Es proposa, en primer lloc, una identificació del mot palante, no registrat en els diccionaris moderns d'espanyol. I s'analitza, després, el sentit que el terme «destrucció» -de bàrbars, naturalment- té en el discurs de Bartolomé de las Casas.An identification of the word palante, not recorded in modern Spanish dictionaries, is proposed. The complex meaning of the term «destruction» -of barbarians, of course- as used by Bartolomé de las Casas is also discused

Barceló, Miquel

Diposit Digital de Documents de la UAB

Faventia 27/1, 2005 139-144Faventia 27-1 001-160  7/6/06  12:23  Página 139ResumEs proposa, en primer lloc, una identificació del mot palante, no registrat en els diccionarismoderns d’espanyol. I s’analitza, després, el sentit que el terme «destrucció» —de bàrbars, natu-ralment— té en el discurs de Bartolomé de las Casas.Paraules clau: Las Casas, palante, destrucció d’indis.Abstract. Loquella Barbarica (IV)An identification of the word palante, not recorded in modern Spanish dictionaries, is proposed.The complex meaning of the term «destruction» —of barbarians, of course— as used by Bartoloméde las Casas is also discused.Key words: Las Casas, palante, destruction of Indians.Palante<palantemLa paraula castellana palante no figura, que jo sàpiga, en cap diccionari major dela llengua, ni en el de la Real Academia, ni en el de J. Coromines, ni en elde M. Moliner. Tampoc és recollida en el lèxic hispano-americà del segle XVI deP. Boyd Bowman (1971). És, tanmateix, conegut el seu ús en l’expressió echadopalante, en la qual es suposa que palante és una crasi de para adelante. Es faria, així,al·lusió a qualcú arriscat, agosarat, sense massa miraments. Jo suggereixo que elsentit actual guarda un eco d’un significat remot, no reconegut, d’un participi,palans, del verb llatí palor que en el Valbuena Reformado (1863) és traduït per«andar errante, disperso, desparramado». F. Gaffiot (1934) tradueix igualment pererrar, anar a l’aventura. L’Oxford (1982, reed. 1994) afegeix una accepció d’anar dis-pers amb el propòsit de saqueig o de fer provisions.Al Vocabulario español-latino afegit al Valbuena hi ha un palante castellà tra-duït per «palans, tis», sent, doncs, aquest l’únic testimoni escrit de l’existència delmot. Hi ha, tanmateix, com es veurà més abaix, un altre esment on, però, es diuque era paraula llatina amb un sentit més proper a la variant darrera donada perl’Oxford.Loquella barbarica (IV)Miquel BarcelóUniversitat Autònoma de BarcelonaDepartament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana08193 Bellaterra (Barcelona). Spain140 Faventia 27/1, 2005 Miquel BarcelóFaventia 27-1 001-160  7/6/06  12:23  Página 140En el conjunt de tractats de Bartolomé de Las Casas impresos a Sevilla el 1552hi ha el titulat Aquí se mantiene una disputa o controversia… entre l’autor i J. Ginésde Sepúlveda i acabat d’imprimir el 10 de setembre d’aquell any. La «controversia»va tenir lloc a Valladolid el 1550. El tractat és un resum en castellà de les posi-cions de Sepúlveda i Las Casas. Va precedit d’un molt interessant «Prólogo» del mes-tre Domingo de Soto que sumaritza, sense añadir su parecer, el debat que haviaescoltat. Las Casas, dos anys després, fa imprimir els tres textos com un sol trac-tat i fent part del conjunt que havia de ser enviat a Amèrica.D. de Soto, resumint la classificació de bàrbars que proposava Las Casas i enesmentar els trets característics de la tercera espècie, diu: «[…] son los que por susperversas costumbres y rudeza de ingenio y brutal inclinación son como fieras sil-vestres que viven por los campos, sin ciudades ni casas, sin policia, sin leyes, sinritos ni tractos que son de iure gentium, sino que andan palantes, como se dice enlatín, que quiere decir robando y haciendo fuerza…» (Las Casas 1992: 130).A l’edició del text llatí de la Apologia (Ed. A. Losada, 2ª, 1975) de l’escrit lle-git per Las Casas a Valladolid, no hi ha en el passatge on es descriu aquesta espè-cie de bàrbars o, en el resum de De Soto, el mot llatí de palantes. És, doncs, un úsparticular de De Soto. Els palantes sintetitzen prou bé, però, els tres característicsque hi veu Las Casas en aquests bàrbars:Tertia barborum species propria ratione et stricte sumpto vocabulo est eorum homi-num qui vel impio et pessimo ingenio vel ex infelicitate regionis quam incoluntsunt saevi, feroces, stolidi, stupidi, a ratione alieni, qui neque legibus vel iure guber-nantur neque amicitiam colunt neque rempublicam aut civitatem politica rationeconstitutam habent, immo carent principe, legibus et institutis; non ineunt certisritibus matrimonia, denique nullum habent humanum commercium: non vendunt,non emunt, non conducunt, non locant, no contrahunt societatem, non deponunt, nonmutuant, no commodant. Denique nullus ex contractibus iuris gentium apud eos inusu est de quibus loquitur L.. Ex Hoc Iure, ff : De Iustitia et Iure et Iustitia : De IureNaturali et Gentium. Immo vivunt dissipati et sparsi nemora et montes incolentes,contenti tantum feminis suis quemadmodum faciunt animalia, non solum mansue-ta verum etiam fera. Hi simpliciter et proprie sunt barbari quales fortassis erantincolentes provinciam quae Barbaria apellata fuit. Expertes rationis et morum homi-ni congruentium et earum rerum quae apud omnes homines consuetudine receptasunt. De his loquitur Philosophus et hos pronunciat esse natura servos, cum careantnaturali principatu, non habentes reipublicae institutionem, quoniam inter eos nullusest ordo neque enim subditi cuiquam sunt neque principem habent. Nimirum intertales nullus prudentia pollet principatu digna neque ea est apud illos ingenii soler-tia vel iudicii rectitudo, ut velint deligere sibi principem qui eos politica gubernationein virtute contineat; nullas habent leges quas metuant vel quibus apud eos cunctadisponantur; nullus est qui bene facta penset, virtutem alat, vitia poena coerceat,denique non curantes vitam sociabilem, brutis animantibus similimam agunt. Cumquea caeteris hominibus ingenii captu et moribus maxime distent, ad nocendum cae-teris hominibus proclives sunt, rixosi, litigiosi, belli avidi, et ad omnem saevitiamproni, quemadmodum ferae et volatilia raptu viventia; unde non sunt natura liberised solum quando sunt domi propter defectum dominantium. (p. 88-90)Loquella barbarica (IV) Faventia 27/1, 2005 141Faventia 27-1 001-160  7/6/06  12:23  Página 141Aquests extrems i raríssims bàrbars serien aquells que Aristòtil, invocat perGinés de Sepúlveda, considera que han de ser governats i que poden ser objec-te de cacera pels savis (sapientes posse venari barbaros). Però això, aquestapossibilitat de caçar quasi-humans sense fer-los guerra mereix una anàlisi mésprecisa.Curiosament, Domingo de Soto posa com a exemples de palantes els gots «alprincipio», doncs, en la seva primera época, i els alans «y agora dice que son enAsia los árabes y los que en Africa nosotros mismos llamamos alárabes» (p. 130).Cap d’aquests exemples no figuren expressament en l’exposició formal de 1550ni tampoc en el text de resum en castellà. Tot i que aquesta afegida il·lustració deDe Soto no sigui exactament una deformació, atès que, en efecte, Las Casas al·ludeixal caràcter bàrbar de visigots i àrabs —no he pogut trobar referència als alans, peròsí als vàndals (Las Casas 19892: 580)— no és un resum adequat de la descripció delsbàrbars extrems, insòlits, que podien ser objecte de cacera.Els palantes no es regeixen pel iure gentis. Erren per la terra violentament isaquegen. I, en efecte, així ho feren gots, vàndals i, després, els seguidors de la«via mahometica», els difusors per la força d’una religió (Barceló 2003). Però aquíDomingo de Soto ha confós o malentès l’argument de Las Casas. Cap dels trescasos històrics no es corresponen amb el raríssim monstre de la tercera espècie debàrbar, «fieras silvestres, que viven por los campos, sin ciudades ni casas, sin poli-cía, sin leyes…» (p. 130).Com tampoc els espanyols de 1550, tot i ser clarament palantes, podrien serclassificats en aquesta tercera espècie de la barbaritat.De destruirEscrita el 1542, la Brevíssima relación de la destrucción de las Indias, de Bartoloméde Las Casas, va ser impresa a Sevilla entre final de novembre i desembre, for-mant part del conjunt de tractats per enviar a Amèrica. En el mateix títol s’anunciauna destrucció que no és de tan fàcil comprensió com sembla. No hi ha escrit cone-gut abans, almenys per mi, el subjecte dels qual sigui només la destrucció d’unordre humà. Aquest subjecte està pensat com una relació de disminució biològi-ca, d’incessant merma poblacional induïda per accions voluntàries d’agents humansadvinguts. És, segons l’autor, una cosa nova que requereix un tipus nou de narra-ció i que, pel moment, només es pot fer brevíssimament. El superlatiu, en primerlloc, fa una doble referència: per un costat que el relat, en comparació amb l’enor-mitat de la destrucció, ha de ser forçosament breu i, per l’altre, assenyala el seucaràcter provisional atès que la destrucció està encara inacabada, que és, per dir-hoaixí, viva. Què és, però, aquesta destrucció?Las Casas, en la introducció general abans d’exposar els casos, en ordre geogrà-fic, ho diu clarament: «…estirpar y raer de la haz de la tierra a aquellas miserandasnaciones» (Brevísima…, p. 35). Això és Gènesi 6:7. És el càstig genèric decretat perDéu atesa la malícia humana: «Delebo, inquit, hominem, quam creavi, a facieterre…». Però en aquest cas, publicat el 1552, són els espanyols, no Déu, els quedecreten i apliquen el càstig. Tota l’operació és, doncs, un frau, un trastorn colosal142 Faventia 27/1, 2005 Miquel BarcelóFaventia 27-1 001-160  7/6/06  12:23  Página 142d’una, llavors, indiscutible acció divina congruent amb la malícia humana i tambépietosa perquè permet la continuació de l’espècie salvant Noè i els seus i tots els ani-mals i plantes necessàries per aquesta sobrevivència.Com va fer notar C. Rawson (2001: 238), J. Swift, un altre gran entès en exter-minis, usa la fórmula del Gènesi suggerint que els castigats ho mereixien, i que,per tant, ni Déu ni els Houyhnhnms no eren cap mena de maníacs destructors.Bartolomé de Las Casas presenta els castigats, en procés de ser esborrats de la façde la terra, com a innocents, inofensius i mansuets i així atorga una dimensiód’iniquitat infinita al que havia estat, per contra, a Gènesi, un acte impecable dejustícia divina. Aquesta és la destrucció de la qual Las Casas es proposà fer la narra-ció, obligadament molt breu.Tanmateix, aquesta destrucció té un altre sentit amagat. Ja fa estona queA. Milhou (1978, 1981) va observar que la noció de destrucció de Las Casas pro-cedeix de les descripcions fetes per Alfons el Savi dels successius «destruymien-tos» que Espanya va patir, a mans de vàndals i altres bàrbars. Però, sobretot, de ladestrucció a la qual la van sotmetre els moros, a partir del 711, en extingir el podervisigot. Tanmateix, la inconsideració de Gènesi 6:7 fa que l’anàlisi de Milhou notingui la potència que hauria de tenir. En efecte, Las Casas té present la destruc-ció d’Espanya pels moros i, de fet, l’evoca a l’Emperador com a possible antece-dent d’una destrucció futura com a càstig, precisament, de la destrucció en curs deles Índies. La raó és senzilla. La destrucció d’Espanya, el 711, pels moros era, ensí mateixa, un càstig «se dice por el pecado del rey don Rodrigo, de la fuerza quehizo a la hija del conde don Julián». Això era conegut. Molt menys acceptat era elque Las Casas afegeix «…más es de creer que por los pecados que tenía todo elpueblo de daños y males, que hobiesen hecho a sus prójimos, puesto que aquelpecado del rey fuese el que a la medida, que Dios entendía esperar, para castigar atodo el reino, echase su colmo» (Entre los remedios…el octavo, p. 349). Vet aquíuna glossa de Gènesi 6:7 sobre la proporció del càstig diví a la malícia humana.Un pecat col·lectiu i reiterat és l’origen de la destrucció del visigots pels moros.Justament, això posa de relleu, encara més, la inversió que suposava la destruccióde les Índies infinitament poblades d’innocents, inofensius i mansuets bàrbars. Elsespanyols, lluny de ser la mà de Déu, acabaven per semblar-se a mahometans difu-sors per la força d’una religió, a llops entre xais (Barceló 2003).D’aquesta manera, la noció de destrucció formulada per Las Casas adquireix unadimensió i una qualitat conceptual nova. Certament, com assenyalà Milhou (1978:914), «destruición» apareix, en els textos de l’època, com a negació de «pobla-zón». I, certament, aquest sentit de disminució, fins a l’extinció, és el que, pri-mordialment, li dóna Las Casas. I és, també, recordem-ho, el de Gènesi 6:7. Peròaixò seria insuficient per a explicar l’efecte de la intervenció dels espanyols sobreels indis. És clar que les accions col·lectives per privar altres de vida són, al capdavall,enumerables i, irremeiablement, repetitives. Però cap inventari no atorgaria al pro-cés específica intel·ligibilitat més enllà d’una mecànica obstinació, en darrer termeequiparable a un desastre natural. És palesa, doncs, la rellevància de la suscepti-bilitat venatòria proclamada en un text d’Aristòtil dels indis que fou un punt molttens de la discussió de 1550 entre Ginés de Sepúlveda i Las Casas. Simplificant,Loquella barbarica (IV) Faventia 27/1, 2005 143Faventia 27-1 001-160  7/6/06  12:23  Página 143es podria dir que la cacera d’indis no és, precisament, fer-los la guerra. Las Casasconsidera que la destrucció, atès que no és el resultat de cacera, es fa possible, jus-tament, perquè implica una alteració irreversible de l’ordre polític, «natural», que,eventualment, pogués haver resistit o assegurat una certa sobrevivència a «la tira-nia infernal» imposada pels espanyols:Dos maneras generales y principales han tenido los que allà han pasado, que sellaman cristianos, en estirpar y raer de la haz de la tierra a aquellas miserandasnaciones. La una, por injustas, crueles, sangrientas y tiránicas guerras. La otra,después que han muerto todos los que podrían anhelar o sospirar o pensar en liber-tad o en salir de los tormentos que padecen, como son todos los señores naturalesy los hombres varones (porque comúnmente no dejan en las guerras a vida, sino losmozos y las mujeres), oprimiéndolos con la más dura, horrible y áspera servi-dumbre, en que jamás hombres ni bestias pudieron ser puestas. A estas dos mane-ras de tiranía infernal se reducen o resuelven o subalternan como a géneros, todaslas otras diversas y varias de asolar aquellas gentes, que son infinitas (Brevíssima…,p. 35).La mort selectiva dels mascles adults és la prova d’una deliberació política prè-via i tècnicament adequada per aconseguir l’extirpació. I és, justament, aquestadiscriminació la que li confereix sentit.Així, doncs, des del principi del text inaugural de la teoria de la destrucció pera explicar els actes de creació colonial espanyola, Las Casas atorga al mot «des-trucció» una especificitat que els usos anteriors no tenen. «Destrucció» té una novaqualitat consistent en el fet que no és fraccionable, que té un propòsit integral. Non’hi ha ni poca ni molta sinó l’escaient al propòsit.El propòsit d’aquesta meva nota és introduir en la qüestió dos textos de C. Colónon es concep una destrucció similar dispensada, però, per un estat catòlic i no perbandes de colons armats, de discutible legitimitat. En el Diario (Colón 1995: 134)del primer viatge de Colón, el 1492, i a l’entrada del dia dimarts 6 de novembre, l’al-mirall, després de descriure els indis com a gent sense malícia —«muy sin mal nide guerra»—, afegeix:Tengo por dicho, Serenísimos Príncipes» dize aquí el Almirante, «que sabiendo lalengua dispuesta suya personas devotas religiosas, que luego todos se tornarían cris-tianos, y así espero en Nuestro Señor que Vuestras Altezas se determinarán a ello conmucha diligençia para tornar a la Iglesia tan grandes pueblos, y las convertirán, asícomo an destruido aquellos que no quisieron confesar el Padre y el Hijo y el EspírituSanto; y después de sus días, que todos somos mortales, dexáran sus reinos en muytranquilo estado y limpios de heregía y maldad y serán bien reçebidos delante delEterno Criador, al cual plega de les dar larga vida y acreçentamiento grande demayores reinos y señoríos, y voluntad y disposiçión para acreçentar la Sancta reli-gión cristiana, así como hasta aquí tienen fecho. Amen.El que diu és clar. Amb predicadors adequats que coneguessin la llengua delsindis aquests serien bons de tornar cristians. Però aquesta seria una acció que els reiss’haurien de determinar a fer com van procedir a la destrucció dels moros de144 Faventia 27/1, 2005 Miquel BarcelóFaventia 27-1 001-160  7/6/06  12:23  Página 144Granada. Aquesta era, efectivament, una alternativa ja experimentada abans. Quejo sàpiga, Colón és el primer a descriure la conquesta de Granada com a destruc-ció. Las Casas transcriu exactament l’opinió de Colón (Las Casas 1994: 587). Quela destrucció pot ser dispensada pels reis torna a ser evident en l’entrada del dime-cres 26 de desembre, quan, escriu l’almirall, per confortar un indi que, segons laseva percepció, li explicava com els caribs els prenien: «El Almirante le dixo porseñas que los Reyes de Castilla mandarían destruir a los caribes y que a todos se losmandaría traer las manos atadas» (Colón 1995: 180). Las Casas descriu l’escenaamb lleugeres variants (Las Casas 1994: 642): «…que los reyes de Castilla eranmuy poderosos y los mandarían destruir e traérselos las manos atadas».El 6 de novembre de 1492, Colón no sabia que la destrucció de Granada, en ladimensió específica d’esborrar de la faç de la terra, seria duta, efectivament, a termeuns cent anys després. El que sí, inequívocament, assenyalava amb el verb «des-truir» era el trastocament absolut, irreversible, de l’ordre social indígena. Ha denotar-se que Colón descarta la conversió dels moros que, en canvi, espera delsindis. Destruir els caribs, portar-los davant l’autoritat amb les mans fermades, eraun exercici del qual Colón en tenia referències precises a Granada. Colón esta-bleix, tan aviat com el 6 de novembre de 1492, un vincle espanyol peninsular, local,diríem, amb la destrucció teoritzada per Las Casas 50 anys després (Sauer 1966: 192-195). Cap a 1518 ja no hi havia caribs i els indígenes de Granada eren conduïtsamb mà ferma vers el seu extermini.BibliografiaBARCELÓ, M. (2003). «Bartolomé de Las Casas, Muhammad i els homes-llop. Loquella bar-barica (III)». Faventia 25/1, p. 69-81.BOYD BOWMAN, P. (1971). Léxico hispano-americano del siglo XVII. Londres: Támesis Books.COLÓN, Cristóbal (1995). Textos y documentos completos. Ed. C. Varela. Madrid: AlianzaUniversidad.GAFFIOT, F. (1934). Dictionnaire Latin Français. París: Hachette.The Oxford Latin Dictionary. Ed. P.G.W. Glare, 1982 (rep.1994).LAS CASAS, B. De (19892). Apologia, Ed. A. Losada. Madrid: Alianza Editorial (1ª ed.Madrid 1975).— (1992). Tratados de 1552, impresos por Las Casas en Sevilla. Ed. R. Hernández, O.P.i L. Galmés O.P. Madrid: Alianza Editorial.— (1994). Historia de las Indias. Ed. crítica de M.A. Medina, J.A. Barreda i I. PérezFernández. Vol I. Madrid: Alianza Editorial.MILLHOU, A. (1978). «De la “Destruction” de l’Espagne à la “Destruction” des Indes».Mélanges à la mémoire d’André Joucla-Ruau. Aix-en-Provence, p. 907-918.— (1981). «De la Destruction de l’Espagne à la Destruction des Indes: histoire sacrée etcombar idéologiques». Études sur l’impact culturel du Nouveau Monde. París:L’Harmatan, p. 25-47.RAWSON, C. (2001). God, Gulliver and Genocide. Barbarism and the European Imagination,1492-1945. Oxford University Press.SAUER, C.O. (1966). The Early Spanish Main. University of California Press.VALBUENA REFORMADO (1863). Diccionario Latino-Español. Ed. de M.D.P. Martínez López.7ª Edición, con Vocabulario Español-Latino. Madrid.

Loquella barbarica (IV)

Es proposa, en primer lloc, una identificació del mot "palante", no registrat en els diccionaris moderns d'espanyol. I s'analitza, després, el sentit que el terme "destrucció" -de bàrbars, naturalment- té en el discurs de Bartolomé de las Casas

Secretaría de Estado de Cultura