Estelrich i Arce, Pilar

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Quaderns. Rev. trad. 15, 2008 63-67
La formació del traductor literari 
des de la filologia
Pilar Estelrich i Arce
Universitat Pompeu Fabra
Facultat de Traducció i Interpretació
La Rambla, 30-32. 08002 Barcelona
pilar.estelrich@upf.edu
Començaré descrivint una mica la meva experiència personal, la manera com vaig
accedir al món de la traducció.
Com molts dels presents, jo vaig estudiar Filosofia i Lletres, en concret el que
s’anomenava «Filologia Moderna». Sota aquest nom tan poc definit s’amagava
filologia anglesa i alemanya; inicialment, se’ns havia dit que es podria obtenir una
titulació conjunta, però ben aviat es va demostrar que aquesta possibilitat no exis-
tia. Així doncs, calia escollir, i vaig triar l’alemany, sense deixar de cursar una gran
part de l’oferta d’anglès.
Vaig ser estudiant en una època interessant, entre els anys 1969 i 1974: vaig
tenir ocasió de cursar el Pla Maluquer, que permetia gaudir d’un gran marge d’elec-
ció, cosa que em va portar a viure uns cursos comuns amb continguts i motivacions
de tipus més sociopolític que altra cosa, marcats per l’ambient dins i fora de la uni-
versitat. Si durant el meu segon curs va tenir lloc el Procés de Burgos, mentre feia
cinquè, després que el «calendario juliano» del ja aleshores exministre Julio
Rodríguez ens regalés un trimestre de vacances i les classes comencessin el mes de
gener, va tenir lloc l’execució de Salvador Puig Antich. Entre aldarulls i intents
de reforma més o menys encertats anaven passant els cursos.
Tres anys d’especialitat i assignatures de cicle anual donaven temps de madu-
ració, més que no en permeten el model actual i el futur, de quatre anys en total.
Ara bé, llavors es començava un any més d’hora: jo vaig començar als disset anys,
i vaig acabar als vint-i-un; per tant, de maduresa, ben poca en podia tenir.
Actualment, potser el fet que els alumnes tinguin un mínim de divuit anys en
començar els estudis universitaris compensa una mica aquest any menys de dura-
da de les llicenciatures.
Durant els anys que s’anomenaven «d’especialitat» vaig cursar pràcticament
tota l’oferta d’alemany i a més bona part de la d’anglès. En aquell pla d’estudis de
durada efímera existia la possibilitat de fer cursos monogràfics (que ja eren qua-
drimestrals!) a quart i cinquè: dos cursets monogràfics equivalien a una assigna-
tura estàndard de segon cicle. Eren esgotadors, però permetien aprofundir en els
temes: en recordo per exemple un dedicat a Brecht i un altre a Shakespeare, aquest
amb una càrrega de treball molt superior a la que actualment ens permetria la nor-
mativa. Al llarg dels estudis d’especialitat, vaig haver de millorar a marxes força-
des els meus coneixements inicials d’alemany, per tal de poder llegir els clàssics ja
a tercer curs i manejar la bibliografia secundària necessària. Des d’aquesta expe-
riència, penso que els problemes organitzatius i de coordinació de matèries que
avui en dia ens plantegem per tal de cobrir tots els aspectes possibles de la pro-
gressió dels alumnes, pràcticament no eren percebuts com a tals en aquella època
per part de la institució: els solucionaven els alumnes ells sols.
Al final, el principal bagatge aconseguit al llarg dels estudis va ser un bon domi-
ni de les dues llengües estrangeres, uns coneixements de literatura i de matèries
com història de la llengua o fonètica, sobretot referides a l’alemany, etc. Ara bé,
el principal resultat va ser aquest: jo era molt conscient de les meves llacunes,
sobretot en alemany, la meva especialitat. M’adonava clarament de moltes man-
cances: autors literaris no llegits, poc domini de la història, la geografia, la histò-
ria de la cultura… Però les veia totes elles referides a l’alemany. No se’m feia
present la mancança que suposava no haver cursat cap més matèria de llengua ni de
literatura espanyola, ni de catalana, tret de les dels cursos comuns, que havien estat
ben minses i generalistes. D’altra banda, no hauria pas pogut trobar gaires assig-
natures que em permetessin aprofundir el domini pràctic de les llengües moder-
nes; sí, en canvi la teoria, la història de la llengua, etc. I amb aquest bagatge em
vaig llicenciar un mes de juny, i vaig esdevenir ja a l’octubre següent «profesora ayu-
dante», que al meu Departament i en aquell temps significava fer de secretària,
bibliotecària, professora de pràctiques de llengua alemanya de primer a tercer curs
i substituta de totes les matèries que s’escaigués. En aquest context, no em sem-
bla estrany que la meva tesi no avancés gaire durant aquells anys.
Així doncs, davant les primeres feines de traducció que se’m van presentar,
a proposta del doctor Josep-Francesc Yvars, editor de Península, que un bon dia
havia passat pel Departament buscant algú acabat de llicenciar, la meva principal
preocupació era comprendre bé la llengua de partida, i més encara perquè eren de
filosofia, començant per un text de Jürgen Habermas. L’únic bagatge que posseïa
per enfrontar-m’hi va ser la formació del batxillerat de lletres i dels cursos comuns,
i el diccionari. I la santa paciència d’aquell pobre senyor, que va revisar mot a mot
cadascuna de les meves pàgines, amb trobades periòdiques; com va dir ell a mane-
ra de resum, van ser «classes de traducció pagades».
Però jo no vaig ser capaç d’agafar interès per aquells temes, que em resulta-
ven força distants, i aquella activitat es va aturar. Un cop acabada la tesi, molt més
lenta del que hauria estat desitjable, vaig recuperar el contacte, i a proposta del
mateix doctor Yvars vaig començar a traduir, no gaire coses, però sí prou com-
promeses, com ara els sonets de Walter Benjamin. Va ser tot un acte de fe per part
seva confiar-me aquells textos d’un autor que ell apreciava especialment i sobre
el qual havia publicat de manera repetida.
De llavors ençà, he continuat traduint, amb un ritme bastant baix, i gairebé
sempre en la combinatòria alemany-català. El ritme s’ha incrementat pel fet de
passar de professora de llengua alemanya a la Universitat de Barcelona a professora
de traducció de l’alemany i literatura alemanya a la Universitat Pompeu Fabra, ja
fa dotze anys. El canvi d’entorn i de programa d’estudis m’ha fet adonar molt més
de la importància de la llengua i la cultura d’arribada i evitar una actitud que de
64 Quaderns. Rev. trad. 15, 2008 Pilar Estelrich i Arce
tan respectuosa amb cada mot i cada terme del text de partida tracti el text meta
com la suma d’aquestes equivalències concretes. He anat esdevenint cada cop més
conscient de la necessitat d’estar al servei de tots dos pols, de l’autor del text ori-
ginal i del lector del text d’arribada.
Traduir jo mateixa em fa adonar millor dels problemes i m’ajuda a fer classes
de traducció, i a la vegada fer-ne classe em permet aprendre dels alumnes (molt,
sobretot la correcció freqüent i periòdica de treballs per escrit i la posada en comú
de les seves propostes) i formalitzar molts elements que per a mi mateixa no hau-
ria sistematitzat. Per mi, tant traduir jo com ensenyar a traduir és un treball de Sísif,
però ple d’optimisme.
Pel que fa als traductors de la meva generació ja prou veterana i durant força
temps després, a l’Estat no hi havia cap possibilitat de formació específica en tra-
ducció; el més proper eren aquells estudis de Filosofia i Lletres. Després van venir
els anys de fundació de l’Escola Universitària de Traductors i Intèrprets de la
Universitat Autònoma de Barcelona, seguida per la de Granada, i de la impartició
de la diplomatura. Jo conec més bé l’etapa en què apareix la llicenciatura en
Traducció i Interpretació, iniciada el 1992.
En aquests moments, existeixen a l’Estat un mínim de vint universitats que
imparteixen Traducció i Interpretació, regides totes per unes directrius ministerials
que ocupen per si soles 108 crèdits del total de 300 que cal cursar en quatre anys.
Després hi ha un nombre d’assignatures obligatòries diferenciades per cada uni-
versitat, un marge variable d’optatives i 30 crèdits de lliure configuració.
Segons la documentació sobre plans d’estudi que durant els meus temps de
degana ens va facilitar la CCDUTI («Conferencia de Centros y Departamentos
Universitarios que imparten Traducción e Interpretación»), la traducció literària
no apareixia mai com a troncal o obligatòria, excepte en aquells casos on formava
part d’una variant de la matèria troncal de segon cicle anomenada Traducció
Especialitzada, que habitualment sol entendre’s com a Jurídica i Econòmica; aquest
és el cas de la Universitat Jaume I, on pot cursar-se Traducció Especialitzada
Literària, i Traducció Audiovisual, ubicada en el mateix àmbit, i a casa meva, a la
UPF, on és una de les tres opcions d’especialització, iniciada per dues assignatures
sobre la literatura de la primera llengua estrangera i la de la pròpia; en aquest cas,
doncs, abasta 35 crèdits del total de 300 que exigeix la llicenciatura.
És molt habitual trobar als plans d’estudi de Traducció i Interpretació una gran
oferta de matèries introductòrìes sobre literatures estrangeres, clàssiques i moder-
nes, així com història, filosofia, etc. Això es veu afavorit en universitats on l’es-
tudi no s’ubica en un centre aïllat, sinó que s’integra dins un conjunt més o menys
corresponent a l’antiga Filosofia i Lletres. Pots trobar-te, és clar, que algunes
d’aquestes matèries o altres siguin declarades obligatòries, d’acord amb la polí-
tica global de la institució, amb un encert divers segons els casos. En d’altres, asse-
nyaladament el cas de la UAB, la gran riquesa de l’entorn es pot aprofitar sobretot
en el segon cicle a través d’itineraris diversificats i lliures d’imposicions absurdes.
En efecte, el segon cicle ofereix típicament un gran marge de moviment per a l’opta-
tivitat i la lliure elecció; aquí solen ubicar-se les assignatures de traducció literà-
ria i audiovisual. Sovint els noms indicats als plans d’estudis són opacs, ja que una
La formació del traductor literari des de la filologia Quaderns. Rev. trad. 15, 2008 65
«Traducció avançada» o un «Seminari de Traducció» pot ser de contingut literari
o no ser-ho. Hi ha, a més, molt espai per a assignatures de traductologia, anàlisi, crí-
tica i història de les traduccions, entre d’altres.
Un factor important en la formulació dels estudis de Traducció i Interpretació
és el fet que hi ha una formació prèvia i paral·lela molt important en traducció
general, domini de la llengua o llengües maternes a nivell pràctic i normatiu, apro-
fundiment de les llengües estrangeres, mitjans de documentació i de cerca termi-
nològica, coneixement d’eines informàtiques per a traductors, etc. En aquest context
se situa per exemple una matèria com Edició i Revisió de Textos, que hauria de
ser obligatòria, vista l’experiència.
El problema és, en canvi, la manca de temps per a cada cosa, de possibilitats de
maduració i sedimentació de lectures literàries i d’altres. Un alumne mitjà que es
llicenciï ara, si no ha tingut un itinerari d’especialització literària en concret, i fins
i tot en aquest cas, posseirà unes eines bàsiques, però desconeixerà la immensa
majoria de coses i probablement no s’haurà familiaritzat amb la llengua literària
ni amb la cultura més enllà del nivell quotidià que garanteixen, entre altres coses,
les estades Erasmus. Si realment ha de traduir literatura, per tal de sortir raona-
blement preparat ha de ser-ne conscient des del primer dia i aprofitar totes les oca-
sions per a seleccionar assignatures, assistir a activitats formatives generals i
específiques d’aquest tipus, etc. No és impossible, però exigeix una posició defi-
nida ja des del principi, una actitud proactiva, ganes de llegir, llegir, llegir, i ser
molt autocrític.
Aquest alumne ideal sí que podria sortir llicenciat amb capacitat per enfron-
tar-se a un text literari i continuar aprenent, ara ja pel seu compte. Només troba-
ria un obstacle, greu, és clar, i em temo que cada cop més: per més encàrrecs de
traducció que hagi rebut durant els estudis, per més treballs que se li hagin fet fer,
intentant simular un encàrrec real, no li serà fàcil complir amb els terminis del mer-
cat, saber produir a ritmes de vegades insostenibles, i a més aplicar-se l’autocon-
trol que òptimament hauria d’haver assumit com a imprescindible. Malauradament,
de sobreviure en l’entorn real, amb pressions i presses excessives, jo tampoc no
n’hi puc ensenyar.
Resta l’esperança, pel que fa a la formació, que la reforma bolonyesa dels plans
d’estudi pugui afavorir-nos. El Ministeri ens va prometent, bàsicament, més fle-
xibilitat en el disseny del grau per una banda, i d’altra banda la possibilitat de dis-
senyar màsters oficials. De fet, les tres facultats catalanes estem impartint ja el títol
pilot de grau de tres anys, amb el supòsit de màsters de dos anys. No és estrany,
doncs, que l’aparició de la nova normativa ministerial, que retornava al nombre
de quatre anys per a la llicenciatura, ens sobtés una mica.
Durant el curs vinent, si no hi ha nous cops de timó, es dissenyaran els nous
títols de grau, amb una durada de quatre anys i amb major autonomia per part dels
centres; les antigues directrius del MEC desapareixen, i amb elles les matèries tron-
cals. Ara bé: la nostra titulació no era gaire antiga, venia del 1991, i estava molt
dirigida a la formació específica i professionalitzadora; per tant, les troncals no
eren molestes si els seus continguts estaven ben enfocats, cosa que ja depenia del
tarannà de cada universitat i de cada centre. El fet que ara ja hi hagi 60 crèdits
66 Quaderns. Rev. trad. 15, 2008 Pilar Estelrich i Arce
ECTS, és a dir la càrrega d’un any sencer a temps complet, definits com a comuns
a tot l’àmbit d’Humanitats (vegeu per exemple El País, 19 febrer 2007, p. 42) i
per tant ineludibles, no inspira un optimisme excessiu; tot dependrà del marge de
llibertat amb què puguin escollir-se i desenvolupar-se; així, per exemple, caldrà
saber si la matèria «Lengua» ha d’interpretar-se com l’oficial a l’Estat o pot apli-
car-se al català, etc.
Els 180 crèdits ECTS que resten seran l’espai on ens podrem moure, esperem-
ho, amb una llibertat que es pugui transmetre a l’estudiant en la seva tria personal
de matèries del seu interès, en aquest cas literari, de manera que en sortir llicen-
ciat hagi assolit una preparació raonable per a poder-se enfrontar amb la traduc-
ció literària. I si no és així encara, sempre ens quedaran els nous màsters oficials,
ara d’un any i 60 ECTS, que podran tenir una opció professionalitzadora de cara a
la literatura si es planifiquen d’aquesta manera.
Esperem doncs poder continuar en el futur aquest treball de Sísif amb opti-
misme i alegria.
La formació del traductor literari des de la filologia Quaderns. Rev. trad. 15, 2008 67


La formació del traductor literari des de la filologia

Estelrich i Arce, Maria del Pilar

UPF Digital Repository

Diposit Digital de Documents de la UAB

Quaderns. Rev. trad. 15, 2008 63-67La formació del traductor literari des de la filologiaPilar Estelrich i ArceUniversitat Pompeu FabraFacultat de Traducció i InterpretacióLa Rambla, 30-32. 08002 Barcelonapilar.estelrich@upf.eduComençaré descrivint una mica la meva experiència personal, la manera com vaigaccedir al món de la traducció.Com molts dels presents, jo vaig estudiar Filosofia i Lletres, en concret el ques’anomenava «Filologia Moderna». Sota aquest nom tan poc definit s’amagavafilologia anglesa i alemanya; inicialment, se’ns havia dit que es podria obtenir unatitulació conjunta, però ben aviat es va demostrar que aquesta possibilitat no exis-tia. Així doncs, calia escollir, i vaig triar l’alemany, sense deixar de cursar una granpart de l’oferta d’anglès.Vaig ser estudiant en una època interessant, entre els anys 1969 i 1974: vaigtenir ocasió de cursar el Pla Maluquer, que permetia gaudir d’un gran marge d’elec-ció, cosa que em va portar a viure uns cursos comuns amb continguts i motivacionsde tipus més sociopolític que altra cosa, marcats per l’ambient dins i fora de la uni-versitat. Si durant el meu segon curs va tenir lloc el Procés de Burgos, mentre feiacinquè, després que el «calendario juliano» del ja aleshores exministre JulioRodríguez ens regalés un trimestre de vacances i les classes comencessin el mes degener, va tenir lloc l’execució de Salvador Puig Antich. Entre aldarulls i intentsde reforma més o menys encertats anaven passant els cursos.Tres anys d’especialitat i assignatures de cicle anual donaven temps de madu-ració, més que no en permeten el model actual i el futur, de quatre anys en total.Ara bé, llavors es començava un any més d’hora: jo vaig començar als disset anys,i vaig acabar als vint-i-un; per tant, de maduresa, ben poca en podia tenir.Actualment, potser el fet que els alumnes tinguin un mínim de divuit anys encomençar els estudis universitaris compensa una mica aquest any menys de dura-da de les llicenciatures.Durant els anys que s’anomenaven «d’especialitat» vaig cursar pràcticamenttota l’oferta d’alemany i a més bona part de la d’anglès. En aquell pla d’estudis dedurada efímera existia la possibilitat de fer cursos monogràfics (que ja eren qua-drimestrals!) a quart i cinquè: dos cursets monogràfics equivalien a una assigna-tura estàndard de segon cicle. Eren esgotadors, però permetien aprofundir en elstemes: en recordo per exemple un dedicat a Brecht i un altre a Shakespeare, aquestamb una càrrega de treball molt superior a la que actualment ens permetria la nor-mativa. Al llarg dels estudis d’especialitat, vaig haver de millorar a marxes força-des els meus coneixements inicials d’alemany, per tal de poder llegir els clàssics jaa tercer curs i manejar la bibliografia secundària necessària. Des d’aquesta expe-riència, penso que els problemes organitzatius i de coordinació de matèries queavui en dia ens plantegem per tal de cobrir tots els aspectes possibles de la pro-gressió dels alumnes, pràcticament no eren percebuts com a tals en aquella èpocaper part de la institució: els solucionaven els alumnes ells sols.Al final, el principal bagatge aconseguit al llarg dels estudis va ser un bon domi-ni de les dues llengües estrangeres, uns coneixements de literatura i de matèriescom història de la llengua o fonètica, sobretot referides a l’alemany, etc. Ara bé,el principal resultat va ser aquest: jo era molt conscient de les meves llacunes,sobretot en alemany, la meva especialitat. M’adonava clarament de moltes man-cances: autors literaris no llegits, poc domini de la història, la geografia, la histò-ria de la cultura… Però les veia totes elles referides a l’alemany. No se’m feiapresent la mancança que suposava no haver cursat cap més matèria de llengua ni deliteratura espanyola, ni de catalana, tret de les dels cursos comuns, que havien estatben minses i generalistes. D’altra banda, no hauria pas pogut trobar gaires assig-natures que em permetessin aprofundir el domini pràctic de les llengües moder-nes; sí, en canvi la teoria, la història de la llengua, etc. I amb aquest bagatge emvaig llicenciar un mes de juny, i vaig esdevenir ja a l’octubre següent «profesora ayu-dante», que al meu Departament i en aquell temps significava fer de secretària,bibliotecària, professora de pràctiques de llengua alemanya de primer a tercer cursi substituta de totes les matèries que s’escaigués. En aquest context, no em sem-bla estrany que la meva tesi no avancés gaire durant aquells anys.Així doncs, davant les primeres feines de traducció que se’m van presentar,a proposta del doctor Josep-Francesc Yvars, editor de Península, que un bon diahavia passat pel Departament buscant algú acabat de llicenciar, la meva principalpreocupació era comprendre bé la llengua de partida, i més encara perquè eren defilosofia, començant per un text de Jürgen Habermas. L’únic bagatge que posseïaper enfrontar-m’hi va ser la formació del batxillerat de lletres i dels cursos comuns,i el diccionari. I la santa paciència d’aquell pobre senyor, que va revisar mot a motcadascuna de les meves pàgines, amb trobades periòdiques; com va dir ell a mane-ra de resum, van ser «classes de traducció pagades».Però jo no vaig ser capaç d’agafar interès per aquells temes, que em resulta-ven força distants, i aquella activitat es va aturar. Un cop acabada la tesi, molt méslenta del que hauria estat desitjable, vaig recuperar el contacte, i a proposta delmateix doctor Yvars vaig començar a traduir, no gaire coses, però sí prou com-promeses, com ara els sonets de Walter Benjamin. Va ser tot un acte de fe per partseva confiar-me aquells textos d’un autor que ell apreciava especialment i sobreel qual havia publicat de manera repetida.De llavors ençà, he continuat traduint, amb un ritme bastant baix, i gairebésempre en la combinatòria alemany-català. El ritme s’ha incrementat pel fet depassar de professora de llengua alemanya a la Universitat de Barcelona a professorade traducció de l’alemany i literatura alemanya a la Universitat Pompeu Fabra, jafa dotze anys. El canvi d’entorn i de programa d’estudis m’ha fet adonar molt mésde la importància de la llengua i la cultura d’arribada i evitar una actitud que de64 Quaderns. Rev. trad. 15, 2008 Pilar Estelrich i Arcetan respectuosa amb cada mot i cada terme del text de partida tracti el text metacom la suma d’aquestes equivalències concretes. He anat esdevenint cada cop mésconscient de la necessitat d’estar al servei de tots dos pols, de l’autor del text ori-ginal i del lector del text d’arribada.Traduir jo mateixa em fa adonar millor dels problemes i m’ajuda a fer classesde traducció, i a la vegada fer-ne classe em permet aprendre dels alumnes (molt,sobretot la correcció freqüent i periòdica de treballs per escrit i la posada en comúde les seves propostes) i formalitzar molts elements que per a mi mateixa no hau-ria sistematitzat. Per mi, tant traduir jo com ensenyar a traduir és un treball de Sísif,però ple d’optimisme.Pel que fa als traductors de la meva generació ja prou veterana i durant forçatemps després, a l’Estat no hi havia cap possibilitat de formació específica en tra-ducció; el més proper eren aquells estudis de Filosofia i Lletres. Després van venirels anys de fundació de l’Escola Universitària de Traductors i Intèrprets de laUniversitat Autònoma de Barcelona, seguida per la de Granada, i de la imparticióde la diplomatura. Jo conec més bé l’etapa en què apareix la llicenciatura enTraducció i Interpretació, iniciada el 1992.En aquests moments, existeixen a l’Estat un mínim de vint universitats queimparteixen Traducció i Interpretació, regides totes per unes directrius ministerialsque ocupen per si soles 108 crèdits del total de 300 que cal cursar en quatre anys.Després hi ha un nombre d’assignatures obligatòries diferenciades per cada uni-versitat, un marge variable d’optatives i 30 crèdits de lliure configuració.Segons la documentació sobre plans d’estudi que durant els meus temps dedegana ens va facilitar la CCDUTI («Conferencia de Centros y DepartamentosUniversitarios que imparten Traducción e Interpretación»), la traducció literàriano apareixia mai com a troncal o obligatòria, excepte en aquells casos on formavapart d’una variant de la matèria troncal de segon cicle anomenada TraduccióEspecialitzada, que habitualment sol entendre’s com a Jurídica i Econòmica; aquestés el cas de la Universitat Jaume I, on pot cursar-se Traducció EspecialitzadaLiterària, i Traducció Audiovisual, ubicada en el mateix àmbit, i a casa meva, a laUPF, on és una de les tres opcions d’especialització, iniciada per dues assignaturessobre la literatura de la primera llengua estrangera i la de la pròpia; en aquest cas,doncs, abasta 35 crèdits del total de 300 que exigeix la llicenciatura.És molt habitual trobar als plans d’estudi de Traducció i Interpretació una granoferta de matèries introductòrìes sobre literatures estrangeres, clàssiques i moder-nes, així com història, filosofia, etc. Això es veu afavorit en universitats on l’es-tudi no s’ubica en un centre aïllat, sinó que s’integra dins un conjunt més o menyscorresponent a l’antiga Filosofia i Lletres. Pots trobar-te, és clar, que algunesd’aquestes matèries o altres siguin declarades obligatòries, d’acord amb la polí-tica global de la institució, amb un encert divers segons els casos. En d’altres, asse-nyaladament el cas de la UAB, la gran riquesa de l’entorn es pot aprofitar sobretoten el segon cicle a través d’itineraris diversificats i lliures d’imposicions absurdes.En efecte, el segon cicle ofereix típicament un gran marge de moviment per a l’opta-tivitat i la lliure elecció; aquí solen ubicar-se les assignatures de traducció literà-ria i audiovisual. Sovint els noms indicats als plans d’estudis són opacs, ja que unaLa formació del traductor literari des de la filologia Quaderns. Rev. trad. 15, 2008 65«Traducció avançada» o un «Seminari de Traducció» pot ser de contingut literario no ser-ho. Hi ha, a més, molt espai per a assignatures de traductologia, anàlisi, crí-tica i història de les traduccions, entre d’altres.Un factor important en la formulació dels estudis de Traducció i Interpretacióés el fet que hi ha una formació prèvia i paral·lela molt important en traducciógeneral, domini de la llengua o llengües maternes a nivell pràctic i normatiu, apro-fundiment de les llengües estrangeres, mitjans de documentació i de cerca termi-nològica, coneixement d’eines informàtiques per a traductors, etc. En aquest contextse situa per exemple una matèria com Edició i Revisió de Textos, que hauria deser obligatòria, vista l’experiència.El problema és, en canvi, la manca de temps per a cada cosa, de possibilitats demaduració i sedimentació de lectures literàries i d’altres. Un alumne mitjà que esllicenciï ara, si no ha tingut un itinerari d’especialització literària en concret, i finsi tot en aquest cas, posseirà unes eines bàsiques, però desconeixerà la immensamajoria de coses i probablement no s’haurà familiaritzat amb la llengua literàriani amb la cultura més enllà del nivell quotidià que garanteixen, entre altres coses,les estades Erasmus. Si realment ha de traduir literatura, per tal de sortir raona-blement preparat ha de ser-ne conscient des del primer dia i aprofitar totes les oca-sions per a seleccionar assignatures, assistir a activitats formatives generals iespecífiques d’aquest tipus, etc. No és impossible, però exigeix una posició defi-nida ja des del principi, una actitud proactiva, ganes de llegir, llegir, llegir, i sermolt autocrític.Aquest alumne ideal sí que podria sortir llicenciat amb capacitat per enfron-tar-se a un text literari i continuar aprenent, ara ja pel seu compte. Només troba-ria un obstacle, greu, és clar, i em temo que cada cop més: per més encàrrecs detraducció que hagi rebut durant els estudis, per més treballs que se li hagin fet fer,intentant simular un encàrrec real, no li serà fàcil complir amb els terminis del mer-cat, saber produir a ritmes de vegades insostenibles, i a més aplicar-se l’autocon-trol que òptimament hauria d’haver assumit com a imprescindible. Malauradament,de sobreviure en l’entorn real, amb pressions i presses excessives, jo tampoc non’hi puc ensenyar.Resta l’esperança, pel que fa a la formació, que la reforma bolonyesa dels plansd’estudi pugui afavorir-nos. El Ministeri ens va prometent, bàsicament, més fle-xibilitat en el disseny del grau per una banda, i d’altra banda la possibilitat de dis-senyar màsters oficials. De fet, les tres facultats catalanes estem impartint ja el títolpilot de grau de tres anys, amb el supòsit de màsters de dos anys. No és estrany,doncs, que l’aparició de la nova normativa ministerial, que retornava al nombrede quatre anys per a la llicenciatura, ens sobtés una mica.Durant el curs vinent, si no hi ha nous cops de timó, es dissenyaran els noustítols de grau, amb una durada de quatre anys i amb major autonomia per part delscentres; les antigues directrius del MEC desapareixen, i amb elles les matèries tron-cals. Ara bé: la nostra titulació no era gaire antiga, venia del 1991, i estava moltdirigida a la formació específica i professionalitzadora; per tant, les troncals noeren molestes si els seus continguts estaven ben enfocats, cosa que ja depenia deltarannà de cada universitat i de cada centre. El fet que ara ja hi hagi 60 crèdits66 Quaderns. Rev. trad. 15, 2008 Pilar Estelrich i ArceECTS, és a dir la càrrega d’un any sencer a temps complet, definits com a comunsa tot l’àmbit d’Humanitats (vegeu per exemple El País, 19 febrer 2007, p. 42) iper tant ineludibles, no inspira un optimisme excessiu; tot dependrà del marge dellibertat amb què puguin escollir-se i desenvolupar-se; així, per exemple, caldràsaber si la matèria «Lengua» ha d’interpretar-se com l’oficial a l’Estat o pot apli-car-se al català, etc.Els 180 crèdits ECTS que resten seran l’espai on ens podrem moure, esperem-ho, amb una llibertat que es pugui transmetre a l’estudiant en la seva tria personalde matèries del seu interès, en aquest cas literari, de manera que en sortir llicen-ciat hagi assolit una preparació raonable per a poder-se enfrontar amb la traduc-ció literària. I si no és així encara, sempre ens quedaran els nous màsters oficials,ara d’un any i 60 ECTS, que podran tenir una opció professionalitzadora de cara ala literatura si es planifiquen d’aquesta manera.Esperem doncs poder continuar en el futur aquest treball de Sísif amb opti-misme i alegria.La formació del traductor literari des de la filologia Quaderns. Rev. trad. 15, 2008 67

http://dialnet.unirioja.es/info/derechosOAI

La formació del traductor literari des de la filologia

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

UPF Digital Repository

Diposit Digital de Documents de la UAB