Index de les obres ressenyades: Jordi CASASSAS (coord.), Premsa cultural i intervenció política dels intel·lectuals a la Catalunya contemporània (1814-1975

Figueres, Josep M.

Diposit Digital de Documents de la UAB

En la història de la comunicació social aCatalunya hi ha hagut una notable pre-dilecció per l’estudi hemerogràfic, tot iles notables limitacions que encara per-duren. Desconeixem, per exemple, els set-manaris que s’han editat i ens faltenmonografies sobre la premsa intel·lectualcom La Publicitat, sobre la premsa popu-lar com El Diluvio, etc. Tanmateix es tre-balla i molt, i d’un sol títol n’és la prova larecent —i prevista— aparició de quatretreballs sobre La Vanguardia a cura deJosep M. Huertas, el catàleg de l’exposiciódel diari de Carles Salmurri, el que s’a-nuncia de Josep M. Casasús, que sesumen a la visió del periòdic durant latransició per Carlos Barrera i AnnaNoguer). Aquest exemple recent ensassenyala el present, i com des d’àmbitsdiversos (divulgació, periodística, episto-laris i dietaris, documentació especialit-zada) s’obren nous camins al coneixementdel periodisme català, que passa per conèi-xer la vida de periodistes significats, deSaenz Guerrero i Galinsoga a IbàñezEscofet o de Companys i Peiró a Nicolaud’Olwer o Josep M. Capdevila, i on enca-ra tants i tants noms són fantasmagòricsper la llosa que hi tirà el franquisme: JosepM. Francès, Lluís Capdevila, Maria LuzMorales, Domènec de Bellmunt, ModestSabaté, Josep M. Xicota i un massa tristi llarg etcètera que ens caldrà amb urgèn-cia recuperar.largo de los años, se ha constituido en lateoría democrática dada por descontado.Curran, en cambio, recurre a concepcio-nes más avanzadas de democracia, sin caeren el plebiscitarismo ni en utopías tec-nológicas de democracia directa. Así, elautor adopta posiciones provenientes deconcepciones pluralistas y participativasde democracia que entroncan con algu-nas de las teorías democráticas más enboga, que de alguna manera complejizanla democracia basada exclusivamente enel consenso que se desprende de la ideade esfera pública.Es hasta cierto punto sorprendenteque se publique en nuestro país una obracomo Medios de comunicación y poder, queviene a continuar el fructífero debate quegeneró la aparición en inglés de Historia ycrítica de la opinión pública de Habermasen 19897, cuando a pesar de su centrali-dad, la industria editorial en castellanoapenas se ocupó de este. En cualquiercaso, hemos de celebrar la publicación deesta obra de referencia, máxime tratán-dose de una edición tan cuidada como lapresente, en la que el propio autor ha sus-tituido algunos textos de la edición ori-ginal en inglés que ya habían visto la luzen castellano, aportando incluso textoselaborados específicamente para esta edi-ción.Iñaki García BlancoRessenyes Anàlisi 35, 2007 297Democracy». En: SCAMMELL, Margaret; SEMETKO, Holli (eds.). The Media, Journalism andDemocracy. A: Reader, Ashgate, Aldershot, p. xi-xix, o Elisabeth, NOELLE-NEUMANN, (2003).La espiral del silencio. Opinión pública, nuestra piel social. Barcelona: Paidós.7. Véase, por ejemplo: DAHLGREN, Peter; SPARKS, Colin (1991) (eds.) Communication andthe Public Sphere in the New Media Age. Londres: Routledge, o CALHOUN, Craig (1992) (ed.)Habermas and the Public Sphere. Cambridge: MIT Press.CASASSAS, Jordi (coord.)Premsa cultural i intervenció política dels intel·lectuals a la Catalunya contemporània (1814-1975)Barcelona: Universitat de Barcelona, 2005. «Els textos de Cercles, 1»Després, doncs, d’una etapa de caràc-ter descriptiu que ni s’ha clos ni s’ha decloure apareixen interpretacions de con-junt, i una de les més suggestives és la del’equip que coordina el catedràtic d’his-tòria contemporània de la UB JordiCasassas, que darrerament ha donat aconèixer treballs ben interessants com eldedicat a Francesc Pi i Margall (Generalitatde Catalunya, 2001) i que segueix unatrajectòria en la qual, entre altres, ha donatfruits com Ateneu Barcelonès (La Magrana,1986), El futur del catalanisme (Proa,1997) o Entre Escil·la i Caribdis (La Ma-grana, 1990).La preocupació de Casassas per la vin-culació entre intel·lectuals i cultura cata-lana arrenca, com a mínim, dels anysvuitanta, quan havia dirigit la sèrieBiblioteca de Clàssics del NacionalismeCatalà, s’havia implicat amb la voluntatde reflexionar sobre la història contem-porània de Catalunya, en la qual el pen-sament, la cultura, les idees no fossin unsimple vernís sinó una contribució de lamateixa profunditat i intensitat que lapolítica o els moviments socials. Ho palesàamb les monografies dedicades a JaumeBofill i Mates (1980) o Cambó (1989) i,d’una manera molt especial, en el treballIntel·lectuals, professionals i polítics a laCatalunya contemporània (1850-1920).Estudis sobre les bases culturals i estratègi-ques del catalanisme (Els Llibres de laFrontera, 1989), que esdevé una excel·lentaproximació al món de les idees amb unavoluntat globalitzadora, de l’urbanismeal periodisme, del clergat a l’economia, ien diversos articles especialment a L’Avençi El Contemporani.On excel·lí fou en l’extensa aportació—unes 400 pàgines de cos petit— titu-lada Els intel·lectuals i el poder a Catalunya(1808-1975) (Pòrtic, 1999), on coordinàuna redacció de dotze joves historiadorsa la recerca de la sempre difícil síntesi. Elperiodisme no hi despuntà tractat exclu-sivament, tot i l’enorme valor del treballfet en la recerca hemerogràfica; fins i totper a la història del periodisme esdevé unaobra de consulta imprescindible per lagran quantitat de dades i la notable enver-gadura del cos teòric de l’estudi així comdel material auxiliar com els útils índexs.Dèiem que el periodisme no ha estat uneix central, tot i que s’ho mereix per raonsòbvies i és que no pot parlar-se de la pri-mera meitat del segle XX en relació ambel poder polític dels intel·lectuals negli-gint el periodisme.Una obra, en conjunt, molt rellevanti que estimula la reflexió sobre el nostrepassat immediat; obra, això no obstant,no exempta de matisos com per exempleque no s’hagués treballat més a fons, LaHumanitat citada a la bibliografia. Aixícaldria treballar l’aportació de Roig Rosichsobre Rovira i Virgili en aquest diari, quehavia aparegut anteriorment, mentre seriaobvi no disposar de les memòries deldirector d’aquest diari Rubió i Tudurí queapareixen l’any següent, o sigui el 2000,amb el títol de Barcelona 1936-1939.D’altra banda seria disculpable no fixar-seen les memòries inèdites del també direc-tor d’aquest mitjà Lluís Capdevila.Tanmateix la responsabilitat seria nostra,com a professors d’història del periodis-me o del sistema de recerca universitaricatalà actual, que possibilita que no hihagi cap monografia sobre aquest diari iconeguem pràcticament el mateix que elsanys setanta, quan es repetien tòpics. Nohi ha dubte que disposar d’unes mono-grafies ens ajudaria a aprofundir-hi, i cal-dria que s’utilitzessin en les síntesisposteriors.Premsa cultural i intervenció políticadels intel·lectuals a la Catalunya contem-porània (1814-1975) ens va atraure, desdel primer moment. Amb el títol d’«inter-venció política dels intel·lectuals» ens sor-geix una preocupació per saber quin erael nivell d’anàlisi: la descripció, com enel cas d’obres relacionades amb el poderpolític o bé la interpretació, que podriasituar els pensadors, de Torras i Bages aCarles Cardó, de Ferrer i Guardia a Joan298 Anàlisi 35, 2007 RessenyesComorera, de Prat a Cambó, on, malgratles diferències, hi ha línies prou suggesti-ves i útils de veure. Dels polítics i elsperiodistes com Companys contra la gue-rra del Marroc i l’obra colonialista espa-nyola durant la dictadura de Primo, elsfilòsofs com Joaquim Xirau a la premsarepublicana dels anys trenta amb la neces-sitat que l’ensenyament fos l’eix centrald’una política renovadora.Es podria mirar de trobar manifesta-cions millorables, detalls de tot tipus. Perexemple, Joan Peiró no va col·laborar alDiari de Barcelona —un líder cenetistaamb els separatistes!—, sinó que se repro-dueixen articles atès que el trentista mata-roní s’oposa a la disbauxa dels incontrolatsen la rereguarda i el diari catalanista se’nfa eco, com pràcticament tots els altres.La quantitat d’informació i el seu tracta-ment fan de l’assaig amb vocació demanual que ha coordinat eficaçment elprofessor Casassas un útil instrument iun valuós precedent dels nous treballs quefarà, sens dubte, tot l’equip de recerca.Esperàvem trobar un treball que partísd’una sòlida trajectòria tant en l’aporta-ció personal com en la direcció d’equips.Fet, aquest, tan insòlit en el treball histo-riogràfic on simplement s’acumulen capí-tols individuals en obres col·lectives i acíes nota la voluntat d’integració.Premsa cultural i intervenció políticadels intel·lectuals a la Catalunya contem-porània (1814-1975) ofereix també unbon ús de la bibliografia base per obtenirconclusions, tot i que no s’ha aprofunditen fonts primàries per l’abundància dematerials —parlem de milers de capça-leres— però, més enllà de les més citades—la línia que aniria de Mirador a Meridià,de la Revista de Catalunya a Destino— dis-posem d’una notable quantitat de revis-tes locals que a Vilafranca, Reus, Manresa,etc., són tribunes on hi ha la flor i la natadels intel·lectuals barcelonins dels anysvint i trenta i on apareixen reflexionssocials, creació literària, aportació cultu-ral, continguts periodístics, etc., que des-prés es bolcaran a Barcelona amb la flui-desa del moviment demogràfic més queen la circulació de la premsa, encara moltancorada en la seva zona estricta d’emis-sió/recepció. Sense aquesta premsa locali comarcal és impossible entendre des deresultats electorals fins a organització polí-tica o des de creació d’entitats fins a ini-ciatives que irradiaran de comarques aBarcelona, fenomen encara prou mancatd’estudis.Un altre apartat important de con-sultar són els referits a blocs temàtics, queafortunadament estan ben estudiats peròque potser per mor del poc espai s’hanreduït i que sens dubte millorarien elresultat. No pot parlar-se d’intervenciópolítica i obviar la premsa clandestina,molt ben fixada amb tots els catàlegs ques’han editat, des de la mateixa UAB, ambel Cedoc, i la UB amb el seu Pavelló dela República. I només cal posar el mot«clandestí» al CBUC per disposar ipsofacto de la bateria de títols. Autors comAlbert Viladot, Joan Crexell, etc., sónimprescindibles per estudiar les revistescom ara Per Catalunya! —i algun diaricom L’Hora de Catalunya— clandestí i laseva projecció social i incidència política.Caldria aprofundir igualment en altresgrans blocs temàtics. Ja ho feia Miquel iVergés en el seu estudi de conjunt Premsadel Vuit-cents, com és el de la premsa satí-rica, des de La Campana de Gràcia fins aL’Esquella de la Torratxa passant per El BeNegre. I disposem d’estudis parcials deJosep M. Cadena, Lluís Solà, etc., quefaciliten la interpretació, també de lapremsa eclesiàstica, gran oblidada, ara quedisposem d’un útil diccionari de termesreligiosos amb més de dues-centes entra-des de revistes religioses que ha estat coor-dinat, com el dedicat als catalansd’Amèrica, per Albert Manent. Obres queajudarien a situar les arrels del pensamentreligiós i periodisme de tanta incidènciaen aquest país on campanyes de bonapremsa, revistes gratuïtes —abans de l’in-vent recent ja ho feia l’Església— etc.,Ressenyes Anàlisi 35, 2007 299acostarien el món de la idea al de la pra-xis quotidiana. No n’hi ha prou que esfacin col·loquis com els de l’Asociaciónde Historiadores de la Comunicación.No cal pensar que l’obra dedicada ala premsa cultural és una aportació menoro obra parcial. Insistim en el seu valor deconsulta referencial, de sòlida contribu-ció que esdevé ja imprescindible en larecent bibliografia de l’anàlisi de la cul-tura catalana. Si bé és millorable, com totsels reptes dels treballs que desbrossen camíatès el seu interès global. Caldria ferreferència a alguna de les bones aporta-cions que configura. Al nostre parer lamillor és que es tracta d’una obra de con-densació d’uns treballs anteriors extensos,dels quals se’n destil·la la conclusió, refe-rida exclusivament a periodisme, i queacosta una dimensió de síntesi quan majo-ritàriament ens hem ocupat de visionsmonogràfiques de títols, autors i perío-des. Ara, sembla, ha arribat el momentde les síntesis i cal manifestar la satisfaccióintel·lectual que produeix el fet.És una aportació breu —141 pàgi-nes de cos petit—, amb uns períodesmolt ben exposats, com l’aparició delperiodisme contemporani o la SegonaRepública, mentre que d’altres, com laGuerra Civil i l’exili no ho són tant perla manca de monografies. JaumeGuillamet s’ha centrat en el periodismemodern del segle XIX; Enric Marín, en elde la II República, i Carme Ferré sobreSerra d’Or i altres. Tanmateix, sobre laGuerra i l’exili hi ha una notable absèn-cia atès que al Llibre Blanc de Catalunya(Buenos Aires, 1956) no apareix al treballsobre intel·lectuals i poder ni en el queressenyen. Tampoc no s’hi cita la revistaLa Humanitat, dues edicions en exili(França i Mèxic), ni l’activa premsa comu-nista i socialista. També apareixen aspec-tes discutibles, com afirmar que l’exili«té una pèrdua de la legitimitat moral»(p. 119), quan fins ara cada vegada ques’hi aprofundeix es valora més la resistèn-cia i l’exemple moral. Per exemple: un PauCasals negant-se a interpretar als païsostotalitaris o uns poetes que fins la mortesdevenen llums de referència —altra cosaés que es volgués exposar un altre con-cepte, com que el centre d’actuació polí-tica es desplaçava. Trobem, potser, pocprecisos aquests dos apartats.El treball s’obre amb una reflexiómetodològica i amb unes aportacionssobre els portaveus culturals amb elsintel·lectuals entre el periodisme i la polí-tica, essent molt enraonats els comenta-ris sobre la premsa com a instrument defixació del catalanisme polític. Aquestaintroducció a cura de Jordi Casassas sintetitza molt bé les principals conclu-sions del llibre. M. Carillo, A. Ghanime,P. Gómez i F. Villagrasa s’ocupen d’«Elsorgiment del periodisme contempo-rani, 1814-1868»; A. Girao, T. Abelló, G. Cattini, T. Mirri i M. Pérez, de «Prem-sa, intel·lectuals i acció política al període12869-1914)»; S. Tavera, O. Costa i S. Izquierdo s’ocupen d’«Els portaveusculturals, 1914; un quart de segle detransformacions convulses»; P. lo Cascio,C. Quevedo, F. Mayol i C. Santacanas’ocupen d’«Els portaveus durant el fran-quisme». Es dóna una visió evolutiva delperiodisme. Primer, arran 1814 es con-creta el segle XIX en la visió de la premsadiària, teatral, literària, mèdica, teatral opolítica, i en el segle XX s’amplia l’horit-zó amb la visió informativa, comercial il’especialitzada, des de l’art a l’ensenya-ment, passant per les citades temàtiquesdel segle anterior.Potser hi ha una excessiva mirada aBarcelona i no es posa prou atenció en lescomarques. Disposem de monografies degran interès, de Lluís Costa sobreL’Autonomista; de Francesc Costas sobrela premsa vallenca, etc., i amb facsímilscom ara La Pàtria Catalana. Una obraque aspiri a ser de síntesi hauria de mos-trar agudament la complexa realitat, peròsempre cal ser indulgents amb els esforçosinicials, ambiciosos i rigorosos quan tenenun resultat útil i rendible com el que ens300 Anàlisi 35, 2007 Ressenyesocupa, atès que ens acosten a interpreta-cions gràcies a les quals podem entendremillor la realitat. La línia encara de to des-criptiu és molt present i esperem que lesproperes obres puguin donar-nos ja in-terpretacions en la línia de veure què sug-gereixen els periodistes en la premsacultural i quina intervenció política tenenen la construcció del pensament català, enla construcció d’una Catalunya que sovintbeu d’aquests aspectes. No s’entén la polí-tica dels anys trenta sense el periodismede la dècada anterior; com no s’entén elnaixement de la Mancomunitat sense LaVeu de Catalunya. L’esforç del col·lectiuque ha dirigit el professor Casassas con-figura un treball destacat que ens desper-ta sovint més interrogants, i això diu moltperquè no ens trobem davant el treball desimple reiteració dels que tant abunden,malgrat la luxosa presentació editorial grà-fica.L’exposició del 27 a Madrid amb lapresència dels sis mil volums editats encatalà provocà, escriuen, «astorament».A més ens preguntaríem si va tenir reper-cussions editorials per al llibre en castellà.En altres paraules, quina interacció hihagué entre la política editorial centralis-ta i el mercat dinàmic perifèric quan enpremsa sempre hem vist uns comporta-ments autàrquics? Intuïm que potser vafer reaccionar l’edició madrilenya a la con-questa d’un estat. Veure, doncs, les histò-ries de l’edició del llibre, tan proper, encol·leccions de distribució popular, a lapremsa, ens podria acostar a uns fenò-mens d’interacció molt interessants.Sigui com sigui, ens trobem davantun estudi rigorós, un assaig suggestiu i untreball que manté una línia de continuïtatamb les aportacions anteriors i que ensajuden a conèixer la Catalunya contem-porània per l’interès de tot l’equip de tre-ball en no repetir aspectes coneguts, sinóen estudiar l’última bibliografia dels espe-cialistes. Aquesta preocupació esdevé unade les principals virtuts de l’obra. Recollirel que aporta, per exemple, MariaCampillo sobre el Comissariat de Propa-ganda de la Generalitat de Catalunya, osaber el que estudia Joan M. Tresserrassobre D’Ací, D’Allà, o tants autors com seciten, no deixa de ser una labor que calreconèixer per l’aportació intel·lectual querepresenta i pel meritori resultat aconse-guit. Naturalment que hi falten estudisi monografies, autors i títols, simposis icol·loquis apareguts arreu l’Estat i a Fran-ça; però la qualitat del treball inicial fet,en la línia de la revista Cercles, tan ama-tent al periodisme com a contribucióessencial en el món de les idees, fa que hoconsiderem com una ascensió inacabadaque permet veure el paisatge amb mésnitidesa que la plana on érem.Josep M. FigueresRessenyes Anàlisi 35, 2007 301GARCÍA GUTIÉRREZ, AntonioFijaciones. Estudios críticos sobre políticas, culturas y tecnologías de la memoriaMadrid: Biblioteca Nueva, 2005Reactualizando la herencia crítica de losestudios de la cultura y de la comunica-ción y revisitando nociones clásicas,García Gutiérrez ofrece en este libro unanueva conceptualización de la memoria,del registro y del proceso de recuperaciónde la información. En la misma líneacoherente de su obra anterior, La memo-ria subrogada, la reflexión teórica ofreci-da es innovadora, sugerente y muy arries-gada. Vilches dice en La migración digitalque no es hasta mitad de los años ochen-ta cuando la tecnología no era importan-te para la teoría de la comunicación, salvolos trabajos de Mattelart y de Schiller. Y aparte de Raymond Williams, que no per-

Ressenyes

http://ddd.uab.cat/pub/analisi/02112175n35/02112175n35p297.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB