El propòsit d'aquest article és demostrar que una teoria lingüística que combini Categories Funcionals i Incorporació pot donar compte de les propietats lèxiques i sintàctiques dels elements no concordats, bàsicament les preposicions (P), les locucions preposicionals (LocP) i els adverbis (Adv). Centrarem la nostra atenció en elements relacionats lèxicament com ara esp. [p bajo], [Locp debajo] i [Adv abajo] o bé cat. [p rera], [ploc darrera] and [adv endarrera]. Argumentarem que totes les etiquetes categorials implicades tenen caràcter derivat i que, per tant, cal atribuir les diferències entre els membres d'un mateix paradigma a la manera com l'arquitectura funcional que selecciona un únic element lèxic ([L baj-] o [L rer-] respectivament) garanteix l'assignació de cas a l'argument intern. La conseqüència teòrica més important que es deriva d'aquesta proposta és que etiquetes categorials com ara Adv o P són en certa manera epifenòmens gramaticalment irrellevants. Els SP es poden analitzar majoritàriament com CFs que seleccionen un SN o un SDet com a complement, mentre que es pot considerar que els Advs són elements lèxics no definits categorialment seleccionats per una CF. D'acord amb aquesta idea, els SP i els Adv són en cert sentit equivalents des d'un punt de vista sintàctic i algunes propietats que tradicionalment s'han considerat típiques dels adverbis (intransitivitat, estatus no argumental, etc.) poden derivar-se de forma natural
