Conte publicat a L'honor a la deriva (p. 5-11)

Calders, Pere

Diposit Digital de Documents de la UAB

COJ.. ...1-3.. jih\ l'[~ {Universitat Autónoma f1eflar~l~aBOfJiNe~'H~tatg~ T€: (fb1. ,L'HONOR A LA DERIVALa historia deIs duels, el dia que es pugui escriure senseplanyer-hi volums, tindra un interes fora de mida. Hi ha en lamatéria elements romantics, d t enj ó Lf t , d'intriga policíaca i dedrames d'amors desesperats.Un cop s'arriba en aquesta conclusió, cau pel seu propipes que tothom hauria d'aportar-hi les informacions queposseeixi. Endut per aquesta crida, em sento obligat a explicarun cas verídic, del qual en tinc notícia per transmissió oralfamiliar.(L'any 1903, a Premia de Mar, va haver-hi un desafiamententre un coronel de l'exé r-cí t frances i un representant de laburgesia local que pertanyia, a més, a la petita noblesa delpaís. Les causes del conflicte han quedat fosques: no se sap sifou per culpa d'una manilla mal entesa o per una questió dediferencies en jutjar conductes femenines. El cas és que els doshomes es van desafiar i aquí, degut a les puntimirades lleis del'honor, va produir-se una situació digna d'estudi. El coronelfrances feia tres anys que passava una part de l'estiu a Premia,a la llar d'un amic que hi tenia residencia espaiosa, pero dejardí petit. A l'hora de triar arma i escenari (requisitspuntuals especificats en els reglaments) el coronel va escollirarma -el sabre-, i el prohom local, entorn: el jardí de casaseva, que era gran, amb flora variada, tres palmeres i un estanyamb mitja dotzena d'anecs. Hi havia lloc de sobres perqué l'honorhi campés i-el sabre no s'hi sentís encongit.De bon matói, els duelistes i els padrins es van reunir allloc previst, amb un aire de transcendencia col.lectiva que feia. ~¡,I U"BIUniversitat Autónoma de BarcelonaBiblioteca d'Humanitatsf"ereelat.El burgés ele petita noblesa havia enviat la famí1ia acasa d'uns parents que vivien a Vilassar. Havia esbandit laparentela (valgui l'expressió) per tal de gaudir de llibertat debaralla, sense la nosa de planys i esveraments d'éssers estimats,una possibi1itat que sempre pot 11igar de mans a l'hora declavar-se fulles esmolades.IBé: va oomencar- el duel, sense presses, amb la sonsoniaque sol encomanar la falta de ganes de prendre mal. A desgrat quenomés trencava l'alba, l'estiu ja havia encetat la jornada ialguns insectes matiners zurnzejaven, les olors s'ensenyorien deljardí i hi arribava una sentor de mar que esbatanava els sentits.Els rivals no s'ho deien l'un a l'altre, pero la veritat és quematar-se els feia una mandra enorme.1 apa, apa... Cop de metal1 va, cop de metal1 ve, i vingafer passos que semb1aven més eleballet que no pas de combat finsa les úLtimes conseqüencies. Un de1s testimonis va renyar uncompany seu que comencava a exp1icar acudits verds, com en elsenterraments, pero no aconseguí de fer-lo callar. Al final,desenganyat, el reprensor va riure dissimuladament, com e1saltres.La calor ja queia a plom damunt tot el jardí. En plenaesgrima, el coronel es va acostar massa al petit llac i, a més desobresaltar els á necss, va estar a punt ele caure-hi. "Vagi ambcompte", 1i digué el seu antagonista. "Aquestes aigües sembleninofensives, pero els roes del fons s6n traidors."11-Gracies -respongué el militar francés, amb una inclinaci6de cap i un gest ritual del sabre.Tot era civilitzat, normal, de bella época. Ja feia propde tres quarts d'hora que ma1daven i cap de1s dos contendents nos'havia ni tan sols escabe1lat, pero e1s de1atava a1gun signe de•U"BUniversitat Autónoma de BarcelonaBiblioteca d'Humanitatscansament. Es va sentir el campanar del poble que marcava eltemps i el burges catala va a19ar el bra9 que no aguantava l'armai digué:-Alto! He d'anar un moment al lavabo, perque no puc estarpel que faig.1 adre9ant-se a un dels presents, va donar-li el sabre iva afegir:-Valentí, substitueix-me per un instant, que torno deseguida.En Valentí era el majordom fidel, l'home de confian9a. Esva treure la jaqueta i, arromangant-se les maniques de la camisa,digué que faria el que podria, peró que alló no era pas el seufort. Agafava el sabre com si cremés, feia l'efecte que elllen9aria d'un moment a l'altre. Tothom patia.El prohom cat aLa va travessar el tros de j ardí que elseparava de la casa i va entrar a l'edifici per una portalateral, petita en compáració amb els grans accessos a laresidencia, que tenien escala própia i estatues de bronze a cadabanda. No va trigar pas gaire a reapareixer, peró en incorporar-se novament al grup constata que s'havien prodult canvissensacionals.El coronel j eia estes a. terra CaLl.ó que se'n diu "tanllarg .com era"), amb el sabre de l'adversari clavat al pit..L'arma sobresortia, arrogant, amb un aire insolent de cantarvictória.-Que has fet, Valentí? -exclalna el senyor, esgarrifat-. Noet puc deixar de petja ni un moment!U"BUniversitat Autónoma de BarcelonaBiblioteca d'HumanitatsEn Valentí, compungi t, va dir que ell no hi tenia capculpa. "S'ho ha fet tot sol", digué. "Com que no s'estava quiet,sense deixar la seva dansa d'esgrimista, ha ensopegat amb unapedra i m'ha caigut al damunt. Instintivament, l'he volgutprotegir amb el sabre i se l'ha clavat de la manera més bestia.Ni tan sols no m'ha donat temps d'enretirar-lo.(Després d'una pausa breu,l'amo: )en Valentí va recriminar-Ja vaig dir-li, fa temps, que havíem de netejar el jardíi treure'n les pedres inoportunes, perqué un dia tindríem undisgust. 1 miri, ja el tenim!El petit grup de padrins provava de refer-se del'esbalaltnent inicial. Voltaven el cos del duelista, s'ajup í en,el palpaven i es tornaven a alyar. La cosa certa és que no sabienque fer-hi.-1 ara que? -va preguntar el farmaceutic del Premiad'aquella época, que feia de padrí del coronel.Com que s'adr-e c a amb la mirada a l'amo de la casa I, amés, com que tots els presents també se'l menjaven amb els ulls,el cuitat digué:-A mi no em mirin amb aquestes cares, perqué tot us ho heufet vosaltres. Quan ha passat aquesta desgracia, jo no hi era.-Dones per que se n'anava -va respondre-li amb duresa elfarmaceutic-. Hi ha coses que no es poden deixar a mig fer.El burges local va riure, foryadament, i replica: "No emsé avenir que aixó tingui la barra de dir-m'ho vosté, que em venregularment un diuretic poderosíssim!"U"BUniversitat Autónoma de BarcelonaBiblioteca d'HumanitatsEl desconcert inicial s'anava convertint en mal humor. Encasos així sempre hi sol haver algú que prova d'evitar quel'emmurriament es converteixi en irritació i que aquesta degenerien picabaralla. En aquella ocasió, fou el majordom Valentí qui vaprendre a carrec seu l'amorosiment de l'episodi.-Ja em dispensaran -digué-, pero' ~ncara que no ho sembli,jo sóc el més alie a tot aquest bullit. Tenim dos duelistes perpropia voluntat i els padrins respectius, el conjunt· reunit aquíen ús -clellliure albir. Jo, en canvi, sóc persona manada. La mevaobligació, en aquestes hores del matí, consisteix en untarmantega als panets de Viena del desdejuni familiar. Di quem'entenen?