Index de les obres ressenyades: Juan Jesús ZARO, Shakespeare y sus traductores. Análisis crítico de siete traducciones española

Sellent, Joan

Diposit Digital de Documents de la UAB

Tant per la temàtica com pels objectius,podem alinear aquest llibre al costat d’obrescom Translation, Poetics and the Stage, deRomy Heylen, o Shakespeare in Catalan,d’Helena Buffery. Si Heylen cenyeix el seuestudi a sis versions franceses de Hamlet iBuffery fa una immersió exhaustiva en lahistòria de totes les traduccions shakespea-rianes al català, el traductor i acadèmic JuanJesús Zaro analitza set versions d’obresdiverses de Shakespeare a l’espanyol en unmarc històric que abasta gairebé dos segles,i procura aplicar-hi —com també fan lesaltres dues obres citades— un enfocament iuna perspectiva que vagin força més enllàde l’anàlisi purament textual: les set versionsobjecte d’estudi han estat triades amb proubon criteri perquè puguin il·lustrar no tansols una interessant diversitat d’estils, degustos i de metodologies, sinó també lamesura en què cada una d’aquestes versionsha estat regida pel biaix ideològic, les nor-mes, els condicionaments i les expectativesimperants en cada època i en cada contextsociopolític i cultural; i són, al mateix temps,un indicador molt útil de l’evolució que, alllarg d’aquests dos segles, han anat experi-mentant la llengua literària i el llenguatgeteatral en la cultura receptora d’aquestes tra-duccions. «Nos proponemos utilizar en este libroalgunos conceptos básicos desarrollados porla Traductología», adverteix Zaro a la pri-mera pàgina de la introducció (p. 11); aixòpot provocar una certa alarma en el lector ifer-li témer un discurs encotillat per una ter-minologia que sovint fa més nosa que ser-vei, però afortunadament no és així: l’autorhi recorre amb una dosificació prou discre-ta per no entrebancar la lectura ni la com-prensió del text, i això sempre és d’agrair;apareix algun escopo, algun habitus i algu-na tradaptación, però és molt de tant en tant.Si alguna cosa presideix aquest llibre és elsentit comú i un afinat equilibri entre l’objec-tivitat i l’anàlisi crítica, que es mou pels terri-toris més sòlids i planers de la LiteraturaComparada, la Sociologia de la Literatura ila Teoria de la Recepció. El llibre consta de set capítols ordenatscronològicament, cada un dels quals se cen-tra en una traducció concreta. Bona partd’aquests capítols són reelaboracions amplia-des d’articles de l’autor ja apareguts endiverses publicacions i llibres col·lectius;els capítols 2 i 5 són totalment inèdits. Un aspecte que mereix una atenció espe-cial en aquest llibre són els paratextos, «lostestimonios elaborados por los propios tra-ductores o por los editores del texto en cues-tión, en forma de notas o prefacios, y otrosrelacionados con la recepción de dicho texto,como las reseñas de obras publicadas orepresentadas y las historias y manuales deliteratura» (p. 22). En el cas de Leandro Fernández deMoratín, de qui s’ocupa el primer capítol,és especialment curiós el paper de les pro-fuses anotacions amb què va acompanyar laseva versió en prosa de Hamlet (1798), con-siderada la primera traducció directade l’anglès a l’espanyol d’una obra deShakespeare. Allò que fa més singulars lesnotes de Moratín és el contrast que s’obser-va entre la fidelitat de la seva versió deHamlet i les severes crítiques a l’obra quecontenen algunes d’aquestes notes (ja siguiper raons morals o per les llicències que espren l’autor respecte als cànons del teatreneoclàssic, que el Moratín dramaturg apli-cava escrupolosament), al costat d’unesaltres on expressa una admiració incondi-cional pel geni del dramaturg anglès.Aquestes objeccions, però —repetim-ho—,312 Quaderns. Rev. trad. 17, 2010 RessenyesZARO, Juan JesúsShakespeare y sus traductores. Análisis crítico de siete traducciones españolasde obras de ShakespeareBerna: Peter Lang, 2007, 176 p.Col·lecció: Spanish Perspectives on English and American Literature,Communication and Culture, 1no contaminen en cap moment el rigor de laversió, cosa que Zaro remarca i exemplifi-ca minuciosament. També assenyala Zaro que aquestHamlet de Moratín anuncia en gran mesurael final de l’hegemònica influència france-sa en el panorama literari i teatral espanyol;i, efectivament, el Macbeth de José Garcíade Villalta (1838), que ocupa el segon capí-tol del llibre, ja s’enquadra de ple en elspatrons del romanticisme (és a dir, deixaenrere el neoclassicisme de factura france-sa) i ens apunta la tendència a adaptarShakespeare als gustos i les expectatives decada moment històric i literari, la qual cosa,com anirem veient, serà molt més una cons-tant que no pas una excepció en les versionsshakespearianes a l’espanyol. García de Villalta és potser el menysconegut dels traductors seleccionats, i ésper això que Zaro enceta el segon capítolamb una oportuna introducció biogràficaque ens el presenta com un escriptor i pen-sador liberal a qui el poder despòtic del’Espanya del seu temps va obligar a exi-liar-se en més d’una ocasió. Arran del fetque García de Villalta decidís traduir justa-ment Macbeth i no una altra obra, Zaroassenyala un detall prou interessant per nopassar-lo per alt: «Hay en este argumento[de Macbeth] ciertas similitudes con la tra-yectoria vital del traductor, sobre todo elexilio al que hubo de someterse para esca-par de un poder despótico.» (p. 51). Almateix temps, però, també té el detalld’afanyar-se a precisar que la relació causa-efecte entre una cosa i l’altra no passa deser una mera conjectura; no tots els autorss’hi miren tant abans de convertir les hipò-tesis en conclusions irrefutables. El Macbeth de García de Villalta tra-dueix en vers tots els fragments versificatsde l’original, i amb una fidelitat semànticamolt notable; es fa evident l’afany de recrearde prop tant el contingut com la forma.És una traducció destinada a l’escena (comtambé ho són, per cert, les altres sis versionsanalitzades en aquest llibre), i, teòricament,busca ajustar-se tant com pot als gustos i ales expectatives dels espectadors potencials.Els resultats de l’empresa, però, presentendues paradoxes: d’una banda, resulta que elpúblic de l’època va rebre amb xiulets estre-pitosos la representació; això no permet unainterpretació unívoca, però tot sembla indi-car que l’argument, la temàtica i les altesdosis de cruesa de l’obra (que el traductors’havia esforçat per traslladar amb moltpoques manipulacions) no van connectargens amb els gustos ni les expectatives dequè parlàvem. I la segona paradoxa és quela versificació, lluny de buscar un equiva-lent en castellà al vers blanc de Shakespeare,se cenyeix sense reserves als patrons mètricsi sonors de la poesia i el teatre del romanti-cisme espanyol, amb uns versos rimats quesovint fan pensar en un Tenorio excessiva-ment propens al rodolí. Això potser ja elsestava bé, als espectadors de l’època; peròel cas és que, retrospectivament, es veu mésallunyada de l’essència shakespearianaaquesta traducció en vers de Macbeth queno pas el Hamlet en prosa de Moratín. El tercer capítol analitza Domando latarasca (1917), el curiós títol amb què Maríade la O Lejárraga va batejar la seva traduc-ció de The Taming of the Shrew. Abans queres, Zaro ens informa amb tot detall d’un fetde gran significació sociocultural que envol-ta la història d’aquesta versió: la pràcticafraudulenta d’atribuir una traducció a qui nol’ha feta. En aquest cas, Domando la taras-ca es va publicar i es va estrenar com si l’ha-gués traduïda el dramaturg i empresari teatralGregorio Martínez Sierra, que resulta queera el marit de la traductora. Consentit o no,aquest frau no es va destapar fins gairebéquatre dècades més tard.Deixant de banda aquesta lamentableanècdota d’usurpació d’autoria que va patir,la versió de Lejárraga és un treball de tra-ducció tan fidel com creatiu, amb un llen-guatge planer i d’una eficàcia teatralinnegable, que en aquest cas va ser plena-ment apreciada tant pel públic com per lacrítica (tret d’algunes objeccions al títol). Estracta d’una versió en prosa, però, curiosa-ment, s’acosta més als ritmes i les cadènciesRessenyes Quaderns. Rev. trad. 17, 2010 313del vers blanc shakespearià que no pas lesaventures versificadores de García deVillalta. N’hi ha prou amb els breus frag-ments que Zaro ha seleccionat per adonar-se’n: si el Macbeth de García de Villalta deiacoses comUn puñal agudo mi vista persigue,El puño á la mano viene sin cesar,Llega... Mas si es sombra lo que el ojosigue,Si nunca mi brazo te puede alcanzar...,la prosa de Domando la tarasca sonaaixí:Desarrugad el ceño, y no miréis con ojosenfadados para herir a vuestro dueño yseñor (...) Mujer airada, es como fuen-te turbia; ¿quién se querrá mirar en ella,ni pararse a beber de sus aguas, pormucha sed que tenga? Tu esposo es tuseñor, tu vida, tu guardián...Per poc que ens hi fixem —i sobretot siho diem en veu alta—, ens adonem d’un fetcuriós: que aquesta prosa és perfectamentdivisible en segments mètrics, en versos demesures diferents però d’una gran nitidesa,tan fluids com lliures de rimes innecessà-ries, i que, per tant, l’etiqueta de «text enprosa» és més una convenció tipogràfica queno pas una realitat sonora. Zaro, per descomptat, tampoc no passaper alt els matisos tan inesperats com trista-ment irònics que adquireix aquest fragmentcitat en relació amb la qüestió de l’autoriaesmentada més amunt. Les dues versions analitzades en elscapítols quart i cinquè presenten tantes afi-nitats com diferències radicals: es tracta,respectivament, de la versió de Hamlet queva fer José María Pemán el 1949, i de latraducció de la mateixa obra que, a l’altrabanda de l’Atlàntic, va elaborar Salvadorde Madariaga justament aquell mateix any.Gairebé sembla com si aquestes coincidèn-cies responguessin a un guió per exempli-ficar les tristament famoses «dos Españas»de Machado, una realitat que per desgràciaencara cueja però que, en aquells anys dela postguerra immediata, tenia una vigèn-cia especialment dolorosa: d’una bandaPemán, un dels intel·lectuals i ideòlegs mésconspicus del franquisme; de l’altra, la sevaantítesi gairebé perfecta: un Madariaga exi-liat, model d’intel·lectual progressista i undels referents més prestigiosos de l’anti-franquisme. El biaix ideològic és present en totesdues versions, sobretot a l’hora d’abordarels aspectes més crus del llenguatge i lesal·lusions sexuals més directes de l’original.Com era previsible, Pemán va dedicar-seaferrissadament a esporgar el text de totsaquests components, a carregar-ne les tintesmisògines i a conferir al príncep deDinamarca una religiositat que el fa semblarun militant romàntic de l’Opus Dei. Si unmèrit se li ha de reconèixer, tanmateix, és eld’haver avisat l’espectador i el lector del seuHamlet aclarint que es tractava d’una «ver-sión libre». Perquè, efectivament, les lliber-tats que es va prendre Pemán són tanrotundes que van més enllà de la manipula-ció ideològica, i molt sovint treu el cap sensecomplexos la carrincloneria de l’escriptorgadità. La perla dels exemples que Zaro haseleccionat en el seu llibre és la salutació delrei Claudi a una embogida Ofèlia quan lanoia apareix en escena a l’acte IV. Allà onl’original diu, simplement: «How do you,pretty lady?», Pemán li engalta: «¿Cómoestá el más gracioso y más ligero capullo demi Corte?» (p. 98). Salvador de Madariaga no tan sols norebaixa la cruesa verbal i argumental deltext, sinó que a estones fins i tot l’accen-tua. A part d’haver traduït l’obra, Madariagaés autor d’un extens assaig sobre Hamlet—redactat i publicat abans de fer la traduc-ció— en què, com diu Zaro, «esboza unaserie de teorías de corte psicológico sobrela obra y sus personajes» (p. 103) i subrat-lla, entre altres coses, el caràcter «egotis-ta» del príncep de Dinamarca. No ésestrany, doncs, que la seva traducció tras-puï un cert interès a carregar el perfil delprotagonista d’uns matisos menys amables314 Quaderns. Rev. trad. 17, 2010 Ressenyesque altres traduccions o, fins i tot, que elmateix original.Una de les coincidències entre Pemán iMadariaga és que tots dos opten per fer unaversió en vers, i a més a més en vers rimat.Tant l’un com l’altre insisteixen en aquestaopció, convençuts que és la més idònia pera traslladar el «romanticisme» de l’originala la tradició del teatre espanyol en vers. Unavegada més, i un segle llarg després de laversió de García de Villalta, es desaprofital’ocasió (tant per la dreta com per l’esque-rra) d’experimentar amb un vers blanc cas-tellà que pogués escurçar les distànciesestilístiques amb l’original i aportar airesnous al teatre en vers de la cultura recepto-ra. Madariaga fins i tot ho argumenta i jus-tifica obertament: «Shakespeare escribió suteatro en verso blanco; pero no es razón paraque se traduzca a nuestra lengua en igualforma. Las lenguas española e inglesa difie-ren demasiado en sonoridad para tratarlasde modo idéntico...» (p. 104). Fa un cert res-pecte contradir l’argument d’un home ambun domini de totes dues llengües i culturessobradament demostrat, però els resultatsde la feina de traductors posteriors deShakespeare al castellà ofereixen proves tan-gibles per poder, com a mínim, posar-lo enqüestió.També des de l’exili, el poeta espanyolLeón Felipe va traduir quatre obres deShakespeare (unes versions que ell anome-nava «paráfrasis»), i una d’elles, Otelo o elpañuelo encantado (1960), és l’objected’anàlisi del capítol sisè d’aquest llibre. Eltret principal d’aquestes «paráfrasis» és que,com assenyala Zaro, «están impregnadas,deliberadamente, de rasgos españoles»(p. 119), un cas d’adaptació cultural (o de fusióde dues tradicions literàries diferents, comho descrivia el mateix León Felipe) que JorgeLuis Borges, en el seu moment, va criticaramb contundència. Otelo o el pañuelo encan-tado està escrit en prosa i en vers lliure, ambrima assonant; és a dir: no hem arribat enca-ra al vers blanc, però som a mig camí.Si Pemán va tenir la precaució d’ano-menar «versión libre» el seu Hamlet, la deci-sió de León Felipe d’anomenar «paràfrasis»les seves versions és més que justificada,perquè en realitat les llibertats que s’hi prensón tantes que difícilment poden catalogar-se com a traduccions pròpiament dites.A part dels «rasgos españoles» que l’impreg-nen, Otelo o el pañuelo encantado presen-ta unes aportacions tan personals com araun llarg pròleg que León Felipe es treu dela màniga i posa en boca d’un bufó que,segons Zaro, és «trasunto del propio escri-tor» (p. 126); un pròleg que, entre altrescoses, «cita las diversas historias que haninspirado el Otelo de Shakespeare y recuer-da al público que la obra se representa enMéxico, y no en otro lugar» (p. 126). Una altra singularitat d’aquest Otelo delpoeta espanyol és l’abundància d’acotacionsescèniques de collita pròpia, extenses, deta-lladíssimes i redactades amb una voluntatd’estil que recorda a estones les famosesacotacions de Valle-Inclán. Ja hem dit alprincipi que totes set traduccions analitza-des en aquest llibre van ser fetes per a serposades en escena, però és en aquest cas ones porta més lluny i es fa més explícita lapreocupació de l’autor de la versió per con-trolar la materialització del text sobre l’es-cenari.El setè i últim capítol del llibre analit-za El mercader de Venecia en traducció deVicente Molina Foix (1993). Aquí ja ens tro-bem en un territori i en una època en què elvers lliure, el rebuig dels arcaismes i la fun-cionalitat escènica del text són l’opció domi-nant. Molina Foix n’és un dels practicantsmés destacats (també ha traduït Hamlet iEl rey Lear, sempre per encàrrec del CentroDramático Nacional), però Zaro no es des-cuida d’esmentar altres traductors espanyolscontemporanis, com ara Ángel-Luis Pujanteo Miguel Ángel Conejero (al capdavant del’Instituto Shakespeare), que comparteixeni apliquen les mateixes prioritats en les sevesversions. Molina Foix fa una versió de TheMerchant of Venice d’un rigor filològicremarcable, però no per això s’està d’enca-bir-hi algun biaix personal i alguna interpre-Ressenyes Quaderns. Rev. trad. 17, 2010 315tació clarament subjectiva. Tal com diu Zaro,«la particular lectura que Molina Foix hacede la obra de Shakespeare le confiere igual-mente unos rasgos particulares que configu-ran su labor traductora» (p. 137). Allà on esfa més evident aquesta «particular lectura»és en el tractament de la relació entre els per-sonatges d’Antonio i Bassanio, una amistattan estreta que en el text original —i en con-sonància amb l’ambigüitat sistemàtica deShakespeare— permet intuir-hi un compo-nent homosexual, però que no es fa explíciten cap moment. Molina Foix, en canvi, s’in-clina obertament per l’explicitació, i curio-sament ho fa per la via de la literalitat:davant les diverses possibilitats de traduc-ció de la paraula love, d’aparició molt fre-qüent en l’obra i en boca dels dospersonatges esmentats, Molina Foix opta perla solució «amor», una elecció d’una fideli-tat impecable si no fos que la gran majoriad’estudiosos coincideixen a afirmar que, entemps de Shakespeare, el terme love teniael sentit genèric d’«afecte» o «estimació»,sense que això impliqués necessàriamentconnotacions sexuals. «Traducciones comola de Molina Foix», conclou Zaro al finaldel capítol, «siempre discutibles, asumen elriesgo que supone confrontar a Shakespearecon la modernidad y sus conflictos» (p. 150).Un risc, per cert, que assumeixen bona partdels muntatges que es fan actualment deldramaturg anglès. A part d’aquestes set versions que con-formen l’eix temàtic del llibre, Juan JesúsZaro aprofita per anar-hi incloent un gruixde referències a la major part dels altres tra-ductors que han traslladat obres deShakespeare a l’espanyol al llarg dels dosúltims segles, amb una exhaustivitat franca-ment encomiable. Tot plegat és un recorre-gut apassionant per la història de la recepciódel teatre shakespearià en la cultura i lasocietat de llengua espanyola, que ensil·lumina una vegada més sobre la gammaamplíssima de tractaments i manipulacionsdiverses (algunes més justificables, d’altresno tant) a què ha estat sotmesa l’obra delgran dramaturg anglès al llarg de la histò-ria. Traduir és, per definició, manipular; i,si aquesta manipulació es posa al servei d’a-proximar amb dignitat, a totes les cultures,l’obra d’aquest primera espasa de la literatu-ra universal, benvinguda sigui. Com tambéés benvingut aquest llibre de Juan JesúsZaro, digne i recomanable sense cap reserva.Joan SellentUniversitat Autònoma de BarcelonaFacultat de Traducció i d’Interpretació316 Quaderns. Rev. trad. 17, 2010 Ressenyes

Ressenyes

Index de les obres ressenyades: Manuel LOMAS CORTÉS, El puerto de Dénia y el destierro morisco (1609-1610

Sans Molas, Joel

cipen en diverses de les publicacions esmen-tades). Sobre algunes d’aquestes obresplana, a més a més, l’afany de revaluar lacultura morisca i en molts casos, també, defer de pont entre el poble musulmà passat ipresent i la societat occidental. Així apareixmanifestament expressat a la introducciód’aquest llibre. A banda de la qualitat delsdiversos articles que forment part de Laexpulsión de los moriscos, les altres virtutsd’aquest llibre són que té en compte els tretsdiferencials de les diverses comunitatsmorisques hispàniques i que no s’oblida deresseguir el devenir dels moriscos expulsatsen terres africanes, ni de les aportacions quela literatura aljamiada ha fet al desenvolu-pament de la moriscologia.Silvia Amor LópezUniversitat Autònoma de Barcelona272 Manuscrits 28, 2010 RessenyesLOMAS CORTÉS, Manuel (2009)El puerto de Dénia y el destierro morisco (1609-1610)València: Universitat de València. 298 p.El quart centenari de l’expulsió dels moris-cos ha viscut una important proliferaciód’obres que tracten aquest procés. ManuelLomas Cortés, de la Universitat de València,porta ja uns anys, més enllà de les datesassenyalades de commemoració, estudiantel fenomen de l’expulsió, sobretot en el ves-sant de la seva administració i gestió. A mésde diferents articles relacionats amb la temà-tica, el 2008 va publicar el llibre La expul-sión de los moriscos del Reino de Aragónamb un subtítol que mostra el seu enfoca-ment: Política y administración de unadeportación (1609-1611).Amb aquest nou llibre, El puerto deDénia y el destierro morisco (1609-1610),Lomas Cortés entra a fons a estudiar l’ex-pulsió dels moriscos que es fa a través d’a-quest port. Es tracta d’una nova monografiaque, centrada sobretot en la segona meitatdel 1609 i en una àrea geogràfica delimita-da, ens permet reconstruir d’una maneradetallada la gestió del procés d’expulsió. Elllibre tracta el procés des dels diferentsnivells: l’estructura administrativa, l’orga-nització del dispositiu militar i naval, la ges-tió dels abastaments i els recursos econòmicsusats.Un dels punts forts del llibre és l’ex-haustiu treball d’arxiu, amb un ús inèdit dedocumentació. Si fins al moment s’haviaestudiat sobretot la documentació del Conselld’Estat, Lomas amplia l’estudi als registresque han quedat del Consell de Guerra, l’or-ganisme encarregat de l’administració i ges-tió financera de l’expulsió. També haconsultat els fons de l’Arxiu de la Coronad’Aragó i de l’Archivio di Stato di Napoli,rellevants per resseguir l’actuació de la flotadel Regne de Nàpols.Com explica Lomas, la monarquia deFelip III planifica l’expulsió dels moriscosper a l’any 1609 aprofitant el període detreva obert en els diferents fronts de l’im-peri. És llavors que és possible dur a termeun projecte d’aquesta envergadura i queimplica la mobilització d’una gran quanti-tat de recursos econòmics, militars i, sobre-tot, navals. S’elabora el procés sota un atentcontrol de Felip III, qui està interessat enl’expulsió per tal de reforçar la seva posiciópolítica i ideològico-religiosa —com a garantde la cristiandat— després dels últims fra-cassos militars patits a Europa.Si València ja era el territori de lamonarquia espanyola amb una proporciómés alta de moriscos (un terç de la pobla-ció), el llibre se centra en el port de Dénia,el principal punt d’expulsió. De fet, dels tresdistrictes en què es va dividir l’expulsió aValència, Dénia va ser el punt de sortida deldistricte central, el més densament poblatpels moriscos. A més de les favorablescaracterístiques geogràfiques del seu port,en l’elecció de Dénia va jugar l’ascendentdel valido duc de Lerma, marquès d’aques-ta vila. Dénia també serà, amb València, elprincipal centre gestor de l’operatiu d’ex-pulsió. Després d’una acurada preparació perpart de la Junta de València, l’acta d’expul-sió dels moriscos es publica el 22 de setem-bre de 1609. Hi ha la voluntat governamentalde fer un procés ràpid, començant per leszones més properes als ports d’expulsió,sense donar temps a les poblacions moris-ques a poder plantejar-se un qüestionamentde la mesura. Els moriscos tenien tres dies,des de la publicació del ban d’expulsió enla seva localitat, per vendre els seus béns idirigir-se cap a l’embarcament amb les per-tinences que poguessin portar a sobre. Si béaquest termini es va acabar dilatant en lapràctica, inicialment hi havia la intenció dedonar poc temps per tal que les possessionsdels moriscos es quedessin, compensant aixíels senyors de la zona per la pèrdua d’unabona part de la seva mà d’obra. Per evitarque les collites es malmetessin es fixavamantenir un 6% dels moriscos en el territo-ri durant un període indeterminat. El llibre descriu minuciosament tots elsembarcaments que es van fer des de Dénia.El primer embarcament de moriscos dester-rats va tenir lloc el 2 d’octubre de 1609.A partir d’aquest moment, hi haurà diversesonades d’expulsió que finalitzaran el 17 dedesembre del mateix any. Si bé l’objectiuinicial era desterrar el gruix dels moriscos através de les flotes reials, aquestes es vanveure sobrepassades en la seva capacitat. Vaser gràcies al fet que els moriscos s’oferissina pagar-se embarcacions privades —amb lesquals se sentien més segurs i podien esco-llir destinació— que es van poder salvar elsretards que s’anaven acumulant i finalitzarl’expulsió abans d’endinsar-se en el maltemps de l’hivern. Lomas mostra que entrel’octubre i el desembre seran expulsats entre42.500 i 42.854 moriscos. I la majoria, un72%, ho farà a través de nolis privats.Això no obstant, el procés d’expulsióva patir dificultats. A més petita escala, tro-bem assalts, morts, violacions i robatoris depertinences i d’infants dels moriscos. Lesautoritats volien evitar al màxim que aquestsfets es produïssin, ja que podien interferiren la fluïdesa necessària per fer un deste-rrament eficaç. També, hi ha moriscos ques’amaguen i són acollits per població cris-tiana, burlant l’expulsió. Tot i així, el puntmés conflictiu va ser l’esclat de la revoltade la vall de Laguar. El llibre dóna un espai important aaquesta revolta, que va començar a desen-volupar-se en algunes aljames morisques deDénia i Alacant a finals d’octubre, quan esneguen a ser embarcades. La resposta ini-cial de les autoritats va ser pensar que elsmotins eren fruit d’una manca d’informa-ció sobre el procés i que explicant les garan-ties se solucionaria. Tanmateix, van sub-estimar la desafecció, deixant passar els diesmentre la revolta s’expandia i abraçava granpart de l’interior del districte de Dénia, ambmoriscos de 28 localitats alçant-se enarmes, prenent posicions i refugiant-se a laserra del Laguar. Serà en aquest momentque es procedirà a sufocar militarment larevolta, concentrant una gran quantitat detropes a la zona. Després d’una importantofensiva, l’últim reducte morisc capitularàel 29 de novembre. Dels moriscos revoltats2.000 hauran mort en combat, entre 9.401i 10.180 seran embarcats i expulsats eldesembre i diversos milers hauran aconse-guit fugir. La revolta, tanmateix, presenta forçapunts desconeguts. La reconstrucció que faLomas se centra sobretot a descriure la res-posta de les autoritats i el dispositiu militarque s’organitza per aixafar-la. Els motiusque porten a aquestes poblacions a revoltar-se, així com a negar-se fins al final a arribara cap acord, no estan encara ben perfilats.Lomas apunta algunes explicacions, com elrebuig a abandonar la terra on havien nas-cut, la pobresa de les poblacions que les difi-cultaria establir-se a d’altres llocs o lasimbologia religiosa del lloc, però senyalaque no són prou satisfactòries i que faltaencara estudiar més la qüestió. Només esRessenyes Manuscrits 28, 2010  273pot constatar que les poblacions revoltadessón aquelles que van comptar amb un mesde temps abans d’embarcar.El llibre també destina un espai a ana-litzar de manera detallada com es fa l’abas-tament de provisions (sobretot el bescuit,però també vi i formatge) per a la flota, elfinançament del procés d’expulsió i el paga-ment de les tropes. Per últim, s’hi analitza la presènciamorisca després de l’expulsió. Tot i que elgruix de moriscos hagués estat foragitat, que-daran fugitius per les muntanyes, així comdones i nens amagats en cases. És per aixòque durant el 1610, tot i els actes oficials decelebració de l’expulsió, continuaran enca-ra emetent-se ordres de persecució i d’ex-pulsió de moriscos. Els fugitius capturatsvan ser destinats a galeres o esclavitzats. Undels temes més escabrosos és el dels nensmoriscos, molts d’ells raptats per poblaciócristiana i per les tropes. Una gran part delsnens serà expulsada durant el 1610, peròencara en romandran uns 2.500 l’anysegüent. Els moriscos del 6% també seranevacuats. Les conclusions del llibre fan un balançde tots els àmbits de la gestió de l’expulsiómostrant com, tot i les dificultats, la monar-quia de Felip III acaba reeixint a l’hora dedur a terme aquesta enorme tasca. Acabende completar el llibre els apèndixs amb qua-dres i llistes sobre els embarcaments, elsnolis privats i el seu finançament, i els bénsdeixats pels moriscos. L’estudi de Lomas és una exhaustivareconstrucció històrica del procés d’expul-sió, una de les manifestacions més impor-tants de la capacitat i caràcter de lamonarquia hispànica durant els segles XVI iXVII. Tanmateix, hauria estat interessantveure el procés d’expulsió més enllà de lagestió i administració de les elits, mostrantcom es va viure en la societat la marxa d’a-questa població i tenir en compte la pers-pectiva dels moriscos, sobretot pel que fa aexplicar la revolta de Laguar. Tot i així, undels esculls per fer-ho és la poca documen-tació. El mateix autor explica d’aquesta mane-ra l’estat d’investigacions sobre el desterra-ment morisc: «El análisis exhaustivo de lasdiferentes expulsiones ejecutadas contra losmoriscos entre 1609 y 1614 todavía estálejos de materializarse, pero en todo caso esposible realizar ejercicios de aproximacióna una explicación general, a partir del estu-dio de segmentos temporales concretos loca-lizados sobre regiones bien determinadas».L’últim llibre de Lomas, El puerto de Déniay el destierro morisco, és justament un d’a-quests estudis, detallat i sòlid, que ajuda enaquesta tasca.Joel Sans MolasUniversitat Autònoma de Barcelona274 Manuscrits 28, 2010 Ressenyes

http://ddd.uab.cat/pub/quaderns/11385790n17/11385790n17p312.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB

Diposit Digital de Documents de la UAB