Moragas Spà, Miquel de,

Moragas i Spà, Miquel de

Revistes Catalanes amb Accés Obert

IN MEMORIAM
MAURO WOLF
Anlisi 20 241-267  21/7/97 11:07  Pgina 242
Anlisi Crec recordar que era l’any 1973 quan vaig aconseguir una beca de l’Institut
d’Estudis de l’Educació de la UAB (ICE) per realitzar una visita d’estudis a
Itàlia. L’objectiu d’aquell viatge era visitar algunes de les principals institucions
italianes dedicades a la comunicació (instituts, centres de recerca, facultats) i pro-
curar ampliar les influències internacionals de la nostra Facultat, que es tro-
bava en una fase de precarietat i fortament limitada pel tancament institucional
i polític de l’època franquista.
Un any abans, el 1972, el mateix ICE m’havia atorgat una beca per visitar
universitats franceses i establir programes de relació amb el seu món acadè-
mic. Recordo haver-me entrevistat a París amb Roland Barthes, Violette Morin,
Georges Friedmann, Eliseo Veron, Edgar Morin, i a Estrasburg i Bordeus amb
Abraham Moles i Robert Escarpit. Molts d’aquests professors passarien pos-
teriorment per Bellaterra per pronunciar-hi conferències per a molts oients.
Per preparar el viatge a Itàlia l’any 1973 vaig anar a la petita biblioteca de
l’Institut Italià de Barcelona, on vaig poder documentar-me sobre els principals
centres d’estudis de la comunicació italians. Per entendre aquella època hem
de tenir en compte que la Facultat havia nascut sense biblioteca i que aquesta
es va haver d’anar fent a poc a poc. El viatge a Itàlia també tenia com a finali-
Anàlisi 20, 1997 243-245
Mauro. La col·laboració i l’amistat 
amb els italians (1973-1996)
Miquel de Moragas Spà
20 241-267  21/7/97 11:07  Pgina 243tat descobrir nous autors i nous llibres que ens permetessin sortir del cercle
tancat de la documentació existent a Espanya.
Gràcies a la biblioteca de l’Institut Italià vaig poder identificar els centres
acadèmics més importants d’Itàlia i organitzar el meu viatge a Roma, Milà,
Urbino i Bolonya. A Roma vaig buscar infructuosament Fatorello, famós a les
escoles de periodisme d’Espanya i quasi desconegut a Itàlia; a Urbino vaig des-
cobrir el Centre d’Estudis Semiòtics de Pio Paioni, on vaig copiar literalment
les 150 fitxes de la seva biblioteca; a Milà em vaig entrevistar amb Franco Rositi
a l’Instituto Agostino Gemelli i amb Gianfranco Betettini a la Universitat de
Milà. Finalment vaig arribar a Bolonya, on em vaig trobar per primera vegada
amb Umberto Eco. Era l’època fundacional de la revista Versus i l’Institut
DAMS —del qual seria director uns anys més tard Mauro Wolf— estava en
una etapa de màxima creativitat. Umberto Eco, que acabava de publicar
l’Estructura Ausente, estava voltat de deixebles apassionats en aplicar aquells
Anlisi coneixements a la interpretació dels fenòmens de la política i de la cultura
d’aquella època.
L’Institut Italià de Cultura de Barcelona, que aleshores estava dirigit pel
Dr. Caruso, una personalitat compromesa amb els moviments democràtics
catalans, ens va ajudar a crear un corrent d’influència eficaç amb tots aquells
intel·lectuals. Any rere any anirien passant per Barcelona i Bellaterra els Eco
—que es trobava a la Rambla com a casa seva—, Rositi, Betettini, Ferraroti,
Alberoni, Cesareo, Livolsi i uns anys més tard la nova generació dels Fabri,
Richeri, Grandi i Mauro Wolf.
El descobriment italià va ser molt beneficiós per a la nostra Facultat i indi-
rectament per a les ciències de la comunicació a Catalunya. Amb els intel·lec-
tuals italians es produïa un corrent de simpatia inigualable. Els italians varen
ser, sens dubte, els intel·lectuals europeus que millor varen interpretar la situa-
ció de la cultura de resistència al franquisme, sense paternalismes, sense per-
donar-nos la vida pel possibilisme indispensable de supervivència en un règim
de dictadura, i ens van aportar idees sobre la interpretació de la societat.
Pel que fa als corrents de comunicació la principal aportació italiana va ser
la seva pluridisciplinarietat i la seva obertura als corrents internacionals. Els
italians no es presentaven com «el centre del món», sinó que eren per a nosal-
tres una via de valor inestimable per obrir-nos al món, sortint del tancament
intel·lectual i polític del franquisme.
Mauro Wolf és el millor exemple d’aquesta influència.
L’any 1974 Paulo Fabri havia escrit el famós i polèmic article «La comuni-
cazioni di masa in Italia: sguardo semiotico e malochio della sociologia»; era
un al·legat contra els models d’anàlisi de contingut quantitatius de la sociolo-
gia clàssica, i un avís sobre la presència de la semiòtica en el conjunt de les
ciències de la comunicació de masses. 
Però després d’aquests advertiments calia alguna aportació teòrica capaç d’a-
proximar-se a la comunicació, des de la semiòtica i des de la sociologia, sense
militàncies o dogmatismes epistemològics, amb capacitat pluridisciplinària i,
244 Anàlisi 20, 1997 Miquel de Moragas Spà
20 241-267  21/7/97 11:07  Pgina 244a més, en connexió amb la pràctica de la comunicació. Aquesta tasca la va saber
fer, magistralment, Mauro Wolf.
Wolf escrivia l’any 1987 que «existeix una nova demanda que no és única-
ment una nova demanda de coneixements sobre la comunicació en la seva
complexitat, sinó que també és una demanda de fer comunicació de manera
diversa i més activa» (citat al meu llibre Teorias de la comunicación, p. 172).
Els primers escrits de Wolf als anys 70 són escrits de semiòtica publicitària;
ell coneixia bé aquest sector. Però aviat es va interessar per les aproximacions més
globals i interdisciplinàries als fenòmens de la comunicació. Això li va perme-
tre ser influent, a nivell mundial, en el debat sobre els nous corrents dels estu-
dis de comunicació.
Bellaterra va ser testimoni de totes aquestes aportacions. Recordo que la pri-
mera col·laboració amb Wolf va ser amb motiu del seminari sobre comunica-
ció i democràcia a Amèrica Llatina i a Europa celebrat a Barcelona l’any 1982.
D’aquell seminari i per influència de Giuseppe Richeri, que sempre ens havia
Anlisi 20 241-267  21/7/97 11:07  Pgina 245recomanat connectar amb Wolf, en va sortir la idea d’organitzar els col·loquis
Europa-Llatinoamèrica de ciències de la comunicació.
Aquests col·loquis havien de consistir a combinar les aportacions de teòrics
europeus i de teòrics llatinoamericans sobre un mateix tema. El primer semi-
nari va ser, precisament, un seminari sobre les teories de la comunicació com-
parades protagonitzat —«mà a mà»— per Jesús Martín Barbero i Mauro Wolf
a Bellaterra. 
Però la memòria que tenim de Mauro Wolf no és únicament epistemolò-
gica. El seu esperit crític, la seva sagacitat intel·lectual, la seva preparació teò-
rica, eren la manifestació d’una personalitat —d’una afabilitat— que poden
ser, per molt de temps, el nostre exemple a seguir de com hem de ser i com
hem d’actuar a la universitat.
Mauro. La col·laboració i l’amistat amb els italians (1973-1996) Anàlisi 20, 1997 245


Mauro. La col·laboració i l'amistat amb els italians (1973-1996)

Moragas Spà, Miquel de

Secretaría de Estado de Cultura

Mauro: La collaboració i l'amistat amb els italians (1973-1996)

Diposit Digital de Documents de la UAB

IN MEMORIAMMAURO WOLFAnlisi 20 241-267  21/7/97 11:07  Pgina 242Anlisi Crec recordar que era l’any 1973 quan vaig aconseguir una beca de l’Institutd’Estudis de l’Educació de la UAB (ICE) per realitzar una visita d’estudis aItàlia. L’objectiu d’aquell viatge era visitar algunes de les principals institucionsitalianes dedicades a la comunicació (instituts, centres de recerca, facultats) i pro-curar ampliar les influències internacionals de la nostra Facultat, que es tro-bava en una fase de precarietat i fortament limitada pel tancament institucionali polític de l’època franquista.Un any abans, el 1972, el mateix ICE m’havia atorgat una beca per visitaruniversitats franceses i establir programes de relació amb el seu món acadè-mic. Recordo haver-me entrevistat a París amb Roland Barthes, Violette Morin,Georges Friedmann, Eliseo Veron, Edgar Morin, i a Estrasburg i Bordeus ambAbraham Moles i Robert Escarpit. Molts d’aquests professors passarien pos-teriorment per Bellaterra per pronunciar-hi conferències per a molts oients.Per preparar el viatge a Itàlia l’any 1973 vaig anar a la petita biblioteca del’Institut Italià de Barcelona, on vaig poder documentar-me sobre els principalscentres d’estudis de la comunicació italians. Per entendre aquella època hemde tenir en compte que la Facultat havia nascut sense biblioteca i que aquestaes va haver d’anar fent a poc a poc. El viatge a Itàlia també tenia com a finali-Anàlisi 20, 1997 243-245Mauro. La col·laboració i l’amistat amb els italians (1973-1996)Miquel de Moragas Spà20 241-267  21/7/97 11:07  Pgina 243tat descobrir nous autors i nous llibres que ens permetessin sortir del cercletancat de la documentació existent a Espanya.Gràcies a la biblioteca de l’Institut Italià vaig poder identificar els centresacadèmics més importants d’Itàlia i organitzar el meu viatge a Roma, Milà,Urbino i Bolonya. A Roma vaig buscar infructuosament Fatorello, famós a lesescoles de periodisme d’Espanya i quasi desconegut a Itàlia; a Urbino vaig des-cobrir el Centre d’Estudis Semiòtics de Pio Paioni, on vaig copiar literalmentles 150 fitxes de la seva biblioteca; a Milà em vaig entrevistar amb Franco Rositia l’Instituto Agostino Gemelli i amb Gianfranco Betettini a la Universitat deMilà. Finalment vaig arribar a Bolonya, on em vaig trobar per primera vegadaamb Umberto Eco. Era l’època fundacional de la revista Versus i l’InstitutDAMS —del qual seria director uns anys més tard Mauro Wolf— estava enuna etapa de màxima creativitat. Umberto Eco, que acabava de publicarl’Estructura Ausente, estava voltat de deixebles apassionats en aplicar aquellsAnlisi coneixements a la interpretació dels fenòmens de la política i de la culturad’aquella època.L’Institut Italià de Cultura de Barcelona, que aleshores estava dirigit pelDr. Caruso, una personalitat compromesa amb els moviments democràticscatalans, ens va ajudar a crear un corrent d’influència eficaç amb tots aquellsintel·lectuals. Any rere any anirien passant per Barcelona i Bellaterra els Eco—que es trobava a la Rambla com a casa seva—, Rositi, Betettini, Ferraroti,Alberoni, Cesareo, Livolsi i uns anys més tard la nova generació dels Fabri,Richeri, Grandi i Mauro Wolf.El descobriment italià va ser molt beneficiós per a la nostra Facultat i indi-rectament per a les ciències de la comunicació a Catalunya. Amb els intel·lec-tuals italians es produïa un corrent de simpatia inigualable. Els italians varenser, sens dubte, els intel·lectuals europeus que millor varen interpretar la situa-ció de la cultura de resistència al franquisme, sense paternalismes, sense per-donar-nos la vida pel possibilisme indispensable de supervivència en un règimde dictadura, i ens van aportar idees sobre la interpretació de la societat.Pel que fa als corrents de comunicació la principal aportació italiana va serla seva pluridisciplinarietat i la seva obertura als corrents internacionals. Elsitalians no es presentaven com «el centre del món», sinó que eren per a nosal-tres una via de valor inestimable per obrir-nos al món, sortint del tancamentintel·lectual i polític del franquisme.Mauro Wolf és el millor exemple d’aquesta influència.L’any 1974 Paulo Fabri havia escrit el famós i polèmic article «La comuni-cazioni di masa in Italia: sguardo semiotico e malochio della sociologia»; eraun al·legat contra els models d’anàlisi de contingut quantitatius de la sociolo-gia clàssica, i un avís sobre la presència de la semiòtica en el conjunt de lesciències de la comunicació de masses. Però després d’aquests advertiments calia alguna aportació teòrica capaç d’a-proximar-se a la comunicació, des de la semiòtica i des de la sociologia, sensemilitàncies o dogmatismes epistemològics, amb capacitat pluridisciplinària i,244 Anàlisi 20, 1997 Miquel de Moragas Spà20 241-267  21/7/97 11:07  Pgina 244a més, en connexió amb la pràctica de la comunicació. Aquesta tasca la va saberfer, magistralment, Mauro Wolf.Wolf escrivia l’any 1987 que «existeix una nova demanda que no és única-ment una nova demanda de coneixements sobre la comunicació en la sevacomplexitat, sinó que també és una demanda de fer comunicació de maneradiversa i més activa» (citat al meu llibre Teorias de la comunicación, p. 172).Els primers escrits de Wolf als anys 70 són escrits de semiòtica publicitària;ell coneixia bé aquest sector. Però aviat es va interessar per les aproximacions mésglobals i interdisciplinàries als fenòmens de la comunicació. Això li va perme-tre ser influent, a nivell mundial, en el debat sobre els nous corrents dels estu-dis de comunicació.Bellaterra va ser testimoni de totes aquestes aportacions. Recordo que la pri-mera col·laboració amb Wolf va ser amb motiu del seminari sobre comunica-ció i democràcia a Amèrica Llatina i a Europa celebrat a Barcelona l’any 1982.D’aquell seminari i per influència de Giuseppe Richeri, que sempre ens haviaAnlisi 20 241-267  21/7/97 11:07  Pgina 245recomanat connectar amb Wolf, en va sortir la idea d’organitzar els col·loquisEuropa-Llatinoamèrica de ciències de la comunicació.Aquests col·loquis havien de consistir a combinar les aportacions de teòricseuropeus i de teòrics llatinoamericans sobre un mateix tema. El primer semi-nari va ser, precisament, un seminari sobre les teories de la comunicació com-parades protagonitzat —«mà a mà»— per Jesús Martín Barbero i Mauro Wolfa Bellaterra. Però la memòria que tenim de Mauro Wolf no és únicament epistemolò-gica. El seu esperit crític, la seva sagacitat intel·lectual, la seva preparació teò-rica, eren la manifestació d’una personalitat —d’una afabilitat— que podenser, per molt de temps, el nostre exemple a seguir de com hem de ser i comhem d’actuar a la universitat.Mauro. La col·laboració i l’amistat amb els italians (1973-1996) Anàlisi 20, 1997 245

http://ddd.uab.cat/pub/analisi/02112175n20/02112175n20p243.pdf

Mauro. La col·laboració i l'amistat amb els italians (1973-1996)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Secretaría de Estado de Cultura

Diposit Digital de Documents de la UAB