Obres ressenyades: Paola LO CASCIO, Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003. Catarroja-Barcelona : Afers, 2008 ; José Manuel RÚA FERNÁNDEZ, Nacionalisme i món sindical a Catalunya [1974-1990]. Barcelona : CTESC, 2008

Marín i Corbera, Martí,

Diposit Digital de Documents de la UAB

SEGLE XX. REVISTA CATALANA D’HISTÒRIA170la política, tot iniciant una transició de la «ideologia a la litúrgia» en la seva inter-pretació que culminà el 1969. Aquest canvi feu més fecunda la seva recerca i anà més enllà de la deﬁ nició del feixisme com una «estetització» de la po-lítica —en termes de Walter Benjamin— per caracteritzar-lo com una «nova po-lítica» centrada en la nacionalització de les masses. Assenyalà també que el nazis-me havia dut a la pràctica el genocidi de la població jueva sota l’experiència de la Gran Guerra (1914-1918), en la qual els europeus afrontaren una experiència de mort de masses «acuradament programada per l’Estat». El genocidi, doncs, no fou tant una conseqüència inevitable del nazisme, com «la culminació de molts corrents i orientacions de la modernitat» que en l’època foren percebuts dèbilment. Com que va estudiar el feixisme a contracor-rent d’interpretacions liberals i marxistes, la seva obra no tingué molt bona acollida a Gran Bretanya i França. Signiﬁ cativament, François Furet li rebutjà una contribució sobre el llegat de la Revolució Francesa perquè Mosse la vinculava amb el feixis-me: aquesta va introduir, segons la seva anàlisi, un nou gènere de mobilització de masses i les va integrar en un sistema po-lític amb mites i ritus. El «revisionisme» de Mosse, assenyala Gentile, el va convertir en una paradoxal víctima del nazisme atès que fou percebut com un involuntari apologeta del feixisme per prendre’s seriosament les seves idees i mites, i voler deﬁ nir-lo amb conceptes com cultura, democràcia o revolució. Aquest fou l’inesperat colofó d’una vida marcada per l’exclusió i per l’afany de desvetllar els seus mecanismes. Xavier CasalsPaola Lo Cascio: Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003, Afers, Catarroja-Barcelona, 2008, 394 pp. José Manuel Rúa Fernández: Nacionalis-me i món sindical a Catalunya [1974-1990], CTESC, Barcelona, 2008, 287 pp.Les obres de referència d’aquesta res-senya parteixen d’un denominador comú: el que en els títols apareix sota la denomi-nació de nacionalisme i que els seus autors s’apressen a aclarir a les introduccions que vol dir, en realitat, el partit polític hege-mònic a Catalunya durant més de dues dècades, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). A partir d’aquí amb-dós treballs tracen línies paral·leles, gaire-bé en sentit literal: segueixen una matei-xa direcció i sentit, però mai no arriben a creuar-se. Mentre Paola Lo Cascio s’ocupa de l’exercici de l’autogovern de Catalunya des de la Generalitat i el Parlament, la peça estrella de la història de CDC, Rúa Fer-nández s’ocupa de la ventafocs del que ha estat la vida política d’aquesta mateixa formació, les relacions amb el món del moviment obrer organitzat, és a dir, l’es-pai sindical. Per això resulta especialment signiﬁ catiu que mentre Rúa no pot no fer referència a una CDC governamental, Lo Cascio no dedica ni dues pàgines a la CDC sindicalista. Impossible la conﬂ u-ència, doncs, quan l’objectiu central d’un autor és un espai que l’altra pot perme-tre’s el luxe d’ignorar.El treball de Lo Cascio, en la millor tradició dels estudis politològics —mal-grat que l’autora hagi fet un esforç més que meritori per presentar-lo com un tre-ball historiogràﬁ c (i se n’hagi sortit prou bé)—, planteja l’anàlisi d’un partit en l’exercici del poder: llums i ombres, punts forts de la seva gestió i espais menors, mo-tius de l’èxit i de l’ascens des d’una certa modèstia a la majoria absoluta renovada RESSENYES I NOTES DE LECTURA 171i factors de davallada que condueixen al tancament d’una etapa. Més que l’anàlisi —gairebé impossible en una sola obra— del binomi que el títol proposa, l’autora obté un clar èxit en els capítols centrals del seu treball: «Iniciativa i concertació: la primera legislatura» i «Hegemonia nacio-nalista i construcció d’un model propi» (pp. 91-290). La seva lectura és obligada per als estudiosos de tots els camps del pe-ríode polític 1980-1995 a Catalunya. Si en l’explicació de «la victòria imprevista» de 1980 Lo Cascio juxtaposa elements interpretatius sense acabar de decidir-se a jerarquitzar-los (com els hi ha passat a d’altres abans, en aquest tema encara no ben resolt), en el gruix del seu treball és la seva veu la que construeix i jerarquitza els elements explicatius del fer-se i desfer-se de l’hegemonia convergent. Se li po-dran discutir aspectes, però no passar-los per alt. El ﬁ nal és imprecís, però qui hau-ria pogut explicar un ﬁ nal precís en un procés en curs? El llibre es degué tancar abans de la reedició del tripartit o, almenys, abans de poder establir si la reedició seria o no duradora: a la condició de politòlo-ga i historiadora no podia pas afegir-s’hi la vident. Això sí, al ﬁ nal de la lectura li canviaries el títol, o si més no el subtítol («Catalunya, 1980-2003»), perquè aquesta no és una història de Catalunya, per bé que n’analitzi un aspecte cabdal.Vista des del mateix prisma, l’obra de Rúa és igualment irreprotxable des d’un punt de vista narratiu, tècnic i analític. Tanmateix, el seu treball xoca amb un ob-jecte d’estudi força més volàtil: els reiterats fracassos de CDC a l’hora de construir-se un referent sindical propi. Hi xoca perquè, malgrat l’interès que aquesta qüestió po-gués tenir des d’un punt de vista sociolò-gic en el mateix moment en que es pro-duïen els processos polítics de referència, a la ﬁ , la trajectòria de relacions que l’au-tor analitza no és la d’un fet excepcional sinó la més corrent en el segle XX. Això és, el fet que la immensa majoria dels par-tits polítics democràtics, amb presència de masses (conservadors, liberals, reformistes, populistes, etc.), a Europa no han arribat a tenir una central sindical única de refe-rència (ni els conservadors britànics, ni la democràcia cristiana italiana o alemanya, ni els diversos republicanismes francesos). Aquesta relació estreta entre partit i sin-dicat ha estat l’excepció socialdemòcrata. Ni tant sols els partits comunistes han es-tat partits de masses amb un referent sin-dical de masses la major part del temps, excepte en la conjuntura excepcional de la primera etapa de la Guerra Freda i, en el cas espanyol, de la lluita clandes-tina contra la dictadura. La característica del món sindical, inclosa aquí l’experi-ència socialdemòcrata, integrada o here-va de la II Internacional, ha estat la de la independència —obtinguda o desitjada, però sobretot tendencial— respecte dels partits polítics. I molt especialment quan aquests han arribat a governar en situaci-ons en què la «concertació social» ha es-tat vista majoritàriament com un objec-tiu desitjable. Si és difícil qualsevol procés de construcció sindical —i l’autor fa una lúcida cita, d’un igualment lúcid testimo-ni de José Luis López Bulla a la p. 73 per corroborar-ho—, molt més difícil resulta emprendre aquesta construcció des d’una posició de poder i, en el cas de CDC, sen-se cap mena de tradició.A qui signa aquestes pàgines li hauria agradat més veure a l’autor submergir-se en el moment fundacional del sindicalis-me català del present període democrà-tic: els anys cinquanta-setanta de lluites antifranquistes. Perquè aquestes tres dè-cades són claus, no només per explicar la fortalesa de les CCOO a Catalunya, sinó per rastrejar bona part dels orígens de la SEGLE XX. REVISTA CATALANA D’HISTÒRIA172refundació de la seva gran competidora UGT. Fins i tot s’hi deu trobar la clau de la conversió d’un sindicalisme sovint gro-guenc com el dels nacionalistes bascos del primer terç del segle, en un sindicalisme tout court com el d’ELA-STV del darrer mig segle. I fou, precisament, en aquests anys quan ni CDC —inexistent— ni cap dels seus socis fundadors —ben presents en altres instàncies de l’antifranquisme— s’ocuparen del moviment obrer organit-zat com a pal de paller de l’antifranquisme que s’estava produint, sinó que van privi-legiar la formació d’una altra mena de pal de paller que, per força, havia de resultar incompatible. En deﬁ nitiva, el de Rúa és un bon assaig, amb punts d’interès molt notables en l’explicació del treball entre bastidors, dels neguits i de les obsessions d’un partit en anys d’èxit esclatant, que, per a alguns dels seus dirigents, encara no ho devia ser prou. L’autor hi demos-tra oﬁ ci, però tal vegada s’ha embarcat en un objectiu menor del que les seves quali-tats mereixien a l’hora de plantejar-se una meta ambiciosa. N’esperarem noves notícies, perquè tant a l’un com a l’altra estic segur que els tornaré a llegir amb atenció.Martí MarínJosé Antonio Piqueras: Cánovas y la derecha española. Del magnicidio a los neocon, Edicio-nes Península, Barcelona, 2008, 698 pp.«Podemos conformarnos con nuestro pre-sente sin necesidad de construir un nuevo pasado o considerar que aquél tan lejano hizo posible éste». Aquestes paraules, extretes de la penúltima de les més de sis-cen-tes pàgines del llibre que ens ofereix el professor Piqueras, sintetitzen de manera succinta el seu contingut, que no és altre que l’exploració de la utilització selectiva que s’ha fet al llarg del darrer segle d’allò que va representar Cánovas del Castillo i el canovisme. És a dir, des de l’assassinat, el 1897, a mans d’un anarquista italià ﬁ ns a la commemoració del centenari de la seva mort, l’any 1997, amb un conjunt d’actes i celebracions apadrinades pel go-vern del Partit Popular. En total, cent anys d’història que l’autor pren com a marc temporal per la seva anàlisi crítica de l’ús històric amb ﬁ nalitats polítiques i ideolò-giques que s’ha fet, per part de les dretes espanyoles, d’una ﬁ gura considerada per molts com el polític més emblemàtic de la contemporaneïtat espanyola. El Monstre, li deien ja els seus coetanis, en l’afany de remarcar les qualitats que se li atribuïen. Ministre d’Isabel II, i sempre arrenglerat en el liberalisme més conservador, Cáno-vas del Castillo passà de conspirar contra la República de 1873 a preparar el retorn de la monarquia borbònica, durant la qual presidí ﬁ ns a sis vegades el govern de la monarquia restaurada d’Alfons XII.Precedida d’una breu introducció i acabada amb unes consideracions a tall d’epíleg ﬁ nal, l’obra s’estructura en tres parts. A la primera s’explora la biogra-ﬁ a del personatge, tot contextualitzant el moment històric en què aquest va cons-truir el seu cursus honorum. El títol respon al recorregut d’un jove de províncies, en paraules de l’autor, per la història d’una ambició de poder, així com pels trets més deﬁ nitoris del nou ordre social en què s’assentà la monarquia restaurada. Va ser durant la «Gloriosa Revolució» de 1868 quan Cánovas adquirí el perﬁ l ideal per esdevenir interlocutor i intèrpret d’unes classes burgeses necessitades d’un Estat que els assegurés millor la preservació dels seus interessos. L’opció política es-collida per Cánovas en aquests moments 

Paola Lo Cascio: Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003, Afers, Catarroja-Barcelona, 2008, 394 pp ; José Manuel Rúa Fernández: Nacionalisme i món sindical a Catalunya [1974-1990], CTESC, Barcelona, 2008

https://ddd.uab.cat/pub/artpub/2009/200103/segleXX_a2009n2p170.pdf

Paola Lo Cascio: Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003, Afers, Catarroja-Barcelona, 2008, 394 pp ; José Manuel Rúa Fernández: Nacionalisme i món sindical a Catalunya [1974-1990], CTESC, Barcelona, 2008

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB