Aquest article analitza el desenvolupament diacrònic i el comportament sintàctic sincrònic de la perífrasi temporal (i. e., els temps compostos) en un nombre de varietats romàniques no estàndard, sintàcticament avançades i geogràficament centrals, amb una atenció especial a la col·locació del clític. S'hi argumenta que en les llengües examinades les construccions Aux+participi passat tenen una constituència bioracional, és a dir, que consisteixen en un SC de participi plenament especificat subordinat a l'oració de l'auxiliar, i també que el canvi sintàctic que les ha portades a aquesta situació és l'últim desenvolupament d'un procés de destrucció general que en segles anteriors va afectar les construccions modals i causatives/perceptives de les llengües en qüestió