-No. Que vols dir? -volgué saber l'amo de la casa,enfurrunyat.-Que sóc l'únic neutral ipertoca a mi proposar serenamentestan massa atabalats ...que, segons comuna mica d'ordre.es miri, emTots vostes"Ah, sí?" (va interrompre' 1 el burgés premianenc). "1 queens suggereixes, tu que ets tan savi?"-...En primer lloc, ocupar-nos del cad á ver-. És elprincipal protagonista. Penso que cal posar-lo en net de seguida,puntualitzar la seva situació legal des d'ara. El seu estatcivi1, com si diguéssim. En aquest punt, el senyor metge aquípresent ens pot ajudar moltíssim ...El doctor de la localitat feia de padrí del coronel, perohavia volgut deixar ben clar que ell no preniapartit per ningú,i que si havia acceptat l'encarrec era, més que res, perqué ja sesap que en tots els duels pot passar-hi una desgracia i que lapresencia d'un metge hi és gairebé obligada.U"BUniversitat Autónoma de BarcelonaBiblioteca d'HumanitatsEl facultatiu tenia un caracter mésextremadament seriós, i tots van pensarPero no fou així.queaviat eixut,refusaria lainsinuació amb brusquedat.-En Valentí té raó -digué-. És necessari certificardegudament el traspas d'aquest ciutada que, per torna, ésestranger. És ben mort, d'a1xo en dono fe. Pero per quina causa?Que puc autenticar que no ens porti maldecaps a tots nosaltres?Perqué, si hem d'ésser francs, tots hi estem embolicats ...-Tu rai! -exclama el farmaceutic-. Em consta que enqüestió de daurar les píndoles que receptes en saps un niu.El farmacéutic i el metge es tutejaven, perqué havien anatjuntsa la mateixa escola. Es permetien mútuament bromes que nohaurien tolerat deIs altres.-Tenim un avantatge +apurrtá el doctor-. El coronel eravidu, sense fills i no tenia parents. L'últim que 11 quedava, elseu germa gran (molt més gran que ell) va morir a la batalla deSolferino. Pero tot aixo no m'ajuda pas a l'hora de certificar lacausa de la defunció."1 si hi possavem que ha mort d'una punxada?", propossá enValentí. 1 el metge respongué que no, perqué les punxades solenésser l'avis del mal, pero no pas el mal que mata. "1 qué tal unaccident?", va insistir el majordom.-Sí. Aqu t hi pot haver materia. Si aconseguissim que ensde~xessin enterrar el coronel per aquests entorns (no crec que aFran9a hi hagi ningú que tingui l'avidesa de reclamar-lo), encaraens en podríem sortit.perquéEls congregats, llevaten casos de compromí s,del difunt,hi ha unavan respirar a fons.,tendéncia general aU"BUniversitat Autónoma de BarcelonaBiblioteca d'Humanitatsdeixar-ho tot en mans deIs voluntaris a carregar-se els neulers.El doctor va escriure (amb aquella 11etrota professional difícild'entendre) que la causa de la mort havia estat un accident dej ardí. Amb papers arreglats van enterrar el coronel al petitcementiri de Vallromanes (que en aquella epoca era una monada), iels documents que van enviar a Fr-anca no foren objectats perningú.Poc temps després, el burges va dir al metge que li estavamolt agralt.-No hi de que, pero em satisfa que m'ho digui. A vegadesla gent no es fa prou cár-r-ec que, a més de mantenir saluts i desalvar vides, els metges podem pedayos de consideració a molteshonres.1 es van estrényer les mans efusivament, impregnats decomprensió i de cordialitat.Pere Calders

L'Honor a la deriva

http://ddd.uab.cat/pub/pcalders/pcaldersobrcre/Cal_3137_1.pdf

L'Honor a la deriva /

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB