Calvino, Italo

Secretaría de Estado de Cultura

Traduir és la manera de llegir de debò un text

Diposit Digital de Documents de la UAB

Quaderns. Revista de traducció 8, 2002 115-118Quaderns 8 001-167  14/10/02  10:23  Página 115Entre les novel·les, com entre els vins, n’hi ha que viatgen bé i n’hi ha que viat-gen malament.Una cosa és beure un vi al lloc on ha estat produït i una altra, beure’l a milersde quilòmetres de distància.Que una novel·la sigui bona o mala viatgera pot dependre de qüestions de con-tingut o de qüestions de forma, és a dir, de llenguatge.Sempre s’ha sentit dir que les novel·les italianes que els estrangers llegeixende més bon grat són les que estan ambientades en indrets molt localitzats, espe-cialment al sud, i en qualsevol cas aquelles on es descriuen llocs que es podenvisitar, i on s’enalteix la vitalitat italiana conforme a la imatge que se n’han fet a fora.Potser sí que això era així, però jo diria que ara ja no ho és: primer de tot per-què una novel·la localista comporta un conjunt de coneixements molt concrets queel lector estranger no sempre pot copsar, i, en segon lloc, perquè una determinadaimatge d’Itàlia com a país «exòtic» ja és molt lluny de la realitat i dels interessosdel públic. El cas és que perquè un llibre traspassi fronteres ha de reunir unes con-dicions d’originalitat i unes condicions d’universalitat, i no pas confirmar imatgesgastades i particularismes locals.I el llenguatge hi té una importància cabdal, perquè per mantenir desperta l’a-tenció del lector cal que la veu que li parla tingui un cert to, un cert timbre, unacerta vivacitat. Se sol pensar que és més exportable l’escriptor que escriu en un toneutre, que crea menys problemes a l’hora de traduir-lo. Però també aquesta latrobo una idea superficial, perquè una escriptura grisa pot tenir valor només si la sen-sació de grisor que transmet té un valor poètic, és a dir, si s’ha creat una grisormolt personal; si no, a ningú li vindran ganes de llegir-la. La comunicació s’had’establir mitjançant l’accent personal de l’escriptor, i això es pot produir amb unregistre corrent, col·loquial, proper al llenguatge del periodisme més viu i brillant;o pot ser una comunicació més intensa, més introvertida, més complexa, com ésla de l’expressió literària.Això sí, en cap cas el traductor s’estalviarà els problemes. Als textos on lacomunicació té un caire més col·loquial, si d’antuvi el traductor aconsegueix d’a-gafar el to adient, pot no perdre l’embranzida i mantenir una desimboltura quesembla —que ha de semblar— fàcil. Però traduir mai no és fàcil; en determinatsTraduir és la manera de llegir de debò un textItalo Calvino (1982)Traducció de Miquel Edo116 Quaderns. Revista de traducció 8, 2002 Italo CalvinoQuaderns 8 001-167  14/10/02  10:23  Página 116casos les dificultats es resolen espontàniament, gairebé inconscientment, posant-se en sintonia amb el to de l’autor. Però en els textos estilísticament més comple-xos, amb diversos registres que es corregeixen entre si, les dificultats s’han de resol-dre frase per frase seguint el joc de contrapunts, les intencions conscients i lespulsions inconscients de l’autor. Traduir és un art: el transvasament d’un text lite-rari, sigui quin sigui el seu valor, cap a una altra llengua requereix cada cop unamena o altra de miracle. Tots sabem que la poesia en vers és intraduïble per defi-nició; però és que la literatura de debò, també la que és en prosa, treballa tota ellaa la ratlla de la intraduïbilitat de cada llengua. El traductor literari és la personaque es dóna tota per traduir l’intraduïble.Qui escriu en una llengua minoritària com és l’italià, tard o d’hora topa ambl’amarga constatació que la seva possibilitat de comunicar penja de fils prims comteranyines: n’hi ha prou de canviar el so, l’ordre i el ritme de les paraules perquè lacomunicació fracassi. Quantes vegades no m’ha passat que, llegint el primer esbor-rany de la traducció d’un text meu que el traductor m’ensenyava, m’he sentit del totestrany a allò que llegia? Com havia pogut, jo, ser tan pobre i insuls? Després, sianava a buscar el meu text en italià i el comparava amb la traducció, veia que pot-ser sí que era una traducció molt fidel, però al meu text s’hi feia servir una parau-la amb una intenció irònica tot just insinuada que la traducció no recollia, unasubordinada al meu text corria rabent, mentre que a la traducció agafava una rellevàn-cia injustificada i una pesantor desproporcionada, el significat d’un verb al meutext quedava difuminat dins la construcció sintàctica de la frase i a la traducciósonava com una afirmació taxativa; en resum, allò que la traducció comunicavaera del tot diferent d’allò que jo havia escrit.I aquestes eren totes coses de les quals jo, escrivint, no m’havia adonat, i queno descobria fins ara, en rellegir-me al costat de la traducció. Traduir és la manerade llegir de debò un text: crec que això ja s’ha dit moltes vegades; afegiré que per aun autor reflexionar sobre la traducció d’un text seu, parlar-ne amb el traductor, ésla manera de llegir-se de debò a si mateix, d’entendre bé allò que ha escrit i per què.Em trobo en un congrés que tracta de les traduccions de l’italià a l’anglès, ihaig de fer dues puntualitzacions: la primera, que el drama de la traducció tal coml’he plantejat és més fort com més properes són totes dues llengües, mentre queentre l’italià i l’anglès la distància és tan gran que traduir vol dir d’alguna manerarecrear, i les possibilitats de salvar l’esperit d’un text augmenten com menys expo-sat s’està a la temptació de fer-ne un calc literal. El malestar a què abans em refe-ria l’he patit més sovint llegint-me en francès, on contínuament poden amagar-setergiversacions; per no parlar del castellà, que permet construir frases gairebé idèn-tiques a l’italià però amb un matís del tot oposat. En anglès es pot arribar a resul-tats tan diferents de l’italià que resulta que ja no m’hi reconec gens ni gota, peròtambé a solucions reeixides justament perquè provenen de recursos lingüístics del’anglès.Segon punt: els problemes no minven en les traduccions de l’anglès a l’italià;ara no voldria que semblés que només pesa sobre l’italià aquesta condemna de seruna llengua complicada i intraduïble; també l’aparent facilitat, rapidesa, practici-tat de l’anglès requereix el do particular que només té el veritable traductor.Traduir és la manera de llegir de debò un text Quaderns. Revista de traducció 8, 2002 117Quaderns 8 001-167  14/10/02  10:23  Página 117Sigui quina sigui la llengua de la qual i a la qual es tradueix, és necessari nosolament conèixer la llengua, sinó saber entrar en contacte amb l’esperit de la llen-gua, l’esperit de totes dues llengües, saber com totes dues llengües poden trans-metre’s llur essència secreta. Jo tinc la sort que em tradueix Bill Weaver, que pos-seeix aquest esperit de la llengua en un grau elevadíssim.Hi crec molt, en la col·laboració de l’autor amb el traductor. Aquesta col·labo-ració, abans que en la revisió de la traducció per part de l’autor, que per força eslimitarà al nombre de llengües amb relació a les quals l’autor pugui donar el seuparer, es concreta en les preguntes del traductor a l’autor. Un traductor que no tédubtes no pot ser un bon traductor: jo començo a fer-me una idea de la qualitatd’un traductor a partir de les preguntes que em fa. També crec molt en la funció de l’editorial, en la col·laboració entre l’editor1 iel traductor. La traducció no és una cosa que es pugui agafar i enviar a la imprem-ta; la feina de l’editor no es veu, però quan hi és dóna els seus fruits, i quan no hiés, com avui en dia passa a Itàlia en gairebé tots els casos i com és norma generala França, és un desastre. És clar que també hi pot haver casos en què l’editor facimalbé la feina ben feta del traductor; però jo crec que el traductor, per molt bo quesigui, i amb més raó si és bo, necessita que la seva feina sigui valorada frase perfrase per algú que acari text original i traducció i pugui, si s’escau, parlar-ne ambell. Bill Weaver us pot explicar com és d’important per a ell poder comptar ambuna gran editor com és Helen Wolff, un nom destacat en el món de l’edició, de pri-mer a l’Alemanya de Weimar i després als Estats Units. Haig de dir que els dospaïsos on les traduccions dels meus llibres han aconseguit de marcar la seva presèn-cia en l’actualitat literària són els Estats Units i França, és a dir, els dos països ontinc la sort de disposar d’uns editors excepcionals; ja he dit que Helen Wolff té lafeina més fàcil, atès que treballa amb un traductor que també és excepcional, BillWeaver; em queda per dir que François Wahl, en canvi, ha hagut de refer de dalta baix gairebé totes les traduccions dels meus llibres publicades a França per Seuil,i només en la darrera vaig aconseguir que hi posés també la seva firma, firma quehauria estat just que aparegués també en les traduccions anteriors.Hi ha problemes que són comuns en l’art de traduir de qualsevol llengua, i pro-blemes que són específics de la traducció d’autors italians. S’ha de partir de la baseque els escriptors italians sempre tenen un problema amb la seva llengua. Escriureno és mai un acte natural; gairebé mai no té relació amb la parla. Els estrangersque tenen tractes amb italians de segur que han remarcat una particularitat de lanostra conversa: no sabem acabar les frases, deixem sempre les frases a la meitat.Potser els americans no hi són gaire sensibles, a això, perquè també als Estats Unitses parla amb frases tallades, interrompudes, exclamacions, modismes sense uncontingut semàntic precís. Però si se’ns compara amb els francesos, que estan acos-tumats a començar les frases i acabar-les, amb els alemanys, que sempre han deposar el verb al final, i fins i tot amb els anglesos, que normalment construeixenles frases amb molta propietat, veiem que l’italià parlat en la conversa de cada dia1. En anglès a l’original (N. del T.).118 Quaderns. Revista de traducció 8, 2002 Italo CalvinoQuaderns 8 001-167  14/10/02  10:23  Página 118tendeix a esvair-se contínuament en el no-res, i si s’hagués de transcriure s’hau-rien de fer servir constantment els punts suspensius. Ara bé, per escriure bé calportar la frase fins al final, de manera que l’escriptura exigeix un ús del llenguat-ge molt diferent del que en fa la parla quotidiana. Cal escriure frases completesque vulguin dir alguna cosa; perquè d’això l’escriptor no se’n pot escapar: sem-pre ha de dir alguna cosa. També els polítics acaben les frases, però ells tenen elproblema contrari, el de parlar per no dir, i s’ha de reconèixer que la seva habilitaten aquest sentit és extraordinària. També els intel·lectuals sovint aconsegueixenacabar les frases, però aquests han de construir uns discursos totalment abstractes,que no toquin mai la realitat, i que puguin generar altres discursos abstractes. Vetaquí, doncs, la posició en què es troba l’escriptor italià: és l’escriptor qui fa servirla llengua italiana d’una manera totalment diferent de com la fan servir els polí-tics, totalment diferent de com la fan servir els intel·lectuals, però no pot recórrera la parla quotidiana, perquè la parla quotidiana té tendència a perdre’s en formesinarticulades.Per això l’escriptor italià viu sempre o gairebé sempre en un estat de neurosilingüística. Ha d’inventar-se el llenguatge en el qual ha d’escriure, abans d’inven-tar-se les coses que ha d’escriure. A Itàlia la relació amb la paraula és essencial nosolament per al poeta, sinó també per a l’escriptor en prosa. Més que qualsevolaltra gran literatura moderna, la literatura italiana ha tingut i té el seu centre de gra-vetat en la poesia. Com el poeta, el prosista italià posa una cura obsessiva en cadaparaula, i en el «vers» que conté la seva prosa. I si no posa aquesta cura a nivellconscient, és que escriu com en un raptus, tal com es fa en la poesia instintiva oautomàtica.Aquest sentit problemàtic del llenguatge és un element essencial de l’esperitdel nostre temps. Per això la literatura italiana és un component necessari de lagran literatura moderna i mereix ser llegida i traduïda, perquè l’escriptor italià,contràriament a allò que es pensa, no és mai en un estat eufòric, joiós, solar. Engeneral té un temperament depressiu, però amb un matís irònic. Els escriptors ita-lians poden ensenyar només això: com afrontar la depressió, mal del nostre temps,condició comuna a la humanitat del nostre temps, defensant-se amb la ironia, ambla transfiguració grotesca de l’espectacle del món. Certament no falten escriptorsque sembla que desbordin vitalitat, però és una vitalitat amb un rerefons trist, llò-brec, dominada pel sentit de la mort.És per això que, per molt difícil que sigui traduir els italians, val la pena defer-ho: per viure tots amb el màxim d’alegria possible la desesperació universal.Si el món té cada vegada menys seny, l’única cosa que podem mirar de fer és donar-li un estil.

http://ddd.uab.cat/pub/quaderns/11385790n8/11385790n8p115.pdf

Traduir és la manera de llegir de debò un text

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Secretaría de Estado de Cultura

Diposit Digital de Documents de la UAB