El descobriment als Hostalets de Pierola d'un avantpassat dels grans simis i dels humans, ha ajudat a precisar alguns aspectes de l'evolució de l'home durant el miocè

Subirà, M. Eulàlia

El descobriment als Hostalets de Pierola d’un avantpassat dels grans simis i dels humans, ha ajudat a precisar alguns aspectes de l’evolució de l’home durant el miocè

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Ciències 4 Aprofundim en la ciència
 
 
 
Un nou homínid a Catalunya: 
Pierolapithecus catalanicus 
 
M. Eulàlia Subirà 
Unitat d'Antropologia Biològica  
Dept. de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d'Ecologia (Universitat Autònoma de Barcelona) 
 
 
El descobriment als Hostalets de Pierola d’un avantpassat dels grans simis i dels humans, 
ha ajudat a precisar alguns aspectes de l’evolució de l’home durant el miocè. 
 
L’origen de l’home, 
un procés complex 
Des que l’home és home s’ha interessat per sa-
ber quin és el seu origen, qui és i com s’ha produït 
el procés que porta des del seu origen fins a l’home 
actual. 
Linné, al segle XVIII, fou el primer en classificar 
l’home dins la natura, en l’ordre dels primats. I és 
precisament la inclusió de l’home dins d’aquest or-
dre la que va donar nom al grup dels primats, que 
vol dir el primer, el principal. El nom que es va do-
nar a l’espècie fou el d’Homo sapiens, és a dir l’ho-
me que sap, que raona.  
Ben aviat Darwin, el 1871, va escriure l’origen 
de l’home, en què gosava parlar d’un origen comú 
entre l’home i la resta de primats. Ja no es tractava 
només d’incloure l’home dins d’un mateix grup amb 
els primats sinó que, a més a més, tenien un origen 
comú. Evidentment va tenir molts detractors, sovint 
provinents del món eclesiàstic que en aquell mo-
ment dominava els coneixements científics a occi-
dent. 
Tanmateix el temps ha donat la raó a Darwin. 
Actualment s’accepta aquest origen comú entre els 
monos i l’home. Ara bé, això no vol dir que es co-
negui totalment com s’ha produït el procés evolutiu 
ni quines són totes les espècies que hi intervenen. 
Malgrat que han passat molts anys des de la 
descripció de l’origen de l’home i el transcurs del 
temps ha facilitat la recerca de troballes fòssils que 
han anat omplint el complicat trencaclosques que 
és l’arbre evolutiu humà, encara hi ha molts espais 
per omplir al respecte. La Ciència sorprèn cada any 
amb noves troballes que van omplint aquests es-
pais buits i que alhora demostren la complexitat de 
tot el procés. 
Sovint aquestes troballes semblen allunyades 
geogràficament i temporalment. No obstant l’any 
2004 les troballes realitzades al barranc de Can Vi-
la (Hostalets de Pierola, Anoia) ens han apropat 
una mica a aquest món. 
 
 
La intervenció de les  
plaques tectòniques 
Abans d’endinsar-nos a les restes d’Hostalets 
és necessari crear un marc geogràfic i cronològic 
on ubicar-les. 
Si l’origen del primer primat se situa fa més de 
60 milions d’anys, no és fins al Miocè (entre 22 i 5,5 
milions d’anys enrere) que es produí primer la se-
paració de la línia de l’home de la de l’orangutan i 
després de la resta de grans simis.  
Aquest període, el Miocè, es caracteritza per un 
seguit de condicions favorables que porten a 
l’aparició de gran nombre d’espècies de la mateixa 
superfamília Hominoidea. Algunes d’aquestes con-
dicions es deuen a la forta activitat de les plaques 
tectòniques. En aquell moment es produeixen gran 
part de les altes muntanyes actuals de la Terra (An-
des, Himàlaia, Caucàs, Alps, Pirineu...) pel xoc de 
la placa afroaràbiga amb l’euroasiàtica, generant 
un pont de comunicació entre ambdues regions i 
també la gran fractura africana (el gran Rift africà) 
que travessa de nord a sud tot aquell continent.  
Aquests canvis van alterar les condicions ambi-
entals. La circulació de nous corrents marins pro-
cedents de l’Antàrtida va originar l’inici del cicle 
d’estacionalitat a la Terra (fins llavors hi havia una 
única estació al llarg de l’any). Per això canvia la 
vegetació, apareixen les gramínies (que s’expan-
deixen a l’est de l’Àfrica a través de les sabanes) i 
es generen nous nínxols ecològics. Aquestes no-
ves condicions faciliten l’aparició de noves formes 
de primats i també d’espècies d’altres ordres en els 
nous ambients creats. 
 
38 
Ciències 4 Aprofundim en la ciència
 
Tots aquest canvis també afectaren Hostalets 
de Pierola on, a més de trobar-se Pierolapithecus 
catalanicus, s’han trobat restes d’altres primats. 
 
 
Com era el Pierolapithecus  
catalanicus?  
L’any 2004, arrel d’una excavació preventiva al 
barranc de Can Vila, on havia de construir-se un 
abocador, es van trobar una dent canina (ullal) i un 
fragment de carni pertanyents a un primat, posant 
així a la llum un nou jaciment paleontològic.  
Les excavacions realitzades al jaciment durant 
els següents dos anys sota la direcció de Salvador 
Moyà-Solà, van possibilitar la troballa d’un espèci-
men (fig. 1) format per 83 peces òssies d’un mateix 
esquelet de primat de 12,5 - 13 milions d’anys d’an-
tiguitat, i que el 2004 va permetre descriure una 
espècie nova. La datació es va fer a partir de l’es-
tratigrafia i de les espècies contemporànies. 
 
 
Figura 1. Peces esquelètiques recuperades de 
l’espècimen de Pierolapithecus catalanicus. En els 
requadres, ampliacions de les peces que compo-
nen les mans i els peus.  
(Fotografia extreta de Science, 306, 1241-1220. 
2004). 
Es tracta d’un esquelet bastant complet que 
combina material cranial, dental i postcranial ben 
preservat (fig. 1) i que correspon a un individu mas-
cle adult però jove d’aproximadament 35 kg de pes 
i de 1 – 1,20 m d’alçada. 
El nom del nou espècimen provingués del con-
text social del moment. En efecte, les manifestaci-
ons populars en contra de la guerra d’Irak suggeri-
ren als seus descobridors el nom de Pau. 
L’estudi de les seves peces esquelètiques per-
met descriure una espècie amb un tórax eixamplat 
lateralment i aplanat anteroposterioment: les coste-
lles tenen una curvatura i un angle que així ho de-
mostren. També ho evidencia la morfologia de les 
vèrtebres i la posició posterior dels omòplats.  
Que implica això? Doncs la possibilitat que les 
extremitats superiors pengin lateralment. Per tant, 
s’està davant d’una espècie no quadrúpeda i que 
no utilitza les extremitats anteriors per a una loco-
moció per terra. 
La morfologia de les vèrtebres lumbars apunta a 
una regió poc mòbil, és a dir, que el tòrax tindria 
una posició ortògrada, erecta, a diferència d’una 
posició pronograda pròpia dels primats quadrúpe-
des (fig. 2).  
 
 
Figura 2. Sabana amb primats a quatre potes (pro-
nogrades) i altres d'asseguts (ortògrades). 
La morfologia de la mà indica que s’incrementa 
la seva capacitat d’adducció i supinació (fig. 3), en-
cara no és prou gran per practicar la braquiació (fig. 
4). 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Figura 3. Moviment d’adducció (esquerra) i de su-
pinació (dreta) de la mà. 
39 
Ciències 4 Aprofundim en la ciència
 
 
Figura 4. Moviment de braquiació, mitjançant el 
qual es desplacen per les branques dels arbres. 
Totes aquestes característiques suggereixen u-
na la locomoció ortògrada i un comportament com-
patible amb aquesta posició. Així, probablement 
grimpaven pels arbres i adoptaven la posició alça-
da per a descansar o vigilar. Aquestes mateixes 
dades estan d’acord amb la reconstrucció que es fa 
del seu entorn: les altres restes d’animals trobades 
a Hostalets fan pensar que l’ambient correspondria 
a una selva tropical densa i humida. 
 
