Obra ressenyada: Francesc TRABAL, Els contracops de l'enyorança. Escrits de l'exili. Sabadell: Fundació La Mirada, 2011

Montiel Rayo, Francisca

Universitat Autònoma de Barcelona. Grup de Recerca Estudis de l'Exili Literari - GEXEL

Diposit Digital de Documents de la UAB

RESEÑAS461Guarner)— le ha restado valor a unas aporta-ciones que, leídas ahora, pueden considerarse en buena medida superadas. Lo que no prescribirá nunca es el respeto, el reconocimiento y el home-naje al exilio republicano de 1939 que anima a los autores de A la sombra del exilio al escribir sus ensayos, trabajos en los que muestran también su agradecimiento por el legado recibido. Dichos trabajos se encuentran a disposición del lector in-teresado en el Repositorio de la Facultad de Filo-sofía y Letras de la UNAM: http://ru.ffyl.unam.mx:8080/jspui/handle/10391/4414. Francisca Montiel-RayogexeL-cefid-Universitat Autònoma de BarcelonaEls contracops de l’enyorança. Escrits de l’exilitrabal, Francesc, Els contracops de l’enyoran-ça. Escrits de l’exili. Edició i pròleg de Maria Campillo. Sabadell: Fundació La Mirada (Ragti-me, 8), 2011, 189 p.En arribar a Xile procedent de França —on va viure una primera i breu etapa del seu exili—, Francesc Trabal va reprendre l’activitat periodística que havia exercit durant els anys vint i trenta al Diari de Sabadell i a diverses publicacions periòdiques barcelonines. El re-torn als seus inicis professionals era per a Tra-bal —més enllà de la necessitat de trobar un mitjà per subsistir al país que l’havia acollit— una obligació, la mateixa responsabilitat que, al seu parer, tenien tots els catalans que havi-en hagut d’abandonar la seva pàtria: fer la seva feina per tal de servir Catalunya. En el seu cas, el seu deure era escriure en català —la seva il-lusió des que va arribar a Santiago—, tasca que només podia portar a terme en aquells primers anys d’exili publicant a les revistes que edita-ven els catalans residents a Amèrica des de feia anys i, posteriorment, a les noves publicacions que van sorgir després de 1939. Aquesta idea recorre les pàgines del volum, on s’apleguen textos que varen aparèixer a Ca-talunya, de Buenos Aires, a La Nostra Revis-ta, editada a Mèxic, i, sobretot, a Germanor, de Santiago —la pionera revista del periodis-me català a Amèrica—, entre el febrer de 1940 —un mes després de l’arribada de Trabal i de l’anomenat grup andí a l’estació de Mapoc-ho— i el juny de 1946. Editats i prologats per Maria Campillo —especialista en l’exili català de 1939—, els vint-i-dos articles i el conte que es poden llegir a Els contracops de l’enyorança —títol procedent d’un dels textos compilats— van ser escrits pensant en Catalunya, fins i tot aquells que tenen com a objectiu principal la descripció d’alguns coneguts indrets de la ciutat xilena, llocs que Trabal va veure —com afirma Campillo— amb mirada de turista, perquè per a l’escriptor la seva estada al país —com la de tots els qui van haver de marxar de Catalunya en acabar la guerra civil— era «passatgera», «un accident». Des d’aquesta convicció Trabal comparà els costums dels xilens i els dels ca-talans, a qui parlà constantment del retorn a 462Catalunya, tema que abordà als seus escrits condicionat pel desenvolupament de la Segona Guerra Mundial, marc històric que presideix la redacció de la pràctica totalitat dels textos seleccionats. Les bones notícies sobre el conflicte que s’anaven divulgant van alimentar l’esperan-ça d’una imminent tornada a casa, un retorn que Trabal va augurar des de la seva arriba-da a Xile, segons podem llegir als articles re-produïts a Els contracops de l’enyorança, on l’escriptor va reiterar un desig impossible: la tornada a la pàtria de tots els catalans residents al continent, un massiu retorn que va imaginar al conte «Un capaltard de novembre de 1943». Segons Trabal, aquest somni —per a la realit-zació del qual va fer diverses propostes— seria possible precisament com a conseqüència de l’exili de 1939, un trist i tràgic èxode que esta-va promovent el contacte i les relacions entre els catalans exiliats i els anomenats catalans d’Amèrica, compatriotes que havien viscut gairebé oblidats per Catalunya fins aleshores. En aquells difícils moments, afirmà l’escriptor, la pàtria necessitava tots els seus fills residents a Amèrica, fins i tot «aquells que no se’n vul-guin moure» (p. 168), uns ciutadans a qui calia proporcionar educació catalana per tal que no perdessin «per a la seva nissaga la naturalesa de catalans» (p. 169). Per als exiliats, en canvi, el seu principal problema era combatre l’enyor, un sentiment —una malaltia, segons Trabal— que havien desat conscientment en sortir de Catalunya, però que, un cop estabilitzades les seves vides a Xile, va aparèixer, primer «com una fibla-da, una punxadeta en qualsevol lloc del cos» (p. 128), i, passat el temps, amb una intensitat tan creixent que l’escriptor no va ser capaç de silenciar-lo, tal com havia recomanat inicial-ment. Trabal descriu aquest colpidor enyora-ment quan explica com es viu el Nadal a Xile, quan el conviden a tastar un vi ranci, quan passeja per la ciutat, quan descobreix que en-cara conserva les claus que feia servir a Bar-celona o quan adquireix petits objectes per fer de casa seva una autèntica llar. Aquestes con-fessions permeten veure el Trabal més humà, l’escriptor a qui costa mantenir públicament l’optimisme que creu que ha de transmetre als seus compatriotes, a qui demana que, encara que sigui molt de tant en tant, facin com si no el sentissin. «És terrible, és horrorós», escriví a mitjans de 1942, «m’enyoro, m’enyoro com una criatura: vull tornar a casa!» (p. 136), ex-clamà. Als dos últims articles recollits al volum —«Dolça Catalunya I» i «Dolça Catalunya II»—, escrits un any després de la fi de la Se-gona Guerra Mundial, Trabal va fer balanç del temps viscut des que els exiliats van sortir de Catalunya. «Si volem dir la veritat, ara, ben bé allò que se’n diu només catalans, ja no ho som. No, no, no! No ens fem il·lusions. Ara, en lloc de catalans, som catalans d’Amèrica» (p. 182), va reconèixer. L’esperança de tornar s’apaivagava, però la intenció de preservar la seva identitat a través de la llengua —de la fla-ma catalana— continuava tan ferma com sem-pre. Calia recordar aleshores el que l’escriptor havia dit anys enrere: «L’acció combinada dels catalans de fora de Catalunya que hauran guar-RESEÑAS463dat aquesta flama i la dels catalans que segui-ran sota el cel mediterrani, arribarà un dia, que tots esperem que no sigui llunyà, a fer el mi-racle d’unir novament tot un poble que molts creien veure minat per múltiples esquerdes, i de recuperar milers de catalans que a poc a poc haurien anat esfumant-se, com núvols esfila-garsats de Catalunya, cels enllà fins a perdre’s per a sempre» (p. 122). Francesc Trabal no va poder tornar físicament a Catalunya; sí que ho han fet amb aquest volum alguns dels seus escrits que van ser publicats a les meritòries revistes de l’exili. Francisca Montiel-RayogexeL-cefid-Universitat Autònoma de BarcelonaEl Instituto Luis Vives: pedagogía con  aspiración éticatuñón, Julia, Educación y exilio español en Mé-xico. El Instituto Luis Vives, 1939-2010, Méxi-co, Instituto Nacional de Antropología e Histo-ria, 2014, pp. 557, ISBN 978-607-484-492-4.Una de las aportaciones más importan-tes del exilio español a México fue la reno-vación del panorama educativo. Dentro de un contexto donde la aspiración predominante era la transformación de las estructuras y la moderniza-ción del país, los colegios que proyectaron los exi-liados españoles dieron aire nuevo a la educación. Fundados inicialmente para solventar las necesida-des de la misma comunidad, el Colegio Madrid, la Academia Hispano Mexicana, y el Instituto Luis Vi-ves en la Ciudad de México (también se crearon es-cuelas fuera de la capital, por ejemplo, los Colegios Cervantes) fueron centros que poco a poco abrieron sus puertas hasta que constituyeron una opción para la comunidad mexicana. El exilio creó comunidades y redes de colabora-ción que favorecían la familiaridad y el aislamiento. La pequeña sociedad se cohesionaba a través de fi-guras (Machado, García Lorca, Azaña) y de sitios de pertenencia que sostenían la identidad y la memoria, como las escuelas o los centros de reunión. Es sabi-do que la principal peculiaridad del exilio español en México es su calidad colectiva. Una de las caracte-rísticas derivadas de esta condición es la fundación de centros educativos que proveyeran de educación a los hijos de los refugiados y al mismo tiempo que dieran trabajo a los refugiados. Julia Tuñón ha traza-do con meticulosidad y rigor la historia del instituto Luis Vives, la primera escuela fundada por los exi-liados españoles —en agosto de 1939— para educar a los hijos de los refugiados y que continúa activa en la actualidad, ahora ya con alumnos mexicanos. La investigadora, ex alumna de la institución, reúne do-cumentos y testimonios para narrar la historia exter-na e interna de uno de los colegios más importantes del exilio español. El estudio comienza presentando los dos con-textos que se vinculan con el exilio: España, ante-cedente y punto de partida, y México, escenario de llegada, puesto que un trabajo de esta envergadura implica el conocimiento de dos historias y dos tra-diciones. De esta manera, la autora describe la situa-ción política, económica y social de los dos lugares. 

Els contracops de l'enyorança. Escrits de l'exili

https://ddd.uab.cat/pub/artpub/2015/202700/laberintos_a2015n17p461.pdf

Els contracops de l'enyorança. Escrits de l'exili

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB