González Marcén, Paloma

Treballs d Arqueologia

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Les ciutats i la memòria 1
Ben inútilment, magnànim
Khubilai, miraré de descriure’t
la ciutat de Zaira, la dels alts
bastions. Et podria dir de
quants graons són fets els
carrers de l’escala, de quina
mena els arcs dels porxos, de
quines làmines de zenc són
recobertes les teulades; però
sé que seria com si no et
digués res. No és feta d’això la
ciutat, sinò de relacions entre
les mesures del seu espai i els
esdeveniments dels seu
passat: la distància de la base
d’un fanal i els peus pendulants
d’uns usurpador penjat; el fil
estès des del fanal fins a la
baraneta del davant i les
garlandes que empasaven el
recorregut del seguici nupcial
de la reina; l’alçada d’aquella
baraneta i el salt de l’adúlter
que la descavalca a l’alba; la
inclinació d’una canalera i el
pas majestuós d’un gat que
s’enfila a la mateixa finestra; la
línia de tir de la nau canonera
apareguda de sobte rere el cap
i la bomba que destrueix la
canalera; els estrips de les
xarxes de pesca i els tres vells
que asseguts al moll per
adobar les xarxes s’expliquen
per centèsima vegada la
història de la canonera de
l’usurpador, de qui es diu que
era fill adulterí de la reina,
abandonat quan era un nen de
bolquers allí, al moll.
D’aquesta ona refluent dels
records, la ciutat se n’amara
com si fos una esponja i es
dilata. Una descripció de Zaira
tal com és avui hauria de
contenir tot el passat de Zaira.
Però la ciutat no diu el seu
passat, el conté com les línies
d’una mà. Escrit a les
cantonades dels carrers, a les
reixes de les finestres, en els
passamans de les escales, a les
antenes dels parallamps, en les
astes de les banderes, cada
segment solcat ell mateix per
raspadures, osques, incisions,
canonades.
I. Calvino (1971). Les
ciutats invisibles
Vè Seminari Arqueologia i Ensenyament
Barcelona, 25-27 de novembre, 2004
Treballs d’Arqueologia 10, 2004
L’arqueologia de l’objecte, 
l’arqueologia de la imaginació
Paloma González Marcén
1
Ho sabem bé moltes de les
persones que hem fet de
l’arqueologia el nostre ofici: la
comunicació és un exercici de la
paraula i de la imatge, de la
narració i de la visualització del
passat contingut en traces
humanes deixades sobre les
pedres o sobre el paper.
Tradicionalment, l’arqueologia
s’ha conformat com una
disciplina eminentment visual en
la que per la trasposició dels
objectes reals, tridimensionals
que conformen les nostres
dades s’han anat desenvolupant
diferents suports tècnics per
transmetre la informació
continguda en la peça. Així des
dels primers dibuixos de
monuments i troballes del segle
XVIII fins al desenvolupament
de potents eines informàtiques
creadores de realitats virtuals,
l’arqueologia ha creat extensos
repertoris visuals –albums de
troballes, programes
d’hiperrealitat– que es pretenen
ponts entre la tasca recopiladora
de traces humanes i un públic
amplificat per virtut de les arts
d’impremta o d’Internet.
No obstant, i tal com diu Italo
Calvino per boca de Marco Polo,
la ciutat –el nombre de graons o
el material del que estan fetes
les taulades– no diu el passat
sinó que el conté. I mostrar
aquest contingut és precisament
Vè SEMINARI D’ARQUEOLOGIA I ENSENYAMENT
2
la tasca d’interpretació que
requereixen les fonts
històriques. Així, el repte
comunicatiu de l’arqueologia és
doble: com esbrinar aquest
passat contingut? Com fer-lo
proper en tota la seva
complexitat?
Les opcions possibles per donar
resposta a aquestes preguntes
segueixen diferents camins que
hem tractat d’abordar en aquest
Vè Seminari d’Arqueologia i
Ensenyament que és diferencien
quant a les seves formes
narratives (cròniques o relats),
que, alhora, és bifurquen segons
el mitjà comunicatiu triat, els
interlocutors als que es
dirigeixen (telespectadors,
lectors adults, lectors juvenils,
escolars...) o les tècniques i
suports comunicatius emprats,
des de la reacreació gràfica a la
notícia periodística. Veurem
també com, tot sovint, aquestes
variables és juxtaposen
conformant una panorama ric en
matisos i possibilitats.
En aquest context és pertinent
demanar-se quin paper juga la
professió arqueològica. No
resulta difícil constatar que la
majoria dels ponents d’aquest
Seminari procedeixen d’altres
àmbits disciplinars,
majoritàriament externs al món
acadèmic que és on es genera,
per definició, el contingut
L’arqueologia de l’objecte, l’arqueologia de la imaginació
interpretatiu que hauria de
nodrir la comunicació. Haurem
de pensar que investigar el
passat, la nostra tasca, és una
ocupació diferent (malgrat que
no necessariament distant) de la
de comunicar el passat? Haurem
de pensar potser que,
paradoxalment, no som
nosaltres qui amb les nostres
explicacions acadèmiques
abastem el passat de la Zaira
d’Italo Calvino, sinó que
simplement la descrivim?
Certament, comptem amb molts
exemples, en aquest mateix
Seminari i fora d’ell, d’una
voluntat d’implicació dels i de les
professionals de l’arqueologia i
de la història en propostes de
divulgació interpretativa d’ampli
abast, així com també de
nombroses reflexions sobre les
formes i suports comunicatius
que afecten a la recerca
arqueològica i històrica. Tot i
així, sovint aquestes reflexions
s’han conformat, en concret des
de l’arqueologia, més com una
preocupació que com una
ocupació. 
La frontera entre la creació i la
interpretació potser és més
tènue del que moltes vegades
ens agrada creure a qui ens
situem professionalment en
l’àmbit de la recerca i desferma
la necessitat d’ajustar els límits
d’allò que és acceptable
disciplinarment. En qualsevol
cas, no podem tancar els ulls a
la presència de continguts
històrics i arqueològics en
mitjans de comunicació d’ampli
abast en els quals la imatge i la
narració es converteixen en
protagonistes.
Més enllà de reflexionar quina és
la vinculació que hauria d’existir
entre l’àmbit de la recerca i el de
la divulgació històrica, el nostre
propòsit amb el Seminari
d’Arqueologia i Ensenyament
d’enguany és mostrar i avaluar
quin és el potencial educatiu que
es desprén d’aquests formats
comunicatius no acadèmics; un
potencial que no resideix
exclusivament en els diferents
suports emprats sinó que aporta
noves propostes del que
tradicionalment s’han considerat
els objectius i els procediments
formatius de la divulgació
històrica i arqueològica. Des de
la Il·lustració, la divulgació
científica i humanística s’ha
entés com un procés linial
mitjançant el qual s’estableix
una cadena unidireccional entre
la dada històrica/arqueològica i
el receptor últim de la
informació, amb la
intermediació de l’investigador i
del divulgador. En aquesta línia,
l’investigador té el monopoli de
la interpretació i el divulgador la
tasca de la simplificació per
aconseguir fer entenedora la
3
lectura històrica elaborada en
l’àmbit de la recerca.
Aquest model, per virtut del qual
l’investigador assumia en solitari
el paper de Demiurg, sembla
trontollar per donar pas a una
seqüència d’elaboració en el que
tant divulgadors com receptors
(telespectadors, lectors,
escolars) participen mitjançant
les seves capacitats creatives i
emotives en oferir lectures
d’aquell passat contingut del
que ens parlava Italo Calvino.
Així doncs, sembla definir-se
una nova concepció del que
significa divulgar la història i
l’arqueologia que pretén afegir a
l’estricta cadena descendent de
transmissió de coneixements
neutres una implicació activa en
la interpretació històrica de tots
els agents participants i que
s’expressa en les seves
visualitzacions imaginatives,
però no imaginàries.
Potser caldrà admetre que la
imaginació resulta indispensable
per pensar (i comunicar) el
passat i que, potser també, és el
factor comú que uneix als
investigadors, divulgadors i
receptors de la informació
històrica i arqueològica.
Aprofitem-lo doncs!
Vè SEMINARI D’ARQUEOLOGIA I ENSENYAMENT
4
Per una revisió d’aquests temes des
d’una perspectiva espanyola, pot
consultar-se: G. Ruiz Zapatero i V.M
Fernández Martínez (1997).
Dossier: Arqueología. Imagen y
proyección social. Complutum 8:
283 i ss.; G. Ruiz Zapatero i A.
Mansilla (1999). L’arqueologia en
els mitjans de comunicació.
Materials per a una reflexió crítica
sobre la divulgació del passat. Cota
Zero 15: 42 i ss. Un recull de fa ja
alguns anys però que fa una
completa revisió a la divulgació
arqueològica a l’àmbit francés és:
L’archéologie et son image. VII
èmes Recontres Internationales
d’Archéologie et d’Histoire
d’Antibes. (1988). APDCA, Juan-les-
Pins. A l’àmbit anglosaxó trobem
diverses perspectives de com
abordar la divulgació de
l’arqueologia i la seva presència en
els mitjans de comunicació. Obres
introductòries dels diversos enfocs
són, entre d’altres: B. Molyneaux,
ed. (1997). The Cultural Life of
Images. Visual Representations in
Archaeology. Routledge, Londres;
F.P. McManamon (2000).
Archaeological messages and
messengers. Public Archaeology
1:5-20; R. A. Joyce (2002). The
Languages of Archaeology:
Dialogue, Narrative and Writing.
Blackwell, Oxford.  


L'arqueologia de l'objecte, l'arqueologia de la imaginació

Diposit Digital de Documents de la UAB

Les ciutats i la memòria 1Ben inútilment, magnànimKhubilai, miraré de descriure’tla ciutat de Zaira, la dels altsbastions. Et podria dir dequants graons són fets elscarrers de l’escala, de quinamena els arcs dels porxos, dequines làmines de zenc sónrecobertes les teulades; peròsé que seria com si no etdigués res. No és feta d’això laciutat, sinò de relacions entreles mesures del seu espai i elsesdeveniments dels seupassat: la distància de la based’un fanal i els peus pendulantsd’uns usurpador penjat; el filestès des del fanal fins a labaraneta del davant i lesgarlandes que empasaven elrecorregut del seguici nupcialde la reina; l’alçada d’aquellabaraneta i el salt de l’adúlterque la descavalca a l’alba; lainclinació d’una canalera i elpas majestuós d’un gat ques’enfila a la mateixa finestra; lalínia de tir de la nau canoneraapareguda de sobte rere el capi la bomba que destrueix lacanalera; els estrips de lesxarxes de pesca i els tres vellsque asseguts al moll peradobar les xarxes s’expliquenper centèsima vegada lahistòria de la canonera del’usurpador, de qui es diu queera fill adulterí de la reina,abandonat quan era un nen debolquers allí, al moll.D’aquesta ona refluent delsrecords, la ciutat se n’amaracom si fos una esponja i esdilata. Una descripció de Zairatal com és avui hauria decontenir tot el passat de Zaira.Però la ciutat no diu el seupassat, el conté com les líniesd’una mà. Escrit a lescantonades dels carrers, a lesreixes de les finestres, en elspassamans de les escales, a lesantenes dels parallamps, en lesastes de les banderes, cadasegment solcat ell mateix perraspadures, osques, incisions,canonades.I. Calvino (1971). Lesciutats invisiblesVè Seminari Arqueologia i EnsenyamentBarcelona, 25-27 de novembre, 2004Treballs d’Arqueologia 10, 2004L’arqueologia de l’objecte, l’arqueologia de la imaginacióPaloma González Marcén1Ho sabem bé moltes de lespersones que hem fet del’arqueologia el nostre ofici: lacomunicació és un exercici de laparaula i de la imatge, de lanarració i de la visualització delpassat contingut en traceshumanes deixades sobre lespedres o sobre el paper.Tradicionalment, l’arqueologias’ha conformat com unadisciplina eminentment visual enla que per la trasposició delsobjectes reals, tridimensionalsque conformen les nostresdades s’han anat desenvolupantdiferents suports tècnics pertransmetre la informaciócontinguda en la peça. Així desdels primers dibuixos demonuments i troballes del segleXVIII fins al desenvolupamentde potents eines informàtiquescreadores de realitats virtuals,l’arqueologia ha creat extensosrepertoris visuals –albums detroballes, programesd’hiperrealitat– que es pretenenponts entre la tasca recopiladorade traces humanes i un públicamplificat per virtut de les artsd’impremta o d’Internet.No obstant, i tal com diu ItaloCalvino per boca de Marco Polo,la ciutat –el nombre de graons oel material del que estan fetesles taulades– no diu el passatsinó que el conté. I mostraraquest contingut és precisamentVè SEMINARI D’ARQUEOLOGIA I ENSENYAMENT2la tasca d’interpretació querequereixen les fontshistòriques. Així, el reptecomunicatiu de l’arqueologia ésdoble: com esbrinar aquestpassat contingut? Com fer-loproper en tota la sevacomplexitat?Les opcions possibles per donarresposta a aquestes preguntessegueixen diferents camins quehem tractat d’abordar en aquestVè Seminari d’Arqueologia iEnsenyament que és diferencienquant a les seves formesnarratives (cròniques o relats),que, alhora, és bifurquen segonsel mitjà comunicatiu triat, elsinterlocutors als que esdirigeixen (telespectadors,lectors adults, lectors juvenils,escolars...) o les tècniques isuports comunicatius emprats,des de la reacreació gràfica a lanotícia periodística. Veuremtambé com, tot sovint, aquestesvariables és juxtaposenconformant una panorama ric enmatisos i possibilitats.En aquest context és pertinentdemanar-se quin paper juga laprofessió arqueològica. Noresulta difícil constatar que lamajoria dels ponents d’aquestSeminari procedeixen d’altresàmbits disciplinars,majoritàriament externs al mónacadèmic que és on es genera,per definició, el contingutL’arqueologia de l’objecte, l’arqueologia de la imaginacióinterpretatiu que hauria denodrir la comunicació. Hauremde pensar que investigar elpassat, la nostra tasca, és unaocupació diferent (malgrat queno necessariament distant) de lade comunicar el passat? Hauremde pensar potser que,paradoxalment, no somnosaltres qui amb les nostresexplicacions acadèmiquesabastem el passat de la Zairad’Italo Calvino, sinó quesimplement la descrivim?Certament, comptem amb moltsexemples, en aquest mateixSeminari i fora d’ell, d’unavoluntat d’implicació dels i de lesprofessionals de l’arqueologia ide la història en propostes dedivulgació interpretativa d’ampliabast, així com també denombroses reflexions sobre lesformes i suports comunicatiusque afecten a la recercaarqueològica i històrica. Tot iaixí, sovint aquestes reflexionss’han conformat, en concret desde l’arqueologia, més com unapreocupació que com unaocupació. La frontera entre la creació i lainterpretació potser és méstènue del que moltes vegadesens agrada creure a qui enssituem professionalment enl’àmbit de la recerca i desfermala necessitat d’ajustar els límitsd’allò que és acceptabledisciplinarment. En qualsevolcas, no podem tancar els ulls ala presència de contingutshistòrics i arqueològics enmitjans de comunicació d’ampliabast en els quals la imatge i lanarració es converteixen enprotagonistes.Més enllà de reflexionar quina ésla vinculació que hauria d’existirentre l’àmbit de la recerca i el dela divulgació històrica, el nostrepropòsit amb el Seminarid’Arqueologia i Ensenyamentd’enguany és mostrar i avaluarquin és el potencial educatiu quees desprén d’aquests formatscomunicatius no acadèmics; unpotencial que no resideixexclusivament en els diferentssuports emprats sinó que aportanoves propostes del quetradicionalment s’han consideratels objectius i els procedimentsformatius de la divulgacióhistòrica i arqueològica. Des dela Il·lustració, la divulgaciócientífica i humanística s’haentés com un procés linialmitjançant el qual s’estableixuna cadena unidireccional entrela dada històrica/arqueològica iel receptor últim de lainformació, amb laintermediació de l’investigador idel divulgador. En aquesta línia,l’investigador té el monopoli dela interpretació i el divulgador latasca de la simplificació peraconseguir fer entenedora la3lectura històrica elaborada enl’àmbit de la recerca.Aquest model, per virtut del quall’investigador assumia en solitariel paper de Demiurg, semblatrontollar per donar pas a unaseqüència d’elaboració en el quetant divulgadors com receptors(telespectadors, lectors,escolars) participen mitjançantles seves capacitats creatives iemotives en oferir lecturesd’aquell passat contingut delque ens parlava Italo Calvino.Així doncs, sembla definir-seuna nova concepció del quesignifica divulgar la història il’arqueologia que pretén afegir al’estricta cadena descendent detransmissió de coneixementsneutres una implicació activa enla interpretació històrica de totsels agents participants i ques’expressa en les sevesvisualitzacions imaginatives,però no imaginàries.Potser caldrà admetre que laimaginació resulta indispensableper pensar (i comunicar) elpassat i que, potser també, és elfactor comú que uneix alsinvestigadors, divulgadors ireceptors de la informacióhistòrica i arqueològica.Aprofitem-lo doncs!Vè SEMINARI D’ARQUEOLOGIA I ENSENYAMENT4Per una revisió d’aquests temes desd’una perspectiva espanyola, potconsultar-se: G. Ruiz Zapatero i V.MFernández Martínez (1997).Dossier: Arqueología. Imagen yproyección social. Complutum 8:283 i ss.; G. Ruiz Zapatero i A.Mansilla (1999). L’arqueologia enels mitjans de comunicació.Materials per a una reflexió críticasobre la divulgació del passat. CotaZero 15: 42 i ss. Un recull de fa jaalguns anys però que fa unacompleta revisió a la divulgacióarqueològica a l’àmbit francés és:L’archéologie et son image. VIIèmes Recontres Internationalesd’Archéologie et d’Histoired’Antibes. (1988). APDCA, Juan-les-Pins. A l’àmbit anglosaxó trobemdiverses perspectives de comabordar la divulgació del’arqueologia i la seva presència enels mitjans de comunicació. Obresintroductòries dels diversos enfocssón, entre d’altres: B. Molyneaux,ed. (1997). The Cultural Life ofImages. Visual Representations inArchaeology. Routledge, Londres;F.P. McManamon (2000).Archaeological messages andmessengers. Public Archaeology1:5-20; R. A. Joyce (2002). TheLanguages of Archaeology:Dialogue, Narrative and Writing.Blackwell, Oxford.  

L'arqueologia de l'objecte, l'arqueologia de la imaginació

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Diposit Digital de Documents de la UAB