Index de les obres ressenyades: Txema RAMÍREZ, Gabinetes de comunicación. Funciones, disfunciones e incidenci

Rabadán Perea, José Vicente

Diposit Digital de Documents de la UAB

El paper i la incidència dels gabinets decomunicació en la producció de notíciesi en el sistema informatiu actual, sobre-tot en les societats desenvolupades, és unade les qüestions més controvertides i polè-miques que afecten la tasca de periodis-tes i d’investigadors de la comunicació.Aquests òrgans, coneguts de forma gene-ral com a gabinets de comunicació o depremsa, han proliferat espectacularment aCatalunya i Espanya durant les últimesdues dècades, tant en l’àmbit empresariali privat com, fonamentalment, en el si deles institucions i administracions públi-ques. Malgrat això, encara són relativamentpoques les aportacions, tant acadèmiquescom professionalistes, que tracten de posarordre en la discussió i d’enriquir el debatsobre aquest fenomen. Una de les referèn-cies bibliogràfiques més recents sobre eltema és la de Txema Ramírez, periodistai professor d’Informació PeriodísticaEspecialitzada de la Universitat del PaísBasc, qui aborda la qüestió d’una formasuggeridora i amb l’objectiu bàsic depotenciar-ne un debat molt més ric.Aprofitant la seva experiència professio-nal a «una banda i a l’altra», és a dir, coma periodista en mitjans convencionals ien gabinets de comunicació, Ramírez hareflectit la relació d’amor-odi que acos-tumen a generar aquests òrgans, aquestes«fonts informatives privilegiades». Si se’mtat, sovint treballant a partir de fontsperiodístiques —escrites i audiovisuals—i de testimonis personals. El llibre és deu-tor també d’alguns estudis previs sobre lapremsa clandestina i sobre els movimentsobrers, mentre que una altra part impor-tant de la informació prové directamentde les publicacions clandestines comen-tades, amb dades sobre la seva tirada, elseu format, els seus continguts, etc., repar-tides en la narració dels fets.El llibre presenta també algunes dades,més difícils de trobar si no és a partir detestimonis directes, referides a l’estructu-ra destinada a la publicació i a la difusióde premsa clandestina: des de com s’acon-seguien els diners —entre les donacionsmés curioses al POUM hi ha les d’unsquàquers nord-americans—, i els equi-paments sense despertar sospites —enalgun cas les passaven, desmuntades, desde França—, fins i tot el sistema de repar-timent —taxistes i maquinistes i fogonersde la Renfe repartien la Soli—, més algu-nes dades econòmiques —quant podiacostar una impremta; el preu, simbòlic,de les publicacions; etc. Finalment, el lli-bre inclou, en les darreres pàgines, unrecull de fotografies d’algunes de les revis-tes clandestines i dels personatges més sig-nificatius que han anat apareixent al llargdel llibre.Miquel Bové i Antoni Capilla s’endin-sen en aquest llibre en el món de les orga-nitzacions obreres i del que va ser el seuprincipal mitjà de cohesió interna i d’opo-sició a la dictadura: la premsa clandesti-na. Potser el mèrit principal del llibre és laseva contribució a afegir alguns elementsnous a la crònica de l’oposició obrera alfranquisme a partir dels testimonis direc-tes de l’època (les persones i les publica-cions), amb una narració que permetimaginar-se com era la vida clandestina.A l’altre costat de la balança es troba afaltar una interpretació que relacioni lesactivitats dels diferents moviments obrers,que reben un tractament poc homogeni.Laura Bergés i Saura166 Anàlisi 19, 1996 RessenyesRAMÍREZ, TxemaGabinetes de comunicación. Funciones, disfunciones e incidenciaBarcelona: Bosch Casa Editorial, Col·lecció Bosch Comunicación, núm. 15, 1995.Anàlisi 19 145-172  17/9/96 16:03  Página 166permet la llicència comparativa, l’autoraplica als gabinets la dualitat del Dr.Jeckyl i Mr. Hide, una visió que moltsperiodistes subscriurien plenament.Com a fruit d’aquest enfocament dual,l’esquema bàsic del llibre de Ramírez esconcreta en un «Manual de primers auxi-lis per a un Gabinet de Comunicació» ien un «Manual de prevenció davant d’unGabinet de Comunicació». Aquest segonapartat inclou referències resumidesd’algunes investigacions realitzades sobrela incidència i els efectes concrets d’aquestsòrgans en la producció informativa, a mésd’una síntesi final de l’exposició de l’autoren forma de reflexions que conviden a«un debat pendent». El primer «manual»,en canvi, comença definint de forma pot-ser massa resumida el paper, l’origen il’evolució dels gabinets de comunicació,i passa després a una completa exposiciód’esquemes, estructures i consells ques’haurien d’aplicar en la creació i el fun-cionament d’aquests òrgans per obtenir-ne la màxima operativitat. Aquestaprimera meitat del llibre acaba amb unresum breu, i potser una mica limitat, dela tipologia de gabinets en funció dels seusrecursos i de les institucions i empresesen què s’integren.Al llarg d’aquest «manual de primersauxilis», l’autor se centra en allò que hau-rien de ser els diferents gabinets de comu-nicació i posa un èmfasi especial en lespolítiques de comunicació global, unesdinàmiques que han de conjugar necessà-riament la comunicació interna ambl’externa. En aquest sentit, Ramírez cri-tica que la comunicació en el marc internd’empreses o institucions es troba encaraen estat «embrionari» i que la majoria deles fonts informatives no creuen priorita-ri millorar la comunicació dins de la sevapròpia estructura. L’autor comenta apor-tacions i esquemes que provenen fona-mentalment del món empresarial, queplantegen la necessitat de canvis en ladinàmica jeràrquica i rígida d’empreses id’institucions, i que fins fa poc temps erenestratègies i «consells» desenvolupats quasien exclusiva per assessories empresarials.En aquest apartat s’incideix en la im-portància de la preparació per assumir elpaper de portaveu, l’aparició en els mit-jans audiovisuals, els butlletins interns iels departaments de documentació i anà-lisi de mitjans. Pel que fa a la comunicació externa, laque tradicionalment es vincula més direc-tament amb els gabinets de premsa ocomunicació, l’autor reivindica l’ètica pro-fessional i destaca qüestions com lesdiferències entre informació i publicitato propaganda, les rodes de premsa, la con-certació d’entrevistes, l’estructuració delscomunicats de premsa i la desinformaciói intoxicació informativa. Aquesta visió moral i professional rei-vindicada pel professor basc s’accentuaencara més en el «manual de prevenció»que conforma la segona meitat de l’obra,centrada en les disfuncions dels gabinetsi en la seva influència en el procés infor-matiu actual. Temes com la supeditacióa les fonts oficials, els canvis tecnològicsi les seves «trampes», la dependència decertes fonts en la selecció de notícies i laconformació de l’agenda mediàtica sónvalorats críticament per Ramírez. L’expo-sició final de les dades més significativesde quatre investigacions —prou diferentstant pel que fa a l’àmbit com pel que faals objectius i al rigor metodològic—sobre la incidència dels gabinets de comu-nicació intenta corroborar aquesta visiócrítica i aportar dades concretes per a lesreflexions que tanquen el llibre, i convidaa un debat pendent sobre el present i elfutur d’aquests òrgans. Pel que fa a l’estil utilitzat per TxemaRamírez, l’obra fluctua entre l’ordre, lacapacitat de síntesi i el rigor expositiu quehaurien de caracteritzar les investigacionsde tipus acadèmic, i l’exposició directa,dinàmica i fins i tot irònica que deixaentreveure més al periodista que al pro-fessor universitari. Aquesta altra dualitat,la formal, genera en ocasions una certaRessenyes Anàlisi 19, 1996 167Anàlisi 19 145-172  17/9/96 16:03  Página 167superficialitat i la impressió que algunesafirmacions de l’autor es basen més enexperiències professionals —alguns lesdefinirien com a valoracions professiona-listes— que en investigacions i estudis dereconegut valor metodològic, estadístic ocientífic —tot i que, també en aquest cas,podem trobar opinions divergents quequalifiquen moltes d’aquestes recerquescom a cientifistes.L’escriptura de l’obra resulta dinàmi-ca i plena de suggeriments i d’ironia, toti que el seu nivell de correcció podria sermés alt. El tarannà de l’exposició es con-creta en l’ús d’una terminologia moltentenedora, pròpia dels textos informa-tius. Fins i tot les nombroses referènciesd’autors i d’investigadors de la comuni-cació —des de Ben Bagdikian fins aMauro Wolf, passant per figures comNoam Chomsky, Junger Habermas,Denis McQuail, Gaye Tuchman o TeunVan Dijk— s’exposen de forma mésperiodística que acadèmica. La bibliografia consignada per TxemaRamírez al final de l’obra no es conformacom una aportació exhaustiva sobre eltema, però sí que representa una notablevarietat de fonts i de referències per apro-fundir en les conseqüències d’un fenomenque, com afirma el mateix autor, la inves-tigació en comunicació no ha indagat demanera suficientment rigorosa. Lesreferències bibliogràfiques agrupen apor-tacions de figures internacionals de la com-munication research com les esmentadesen el paràgraf anterior, obres de diversosprofessors i investigadors d’universitatsespanyoles —Héctor Borrat, Pere OriolCosta, Enric Saperas, Luis NúñezLadeveze o José Luis Martínez Albertos,entre altres— i també articles, ponències,capítols i llibres d’experts vinculats ambla comunicació global en l’àmbit institu-cional i/o empresarial. En definitiva, elllibre de Txema Ramírez és una aporta-ció molt vàlida i suggeridora al debat enca-ra incipient sobre la funció que elsgabinets de comunicació tenen i haurande tenir en la producció informativa actuali futura. En un sistema comunicatiu cadadia més complex —i potser més desi-gual—, en què aquests òrgans tenen i tin-dran una incidència cada vegada més gran,a més de representar una de les sortidesprofessionals amb més futur per als actualsestudiants de periodisme i de comunica-ció, cal parlar-ne molt més.J. Vicenç Rabadán168 Anàlisi 19, 1996 RessenyesLes revistes culturals en català, publicat pelCentre d’Investigació de la Comunicació,és un títol que crea moltes expectatives ique ens fa preguntar fins a quin punt unllibre del format de la col·lecció«Informes» podrà abastar un tema tanampli. El text, encapçalat per un pròlegdel professor Joaquim Molas, s’obre ambuna introducció explicativa de fins on had’aplegar la investigació. L’autor enscomenta que «els aspectes emprats perlimitar i precisar l’objecte» han estat l’apli-cació selectiva del terme cultural, la limi-tació en la llengua emprada, l’abastgeogràfic, els límits temporals i la valora-ció quantitativa. Aquesta explicitació,absolutament necessària en un treball deles seues característiques, és apuntada peròno clarament definida.Sabem que es tracta de publicacionsperiòdiques en llengua catalana i d’abastnacional, que hagen publicat algun núme-FAULÍ, JosepLes revistes culturals en catalàBarcelona: Centre d’Investigació de la Comunicació de la Generalitatde Catalunya, 1995.Anàlisi 19 145-172  17/9/96 16:03  Página 168

Ressenyes

http://ddd.uab.cat/pub/analisi/02112175n19/02112175n19p166.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB