L'autor realitza una valoració de la figura de Jaume Vicens Vives a partir de les més de quatre-centes cartes de l'historiador gironí publicades al volum Epistolari de Jaume Vicens Vives II, a cura de J. Clara, P. Cornellà, F. Marina i A. Simon (Girona, 1998). Altrament, l'autor reporta vivències personals i informació sobre diversos materials manuscrits de Vicens que donen compte de la seva ingent tasca historiogràfica.El autor valora la figura de Jaume Vicens Vives a partir de las más de cuatrocientas cartas del historiador de Girona publicadas en el volumen Epistolari de Jaume Vicens Vives II por J. Clara, P. Cornellà, F. Marina i A. Simon (Girona, 1998). Por otra parte, el autor describe vivencias personales e información sobre diversos materiales manuscritos de Vicens, que constatan su ingente labor historiográfica.Throug more than four hundred letters published in the book entitled Epistolari de Jaume Vicens Vives II by J, Clara, P. Cornellà, F. Marina and A. Simon (Girona, 1998). The author praises the outstanding figure of the Catalan historian Jaume Vicens Vives

Fontana i Lázaro,Josep,

Fontana i Lázaro, Josep,

Diposit Digital de Documents de la UAB

ResumL’autor realitza una valoració de la figura de Jaume Vicens Vives a partir de les més de quatre-cen-tes cartes de l’historiador gironí publicades al volum Epistolari de Jaume Vicens Vives II, a curade J. Clara, P. Cornellà, F. Marina i A. Simon (Girona, 1998). Altrament, l’autor reporta vivènciespersonals i informació sobre diversos materials manuscrits de Vicens que donen compte de laseva ingent tasca historiogràfica.Paraules clau: epistolari, Girona, Jaume Vicens Vives, manuscrits, historiografia.Resumen. El epistolario de Jaume Vicens Vives. Notas de lecturaEl autor valora la figura de Jaume Vicens Vives a partir de las más de cuatrocientas cartas delhistoriador de Girona publicadas en el volumen Epistolari de Jaume Vicens Vives II por J. Clara,P. Cornellà, F. Marina i A. Simon (Girona, 1998). Por otra parte, el autor describe vivencias per-sonales e información sobre diversos materiales manuscritos de Vicens, que constatan su ingen-te labor historiográfica.Manuscrits 19, 2001 157-162L’epistolari de Jaume Vicens Vives. Notes de lecturaJosep Fontana i LázaroInstitut Universitari d’Història Jaume Vicens VivesUniversitat Pompeu Fabra. Departament d’HumanitatsRamon Trias Fargas, 25-27 - 08005 Barcelonajosep.fontana@ihjv.upf.esPalabras clave: epistolario, Girona, Jaume Vicens Vives, manuscritos, historiografía.Abstract. The Collected of Jaume Vices Vives. Notes for a ReadingThroug more than four hundred letters published in the book entitled Epistolari de Jaume VicensVives II by J, Clara, P. Cornellà, F. Marina and A. Simon (Girona, 1998). The author praises theoutstanding figure of the Catalan historian Jaume Vicens Vives. Key words: collected letters, Girona, Jaume Vicens Vives, historiography, manuscripts.El segon volum de l’epistolari de Jaume Vicens és un treball excel·lent que ensofereix un cabal considerable de cartes, publicades amb cura i amb una excel·lentanotació. Amb tot, com passa malauradament en compilacions parcials d’aquestamena, allò que hi trobem és un seguit de fragments de mirall trencat, de visionspuntuals, que ens proporcionen una imatge parcial de l’home.Un dels aspectes que condicionen la validesa d’aquesta imatge és la concen-tració cronològica de l’epistolari. Si en el primer volum el gruix de les cartes era delssis darrers anys de la vida de Vicens, n’hi havia, almenys, unes quantes que cobrienels anys del 1939 al 1947; en aquest segon, encara que sembli que el marge temporaldominant s’estén de sis a dotze anys, del 1948 al 1960, no n’hi ha cap d’aquestsanys més obscurs i difícils.El que tenim ací, per tant, és la imatge del Vicens lliurat febrosament a aques-ta etapa de desenvolupament d’un gran projecte que va ocupar sobretot els deuanys darrers de la seva vida. Es podrien dir moltes coses d’aquests anys, de l’acti-vitat incansable que li va permetre de fer tantes coses en tant poc temps. Perquèpotser el més admirable sigui que una feina de promoció de tanta magnitud, ladocència i la dedicació a l’empresa editorial, no l’impedissin de fer una obra d’his-toriador que cap al moment de la seva mort havia arribat a un punt de brillantorque li estava guanyant un reconeixement internacional. Recordo prou una tarda deconversa amb Robert Brenner, a Barcelona, en què aquest m’explicava com el vasorprendre la qualitat innovadora del treball que Vicens havia escrit per al congrésd’història d’Estocolm del 1960.No estic gaire segur, però, que la naturalesa del projecte que el va ocupar enaquests anys darrers de la seva vida hagi estat sempre ben entesa. Separar-ne elsaspectes científics dels polítics, o la universitat de la recerca, em sembla un malcamí per comprendre el que es proposava. Els compiladors d’aquest volum parlend’eclecticisme historiogràfic i el presenten com un introductor de l’escola de les«Annales». Em quedaria més aviat amb la primera de les dues coses que amb lasegona. Eclecticisme, entès com a afany de cercar nous camins, sense tancar-secap perspectiva, i, si ho voleu, fins i tot arriscant-se a cometre errades ocasionalscom la de prendre’s seriosament aquell gran fantasma que era Toynbee o el mèto-de de les generacions —però potser tampoc massa seriosament, perquè li podiescriticar aquestes coses sense que s’esforcés a defensar-les. Pel que fa a l’escola deles «Annales», potser convingui començar a desinflar el mite. Quan vaig conèixerVicens era jo qui jurava pel nom de Lucien Febvre —errors de joventut, dels qualsm’he penedit, almenys en part, a temps—, un home, Febvre, per qui em va semblar158 Manuscrits 19, 2001 Josep Fontana i Làzaroendevinar que Vicens no acabava de tenir gaire simpatia. La relació amb Braudelbasta a explicar-la el fet que fos una figura clau que controlava uns centres i unsmedis pels quals semblava passar l’accés a Europa que Vicens volia aconseguirper als seus. Però quan llegeixo que Vicens va contribuir amb Felipe Ruiz Martín,Valentín Vázquez de Prada i Álvaro del Castillo a introduir l’escola de les «Annales»a Espanya, m’adono que els compiladors han estat enganyats per un text d’Olabarrique citen, i que vol tirar l’aigua cap al molí de Pamplona. Felipe Ruiz Martín, queera potser el sol deixeble legítim de Braudel entre nosaltres, era, i és, certamentun historiador de molta qualitat, però no podia introduir gaires coses perquè publi-cava molt poc, i els altres dos, amb perdó, no tenien res de bo que poguessin intro-duir. Ni gaire crèdit personal.Els judicis sobre la seva activitat política encara són més difícils de fer d’a-questa manera separada, com si formessin part d’una activitat especialitzada. Percomençar, Vicens era, en aquest terreny, un home d’una innocència elemental,que s’adiu molt poc amb el tremp que cal per ficar-se en aquest món de taurons,que haurien acabat devorant-lo, si hagués volgut jugar seriosament amb ells. Partde la imatge «camaleònica» que es vol donar d’ell en aquest terreny, diguem-hoclar, deriva de la mala bava d’algunes vestals que presumien d’una virginitat —política vull dir— no sol·licitada per ningú, cosa que fa molt fàcil preservar-la (emrecorden una vella professora madrilenya de Liverpool que em deia un bon dia,dinant a casa seva, i després d’haver-me explicat que un dels seus somnis era com-prar-se una banyera de color rosa: «cuando yo decidí quedarme soltera»). El quemovia realment aquestes vestals de la nostra política, que eren solteres —en unsentit polític s’entén— per manca d’aspirants a la seva mà més que per altra cosa,era l’enveja que els feia la carrera ascendent de Vicens al costat de l’obscura medio-critat pròpia. Una de les vegades en què recordo haver vist més indignat Vicens vaésser quan li vaig repetir les opinions que m’havia expressat a Anglaterra un d’aquestspersonatges —en callaré el nom per discreció, per no mostrar les misèries d’algúque ha estat després equivocadament elevat a la categoria d’apòstol de la pàtria.Com que he tingut una vida política prou conseqüent, em penso que tinc auto-ritat moral per dir que el suposat comportament «camaleònic» de Vicens era moltmés net que algunes d’aquestes mitges virtuts eixorques i ressentides que hemhagut de suportar.Jo m’estimo més entendre Vicens, amb les seves pròpies paraules, com unhome lliurat a un projecte global de «servir el país a través de la ciència històri-ca», que tenia com a instrument fonamental d’actuació la universitat. Enteses lescoses d’aquesta manera, les adscripcions historiogràfiques i els contactes políticsesdevenen dades circumstancials sense gaire importància.Però voldria tornar al biaix cronològic d’aquest epistolari. A mi em sembla quees difícil de valorar Vicens sense fer-se cabal de les dificultats que van representarper a ell els anys duríssims de la postguerra: que dels seus cinquanta anys de vidan’hi ha pràcticament deu, de plena maduresa, que van poder comptar poc per a laseva tasca d’historiador, perquè es va trobar ocupat per la difícil lluita per la super-vivència. Hi ha una cosa que sembla que no valorem prou. L’esforç que molts d’a-L’epistolari de Jaume Vicens Vives. Notes de lectura Manuscrits 19, 2001 159quests homes de l’exili interior van haver de fer senzillament per sobreviure.Recordo que Joan Reglà acostumava a ensenyar una mena de deformació que teniaal dit índex de la mà dreta i explicava que era el resultat d’haver hagut d’escriuretant per guanyar-se la vida.He pogut tenir una bona idea de l’enorme tasca que Vicens va haver de realit-zar gràcies a haver salvat una part dels seus manuscrits que es conservaven a l’e-ditorial Gallach. Una salvació que s’ha produït en dues etapes. Els originals escritsa mà pels autors eren passats a màquina per l’editorial, després d’això es podiendestruir. En un dels sobres que contenen textos de Vicens s’hi poden llegir lesparaules següents: «Ya está pasado a màquina y figura en el paquete general deoriginales del tomo 1º de dicha obra», però tot seguit s’hi afegeix: «No romperlo.Tiene interés como manuscrito de autor que está alcanzando renombre». Això vasalvar els manuscrits en primera instància. No els hauria salvat quan, en plegar l’e-ditorial, es va decidir de destruir-los. Ací és on vaig tenir la sort d’evitar-ho com-prant-los. I això fa que a l’institut d’història al qual vam donar el nom de Vicenstinguem, a disposició dels investigadors, un atles històric complet dibuixat i aco-lorit per la seva mà i una gran quantitat de manuscrits.Una gran quantitat, he dit. Són pàgines densament escrites amb la seva lletramenuda i clara. No tinc pas tots els originals que devia escriure per a Gallach. Nohi ha res de les «Mil figuras» ni dels «Mil momentos», per exemple. I en els tex-tos que es conserven hi ha algunes parts que s’han perdut, i que tal vegada podriencompletar-se amb les còpies mecanogràfiques que també he pogut rescatar. Peròlimitant-me a les pàgines manuscrites que són inequívocament de Vicens —i aixòho dic, no solament pel fet que la seva lletra sigui fàcil de reconèixer, sinó perquèestan identificades amb el seu nom d’autor—, diré que la suma d’originals queconservem és de 5.138 pàgines. Si ho reduíem a fulls mecanografiats de 2.100espais, aquestes quartilles manuscrites representen uns 3.800 fulls: més que l’o-bra completa de molts autors. I aquesta és una primera estimació feta per baix, ique no té en compte la gran quantitat de text nou escrit als marges com a correccióde la segona edició de la Historia universal de Gallach en què Vicens ho ha fetgairebé tot, des del pròleg i el capítol sobre «El amanecer de la humanidad», finsa la part que du el títol de «La crisis del siglo XX» i que abraça de 1914 a 1945.Què agafen aquests textos? En primer lloc, el que fa referència a la històriauniversal que acabo de mencionar. Després, uns milers de pàgines per a una Històriade la cultura que jo ignoro si es va arribar a publicar, perquè no n’he trobat capreferència, on la part dominant era de Vicens, però on havien de col·laborar tambéEduard Valentí, Enric Bagué, Alexandre Cirici Pellicer —del qual tinc també els ori-ginals manuscrits—, Lluís Solé Sabarís o Ramon Margalef, entre d’altres.Però hi ha encara més coses, que ignoro a què corresponen. Hi ha 620 quarti-lles d’una Evolución histórica de la humanidad gairebé completa, des de les èpo-ques geològiques fins al present, i materials diversos que no sé encara on es podenencaixar, sense oblidar l’atles històric que està dibuixat personalment per ell. Totaixò ho ha fet un home de poc més de trenta anys, que havia de llegir, d’estudiar,d’esforçar-se a no perdre el ritme de l’activitat de recerca, de posar en marxa unaactivitat empresarial que l’alliberés un dia d’aquesta càrrega d’escriptor profes-sional, de preparar-se per poder entrar a la universitat —en uns moments en què160 Manuscrits 19, 2001 Josep Fontana i Làzaroo bé eres catedràtic o no eres res.Que quan, després d’això, ha arribat a la Universitat de Barcelona (on es pre-nia la seva feina docent ben seriosament, per cert, cosa que no m’atreviria a dir detots els professors que hi vaig tenir, ni de bon tros) i quan ha aconseguit una bonançaeconòmica —reflectida, si voleu, en aquell Opel gris que en aquells anys era real-ment un signe d’estatus (és el cotxe del qual parla en una carta al seu cunyat el1955)— hagi seguit treballant febrosament, ara ja no per a la simple supervivència,sinó per posar les bases del seu gran projecte d’utilitzar el camp de la història perservir el país és el que dóna la mesura real de la vàlua d’aquest home.Deixeu-me que aclareixi, a més, que el mòbil que el guiava no era tampoc el dela seva pròpia glorificació. D’altra manera resultaria inexplicable que no triés deseguir pel camí que el podia dur a la consagració científica personal, continuantamb els seus estudis sobre els segles XV i XVI, sinó que s’embarqués en tasques tanarriscades com la del manual d’història econòmica o en la, més difícil encara, de fun-dar l’estudi de la història contemporània de Catalunya, contra les pors dels uns iles reticències dels altres.Amb el conjunt d’aquestes cartes hem fet un pas més per assolir un retrat deVicens. Tenim nous fragments per establir-lo. Encara ens falta molt, però, per acon-seguir una imatge, si no completa —no em penso que mai arribem a tenir la imat-ge completa de cap ésser humà—, almenys satisfactòria. Pel que ens han aportathem de restar agraïts als quatre compiladors. I esperar, potser d’ells mateixos, nousestudis i noves aportacions.Annex. Catàleg dels materials manuscrits de Jaume VicensHistoria universal de Gallach: segona edició (publicada cap al 1951)Historia y vida 53El amanecer de la humanidad 38Afegits al volum III: 250Afegits als volums IV i V: 400La crisis del siglo XX (1914-1945) 360Historia de la cultura: En el projecte una part dominant de Vicens, una petita deLorenzo Guillén (pseudònim de Jaume Vicens) i col·laboracions d’Eduard Valentí,Enric Bagué, Alexandre Cirici Pellicer, Lluís Solé Sabarís, Ramon Margalef, etc.Jaume Vicens:Los cien mejores generales en las cien batallas decisivas de la historia 153Romance de las aguas 197Los paisajes de España 197Efemérides de la historia de España 169Efemérides de la historia de América 164Los secretos de la faz de la tierra 200Los paisajes del mundo 105Héroes míticos y leyendas heroicas 86Qué utiliza el hombre para crear sus cosas 81Cataratas de fibras y hebras 84La vida de los estados 165L’epistolari de Jaume Vicens Vives. Notes de lectura Manuscrits 19, 2001 161La sujeción de la energía 81El hombre en la Tierra 198Grecia y Roma 156Los paisajes de la América hispana 195Las riquezas de la América hispana 238Las regiones privilegiadas de la Tierra 154Signats com Lorenzo Guillén:Maravillas del pasado y del presente 55La epopeya del trabajo 76Cómo se transmite hoy la cultura 153Los grandes inventores 134Altres textos d’històriaEvolución histórica de la humanidad 620La época de los castillos y las catedrales 165La organización moderna de un estado 11Materials diversos 200Total 5.138

L'epistolari de Jaume Vicens Vives : notes de lectura

http://ddd.uab.cat/pub/manuscrits/02132397n19/02132397n19p157.pdf

L'epistolari de Jaume Vicens Vives : notes de lectura

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB