Amor López, Silvia

Manuscrits Revista d història moderna

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Abans de la dècada dels seixanta del segle passat els epistolaris es consideraven
principalment com a fonts documentals secundàries que proporcionaven informa-
ció rellevant sobre els autors de les missives i els seus corresponsals —habitual-
ment personatges il·lustres de la societat del seu temps—. Des de finals de la
centúria passada, emperò, els epistolaris s’han revaluat com a font de coneixement
i objecte d’estudi en si mateixos i els investigadors han centrat la seva anàlisi en
les característiques materials de les cartes i els usos i les apropiacions socials asso-
ciades a l’intercanvi epistolar. Aquest canvi heurístic i metodològic ha revitalitzat
la disciplina diversificant els aspectes susceptibles de ser estudiats. Aquest treball
de recerca esbossa una panoràmica sobre l’estat dels estudis sobre epistolografia
d’època moderna a Catalunya i els països del seu entorn i fa una discreta incursió
al gènere a partir de l’anàlisi d’un conjunt de cartes de principis del segle XIX. El text
resultant d’aquesta recerca es divideix en tres grans apartats precedits d’una intro-
ducció, unes conclusions i una extensa bibliografia sobre la matèria.
Al primer apartat d’aquest treball es fa referència a alguns dels autors i les
obres europees i espanyoles sobre epistolografia modernista més influents dels
darrers lustres del segle passat i inicis del present, prestant una especial atenció a
les bibliografies italiana i francesa. Aquestes són molt riques tant en estudis histò-
rics com lingüístics i literaris sobre la matèria i hi destaquen les obres d’Armando
Petrucci, Attilo Bartoli Langeli, Roger Chartier o Jean-François Brotel. Pel que
fa al panorama historiogràfic espanyol, la llista d’historiadors i de filòlegs que han
analitzat i/o editat algun epistolari d’època moderna és molt llarga i inclou els
noms de Javier Antón, Max Cahner, Eulàlia de Ahumada, Vanessa de Cruz, María
del Val González, Eulàlia Duran, Francisco Gimeno, José L. Gotor, Claudio Guillén,
Francisco López, M. Carmen Marín, Pedro Martín, Eulàlia Miralles, Antonio
Mestre, Gonzalo Pontón, Carlos Sáez, Josep Solervicens, Meri Torras o Domingo
Manuscrits 27, 2009 199-200
La pràctica epistolar a la Catalunya moderna1
Silvia Amor López
1. Treball de recerca de 20 crèdits del màster d’«Història Comparada (segles XVI-XX)», dirigit pel
doctor Javier Antón Pelayo i llegit el 16 de setembre de 2009 en el Departament d’Història Moderna
i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, davant el tribunal format pels doctors
Montserrat Jiménez Sureda, Eulàlia Miralles i Jori i Ignasi Fernández Terricabras. Qualificació:
Matrícula d’Honor.
Ynduráin. «La pràctica epistolar a la Catalunya moderna» se centra, tanmateix,
en l’obra de Fernando Bouza i Antonio Castillo, atesa la importància de les apor-
tacions que ambdós autors han fet en el camp de la història social de la cultura
escrita.
Al segon apartat d’aquest treball es revisa la bibliografia i els epistolaris editats
de catalans i catalanes que van viure entre els segles XVI i XVIII. En primer lloc,
s’examinen els articles sobre la matèria que es publiquen a Catalunya des de finals
del segle XIX. Entre les revistes pioneres en aquesta comesa se citen el Boletín de
la Sociedad Arqueológica Luliana, el Boletín de la Real Academia de Buenas
Letras, Analecta Montserratensia, Analecta Tarraconensia, etc. Des de la dècada
de 1990 és ostensible la influència de les noves tendències historiogràfiques en
aquest tipus d’articles i han proliferat les revistes especialitzades en cultura escrita.
En segon lloc, es fa referència a la tasca desenvolupada per institucions religioses
com la Biblioteca Balmes, promotora de l’edició, entre d’altres, dels epistolaris de
Josep Finestres, Jaume Balmes o Josep Torras i Bages; en algunes antologies i
catàlegs de cartes publicades des de la dècada dels setanta del segle passat com el
recull de cartes del Renaixement de Max Cahner o el catàleg sobre la corres-
pondència de Víctor Balaguer elaborat per Montserrat Comas; es revisen alguns
estudis, articles i epistolaris publicats d’àmbit local o sobre personatges locals;
i alguns dels epistolaris editats a partir de 1990, més o menys influïts pels nous
paràmetres de la història social de la cultura escrita, com els d’Estefania de
Requesens, Joan Francesc Rossell, Pròsper de Bofarull o la família Burgués.
L’últim gran apartat d’aquest treball es dedica a l’examen i a la transcripció
d’un conjunt de cartes dirigides al canonge gironí Francesc Xavier Dorca i Parra,
representant del sector moderat de la il·lustració catalana i espanyola, pels bisbes
de Vic, Lleida i Pamplona a principis del segle XIX. Les cartes giren al voltant del
judici que mereixien per als seus autors algunes de les obres de Dorca i les idees
sobre els poders civil i eclesiàstic que l’il·lustrat gironí hi va desenvolupar. El to
d’aquesta correspondència és, emperò, familiar a conseqüència dels llaços de fra-
ternitat i d’admiració mútua que unien els corresponsals. A banda d’informació
biobibliogràfica, les epístoles de Francesc de Veyan i Mola, Jeroni Maria de Torres
i Sever Leonard Andriani Escofet ens proporcionen un esbós de les xarxes de
corresponsals actives al tombant del segle XVIII.
200 Manuscrits 27, 2009 Silvia Amor López


La pràctica epistolar a la Catalunya moderna

Diposit Digital de Documents de la UAB

Abans de la dècada dels seixanta del segle passat els epistolaris es consideravenprincipalment com a fonts documentals secundàries que proporcionaven informa-ció rellevant sobre els autors de les missives i els seus corresponsals —habitual-ment personatges il·lustres de la societat del seu temps—. Des de finals de lacentúria passada, emperò, els epistolaris s’han revaluat com a font de coneixementi objecte d’estudi en si mateixos i els investigadors han centrat la seva anàlisi enles característiques materials de les cartes i els usos i les apropiacions socials asso-ciades a l’intercanvi epistolar. Aquest canvi heurístic i metodològic ha revitalitzatla disciplina diversificant els aspectes susceptibles de ser estudiats. Aquest treballde recerca esbossa una panoràmica sobre l’estat dels estudis sobre epistolografiad’època moderna a Catalunya i els països del seu entorn i fa una discreta incursióal gènere a partir de l’anàlisi d’un conjunt de cartes de principis del segle XIX. El textresultant d’aquesta recerca es divideix en tres grans apartats precedits d’una intro-ducció, unes conclusions i una extensa bibliografia sobre la matèria.Al primer apartat d’aquest treball es fa referència a alguns dels autors i lesobres europees i espanyoles sobre epistolografia modernista més influents delsdarrers lustres del segle passat i inicis del present, prestant una especial atenció ales bibliografies italiana i francesa. Aquestes són molt riques tant en estudis histò-rics com lingüístics i literaris sobre la matèria i hi destaquen les obres d’ArmandoPetrucci, Attilo Bartoli Langeli, Roger Chartier o Jean-François Brotel. Pel quefa al panorama historiogràfic espanyol, la llista d’historiadors i de filòlegs que hananalitzat i/o editat algun epistolari d’època moderna és molt llarga i inclou elsnoms de Javier Antón, Max Cahner, Eulàlia de Ahumada, Vanessa de Cruz, Maríadel Val González, Eulàlia Duran, Francisco Gimeno, José L. Gotor, Claudio Guillén,Francisco López, M. Carmen Marín, Pedro Martín, Eulàlia Miralles, AntonioMestre, Gonzalo Pontón, Carlos Sáez, Josep Solervicens, Meri Torras o DomingoManuscrits 27, 2009 199-200La pràctica epistolar a la Catalunya moderna1Silvia Amor López1. Treball de recerca de 20 crèdits del màster d’«Història Comparada (segles XVI-XX)», dirigit peldoctor Javier Antón Pelayo i llegit el 16 de setembre de 2009 en el Departament d’Història Modernai Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, davant el tribunal format pels doctorsMontserrat Jiménez Sureda, Eulàlia Miralles i Jori i Ignasi Fernández Terricabras. Qualificació:Matrícula d’Honor.Ynduráin. «La pràctica epistolar a la Catalunya moderna» se centra, tanmateix,en l’obra de Fernando Bouza i Antonio Castillo, atesa la importància de les apor-tacions que ambdós autors han fet en el camp de la història social de la culturaescrita.Al segon apartat d’aquest treball es revisa la bibliografia i els epistolaris editatsde catalans i catalanes que van viure entre els segles XVI i XVIII. En primer lloc,s’examinen els articles sobre la matèria que es publiquen a Catalunya des de finalsdel segle XIX. Entre les revistes pioneres en aquesta comesa se citen el Boletín dela Sociedad Arqueológica Luliana, el Boletín de la Real Academia de BuenasLetras, Analecta Montserratensia, Analecta Tarraconensia, etc. Des de la dècadade 1990 és ostensible la influència de les noves tendències historiogràfiques enaquest tipus d’articles i han proliferat les revistes especialitzades en cultura escrita.En segon lloc, es fa referència a la tasca desenvolupada per institucions religiosescom la Biblioteca Balmes, promotora de l’edició, entre d’altres, dels epistolaris deJosep Finestres, Jaume Balmes o Josep Torras i Bages; en algunes antologies icatàlegs de cartes publicades des de la dècada dels setanta del segle passat com elrecull de cartes del Renaixement de Max Cahner o el catàleg sobre la corres-pondència de Víctor Balaguer elaborat per Montserrat Comas; es revisen algunsestudis, articles i epistolaris publicats d’àmbit local o sobre personatges locals;i alguns dels epistolaris editats a partir de 1990, més o menys influïts pels nousparàmetres de la història social de la cultura escrita, com els d’Estefania deRequesens, Joan Francesc Rossell, Pròsper de Bofarull o la família Burgués.L’últim gran apartat d’aquest treball es dedica a l’examen i a la transcripciód’un conjunt de cartes dirigides al canonge gironí Francesc Xavier Dorca i Parra,representant del sector moderat de la il·lustració catalana i espanyola, pels bisbesde Vic, Lleida i Pamplona a principis del segle XIX. Les cartes giren al voltant deljudici que mereixien per als seus autors algunes de les obres de Dorca i les ideessobre els poders civil i eclesiàstic que l’il·lustrat gironí hi va desenvolupar. El tod’aquesta correspondència és, emperò, familiar a conseqüència dels llaços de fra-ternitat i d’admiració mútua que unien els corresponsals. A banda d’informacióbiobibliogràfica, les epístoles de Francesc de Veyan i Mola, Jeroni Maria de Torresi Sever Leonard Andriani Escofet ens proporcionen un esbós de les xarxes decorresponsals actives al tombant del segle XVIII.200 Manuscrits 27, 2009 Silvia Amor López

http://ddd.uab.cat/pub/manuscrits/02132397n27/02132397n27p199.pdf

La pràctica epistolar a la Catalunya moderna

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Diposit Digital de Documents de la UAB