Obra ressenyada: Carlos SCOLARI, Hacer clic: Hacia una sociosemiótica de las interacciones digitales. Barcelona: Gedisa, 2004

Jarque i Muñoz, José Manuel

Diposit Digital de Documents de la UAB

Anàlisi 31, 2004 255-265RESSENYESEn una carta a El País1, un lector es quei-xa de les incidències que provoca un maldisseny de les marquesines de les estacionsd’autobusos de Barcelona: «Com si elsocells de Barcelona i de l’àrea metropoli-tana no haguessin de patir prou proble-mes per sobreviure entre aquesta naturaalterada per l’home, evitant cotxes, edifi-cis, cables elèctrics i caçadors, ara els heminstal·lat enormes trampes de vidre, granssuperfícies de vidre col·locades a les seveszones de pas, contra les quals xoquen icauen morts de sobte.» El mateix lectorproposa com a solució l’ús de «vinils trans-lúcids o de color per evitar aquesta tragè-dia [sic]». L’amarga protesta d’aquestciutadà posa de manifest que de vegadesels objectes, tot i el seu atractiu i aparentbon disseny, ofereixen «problemes afegits»de comprensió i d’ús. Tal com diu DonaldA. Norman: «Si és possible cometre unerror, algú el cometrà. El dissenyador hade suposar que es cometran tots els errorspossibles i realitzar el seu disseny ambl’objectiu de reduir al mínim la possibi-litat d’error, per començar, o els seusdefectes, un cop s’han comès» (NORMAN,1990: 55).Encara que molt més hàbils que elsocells de la carta del lector, els usuaris deles interfaces digitals també topem compardals contra la marquesina dels senyalsconfusos que generen el mal plantejamentd’una web o de l’entorn d’un programainformàtic, per exemple. No obstant això,la solució no passa només —com apun-ta el lector— per posar «vinils» a la pan-talla de l’ordinador, ja que el problemafonamental no és tant un error de disseny«físic», com conceptual.Un entorn digital és, com afirmaPierre Lévy, una «xarxa cognitiva de conei-1. «Cristales que matan». El País, secció Catalunya a Cartas al director, 13 de novembre del2004.2. Thompson descriu una «triconomia» bàsica de tipus d’interacció, una paleta que en com-binar-la ofereix diferents gradacions cromàtiques d’interacció: a) Interacció cara a cara;b) interacció mediàtica, que implica l’ús de mitjans tècnics que permeten transmetre infor-mació o contingut simbòlic a individus que es troben en llocs apartats, allunyats en el tempso els dos casos; i c) interacció quasi mediàtica, el tipus de relacions socials establertes pelsSCOLARI, CarlosHacer clic: Hacia una sociosemiótica de las interacciones digitalesBarcelona: Gedisa (2004).mitjans de comunicació de masses, aquesta està relacionada a través de l’espai i el temps.256 Anàlisi 31, 2004 Ressenyesxements» (SCOLARI, 2004). Un mapa que«té la qualitat de representar una situaciólocal. […] [i] la funció principal d’aquestaimatge és transmetre informació situa-cional» (BUISSERET, 2004: 16). Els lectorsd’aquest entorn participen, en certa mane-ra, en una «quasiinteracció mediàtica2»on cerquen «pistes simbòliques que elspuguin ajudar a orientar-se en les coor-denades espaciotemporals d’un programai del món que hi descriu» (THOMPSON,1998: 131). Alhora l’usuari no es limitaa interpretar les coordenades cognitivesque li ofereix el dissenyador i —encaraque la seva competència textual no siguigaire bona— usa3 l’entorn digital tot esti-rant de la seva enciclopèdia els coneixe-ments pertinents (tècnics o d’experiència)per entrar en contacte amb la interfaceque se li proposa.Així doncs, tota aproximació a l’es-tudi dels entorns digitals —tal com ensproposa Scolari a Hacer clic— ha de par-tir del pressupòsit que la relació interactivaentre persona i ordinador no és automà-tica, transparent i natural, sinó que estàprenyada de complexos dispositius semiò-tics (SCOLARI, 2004: 36). En altres parau-les, les interfaces digitals estableixennarratives i textos que cal analitzar des dela perspectiva de disciplines com ara lateoria cognitiva, la semiòtica o la lingüís-tica, hibridades amb d’altres de més tèc-niques com ara la informàtica o el disseny.Són estèrils o coixos, per tant, els estudisde les interfaces que només cerquen unpropòsit economètric —que és cap on sem-blen derivar molts dels seguidors de l’u-sabilitat— amb la finalitat d’elaborarguidelines sobre com s’ha de dissenyar unentorn digital que afavoreixi una interac-ció efectiva amb els usuaris.Per contra, el model semiòtic cogni-tiu que ens proposa Carlos Scolari és fresci interessant. Un dels objectius d’Scolari és«superar el mite de la transparència de lesinterfaces»; mite que ha esdevingut unaconstant tant en les diferents propostesteòriques que s’han aproximat a l’estudide les interaccions digitals, com en les delsdissenyadors. Segons la síndrome de latransparència, la millor interface és aque-lla que desapareix: l’usuari no la sent eninteraccionar-hi. Fent servir una analo-gia: unes ulleres són «transparents» finsque a un li molesten. Scolari repassa crí-ticament les aportacions i limitacions deles propostes teòriques sobre la interfacedigital que s’inicien des de les primerespropostes d’entorns digitals gràfics (userfriendly), com per exemple els d’Apple alsanys vuitanta. Reflexions i teories lliga-des a l’evolució de les nocions del con-cepte d’interface: definit primerament perla informàtica com un pont d’intercanvibidireccional d’informació; per arribar,més tard, a nocions més elaborades i quela conceben com un univers simbòlic d’in-teracció on es despleguen processos semio-cognitius complexos. Així, és interessantassenyalar que una bona part de les metà-fores explicatives que es desenvoluparanper a l’anàlisi dels entorns digitals que-daran limitades per la definició d’interfa-ce de la qual parteixen.Així, per exemple, la metàfora conver-sacional parteix de la utopia d’una inte-racció total amb una màquina intel·ligentcapaç de dialogar amb l’home —a l’estilde l’ordinador Hal 9000 a 2001: una odis-sea a l’espai (SCOLARI, 2004: 57)—, i elconcepte d’interface que hi ha subjacentés bàsicament el de pont d’intercanvi dedades.Molt més interessant és la metàforainstrumental que recupera part de les teo-ries protèsiques de McLuhan i que carac-teritzen les tecnologies de la comunicaciócom a extensions dels nostres sentits:«L’home, l’animal que construeix instru-ments com el llenguatge, l’escriptura o laràdio, s’ha dedicat des de fa temps a3. Fem servir aquí el concepte d’ús amb la definició d’Eco com una interpretació que desafu-ra el límits establerts pel dissenyador o una fuga d’intrepretants.Ressenyes Anàlisi 31, 2004 257ampliar un o altre dels seus òrgans sen-sorials […]» (citat a SCOLARI, 2004: 60).Per investigadors com ara Kay —para-frasejant McLuhan—, la noció d’exten-sió, aplicada a la relació amb entornsdigitals, supera la simple acció unidirec-cional, ja que «inclou les transformacionsrecíproques que pateixen el subjecte i l’ob-jecte durant la interacció» (SCOLARI, 2004:65). Pels defensors de la metàfora instru-mental, l’usuari «s’allarga» o s’integra a lapantalla (desapareix) gràcies a l’ús del cur-sor amb el qual manipula els objectes, quealhora li comuniquen tant les seves pos-sibles propietats i accions (affordances)com les seves limitacions (contraints). Toti la influent aportació de la metàfora ins-trumental, Scolari considera que unaautèntica i complexa reflexió teòrica sobretots els processos implicats en la interac-ció amb els entorns digitals arriba amb lametàfora espacial o arquitectònica: les refle-xions entorn de la interface digital se cen-tren en el processos d’interacció —en uninterespai— i s’inicia una certa rupturaamb l’obsessió per la interactivitat ambels objectes.Cada una de les metàfores aporta unaexplicació parcial dels processos d’inter-acció als entorns digitals, i per aquesta raó—tal com afirma l’autor d’Hacer clic—haurien de ser el punt de partida dels dis-senyadors, «però mai un pes mort que l’u-suari hagi d’arrossegar durant tot el procésd’interacció». I, partint d’aquesta tesi,Scolari cerca nodrir el seu model de com-plexes reflexions fetes per la teoria cogni-tiva sobre els processos de comprensió id’adquisició de coneixement per part deles persones.Així, Scolari mostra les limitacions teò-riques del concepte de model, marc, guióo sceneggiature i de la noció de «represen-tació», sent sobretot vàlid per a l’anàlisi deles interaccions en un nivell superficial. Elconcepte de model parteix del cognistivis-me tradicional, que considera que la cog-nició consisteix «en la representació d’unmón que és independent de la nostra apti-tud perceptiva i cognitiva». Per contra, siel que es vol és investigar sobre sistemescomplexos d’interacció —com els reco-rreguts d’un usuari en la web o per a l’am-bient trànsit urbà—, la teoria ontològicadel disseny desenvolupada per Winograd iFlores és de més utilitat. Teoria que con-cep l’adquisició del coneixement com unprocés enactiu on s’emfasitza «la posadaen obra d’un món i una ment a partird’una història de la varietat d’accions queun ésser realitza al món» (Scolari, 2004:96). O, en paraules d’Scolari: «El subjec-te que coneix i l’objecte conegut es deter-minen l’un a l’altre i sorgeixen de formasimultània» (SCOLARI, 2004: 96). A par-tir d’aquesta base teòrica s’aixeca el meta-model semiocognitiu: «Les formes queadopten els continguts textuals en la pan-talla interactiva i els dispositius que l’u-suari fa servir durant la seva navegaciótambé contribueixen a la producció desentit» (SCOLARI, 2004: 103). El modelsemiocognitiu és interessant per la cen-tralitat que li concedeix als processos decomunicació, entenent aquesta com un«procés de confrontació, d’establiment decontractes —en aquest cas un contracted’interacció—, i eventualment violar-losper poder proposar-los de nou sota novescondicions».BibliografiaNORMAN, D.A. (1998). Psicología de los obje-tos cotidianos. Barcelona: Nerea.THOMPSON, J.B. (2004). Los media y lamodernidad. Barcelona: Paidós.BUISSERET, D. (2004). La revolución carto-gráfica en Europa, 1480-1800. Barcelona:Paidós.José Manuel JarqueProfessor de Periodisme del Departament de Periodisme de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB

Ressenyes

http://ddd.uab.cat/pub/analisi/02112175n31/02112175n31p255.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB