Díez Jiménez, Mercè

Anàlisi

Díez, Mercè

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Anàlisi 25, 2000 219-220
Anàlisi 25 219-220  4/11/2000  19:19  Página 219Un referent per a successives generacions. Durant vint anys Eduardo Haro
Tecglen va exercir el seu mestratge a Triunfo, una capçalera clau en l’educació
política i cultural d’una generació que aspirava a viure en democràcia. El solc
de la revista va extingir-se el 1982 —poc abans de la victòria socialista dels
deu milions de vots—, però el vell periodista té ara, també, bon predicament
entre els nous lectors. Així ho confirma l’expectació generada per la seva visi-
ta a la nostra facultat el passat 16 de març, amb l’Aula Magna plena a vessar.
Presentar la prolífica i extensa trajectòria —més de seixanta anys d’escrip-
tura— de qui és considerat un dels més rellevants periodistes espanyols és, pel
cap baix, una tasca complexa. Crític teatral, columnista, reporter, cronista,
analista de política internacional... Amb tot, malgrat la diversitat, l’obra d’Haro
Tecglen manté una constant: la reflexió sobre el diàleg establert entre història
i periodisme. Aquest va ser el fil conductor amb què ens van apropar a la seva
figura Francesc Espinet, reivindicador de la literatura del jo com a font histò-
rica, i Carme Ferré, estudiosa de Serra d’Or, revista també de referència de la
resistència antifranquista, com Triunfo.
El col·loqui es va celebrar només quatre dies després de l’aclaparadora victò-
ria dels populars a les eleccions generals. En aquestes circumstàncies, el veterà
periodista va mostrar la seva faceta de comentarista de l’actualitat, tot exerci-
tant el múscul de la memòria històrica —va explicar a la jove audiència, per
exemple, a qui al·ludeix el topònim Quintanilla de Onésimo, població des d’on
Aznar acabava de sentenciar que amb el recent resultat electoral s’havia girat
full al passat—. Com va recordar Ferré, però, Haro Tecglen no tenia vocació
d’escriptor polític. «Jo em volia apartar de la política —va explicar ell— per-
què la política s’havia apartat de mi i de la meva família d’una manera una
mica brusca i perquè el que m’agradava realment era la literatura». Per això va
incorporar a les seves cròniques de política internacional la vocació pel perio-
disme literari, «que fa transcendir la personalitat de qui escriu sobre la suposada
neutralitat de l’ofici».
Haro Tecglen sempre ha procurat donar al lector les claus de la seva sub-
jectivitat. «La paradoxa de ser objectiu consisteix a dir qui ets», va remarcar.
Haro Tecglen, periodisme amb vocació històrica
220 Anàlisi 25, 2000 Noticiari acadèmic
Anàlisi 25 219-220  4/11/2000  19:19  Página 220Així que se li va demanar què significa ser roig, republicà i ateu, trets caracte-
rístics de la seva personalitat que amaren tota la seva producció. Per explicar-
se, va evocar el Frente Popular, la lluita antifeixista... Però aquests, per a ell,
no són uns referents ancorats en el passat. «El temps present és tota la meva
vida», va dir. Per això rebutja qualificar de memòries obres com Arde Madrid
o El niño republicano; s’estima més parlar de cròniques, gènere que fa referèn-
cia al temps present en què escriu l’autor. 
Les reflexions que va fer sobre el seu particular estil són presents a l’hora
d’enquibir en aquestes breus ratlles la classe magistral d’un mestre de perio-
distes. «Sóc un ambiciós, vull explicar-ho tot». Així justificava la proliferació de
parèntesis, de punts, la necessitat de contreure les frases... En l’acte es va poder
apreciar una excel·lent mostra del seu estil despullat d’ornaments. Tan sols dos
dies abans de la seva visita a la nostra facultat, Haro Tecglen havia publicat un
duríssim article on exhortava Felipe González —afamat lector de les seves crò-
niques de Triunfo— a fer un acte de contricció per ascendir Galindo, per ser-
vir el neocapitalisme, per destrossar l’esquerra..., entre moltes altres raons.
Malgrat els aplaudiments que va arrencar la lectura feta per Espinet, Haro
Tecglen s’excusava i deia que allò no era un model que calia exhibir en una
facultat com la nostra, que era un simple catàleg, un inventari. Discrepant de
la seva modèstia, direm que aquella columna era una brillant mostra de com és
possible comprimir en 2.500 caràcters divuit anys d’història fent un balanç
colpidor.
Mercè Díez


Haro Tecglen, periodisme amb vocació històrica

Díez, Mercè (Díez Jiménez)

Diposit Digital de Documents de la UAB

Anàlisi 25, 2000 219-220Anàlisi 25 219-220  4/11/2000  19:19  Página 219Un referent per a successives generacions. Durant vint anys Eduardo HaroTecglen va exercir el seu mestratge a Triunfo, una capçalera clau en l’educaciópolítica i cultural d’una generació que aspirava a viure en democràcia. El solcde la revista va extingir-se el 1982 —poc abans de la victòria socialista delsdeu milions de vots—, però el vell periodista té ara, també, bon predicamententre els nous lectors. Així ho confirma l’expectació generada per la seva visi-ta a la nostra facultat el passat 16 de març, amb l’Aula Magna plena a vessar.Presentar la prolífica i extensa trajectòria —més de seixanta anys d’escrip-tura— de qui és considerat un dels més rellevants periodistes espanyols és, pelcap baix, una tasca complexa. Crític teatral, columnista, reporter, cronista,analista de política internacional... Amb tot, malgrat la diversitat, l’obra d’HaroTecglen manté una constant: la reflexió sobre el diàleg establert entre històriai periodisme. Aquest va ser el fil conductor amb què ens van apropar a la sevafigura Francesc Espinet, reivindicador de la literatura del jo com a font histò-rica, i Carme Ferré, estudiosa de Serra d’Or, revista també de referència de laresistència antifranquista, com Triunfo.El col·loqui es va celebrar només quatre dies després de l’aclaparadora victò-ria dels populars a les eleccions generals. En aquestes circumstàncies, el veteràperiodista va mostrar la seva faceta de comentarista de l’actualitat, tot exerci-tant el múscul de la memòria històrica —va explicar a la jove audiència, perexemple, a qui al·ludeix el topònim Quintanilla de Onésimo, població des d’onAznar acabava de sentenciar que amb el recent resultat electoral s’havia giratfull al passat—. Com va recordar Ferré, però, Haro Tecglen no tenia vocaciód’escriptor polític. «Jo em volia apartar de la política —va explicar ell— per-què la política s’havia apartat de mi i de la meva família d’una manera unamica brusca i perquè el que m’agradava realment era la literatura». Per això vaincorporar a les seves cròniques de política internacional la vocació pel perio-disme literari, «que fa transcendir la personalitat de qui escriu sobre la suposadaneutralitat de l’ofici».Haro Tecglen sempre ha procurat donar al lector les claus de la seva sub-jectivitat. «La paradoxa de ser objectiu consisteix a dir qui ets», va remarcar.Haro Tecglen, periodisme amb vocació històrica220 Anàlisi 25, 2000 Noticiari acadèmicAnàlisi 25 219-220  4/11/2000  19:19  Página 220Així que se li va demanar què significa ser roig, republicà i ateu, trets caracte-rístics de la seva personalitat que amaren tota la seva producció. Per explicar-se, va evocar el Frente Popular, la lluita antifeixista... Però aquests, per a ell,no són uns referents ancorats en el passat. «El temps present és tota la mevavida», va dir. Per això rebutja qualificar de memòries obres com Arde Madrido El niño republicano; s’estima més parlar de cròniques, gènere que fa referèn-cia al temps present en què escriu l’autor. Les reflexions que va fer sobre el seu particular estil són presents a l’horad’enquibir en aquestes breus ratlles la classe magistral d’un mestre de perio-distes. «Sóc un ambiciós, vull explicar-ho tot». Així justificava la proliferació deparèntesis, de punts, la necessitat de contreure les frases... En l’acte es va poderapreciar una excel·lent mostra del seu estil despullat d’ornaments. Tan sols dosdies abans de la seva visita a la nostra facultat, Haro Tecglen havia publicat unduríssim article on exhortava Felipe González —afamat lector de les seves crò-niques de Triunfo— a fer un acte de contricció per ascendir Galindo, per ser-vir el neocapitalisme, per destrossar l’esquerra..., entre moltes altres raons.Malgrat els aplaudiments que va arrencar la lectura feta per Espinet, HaroTecglen s’excusava i deia que allò no era un model que calia exhibir en unafacultat com la nostra, que era un simple catàleg, un inventari. Discrepant dela seva modèstia, direm que aquella columna era una brillant mostra de com éspossible comprimir en 2.500 caràcters divuit anys d’història fent un balançcolpidor.Mercè Díez

Haro Tecglen, periodisme amb vocació històrica

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Diposit Digital de Documents de la UAB