La majoria de romanistes ha reconegut que les llengües romàniques que han desenvolupat un contrast entre vocals llargues i curtes ho han fet a través d'un allargament automàtic de les vocals accentuades en síl·laba oberta (Lausberg 1985). Aquest, però, no és el cas d'alguns dialectes del nord d'Itàlia com el friulà o el milanès, on observem contrastos com els següents: FININITU > [finí:t] vs. FINITA > [finide]. El que tradicionalment s'ha interpretat en el cas del friulà és que les vocals es van allargar només davant una consonant oral sonora que es trobava a final de paraula. Aquest treball demostra que el procés d'allargament de vocals en friulà antic es pot entendre millor si adoptem una concepció moraica de la síl·laba i el pes sil·làbic. Es proposa que l'allargament vocàlic prové de la compensació per la pèrdua de la vocal final. Així, mentre FINITU perd l'última vocal i compensa la vocal precedent, allargant-la, FINITA no l'elideix i, conseqüentment, la vocal tònica resta curta