 
Què ens ha ensenyat? 
Per les seves característiques postcranials pro-
nogrades i per l’anatomia de la seva cara, els au-
tors de la recerca consideren que es tracta d’un pri-
mat ancestre tant dels grans simis com de l’home.  
Alhora, aquestes mateixes característiques fan 
que les espècies africanes anteriors (les del Miocè 
Inferior i del Miocè Mitjà) quedin excloses de la línia 
evolutiva dels grans simis i de l’home, hipòtesi que 
d’altra banda ha estat la més acceptada fins ara de 
la descripció de Pierolapithecus catalanicus. 
 
40 


Un nou homínid a Catalunya : pierolapithecus catalanicus

Diposit Digital de Documents de la UAB

Ciències 4 Aprofundim en la ciència   Un nou homínid a Catalunya: Pierolapithecus catalanicus  M. Eulàlia Subirà Unitat d'Antropologia Biològica  Dept. de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d'Ecologia (Universitat Autònoma de Barcelona)   El descobriment als Hostalets de Pierola d’un avantpassat dels grans simis i dels humans, ha ajudat a precisar alguns aspectes de l’evolució de l’home durant el miocè.  L’origen de l’home, un procés complex Des que l’home és home s’ha interessat per sa-ber quin és el seu origen, qui és i com s’ha produït el procés que porta des del seu origen fins a l’home actual. Linné, al segle XVIII, fou el primer en classificar l’home dins la natura, en l’ordre dels primats. I és precisament la inclusió de l’home dins d’aquest or-dre la que va donar nom al grup dels primats, que vol dir el primer, el principal. El nom que es va do-nar a l’espècie fou el d’Homo sapiens, és a dir l’ho-me que sap, que raona.  Ben aviat Darwin, el 1871, va escriure l’origen de l’home, en què gosava parlar d’un origen comú entre l’home i la resta de primats. Ja no es tractava només d’incloure l’home dins d’un mateix grup amb els primats sinó que, a més a més, tenien un origen comú. Evidentment va tenir molts detractors, sovint provinents del món eclesiàstic que en aquell mo-ment dominava els coneixements científics a occi-dent. Tanmateix el temps ha donat la raó a Darwin. Actualment s’accepta aquest origen comú entre els monos i l’home. Ara bé, això no vol dir que es co-negui totalment com s’ha produït el procés evolutiu ni quines són totes les espècies que hi intervenen. Malgrat que han passat molts anys des de la descripció de l’origen de l’home i el transcurs del temps ha facilitat la recerca de troballes fòssils que han anat omplint el complicat trencaclosques que és l’arbre evolutiu humà, encara hi ha molts espais per omplir al respecte. La Ciència sorprèn cada any amb noves troballes que van omplint aquests es-pais buits i que alhora demostren la complexitat de tot el procés. Sovint aquestes troballes semblen allunyades geogràficament i temporalment. No obstant l’any 2004 les troballes realitzades al barranc de Can Vi-la (Hostalets de Pierola, Anoia) ens han apropat una mica a aquest món.   La intervenció de les  plaques tectòniques Abans d’endinsar-nos a les restes d’Hostalets és necessari crear un marc geogràfic i cronològic on ubicar-les. Si l’origen del primer primat se situa fa més de 60 milions d’anys, no és fins al Miocè (entre 22 i 5,5 milions d’anys enrere) que es produí primer la se-paració de la línia de l’home de la de l’orangutan i després de la resta de grans simis.  Aquest període, el Miocè, es caracteritza per un seguit de condicions favorables que porten a l’aparició de gran nombre d’espècies de la mateixa superfamília Hominoidea. Algunes d’aquestes con-dicions es deuen a la forta activitat de les plaques tectòniques. En aquell moment es produeixen gran part de les altes muntanyes actuals de la Terra (An-des, Himàlaia, Caucàs, Alps, Pirineu...) pel xoc de la placa afroaràbiga amb l’euroasiàtica, generant un pont de comunicació entre ambdues regions i també la gran fractura africana (el gran Rift africà) que travessa de nord a sud tot aquell continent.  Aquests canvis van alterar les condicions ambi-entals. La circulació de nous corrents marins pro-cedents de l’Antàrtida va originar l’inici del cicle d’estacionalitat a la Terra (fins llavors hi havia una única estació al llarg de l’any). Per això canvia la vegetació, apareixen les gramínies (que s’expan-deixen a l’est de l’Àfrica a través de les sabanes) i es generen nous nínxols ecològics. Aquestes no-ves condicions faciliten l’aparició de noves formes de primats i també d’espècies d’altres ordres en els nous ambients creats.  38 Ciències 4 Aprofundim en la ciència Tots aquest canvis també afectaren Hostalets de Pierola on, a més de trobar-se Pierolapithecus catalanicus, s’han trobat restes d’altres primats.   Com era el Pierolapithecus  catalanicus?  L’any 2004, arrel d’una excavació preventiva al barranc de Can Vila, on havia de construir-se un abocador, es van trobar una dent canina (ullal) i un fragment de carni pertanyents a un primat, posant així a la llum un nou jaciment paleontològic.  Les excavacions realitzades al jaciment durant els següents dos anys sota la direcció de Salvador Moyà-Solà, van possibilitar la troballa d’un espèci-men (fig. 1) format per 83 peces òssies d’un mateix esquelet de primat de 12,5 - 13 milions d’anys d’an-tiguitat, i que el 2004 va permetre descriure una espècie nova. La datació es va fer a partir de l’es-tratigrafia i de les espècies contemporànies.   Figura 1. Peces esquelètiques recuperades de l’espècimen de Pierolapithecus catalanicus. En els requadres, ampliacions de les peces que compo-nen les mans i els peus.  (Fotografia extreta de Science, 306, 1241-1220. 2004). Es tracta d’un esquelet bastant complet que combina material cranial, dental i postcranial ben preservat (fig. 1) i que correspon a un individu mas-cle adult però jove d’aproximadament 35 kg de pes i de 1 – 1,20 m d’alçada. El nom del nou espècimen provingués del con-text social del moment. En efecte, les manifestaci-ons populars en contra de la guerra d’Irak suggeri-ren als seus descobridors el nom de Pau. L’estudi de les seves peces esquelètiques per-met descriure una espècie amb un tórax eixamplat lateralment i aplanat anteroposterioment: les coste-lles tenen una curvatura i un angle que així ho de-mostren. També ho evidencia la morfologia de les vèrtebres i la posició posterior dels omòplats.  Que implica això? Doncs la possibilitat que les extremitats superiors pengin lateralment. Per tant, s’està davant d’una espècie no quadrúpeda i que no utilitza les extremitats anteriors per a una loco-moció per terra. La morfologia de les vèrtebres lumbars apunta a una regió poc mòbil, és a dir, que el tòrax tindria una posició ortògrada, erecta, a diferència d’una posició pronograda pròpia dels primats quadrúpe-des (fig. 2).    Figura 2. Sabana amb primats a quatre potes (pro-nogrades) i altres d'asseguts (ortògrades). La morfologia de la mà indica que s’incrementa la seva capacitat d’adducció i supinació (fig. 3), en-cara no és prou gran per practicar la braquiació (fig. 4).             Figura 3. Moviment d’adducció (esquerra) i de su-pinació (dreta) de la mà. 39 Ciències 4 Aprofundim en la ciència  Figura 4. Moviment de braquiació, mitjançant el qual es desplacen per les branques dels arbres. Totes aquestes característiques suggereixen u-na la locomoció ortògrada i un comportament com-patible amb aquesta posició. Així, probablement grimpaven pels arbres i adoptaven la posició alça-da per a descansar o vigilar. Aquestes mateixes dades estan d’acord amb la reconstrucció que es fa del seu entorn: les altres restes d’animals trobades a Hostalets fan pensar que l’ambient correspondria a una selva tropical densa i humida.   Què ens ha ensenyat? Per les seves característiques postcranials pro-nogrades i per l’anatomia de la seva cara, els au-tors de la recerca consideren que es tracta d’un pri-mat ancestre tant dels grans simis com de l’home.  Alhora, aquestes mateixes característiques fan que les espècies africanes anteriors (les del Miocè Inferior i del Miocè Mitjà) quedin excloses de la línia evolutiva dels grans simis i de l’home, hipòtesi que d’altra banda ha estat la més acceptada fins ara de la descripció de Pierolapithecus catalanicus.  40 

Un nou homínid a Catalunya : pierolapithecus catalanicus

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Diposit Digital de Documents de la UAB