Ressenya de: Seminario Internacional Complutense sobre «La recepción de Boccaccio en España»

Hernández Esteban, María

Obra ressenyada: Ángel CRESPO, Dante y su obra. Barcelona: Quaderns Crema, 1999

Edo i Julià, Miquel

Diposit Digital de Documents de la UAB

Sovint massa obsedides per la novetat i perun concepte de «clàssic» exclusivament vin-culat a la creació literària, però també aju-dades per les misèries del mercat, pocapredisposició han demostrat de sempre leseditorials espanyoles a reeditar o traduirvells assaigs que el lector ha hagut, si usplau per força, d’acabar llegint en llenguaoriginal o de resignar-se a desenterrar d’al-guna biblioteca. S’han produït, certament,recuperacions puntuals, però difícil era pre-veure la iniciativa d’una col·lecció com «ElAcantilado», de dalt a baix consagrada aportar als aparadors de les llibreries unsquants joiells oblidats de la crítica literàriai artística d’ara ja fa unes quantes dècades.No és, potser, Dante y su obra un dels mésdestacats, un dels més originals, però la sevaintenció divulgativa, obertament declaradades del mateix títol, en justifica ja la repu-blicació, si creiem —com caldria— necessà-ria la disponibilitat permanent d’una mínimabibliografia propedèutica sobre una sèrie denoms i fenòmens clau de la història de lacultura. La redacció del llibre es remunta a la fidels setanta (primera edició a Dopesa,Barcelona, 1979), els anys més dantistes deCrespo, al llarg dels quals va anar lliurant ales premses de Seix y Barral la que ha romàscom la traducció més difosa de la DivinaComèdia en llengua castellana. No el varetocar mai, i, bé que s’hi féu ressò de pro-postes interpretatives que acabaven de mar-car tota una inflexió en la història de lalectura dantis (Auerbach, Singleton,Vallone...), no cal dir que un aprofundimentactual en la matèria no podrà prescindir deles aportacions posteriors i de l’interès inces-sant suscitat pel florentí arreu del món diarere dia. Al capdavall, fins i tot respecte al’estat de la qüestió l’any 1979, Dante y suobra no volia ser altra cosa que el que con-tinua essent ara, una aproximació genèricai sumària a la vida i l’obra de Dant, i enaquest sentit no ha perdut validesa.No fóra just, però, reduir el treball deCrespo a una impersonal —per molt rigo-rosa i exhaustiva que sigui— acumulació dedades històriques i biogràfiques, de resumsi descripcions d’obres, de cites i tesis man-llevades dels incomptables estudiosos del’autor de la Comèdia. És aquest material,sí, el que fa el gruix del llibre, però Crespono s’està de dir-hi la seva, pren posiciódavant alguns dels nusos més entortolligatsdels estudis dantescos, i així el llibre, de tanten tant, i d’una manera gairebé impercepti-ble, deixa de ser una simple guia per a la lec-tura de Dant i esdevé un veritable assaigcrític. Crespo, per exemple, defensa senseembuts l’autoria dantesca d’Il Fiore, i no seli escapen les manipulacions del Dant pre-ocupat per disfressar relliscades o inco-herències que poguessin tacar el conjunt delseu corpus, o —més important encara—relativitza el Dant filòsof, lingüista, cientí-fic i en general pensador per reivindicar elDant poeta i la natura poètica del seu pen-sament: «a través y por medio de ellas [deAls costats d’aquest arcs multicolors apa-reixen les paraules Rimbaud i Rainbow, laqual cosa confereix a la traducció un alli-berament total respecte a la pràctica tradi-cional de la traducció com a «sourceoriented translation». Aquest arc iris deRimbaud dóna títol al llibre, una invitacióperquè el traductor s’atreveixi a empren-dre una pràctica més lliure de la seva pro-fessió.Pilar OreroUniversitat Autònoma de BarcelonaFacultat de Traducció i d’Interpretació178 Quaderns. Revista de traducció 6, 2001 RessenyesCRESPO, ÁngelDante y su obraBarcelona: Quaderns Crema, 1999EUTI 6 173-192  14/3/2001  12:31  Página 178las obras menores] podemos seguir la for-mación de los conceptos dantescos, no segúnel camino recto del investigador filosófico,sino según el intuitivo y lleno de pasión delpoeta. Reconocerlo, creemos, es el mayortributo de admiración que se puede rendir aDante. / Y que la forma mentis de nuestropoeta no era propiamente la de un filosófoni la de un teólogo —aunque fuese un buenconocedor de la teología y la filosofía de sutiempo— lo demuestra el hecho de que, sibien se documentaba seriamente desde elpunto de vista de ambas ciencias (la filosó-fica y la teológica) para sus escritos teóri-cos, solía manejar sus materiales como unpoeta.»Aquest punt de vista té l’inconvenient dedistreure l’atenció del crucial paper deDant en la història de la llengua italiana i—més en general— de les llengües romà-niques. L’italià és més aviat tocatardà al’hora de fornir les seves primeres mostrestant d’utilització escrita (Plàcets capuans,segle X) com literària (Escola Siciliana, mit-jan segle XIII), però crema etapes ràpida-ment i ateny de seguida, i amb una brillantorno igualada, la utilització cultural, elmoment en què la llengua és consideradaapta per a vehicular qualsevol tipus de dis-curs, inclosos el filosòfic i el científic, finsllavors bastions inexpugnables de la llati-nitat. Només la grandesa de Dant permetassolir la gran fita, a la primeria del se-gle XIV, amb el Convivio, tractat especulatiude contingut molt variat, i amb la DivinaComèdia, si justament la llegim no com unasimple obra poètica, sinó com una opera-mondo, com una summa enciclopèdica.Crespo es mostra, en canvi, reticent a totadesviació del text que l’allunyi de la sevaveritable natura, i subratlla el moviment pas-sional, el to profètic, la tendència imagi-nística i al·legoritzant i el fort sentit del’estètica dominants en tots els escrits del’autor. El Dant filòsof o científic raona poè-ticament, organitza les seves idees «segúncánones más artísticos que científicos»,sovint és interromput per l’ingenu Dantpoeta, o es fon amb ell «si pensamos que elpensamiento sistemático no está reñido conla poesía cuando es expresado, no como unsilogismo, sino como una revelación». Ésel valor autònom de la poesia com a formaespecífica i epifànica —per tant religiosa—de coneixement, com a poètica d’elecció detot un reguitzell d’escriptors del nou-centsentre els quals el mateix Crespo, es trasfor-ma en un mètode de lectura del passat lite-rari, un mètode que en aquest cas deformala dimensió multidisciplinària de l’operaciódantesca, però que alhora desclou unes viesd’anàlisi que, exposades al darrer capítol delvolum (Las metamorfosis en la «Comedia»),són el fruit més autèntic i genuí de l’acos-tament de Crespo al poema diví. A partir de la teoria aristotèlica de lapotència i l’acte i de la rica presència ovi-diana a la Comèdia, Crespo enuncia «elconcepto dantesco del hombre como sernecesitado de una metamorfosis para adqui-rir, en el otro mundo, una forma definitivay eterna». Metamorfosi regressiva a l’Infern,on les ànimes adopten una aparença animal,vegetal o mineral, i progressiva al Paradís,on són santificades en forma de llums, men-tre Crespo compara la purgació perfeccio-nadora de les del Purgatori amb un estatintermedi de crisàlide. La metamorfosi ésinterior i exterior, i afecta el mateix pelegríprotagonista. Hi troba, Crespo, la clau devolta de la comprensió poètica de la realitati del destí de l’home segons Dant, i la tro-balla deixa en l’obra del mateix Crespo unrastre que ultrapassa les seves contribucionsal dantisme. Només en suggerirem un petittast, que ens servirà alhora per recordar unade les traduccions més destacables de l’es-criptor manxec, difícil d’aconseguir no per-què sigui de vella data (Barcelona, 1994),sinó per la seva distribució restringida: elsPoetas italianos contemporáneos del Círculode Lectores. Tota tria antològica pressupo-sa uns gustos o uns criteris, sovint múltiplesi fins contradictoris. La de Crespo primer detot és una tria representativa, i no hi falten,doncs, les composicions de rigor a tots elsreculls de poesia italiana del segle XX. Peròsi procedim a examinar la resta dels poemes,Ressenyes Quaderns. Revista de traducció 6, 2001 179EUTI 6 173-192  14/3/2001  12:31  Página 179En el marc de la discipina relativamentrecent dels estudis traductològics, la brancade la història de la traducció, bo i ser el puntde partida de la recerca teòrica i oferir, amés, un ventall amplíssim de possibilitatsd’aprofundir el coneixement de la pròpiacultura, és una de les que havia trigat més arebre l’atenció dels investigadors. Els darrersanys, però, aquest camp ha estat i continuaessent objecte de nombrosos treballs, entreels quals es troben els que apleguen escritsmolt diversos sobre la pràctica traductora.És el cas del nou volum —el quart— de la«Biblioteca de Traducció i d’Interpretació»,una col·lecció creada el 1995 gràcies a lacol·laboració entre Eumo Editorial, elDepartament de Traducció i d’Interpretacióde la Universitat Autònoma de Barcelona,la Facultat de Traducció i Interpretació de laUniversitat Pompeu Fabra i la Facultat deCiències Humanes, Traducció i Documen-tació de la Universitat de Vic —i, actual-ment, també la Universitat Jaume I deCastelló.L’art de traduir. Reflexions sobre la tra-ducció al llarg de la història comprèn, talcom indica el títol, un conjunt de textos —trenta-dos, concretament— que discorrensobre el fet traductor d’ençà del segle I aCfins a la primera meitat de l’actual des deperspectives molt diferents —inclou tantreflexions empíriques i metodològiques comd’altres relacionades amb la filologia, l’her-menèutica, la teoria del coneixement, la filo-sofia del llenguatge i la filosofia de lacultura, la poètica simbolista… Així com enaltres llengües ja havien sortit a llum anto-logies de característiques semblants d’unabast tan ampli en l’espai i en el temps,aquesta iniciativa és, en canvi, pionera enl’àmbit català. Igualment, és la primera vega-da que es pot disposar de la traducció cata-lana —la qual apareix acarada ambl’original— d’aquells textos del recull queno havien estat escrits originàriament encatalà ni en castellà; únicament per al prò-leg de Walter Benjamin a la traducció deTableaux parisiens de Baudelaire, s’ha fetús de la traducció existent d’Antoni Pous, sibé ha estat revisada. Els autors de l’antolo-gia adverteixen que no han pretès de fer unarecopilació exhaustiva ni homogènia, sinóque han volgut il·lustrar «el que ha estat lareflexió sobre la traducció en la cultura occi-dental». És per això i alhora per a remarcarla inexistència, en aquest terreny, del desen-volupament de teories pròpiament dites benbé fins a la segona meitat del segle XX, quehan fet ús exprés al subtítol del nom inde-terminat reflexions, unes reflexions nascu-des d’una manera gens sistemàtica,normalment a partir de l’experiència delsels menys previsibles, vet aquí que si mésno n’hi ha un petit nombre que inclouenreflexions o procediments propers a la me-tamorfosi dantesca anys enrere teoritzada a Dante y su obra. Pensi’s sobretot enCrisalide, un dels Ossi di seppia de Montalemenys coneguts i menys traduïts, amb aquestcontrapunt escèptic a la condició que Crespoatorgava a les ànimes del Purgatori dantesc:«Os veo / entonces, tal cual yo, en el limboescuálido / de truncas existencias; y también/ vuestro renacimiento es un secreto estéril,/ un prodigio fallido como todos / aquellosque dan flor a nuestro lado.»Miquel Edo JuliàUniversitat Autònoma de BarcelonaFacultat de Traducció i d’Interpretació180 Quaderns. Revista de traducció 6, 2001 RessenyesGALLÉN, Enric; LLANAS, Manuel; ORTÍN, Marcel; PINYOL I TORRENS, Ramon;QUER, PereL’art de traduir. Reflexions sobre la traducció al llarg de la històriaVic: Eumo Editorial, 2000, 414 p.EUTI 6 173-192  14/3/2001  12:31  Página 180

Ressenyes

Crossref

«Seminario Internacional Complutense sobre La recepción de Boccaccio en España﻿»

http://ddd.uab.cat/pub/quaderns/11385790n6/11385790n6p178.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB

Crossref

Diposit Digital de Documents de la UAB