduccions catalanes d’Alphonse DaudetBarcelona: PPU, 2010, 108 p. el que va suposar, per a cada traductor, encarar-se a Daudet. Més endavant, trobem un capítol dedi-cat a les editorials que han publicat Daudet en català, al llarg dels anys. Ribes situa les traduccions de l’autor francès dins de cada col·lecció on va veure la llum Daudet i també les posa en relació amb els altres autors publicats en la mateixa col·lecció. Tot seguit s’inclou l’única introducció existent en aquestes traduccions. És el cas de la traducció del Tartartin, en versió de santiago Rusiñol (1906), on hi havia una «Carta - pròleg a Léon Daudet» del cèlebre artista. Finalment, tanquen aquest primer gran apartat del volum les ressenyes apare-gudes sobres les traduccions esmentades. Ha estat un encert reproduir aquestos textos, en general de difícil accés: des del prime-renc de Rusiñol, passant per les ressenyes dels anys vint, fins a les més modernes. La segona part del llibre (per raons òbvies, més curta que la primera part) esta-bleix el repertori del que fou la presència de traduccions de Daudet en la premsa catalana a finals del segle xix. I, seguint el mateix esquema metodològic de la primera part, Ribes dedica un capítol a una síntesi biogràfica i bibliogràfica de cadascun dels traductors. Tanca aquesta segona part un capítol (que té el seu paral·lelisme en el dedicat a les editorials en la primera part) dedicat a analitzar els diaris i revistes que van publicar traduccions de Daudet. Per la seva temàtica i objectius, aquest lli-bre se situa en la línia dels estudis que, des de fa anys (la col·lecció on es publica n’és un bon exemple), analitzen la història de les traduccions d’un escriptor estranger a la península, en aquest concret, a Catalunya.La particularitat de l’anàlisi de Ribes, enfront d’altres treballs d’objectius simi-lars, és la seva amplària, quelcom que el títol, potser, no permet esbrinar. efectivament, Àngels Ribes recull, d’una banda, totes les traduccions en volum publicades íntegrament en català sobre Alp-honse Daudet, des de la primera que veié la llum al nostre país (s’inclou la Catalunya del nord) fins a la darrera editada abans de la publicació d’aquest volum – repertori. Les traduccions es presenten per ordre cronològic d’aparició a França de les obres originals. I cada traducció s’ordena també per ordre cronològic de publicació als Paï-sos Catalans. Cada traducció presenta una entrada bibliogràfica que consta de la transcripció de la portada del llibre i les pàgines del volum, el seu format i el para-text (pròleg, introducció, il·lustracions...). Tanca cada fitxa una llista amb les biblio-teques públiques i universitàries on es pot localitzar cada traducció en qüestió. segueix la llista de les traduccions un capítol dedicat als traductors de Daudet al català. Ribes fa una síntesi biogràfica i bibliogràfica de cadascun d’ells i dedica especial atenció, com és normal, a estudiar Ressenyes Quaderns. Revista de Traducció 19, 2012 425Tot plegat, el repertori i les anàlisis permeten mesurar els biaixos ideològics i estètics, les normes, els condicionaments i les expectatives imperants en cada moment i en cada context sociopolític i cultural de l’atrafegat segle xx pel que fa al desenvo-lupament de la llengua catalana. Tenim al davant un indicador molt útil per a enten-dre millor l’evolució ideològica experi-mentada per la llengua literària i pels gustos estètics al llarg del segle en la nos-tra cultura actuant aquí com a receptora. Hi ajuda també la «Introducció gene-ral» del llibre que contextualitza Daudet en el seu moment històric: al costat de Zola i, tanmateix, diferent, com més digerible car menys extremista que el pare del naturalis-me. Així el veié i definí Joan sardà en el seu pròleg a la traducció castellana del Nabab de Daudet: «su gusto le aparta instintiva-mente de lo que repugna (...) la lección moral brota por dos conductos diferentes: brota de la aversión que el espectáculo del mal produce, y brota al par de esa simpatía que despierta en las almas la contemplación estética de los episodios del bien.» sens dubte aquesta manera de ser i d’escriure de Daudet va fer que fos cone-gut i traduït ben aviat al català, com el lli-bre que comentem posa de manifest. Però, l’anàlisi de què i què no es va traduir (o no s’ha traduït mai encara) de la producció literària de Daudet que Ribes fa en aquesta introducció és també significatiu per a entendre les expectatives ideològiques del nostre país en un moment donat. Posarem només un exemple: que tant L’Avenç (1883) com La Veu de Catalunya (1893) decidissin traduir el conte «La dernière classe. Récit d’un petit Alsacien» s’entén en un context de defensa de l’ús de la llen-gua pròpia com a senyal d’identitat nacio-nal contra un país invasor. La frase del mestre que imparteix la darrera classe (per-què Alsàcia passa a ser part d’Alemanya), Daudet la va adaptar del seu amic Mistral i diu molt del que va agradar a Catalunya per traduir el conte: «il fallait la garder entre nous et ne jamais l’oublier, parce que, quand un peuple tombe esclave, tant qu’il tient bien sa langue, c’est comme s’il tenait la clef de sa prison.» Així doncs, en general no hi ha hagut manipulació ideològica de Daudet a Cata-lunya, però sí que podem comprovar, un cop més, com els camins de la Literatura Comparada, la sociologia de la Literatura i de la Teoria de la Recepció ajuden a enten-dre el propi context històric, estètic i litera-ri. el que no es troba en aquest volum són les supressions i els canvis lingüístics patits per les traduccions catalanes de Dau-det: remetem el lector interessat per aques-tes manipulacions concretes a la tesi de Ribes, disponible en xarxa. el llibre, en conjunt, és digne i reco-manable, sense reserves. Millor dit: feia falta. si ja hi ha estudis sobre la presència de Zola, Daudet no s’havia treballat. L’es-tudi publicat aquí és, cal remarcar-ho, completament original.Marta GinéUniversitat de LleidaDepartament de Filologia Clàssica, Francesa i HispànicaŞerban, Adriana; Matamala, Anna; Lavaur, Jean-Marc (eds.)Audiovisual Translation in Close-up: Practical and Theoretical ApproachesBern: Peter Lang AG, 2011.Translation studies. It is more and more difficult to take in all that is happening Audiovisual translation (AVT) is one of the most rapidly growing research areas in 

Spanish

http://ddd.uab.cat/pub/enrahonar/enrahonar_a2012n48/enrahonar_a2012n48p164.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Diposit Digital de Documents de la UAB

Diposit Digital de Documents de la UAB

Directory of Open Access Journals

Diposit Digital de Documents de la UAB

Crossref

Diposit Digital de Documents de la UAB

Diposit Digital de Documents de la UAB

Directory of Open Access Journals

Diposit Digital de Documents de la UAB