Index de les obres ressenyades: Toni AIRA, Els spin doctors : com mouen els fils els assessors dels líders polític

Canosa Farran, Francesc

Diposit Digital de Documents de la UAB

patente cuando se excluye al filme argu-yendo que Queridísimos verdugos «se ade-cua a la noción y práctica del documentalde entrevista canónico» por oposición alos demás, que «transitan por la borrosafrontera que separa a la realidad de larepresentación». En un texto que el autorcita, Santos Zunzunegui ha demostradoque, en este caso, la asunción de las for-mas tradicionales del documental es sóloun pretexto para proceder al desmontajede los artilugios retóricos del género, loque coloca al filme de Patino en el mismoespacio de juego semiótico que el resto.Tampoco se entiende muy bien la divi-sión entre «ficción», «no-ficción» y «cor-tometrajes y otros soportes», como si éstosúltimos no pudieran entrar en alguna delas dos categorías anteriores, o que filmescomo Madrid o La seducción del caos seconsideren «no-ficción» (se confunde elformato en el que encaja el relato conel formato de la obra).Todo ello nos pone en la pista delequívoco en el que incurre el diseño con-ceptual del volumen, error de diagnósti-co extensible a la lectura crítica que, salvocontadas excepciones, padece general-mente la obra de Patino, a tenor de la cualen su filmografía conviven películas deficción tout court con otras que no lo sonde muy diversa manera. Todo parece indi-car, sin embargo, que, en lugar de estascuestiones de índole temática, la praxisfílmica del cineasta salmantino pone elacento en el trabajo de la forma. Dicho enpocas palabras, Patino es antes de nadaun formalista, un cineasta interesado fun-damentalmente por las posibilidades esté-ticas del dispositivo cinematográfico, unartista, en suma, al que la realidad le pre-ocupa bien poco, como queda al descu-bierto en esa serie de Fakes que conformaAndalucía, un siglo de fascinación conCasas viejas a la cabeza, filme que, a des-pecho de su ampulosa tramoya histórica,tiene como tema neurálgico la falacia delo verosímil.De ahí que todos sus trabajos (desdeNueve cartas a Berta, erigida sobre unacompleja estructura epistolar, hasta sus últi-mos experimentos audiovisuales que lo rei-vindican a voz en grito, pasando por susmás rebuscadas probaturas no-ficcionales)sean en puridad ejercicios de estilo en losque su dimensión artefactual, su condiciónde aparato audiovisual concienzudamen-te construido, prima sobre la naturaleza delos materiales argumentales que tomancomo excusa. En este sentido, no es posi-ble hacer distingos en el uso que Patinohace de los elementos reales y ficcionalesque, a efectos prácticos, manifiestan unestatuto intercambiable. En resumidascuentas, el cine de Patino impugna lasdicotomías (verdad vs. mentira; realidadvs. representación; ficción vs. no-ficción vs.documental) que la crítica maneja paraasirlo conceptualmente. De ahí que, bajoese prisma conceptual, y deteniéndose enbuena lógica a analizar sin discrimina-ciones genéricas todas las películas dePatino, el estudio de Alberto NahumGarcía vería mejoradas sus virtudes.Imanol ZumaldeRessenyes Anàlisi 39, 2009 279Els homes invisiblesAra pot sobtar. El 1925, un poeta comJosep Carner ens diu que «En el món, elvisible és governat per l’invisible, i nosal-tres ens preocupem sobretot de la nostravisibilitat». Però la sentència no nomésl’escriu «el príncep dels poetes» deAIRA, ToniEls spin doctors: Com mouen els fils els assessors dels líders políticsBarcelona: Columna, 2009Catalunya, sinó també un ideòleg delnoucentisme i el que, des de 1921, eradiplomàtic en actiu. Entre bambolines.Carner és un home que viu l’inici de lasocietat mediàtica, el regne de l’especta-cle, la democràcia de la imatge: la foto-grafia, la ràdio, el cinema, etc. Els anysque Hollywood va començar a produirmassivament alguna cosa més que pel·lícu-les. La «fàbrica de somnis» que compratot el planeta. Les píndoles que ens expli-quen la vida. I darrere hi ha individus quefan mans i mànigues perquè les stars deCalifòrnia apareguin als mitjans de comu-nicació. Perquè la roda de mitjans-stars-pel·lícules-espectadors rodi i rodi. Són elspublicity, els agents de premsa, els homesque tenen la missió de fer visible, per-ceptible, notori, famós, mediàtic el seuclient: una actriu, un polític, un espor-tista, etc. Aquí tenim l’embrió dels spindoctors, però també moltes preguntes quehan crescut i que s’han reproduït: I ara,com són? On són? Han canviat gaire?Per saber l’evolució natural, l’actua-lització, l’avui d’aquestes figures, ToniAira ens fa visible l’invisible a Els spin doc-tors: Com mouen els fils els assessors delslíders polítics (Premi Ramon Trias Fargasd’assaig polític, 2008). A més, assistim ala visibilitat d’un llibre pioner a casa nos-tra i de la línia de recerca de l’autor, ques’està fent patent, per exemple: la traduc-ció al castellà, Los spin doctors: Cómo mue-ven los hilos los asesores de los líderes políticos(UOC, 2008); l’embrionari Màrquetingpolític: l’art de guanyar eleccions (Trípodos,2008), fruit de la tesi doctoral d’Aira, obé les obres col·lectives Comunicació polí-tica i d’institucions públiques (UOC, 2009)o De Pujol a Maragall (Documenta uni-versitaria, 2007). Cal tenir-ho en comp-te, però ara parlarem dels spin doctors.Al títol —i a la coberta— de l’obra jaho percebem. Com escriu l’autor,«L’expressió spin doctor és un terme anglo-saxó utilitzat per referir-se als estrategs iassessors de comunicació dels professio-nals de la política». Així, «en una políti-ca que concep els seus candidats i líderscom a “productes”, cal que hi hagi algúque sàpiga vendre’ls. Cal tenir habilitatper explicar-los. Calen aptituds per per-suadir el públic que les alternatives sónpitjors. Calen experts que facin que elspotencials s’hi fixin». I és clar, els spin doc-tors «guanyen pes en un context cadavegada més colonitzat pel màrqueting iper la influència determinant que hi exer-ceixen els mitjans de comunicació». Jaestem orientats.Sí, els spin doctors són els guionistesdel polític, de la política, en una societathipermediàtica. Un terreny on «un bonlíder polític ha de ser, sobretot, un lídermediàtic», on el discurs polític està fetpensant més en els mitjans que no pas enels ciutadans. Un món on el relat políticesdevé relat mediàtic. Com ressalta l’autor:«la submissió del què al com». Per tant,l’aire que respirem té ritme, imatge, so detrailer, d’estrena, de superproducció cons-tant, eterna, en mil pantalles diferents ia mil hores diverses. Tot és a tot arreu.Per això, el valor del llibre és orientar enaquesta geografia d’orientació, i en els queorienten i ens orienten. I l’habilitat d’Airaés convertir el llibre en un mapa.Els mapes sempre ajuden a com-prendre, ràpidament, amb un primer copd’ull. Després faciliten recórrer milers detrajectes. Així, aquí tenim diverses rutes:els spin doctors; els líders polítics; els par-tits; la política; els mitjans de comunica-ció; les campanyes, i el diccionariseleccionat dels principals spin doctorsinternacionals i nacionals (qui hi ha darre-re Obama? Sarzoky? Zapatero? Mas?Montilla?). Però és que tot plegat és unmapamundi de la palpitant realitat.El que volem dir és que l’autor hatraçat una cartografia del nostre present,del paradoxal avui. Per una banda, cami-nem per un món on l’orientació, les brúi-xoles, els GPS se’ns fan tan necessaris coml’aigua. De la mateixa manera que brotenfigures com els coach (entrenadors perso-nals per aprendre a liderar la nostra vida280 Anàlisi 39, 2009 Ressenyesprofessional i personal); o els head hun-ters (caçadors de talents, per escollir elsmillors per liderar les nostres empreses),o els ja clàssics cool hunters (caçadors detendències, perquè les nostres marquesliderin popularitat i vendes), també exis-teixen els spin doctors, per liderar el polí-tic i la política. Dir, dir al líder. Dir allíder què ha de fer per continuar, o perser líder.Li xiuxiuegen a l’orella, li escriuen enun paper, li fan un discurs, orquestrenuna campanya de comunicació, concer-ten una entrevista al noticiari de màximaaudiència, una foto amb els fills, o ambel gat, una pàgina web on s’expliquen elsseus gustos musicals, o siderals, etc. Totsón històries i històries. O, per dir-hod’una altra manera: el relat, la narració,la faula. Els spin són els grans creadorsd’històries del polític i la política. I elpúblic compra, endrapa, compulsivament,aquestes històries. Amb to be continueds ithe ends feliços, dramàtics, oberts, circu-lars, etc. Amb girs espectaculars o poti-ners; amb cortines de fum o de vellutvermell. Amunt el teló.A la galàxia spin —com a la vida— larealitat i la ficció flirtegen i la cosa tambépot anar a més. Una de les sèries televisi-ves més mitificades als inicis del segle XXIés The West Wing (1999-2006). La histò-ria fictícia d’un grup d’assessors durant elsdies de l’administració del president demò-crata Josiah Barlett. Vaja, és el retrat de lesmicrohistòries i macrohistòries de l’AlaOest de la Casa Blanca, dels metres qua-drats més poderosos del planeta. És unahistòria de spin doctors, que tenen més pro-tagonisme, influència, visibilitat que elpropi president. Com apunta Aira (i lesreferències a la sèrie es van repetint al llargdel llibre), el pare de la sèrie televisiva, elbrillant guionista Aaron Sorkin, admetque es va inspirar en George Stepha-nopoulos (l’spin doctor de Bill Clinton) percrear diversos dels spin doctors de la sèrie.A més, la sèrie, i la realitat, mantenen ungran nombre de paral·lelismes en tots elssentits. A banda, Stephanopoulos, desprésde la seva vida de guionista de la política,treballa a la indústria televisiva amb vin-cles hollywoodians.I, és clar, totes aquestes històries queguionitzen els spin —sense que els senti iels vegi ningú— campen lliurement perun altre camí: el de la visibilitat. En elmón d’avui, la visibilitat s’ha democra-titzat i ja gairebé sembla una conquestamés de l’estat del benestar. Passegem peruna societat on qualsevol ciutadà pot mos-trar les seves estovalles foradades a milionsde persones i aquests milions correspon-dre amb tovallons estripats, i més i mésforats visibles. En aquest territori, la figu-ra, el treball, l’obra, de l’spin doctor esde-vé una metàfora i, al mateix temps, unatangibilitat dels nostres dies de regnat dela perceptibilitat.Algú ara pot pensar que ens confo-nem, que errem, que és tot el contrari.Doncs, no, aquesta és la lluminosa para-doxa que ja apunta l’autor. Els spin,aquests professionals l’hàbitat natural delsquals és la rebotiga, la cuina, el backstagede la política…, poden morir, perquè«quan s’exposen massa a la llum, són unapresa fàcil i un element d’erosió del seulíder». És clar, quan agafen protagonis-me, quan surten als mitjans, quan es dei-xen veure, quan, des de la seva ombracomencen a fer ombra… Quan es fanvisibles.Per això, segons el meu parer, el lli-bre és interessant per a qualsevol amantde la relació que hi ha entre política i mit-jans de comunicació, és evident, però,tant o més, també es tracta d’una clarís-sima radiografia dels dies de visibilitat—low cost— de vi i roses. I, al mateixtemps, dels dies de L’home invisible. Sí,com a la novel·la original de H. G. Wells.La història d’aquell científic que aconse-gueix fer-se invisible, però que després jano podrà tornar a ser visible. És el preude governar la visibilitat.Francesc Canosa FarranRessenyes Anàlisi 39, 2009 281

Ressenyes

http://ddd.uab.cat/pub/analisi/02112175n39/02112175n39p279.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB