Index de les obres ressenyades: Eugenio MONTALE, Xèni

Vilella, Eduard

Crossref

Cornudella, Jordi (ed.) (1995).  «Eugenio MONTALE, Xènia»

Diposit Digital de Documents de la UAB

 Ressenyes Quaderns d’Italià 2, 1997    163 fronte al becero revisionismo che dilagaper tutta Europa. Da parte nostra, nonpossiamo che consigliare al pubblico ca-talano la lettura di questo libro, rappre-sentazione, priva di ogni retorica, del do-lore e del Male dell’uomo. Francesco Ardolino Eugenio M ONTALE ,  Xènia,  Barcelona: Edicions 62, 1995; trad. de JordiCornudella, pròleg de Raffaele Pinto. Xenia  d'Eugenio Montale -  Xènia  en elnou volum de la col·lecció «L'escorpí.Poesia Universal del Segle  XX », (com decostum, una elegant edició bilingüe): «28petits poemes on s’oculta el major esforçd’intel·ligència i la més intensa vibracióde poesia que Montale ha sabut pro-duir», en paraules de R. Pinto, autor dela modèlica introducció que s’hi inclou.Un nou element, en definitiva  (ocasió s’estaria temptat de dir) en el continufluctuar del tracte entre els mons cultu-rals italià i català —un vaivé de proximi-tats i llunyanies; gairebé una germanor  delonh,  sobretot pel que fa a l’actitud de lacultura catalana en referència amb la ita-liana: una presència intangible però per-sistent en l'horitzó cultural, intermiten-ment resolta de manera tangible—Montale hi exemplifica, en aquest sentit,un flux bidireccional (bastaria la límpidacristal·linitat de la traducció del «CantEspiritual» per sostenir-ho). En la versióde Cornudella tenim disponible de ma-nera òptima la completa sèrie d’epigra-mes en català, segons l’edició del 1971 de Satura — és a dir, sense la modificacióde lloc del poema I,12 que apareix al’edició crítica de  L’opera in versi  (1981).La significació d’aquesta novetat edi-torial, que coincideix gairebé amb el cen-tenari montalià i el seguit d’activitats queha generat, és múltiple. Principalmentperquè presenta una mostra singular del’obra de Montale: allò que en concepte iexecució constitueix gairebé un compen-di de la seva poètica,  concentrat  del procésde sintonia constant del poeta i els seusmodes expressius amb l’horitzó històric iexistencial propi —en la descripció pro-posada per Pinto, que cal admirar pel do-ble resultat que obté: el d’un assaig lúcidi ple d’interès (on el lector troba discri-minades les línies de càrrega principalsde la poesia de Montale) que és alhoraconvit i orientació a la lectura, que satisfàa més un equilibri de registre més excep-ció que norma. La lectura es veu sensdubte afavorida amb propostes de rutad'aquesta qualitat— més si troba espaimés enllà d’àmbits acadèmics, com ésd’esperar tenint en compte les caracterís-tiques d’aquesta poesia, per a la qual, s’hafet notar, els riscos de malentès són nota-bles: com deia Contini, més que no tro-bar-se dins dels confins de la poesia, esmou en els seus límits (en el  llindar,  sipensem a Rella). L'eix de l'absència esde-vé a  Xenia  el motiu conductor d’aquestatensió del límit —límit que és tambémoral i vital: la certesa única de la mancade certeses, del buit del temps, del no-rescom a presència (d’on aquell lliscar clarcap a una religiositat de contorns vaguesperò d’intensa vibració). L’experièncias’articula així en un compost d’alternan-ces, que fon l’aparent a-poeticitat delquotidià que l’expressa amb la projeccióde la seva essència íntimament poètica; laincomunicabilitat i la unicitat humanesamb la seva qualitat transcendent. Lamunió de petits indicis de vida diària estransforma aquí en vehicle sobri d’aquestviure en el límit poètic —al capdavall,essències del «correlat objectiu» (ni quecalgui afegir-hi  impropi  com s’ha dit),transversal en tota la seva obra: «fe en lescoses», tal com descriu Rella la instànciasalvífica que contenen. L'objecte quoti-dià hi emergeix així com amarat de  l’eter- 164    Quaderns d’Italià 2, 1997 Ressenyes nità d’istante  amb què el llamp de  La bu-fera  sorprèn les coses. En aquest sentit, l’estil còmic  de ressò dantesc de què parlaPinto s’hi podria mostrar en una articu-lació figural que en certa manera desvelala seva càrrega ontològica, històric i alho-ra etern, al referent quotidià d’absència.Perquè la dimensió exclusiva, o potserpersonalitzada fins a l’extrem, d’aquestespai de la memòria fet de quotidia-neïtat, d’aquesta estètica fragmentària, éssolipsisme només en aparença: com quidiu per  simpatia,  en la  vibració  poètica,es fa transcendent («Solo il divino è tota-le nel sorso e nella briciola» dirà a «Re-becca», en el mateix  Satura).  Dimensióon se situa l’aparició d’elements que en-carnen misterioses epifanies: aquí lapresència de la mosca (més enllà de  l’oca-sió  que el fa  senhal  de la dona); en altresllocs, de l’àngel, dels ocells, dels animalsen general —al capdavant de tots ells, enqualsevol cas, l’anguila, l’enigma de viuremanifestat en un món de fang i terra cre-mada (anguila esmunyedissa com la veri-tat, dirà a  Altri versi,  autèntica  xifra  detota la poètica montaliana en el deliciósestudi de F. Zambon).Deixant apart el pròleg, un altre as-pecte que cal destacar en aquesta nota ésla traducció. No és una tasca senzilla, nocal negar-ho, traduir aquest món poètic—sense esmentar el perill, vista la tonali-tat de l’original i la proximitat lingüísticaen els registres en què es mou, que la tra-ducció sembli una transposició. Dels  Xe-nia,  Comadira n’havia ofert un parell deversions en la seva  Antologia de la PoesiaItaliana,  mesurades com les de Cornude-lla, matisadament divergents en sospesarl’esmunyedissa aspror musical de Mon-tale, correctes en tot cas davant de l’en-ganyosa immediatesa amb què la conten-ció extrema de l’original els desafia.Traduir és una tasca delicada, com deli-cat és valorar-la pel plus de subjectivitatque s’hi mou. Les inevitables i diversa-ment resoltes divergències musicals te-nen en tot cas l’ajut del text acarat. El tosobri i auster, la cadència transcendentdel petit detall, del fragment, s’hi veuenben sostinguts. En alguns casos, sembla,s’arrodoneix l’efecte amb solucions afegi-des: el diminutiu («hotelet» a [I,3]) o estroba amb encert 1’expressió de la tona-litat canviant un «chi osa» per un «quigosaria» [I,7], o utilitzant un gir idiomà-tic «Ves quin descobriment» per «Bellascoperta» [II,7]. I això només per donarmostres del to reeïxit de l’obra, al qual jonomés exposaria els meus dubtes encomptats casos, com és ara la traduccióde «zimbello» en un neutre «esquer» [I,5]o la d’un problemàtic «stenta» en «mal-destra» [I,8] (i en un ordre molt més dematisació, el de «ben poco» en «al mí-nim» a [I,9] o un «Anche così» en «Així itot» potser massa acolorit a [II,5]). Eduard Vilella

Ressenyes

http://ddd.uab.cat/pub/qdi/11359730n2/11359730n2p163.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Crossref

Diposit Digital de Documents de la UAB