Index de les obres ressenyades: Pablo FERNÁNDEZ CHRISTLIEB, El espíritu de la calle : psicología política de la cultura cotidiana. Barcelona: Anthropos, 2004

Lladó Mas, Bernat

Diposit Digital de Documents de la UAB

A diferència de la lluita contra la immi-gració clandestina, existeixen alguns altresassumptes sobre els quals s’ha avançat mésaviat poc, com ara, per exemple, la deli-mitació de la frontera marítima entre lesIlles Canàries i el Marroc, o la reflexió sobrela relació de Ceuta i Melilla amb el seuentorn. Precisament, l’apartat que l’autordedica a les ciutats autònomes, titulat«Ceuta y Melilla: contrabando, blanqueo ysubvenciones», resulta particularment inte-ressant i palesa l’extraordinari pes del nar-cotràfic, les ajudes públiques i el comerçinformal en el context d’aquests espais fron-terers de juxtaposició euroafricana. Factorscom ara l’imminent desarmament aranze-lari entre el Marroc i la UE l’any 2010, ila construcció de grans infraestructurescom el nou port Tànger-Med, situen Ceutai Melilla davant la imperiosa necessitat deredefinir el seu rol a la regió. Com assenyalal’autor, sembla que «el porvenir de Ceutay Melilla no pasa por refugiarse detrás detres vallas sucesivas, sino por convertirseen ciudades abiertas, en plataformas de ser-vicios para el Rif» (p. 241).A banda de les qüestions esmentades,el llibre també repassa aspectes com ara elpaper desenvolupat per França en tant quetercer pilar de les relacions bilaterals his-panomarroquines, la sempre complexa iespinosa problemàtica del Sàhara Occi-dental o les relacions del regne marroquíamb els professionals de la comunicació.En definitiva, es tracta d’una obra que ensajuda a entendre millor els confusos virat-ges produïts al llarg dels darrers anys en lesrelacions entre Espanya i el Marroc, nas-cuda de la ploma del primer periodistainternacional que va entrevistar l’actual pri-mer ministre marroquí, Driss Jettou, des-prés del seu nomenament. Una font rigo-rosa. Sens dubte. Una veu autoritzada.Xavier Ferrer Gallardo Universitat Autònoma de BarcelonaDepartament de GeografiaXavier.Ferrer.Gallardo@uab.catRessenyes Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 2091. Que algú afirmi que «és l’espai quipensa», no deixa de ser un regal per a lapròpia geografia: una sentència així és revo-lucionària fins i tot per la ciència que aquíens convoca. Més enllà d’això, pensar que«l’espai pensa» és un exercici de modèstia:lluny de la creença en una suposada cons-ciència individual, generadora de conei-xement original, dir que «l’espai pensa»és, en altres paraules, afirmar que el conei-xement és col·lectiu, a desgrat d’aquellsqui voldrien privatitzar-lo. Si, a més,l’afirmació prové de la «perifèria» —araque el moviment geogràfic es disposa a sercentrífug—, amb més motiu encaradonem la benvinguda a la metàfora de lafortuna. Obrir les finestres del pensamentgeogràfic, deixar que l’aire es renovi i espe-rar, finalment, que «l’esperit del carrer»firmi acte de presència, aquesta seria unapossible lectura del llibre. Amb tot, nonomés escrivim per ressaltar una idea que,de ben segur, alguna ment enrocada tro-barà desmesurada; si comentem el llibreque ara ens preocupa és perquè, en primerterme, ens sembla que permet obrir unanova via per pensar la geografia —hipodríem afegir: per pensar com pensa lageografia—; també, i de passada, per acos-tar-nos a una altra disciplina com és la psi-cologia social, de qui Pablo Fernández n’ésun dels portaveus. Finalment, per la potèn-cia literària i metafòrica d’un pensamentfet d’imatges que, en verbalitzar-les, noFERNÁNDEZ CHRISTLIEB, Pablo (2004). El espíritu de la calle: Psicología política de la cultura cotidiana. Barcelona: Anthropos, 124 p. ISBN: 84-7658-700-7.DAG 48 001-230  3/7/07  12:53  Página 209210 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Ressenyesnomés publica un coneixement —pertant, el fa públic o el polititza, com diriael seu autor—, sinó que també crea novesrealitats. Que després un les habiti o no,ja no és problema nostre.2. Evidentment, no és «l’espai qui pensa»:això és tan sols la realitat d’una metàfora,que no per això és menys real. L’espai quepensa és també, en el llibre de Pablo Fer-nández, «l’esperit del carrer» o «la memò-ria col·lectiva»; més popularment: la socie-tat civil. Des dels grecs fins a l’actualitat,des de la plaça pública fins a la pròpia cor-poralitat, Pablo Fernández recorre la metà-fora de l’esperit, que és el pensar comú, lamemòria col·lectiva inscrita espacialment:«Todo lo que [se trata] de argumentar esmuy poco, concretamente, que el espíri-tu colectivo piensa y siente mediante espa-cios, por lo que éstos deben entendersecomo verídicas personas colectivas que semueven, no entre lo consciente y loinconsciente, ni entre lo racional y lo per-sonal, ni entre lo social y lo individual,sino entre lo público y lo privado» (p. 37).Quins són aquests «espais que pensen»,organitzats segons una lògica pública, pri-vada, o totes a la vegada? Són, en primerterme, espais de comunicació —si és queexisteix algun espai que res no comuni-qui—; emplaçaments de la memòriacol·lectiva: la plaça i el carrer; el carrer queconstrueix la casa; la casa que surt al cafè;el cafè que ascendeix al parlament. Des-prés, reemplaçaments i desplaçaments: delparlament al water closed (WC); finalment,l’últim lloc de reunió: l’individu i la sevacorporalitat.La qüestió és, segons Pablo Fernández,que alguna cosa hem perdut en aquestmoviment ascendent —més tard des-plaçament—: en primer lloc, hem perdutla comunicació, substituïda ara per lainformació; en segon lloc, l’àmbit del queés públic ha estat progressivament mini-mitzat o privatitzat. D’aquí que siguinecessari recuperar espais per pensar; mésconcretament: per pensar en comú, és adir, per comunicar. I d’aquí també sorgeixla urgència de polititzar, és a dir, de ferpúblic allò que és privat.En un moment en el qual el podercorromp, dia si dia també, la informació—no en va ens trobem a la societat de lainformació—, és hora de contrarestar latendència dominant per mitjà de la polí-tica que és, com apunta l’autor, «[..] sacarlas cosas a la ciudad» (p. 90). «[…] la polí-tica —continua Pablo Fernández— es elarte de las verdades confrontadas, encon-tradas, que se encuentran y conversan desus cosas, merced a lo cual se crea el cono-cimiento o el espíritu, que sale volandohacia la publicación, hacia las calles: mer-ced a lo cual lo privado se hace público»(p. 89). Per dur a terme la política, convé«col·lectivitzar» —si se’ns permet l’ex-pressió— els espais ocupats a poc a pocper la raó privada de la informació: intro-duir de nou la comunicació o l’esperitcol·lectiu; encara més: que l’esperit delcarrer envaeixi els espais privatitzats. Queels cossos expressin en paraules allò quela imaginació conté; que les cases distri-bueixin de nou els seus espais, a fi de faci-litar-ne la comunicació, la comparticiócomuna: «concederle a la casa —escriul’autor en to heideggerià— un claro». Méstard, que «la casa se’n vagi al cafè», i, desd’aquest, que de nou se surti al carrer:«politizar las ideas es precisamente publi-carlas: escribir, actuar, construir, prota-gonizar» (p. 98). Finalment, tornar asituar la plaça al centre de la vida públi-ca: «De cualquier manera, politizar en esteespacio significa llevar las ideas que tras-human por la ciudad hacia el centro, elcorazón, a la plaza pública, donde, paraque quepan, adoptan formas muy con-centradas, en muy pocas palabras y muypocas imágenes, pero suficientementecontundentes: en la plaza pública las razo-nes se convierten en presencias, en la acu-mulación compacta de gente que, con gri-tos y pancartas, hace exigencias simplesde honestidad, igualdad, libertad, paz,educación, salario o cualquier otra cosaDAG 48 001-230  3/7/07  12:53  Página 210que se le haya quitado» (p. 101). D’on esdesprèn que «polititzar és reunir» o ajun-tar cultura i política, públic i privat. Poli-titzar és, per acabar, la tasca de tenir algu-na cosa per dir, a més de saber-lacomunicar; sobretot, és l’exercici de fer-se escoltar. Per assolir-ho, hi afegeix l’au-tor, és necessari saber persuadir, que és onintervé la ironia: «La ironía funda, porencima de los espacios privado y públi-co, un tercer espacio, distinto, un espa-cio común, el lugar común revistido, tanpúblico que le cabe hasta lo privado,donde todos los pensamientos y senti-mientos del espíritu colectivo puedendeambular y comunicarse sin restriccio-nes. [...] El papel de la ironía, que es elde la politización, es inaugurar espaciosde comunicación donde puedan ser dia-logadas y discutidas todas las diferenciasde la pluralidad» (p. 116-117).3. Per bé o per mal, situem el llibre enaquest nou esperit de l’època que és la ditapostmoderna. No només per l’ús de la iro-nia com a estratègia de la política —i quenosaltres jutgem insuficientment—, sinó,sobretot, per la mateixa arquitectura delllibre, és a dir: per l’ús del llenguatge. Detota manera, convé ressaltar dos aspectesrespecte a això: en primer lloc, la dissolu-ció dels límits entre llenguatge, pensamenti realitat; dissolució advertida des delcomençament pel mateix autor per mitjàd’una citació de Ch. S. Peirce que diu:«[...] debemos decir que nosotros estamosen el pensamiento, y no que el pensa-miento está en nosotros»; o també, peròallò que aquí ens interessa més, dissoluciórecollida i sintetitzada, com segueix: «Ellono significa que el pensamiento sea unacosa material, sino algo mejor: que el espa-cio es totalmente simbólico» (p. 7). Enefecte, en el llibre de Pablo Fernández, rea-litat, llenguatge i pensament s’hi confo-nen o, com a mínim, s’hi troben mútua-ment imbricats, per no dir que elllenguatge construeix la realitat. D’aquíve l’ús abundant de metàfores, que no sónrecursos del llenguatge, sinó de la realitat:«Para empezar, puede decirse que la ciu-dad es una memoria, pero esto no es metá-fora: la ciudad no es una metáfora, sinoque la metáfora es una ciudad» (p. 3).En segon lloc, podem afirmar que estracta d’una obra postmoderna, en lamesura que, com a mínim, allò que es diués igual d’important que la manera comes diu; en altres paraules: ètica i estèticaes troben complementades. Això, sensdubte, forma part de la idea de polititzarde l’autor, per a qui, com vèiem, l’exerci-ci polític consisteix en part a fer-se escol-tar, i això implica l’ús d’una retòrica dela persuasió i la seducció. Però també cal-dria afegir-hi certa idea d’allò que ente-nem per enunciat científic, que, per PabloFernández, més que tenir un significatverídic, ha de ser versemblant: ha deconvèncer; per fer-ho, s’ha de posar enfuncionament la potència evocadora delllenguatge: la transformació d’imatges enparaules o el desplaçament des del pen-sament privat fins al llenguatge públic,que és, en última instància, de nou poli-titzar el pensament: retornar-lo allà d’onprové, a l’esperit del carrer, que és l’espai:la geografia pensant. «En el pensamientointerior la misma lógica es estética. Y lasideas son correctas cuando a uno le gus-tan, que significa que valen por su estruc-tura armónica, por su congruencia, ritmo,color, y dependiendo entonces de su esté-tica, uno decide si son malas o feas, o bue-nas y hermosas, y entonces se convencede que tiene razón, se persuade de la idea.Persuadir es lo mismo que conocer, comoya lo sabían los retóres griegos, porquépersuadir es hacer que algo valga comoreal en un momento dado [...] Pero tam-bién fuera del individuo, en cualquierespacio, la persuasión radica en la estéti-ca de las imágenes» (p. 55-56).Bernat Lladó MasUniversitat Autònoma de BarcelonaDepartament de Geografiabernat.llado@campus.uab.catRessenyes Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 211DAG 48 001-230  3/7/07  12:53  Página 211

Ressenyes

http://ddd.uab.cat/pub/dag/02121573n48/02121573n48p209.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB